diumenge, 27 d'abril de 2003
>
El disseny d'una ciutat que es projecta més enllà dels seus límits territorials
La Girona del segle XXI té com a principal repte cohesionar un territori cada vegada més interrelacionat
la radiografia
la radiografia
CARME VINYOLES
.
Girona
Diuen els experts i recull el pla general que a la Girona del segle XXI li correspon enderrocar algunes muralles mentals i obrir-se cap a una àmplia àrea urbana metropolitana sobre la qual està exercint ja una notable influència econòmica i cultural. I mentre la ciutat comença a encarar els reptes d'aquesta nova etapa, sobretot els de l'entesa no sempre fàcil amb les poblacions veïnes, dintre de casa, els seus habitants continuen preocupant-se per qüestions tan vitals i quotidianes com els aparcaments, el preu de l'habitatge, la qualitat de l'ensenyament públic, la biblioteca de la Casa de Cultura i la igualtat de gènere.
+
Imatge de Girona des de la plaça dels Països Catalans en direcció a la Creueta.
Foto:
FOTO: EUDALD PICAS.
|
Observa en el funcionament polític i social del país un problema greu de centralisme democràtic i ho il·lustra amb la seva pròpia experiència. Quan ell, Joaquim Curbet (CCG Edicions), intenta presentar les memòries de Salvador Sunyer a Figueres, a Blanes o a Granollers, el primer que li diuen és que «Sunyer és cosa de Girona». En canvi, el mateix llibre escrit per un personatge barceloní -assegura- tindria interès a tot Catalunya i no es trobaria limitat per l'etiqueta del localisme. Sobre com traspassar aquest sostre de vidre que frustra moltes expectatives en ciutats de dimensió mitjana, proposa una descentralització del poder polític i reclama a la Generalitat un suport cultural que permeti Catalunya desenvolupar la seva autèntica diversitat.
Aclarits aquests inconvenients, és evident que a Joaquim Curbet li agrada la ciutat en què viu, la Girona que ja fa uns anys ha deixat enrere tristeses i grisors metafòriques per encarar un segle que la situa, segons l'estudi del catedràtic d'Economia Aplicada Josep Oliver com a eix vertebrador d'una àrea d'influència que ultrapassa els seus límits territorials i administratius i cap a la qual s'ha d'obrir si vol assegurar-se el futur. Oliver parla de la necessitat d'enderrocar «muralles mentals», la qual cosa no fa patir Curbet per la pèrdua de l'herència històrica ni per l'extinció de la identitat secular, si bé reconeix les dificultats objectives de liderar un espai ampli sobre el qual es pot incidir de manera molt indirecta. El nou pla general ha dibuixat infraestructures supramunicipals i una xarxa d'accessos per facilitar una bona connexió entre els 22 municipis i els més de 400.000 habitants que inclou aquesta macroàrea, però segons Curbet amb això no n'hi ha prou: «Cal un pacte polític, econòmic i social per impulsar una gestió conjunta que superi recels i partidismes en benefici del conjunt del territori. D'una manera o altra Girona, Salt, Sarrià, Fornells, Quart, Vilablareix i Sant Gregori s!
2han d'entendre». Com a element de cohesió reivindica una aposta seriosa pel transport públic i s'estranya que ningú no plantegi l'oportunitat d'aprofitar el traçat ferroviari -un cop arribi el maleït TGV- per instal·lar-hi una línia de tramvies de Riudellots a Sarrià.
Ciutat cultural
Com a ciutat molt dinàmica en l'àmbit cultural defineix Girona Carme Ferrer, responsable de la llibreria Empúries i presidenta del gremi de llibreters de les comarques gironines. Es refereix a l'encert de la programació de Temporada Alta, a la qualitat de les projeccions del cinema Truffaut, a la singularitat del Festival de Músiques Religioses... i sobretot al bon nivell de lectura que s'hi gasta. La valoració que fa Joaquim Curbet també és, a grans trets, positiva. Políticament opina que «alguna cosa hi ha tingut a veure l'estabilitat institucional» i culturalment destaca el prestigi afegit per la creació de la universitat. Hi ha, però, una assignatura pendent que ell considera fonamental: la Casa de Cultura, i especialment la biblioteca, com el gran equipament que es necessita al centre de Girona.
El calaix dels botiguers
Quedaria malament que els comerciants ploressin en una de les ciutats que un any darrere l'altre obté la màxima puntuació de «la Caixa» quant a nivell de benestar econòmic. Certament no ho fan; o almenys no ho fa Josep Maria Nogué, president de l'agrupació de botiguers d'El Centre. Nogué remarca la funció social del seu ofici, no creu que la implantació de grans superfícies posi en perill el comerç tradicional, Girona li sembla una festa diària de tanta gentada com s'hi passeja i té una única reclamació a fer a l'Ajuntament. La de sempre: els aparcaments: «És com aquell que viu en una casa molt maca, convida els amics a anar-hi i arriba un moment que els ha de dir: 'Em sap greu però no hi cabeu.' Nosaltres volem les màximes facilitats per atreure els visitants.»
Rica en solidaritat?
Ocupar un dels primers llocs de l'Estat quant a renda per càpita no deixa de tenir algunes contrapartides molestes, com la de l'encariment dels preus, sobretot si no tothom gaudeix del mateix nivell de vida i és evident que a Girona subsisteixen barris que no arriben a la mitjana de l'estadística del benestar. D'altra ban
da, hi ha a la ciutat un important dèficit d'habitatges de protecció oficial, tal com han reconegut públicament representants de l'Ajuntament i de la Generalitat. Jordi Planas, membre de la permanent de la Coordinadora d'ONG Solidàries contesta a la pregunta de si Girona és també una ciutat rica en solidaritat. Troba que sí, però commina els ciutadans a avançar en l'acció que implica denúncia i transformació social i a rebel·lar-se contra l'assistencialisme que acaba justificant el sistema i els seus desequilibris. Valora positivament la tasca duta a terme pel Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació i el fet que Girona sigui un dels «encara massa pocs» municipis catalans que compleixi amb el percentatge del 0,7%. Però a la vegada demana una «comunicació més estreta» entre les associacions i l'Ajuntament per promoure plegats la cultura de la solidaritat.
El Consell Escolar
La necessària cooperació institucional en matèria d'ensenyament entre la Generalitat, que en té les competències i l'Ajuntament, està plena d'entrebancs; el més recent es relaciona amb la proposta del Consell Escolar Municipal (CEM) sobre la zonificació dels centres d'educació infantil, primària i secundària sustentades amb fons públics. Després d'un principi d'acord, les objeccions presentades per les escoles concertades a darrera hora han estat ateses per la delegada d'Ensenyament en detriment de les peticions de l'escola pública, amb la qual cosa, segons el professor i pare d'alumne, Albert Quintana, «es trenca el fràgil equilibri que sempre ha procurat el CEM i es genera un sentiment d'indignació i frustració per l'ajornament de respostes als reptes d'escolarització que té la ciutat».
|
)
