dimecres, 12 de novembre de 2003
>
Opinió de Josep Murgades
Opinió de Josep Murgades
+
Martí i Pol amb Josep Maria Castellet, que signa com a testimoni del seu casament.
|
Una possible manera de sobreposar-nos al pesar produït per la mort de Miquel Martí i Pol -sobretot entre els qui l'hem conegut i l'hem tractat ni que fos eventualment- és pensar que qui se'ns ha endut la dama de la dalla ha estat un home que, tot i estar ple de vitalitat i desbordant d'una mala salut de ferro, vivia físicament impossibilitat des de feia molts anys.
Qui no ens serà tanmateix arrabassable per cap contingència de la biologia, ni per l'indefugible deute que com tots un dia o un altre ara ha hagut ell de retre a natura, és el conjunt de la seva obra poètica, possiblement la més llegida, la més difosa i la més citada en llengua catalana de les últimes dècades.
Martí i Pol era, en efecte, el darrer gran representant del que Riba va qualificar de «poesia de sentiments unànimes», és a dir, d'aquella que reïx a formular, de manera llampant i sintètica, alguns dels grans ideals col·lectius en un moment històric determinat. És una poesia d'alt valor cohesionant, presta a suscitar identificacions empàtiques, però vàlida igualment també per donar raons convincents des de l'emoció més pura.
Catalunya n'ha tingut els seus més grans conreadors en figures com ara les de Verdaguer (Virolai, L'emigrant), Guimerà (La Santa Espina, La sardana de les monges), Maragall (El cant de la senyera, Oda a Espanya), Riba (Hem estat com la gent nada a la riba erma..., la novena Elegia de Bierville), Espriu (Inici de càntic en el temple, Diversos són els homes i diverses les parles...). En el període històric respectiu, són aquests alguns dels poemes que més han fet vibrar el sentiment de catalanitat, que més han ajudat a configurar verbalment l'imaginari sensible d'aquest nostre país.
Martí i Pol, com els autors clàssics adés citats, ha sabut també donar cabuda, en el si d'una obra proteica i abundant, tenaçment elaborada al llarg de mig segle, a creacions poètiques que, en temps d'especial indigència per a la literatura, han sabut traspassar la barrera
de la indiferència fins a calar a fons en el repertori de referents verbals imaginatius a disposició de la nostra societat.
Amb versos d'ell aquesta ha expressat el seu malestar social o la seva dissidència política, s'ha enfrontat a la pèrdua d'un ésser estimat o ha fet paga del sentiment amorós, ha reflexionat sobre els condicionants de la llengua de la tribu i sobre els usos literaris d'aquesta. Amb simples retalls de poemes de Martí i Pol és de vegades que la gent catalana ha trobat la millor manera d'objectivar la realitat de la malaltia o la presència de la solitud, i que hi ha exultat també de solidaritat esperançada o de plenitud exultant. Lletres seves sovintegen a les esqueles, però també en els escrits d'efemèrides joioses. És un seu poema que invoquen els companys d'institut del jove mort violentament no fa gaire a Barcelona, però és també obra seva el text amb què uns pares participen feliços al naixement del seu fill. A hores d'ara, i previsiblement cada cop més, la poesia de Martí i Pol es dreça com la inexhaurible pedrera a què successives generacions de catalans es remeten sempre que volen entendre's i fer-se entendre, i no ja tan sols com a tals, sinó també més genèricament com a éssers humans conscients de la importància de la paraula poètica a l'hora d'encarar l'existència en tota la seva complexitat i ambivalència.
Ara que l'home Martí i Pol ha mort, ara més que mai i sempre visqui entre els seus lectors, cantants, recitadors i citadors, la seva poesia, la mina de paraules i d'imatges que ens ha llegat.
|
)
