dimecres, 12 de novembre de 2003
>
MIQUEL DESCLOT
MIQUEL DESCLOT
Cansada de tants de versos que no fan companyia, per dir-ho en paraules de Salvador Espriu, la gent d'aquest pobre país, tan necessitada de referents per poder avançar amb el vent sempre de cara, ha trobat en la veu de Miquel Martí i Pol un agafador on salvar-se.
Independentment del judici crític que pugui merèixer la seva extensa obra, allò que avui, arran de la desaparició física del poeta, escau de recordar amb gratitud és justament aquesta companyia que al llarg de més de trenta anys han fet els seus versos a milers i milers de persones de llengua catalana, i sens dubte a més de quatre de llengua forastera.
Alguna vegada s'ha dit, amb una bona dosi de peresa mental, que Miquel Martí i Pol havia sabut connectar amb el seu poble com un segle abans ho havia fet el seu conterrani Jacint Verdaguer, fill de Folgueroles, un poble a quatre passes de Roda de Ter, com si a la plana de Vic tinguessin, per misteriosa intervenció divina, el secret de la poesia popular. Totes les comparacions són odioses, a més de fal·laces, perquè el context en què es produeix l'aparició de Verdaguer no té res a veure amb aquell en què sorgeix l'obra de Martí i Pol, a part que les obres de l'un i de l'altre no s'assemblen gens, però sí que és cert que el ressò públic que ha tingut la poesia del poeta de Roda només és comparable amb el que havien conegut anteriorment les obres de Jacint Verdaguer i de Josep M. de Sagarra.
Deixant de banda el paper que hi hagin pogut tenir les majors facilitats dels actuals mitjans de comunicació, incloent-hi l'ajut de la música popular, el cas de Miquel Martí i Pol és especialment remarcable, perquè es produeix en un context general de replegament de la poesia als seus quarters d'hivern. Jacques Prévert, potser el poeta europeu més popular del segle vint (i molt estimat per Martí i Pol), moria l'any 1977, quan els seus grans èxits ja començaven a quedar en l'oblit. Entre nosaltres, en canvi, durant tot el darrer terç del segle, l'obra de
Miquel Martí i Pol ha estat un punt de referència constant per a moltíssima gent i per a moltíssimes ocasions, quan el més probable era que, després de Verdaguer i Sagarra, ja no se'ns tornés a donar un cas equiparable; quan més aviat semblava que en ple segle vint, els catalans ja teníem coberta la quota de poetes populars.
Ara hem perdut la companyia del poeta de setanta-quatre anys, però els seus versos poden continuar fent-nos companyia durant tant de temps com ens calgui.
|
