Un dels despatxos del segon pis de la Fundació Pere Coromines acull el milió de fitxes en paper de ceba de l'eminent filòleg. Tota la informació que Joan Coromines va recopilar per als seus diccionaris de referència ineludible, com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i l'Onomasticon Cataloniae. L'«àrdida piràmide», el que ara en diríem base de dades. En aquella sala està exposada l'Underwood, la màquina d'escriure adquirida el 1940 en arribar a l'exili argentí. Al costat, un bust del pare, don Pere, figura essencial per entendre la trajectòria del patriota i filòleg exemplars que va ser Joan Coromines. En aquesta dependència, Pasqual Maragall va fixar ahir la mirada en un quadre de Torres Garcia. Maragall té predilecció per Torres Garcia, el català uruguaià. De fet, va escollir la sala del Palau de la Generalitat decorada per Torres Garcia per anunciar, solemnement, que no aspirava a la reelecció. Ahir va identificar ràpidament l'autoria del quadre –li'n va agradar especialment un de Mir que decora l'estança– i va improvisar una dissertació sobre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Torres Garcia.

En arribar a la seu de Sant Pol de Mar, el President va saludar les dues germanes del filòleg que encara viuen: Carme, nascuda el 1908, i Júlia, el 1910. El President va dir-los que a l'àlbum familiar hi ha fotos del seu pare, Jordi Maragall, al Cadí, amb elles dues i altres excursionistes. Una conversa típicament pujoliana.

La inauguració d'ahir hauria funcionat perfectament si en lloc de Maragall hagués estat Pujol, i viceversa. No es pot assegurar el mateix del futur President, ja sigui Mas o Montilla. El Maragall que parla de Torres Garcia i que va conèixer Coromines és d'una generació de catalanistes coincident amb la de Pujol. El bagatge cultural i patriòtic de bona part dels personatges que ahir s'aplegaven a l'antiga casa d'estiueig dels Coromines convertida ara en centre d'estudis –Max Cahner, Albert Manent, Antoni Maria Badia i Margarit, Salvador Giner, Joan Solà, Joan Martí, etcètera– encaixava amb la sensibilitat d'un Maragall que exhaureix les últimes setmanes de presidència.

La relació del Molt Honorable amb la figura irrepetible de Coromines ve de lluny. Quan era alcalde de Barcelona, va dedicar una plaça a Pere Coromines i va concedir la Medalla d'Or de la Ciutat a un Joan Coromines atrinxerat al domicili de Pineda de Mar, on dedicava tota l'energia a acabar l'Onomasticon. El Maragall president es reivindicava a si mateix com l'elogiat alcalde barceloní que va ser.

Per acabar-ho d'arrodonir, va retre tribut al llegat polític i intel·lectual del seu estimat Joan Reventós, cloent el seu discurs inaugural amb la frase que el dirigent socialista i referent del catalanisme d'esquerres va pronunciar el primer de març de 1991 a Centelles: «Necessitem un Joan Coromines a cada generació.»

«Això depèn de nosaltres, ara més que mai», va sentenciar Maragall.