dilluns, 24 de juny de 2002
>
El Reus es recolza en una segona volta de pel·lícula i posa la directa cap a la lligueta
L'equip va exhibir el seu potencial en la recta final i va encarar la fase d'ascens havent encadenat dotze partits d'imbatibilitat
SERGI CASADO
.
Reus
El Reus Deportiu no es va tallar un pèl a l'hora de plantejar els objectius de la temporada i, sense embuts, es va fixar l'objectiu de l'ascens. La primera volta va ser acceptable, sobretot a casa, on es va erigir com un bloc quasi insuperable, però necessitava canviar el guió dels desplaçaments perquè un probable defalliment del rendiment a casa hauria pogut hipotecar-li el futur. Al conjunt de Rubio se li va ennuegar el gener i va seguir estavellant-se a fora, però mirant la lligueta de reüll. L'arribada dels davanters Ahumada i Guerra i la posterior de Rosa va aportar la definició i la serenor necessària. En la lligueta va imposar el ritme des del primer moment i es va embutxacar l'ascens en la penúltima jornada.
En la primera volta, el conjunt de Miguel Rubio només va fer figa a casa contra el Palafrugell (0-3) poc abans de Nadal. La creu dels roig-i-negres, però, va residir sens dubte, en els desplaçaments, en els quals els roig-i-negres mai van aconseguir resultats que els refermessin en el paper de favorits i van caure amb contundència a Palamós (4-0) i a Sant Feliu de Guíxols (6-0). Els roig-i-negres combinaven grans partits davant de la seva afició amb bon joc a fora mancat, però, de rendiment i de resultats positius. Tot i que els nervis mai van aparèixer, la veritat és que el pèssim paper de l'equip lluny de Reus durant la primera volta, en què només va ser capaç d'arrencar un triomf 0-2 al camp de l'Europa el 21 d'octubre va fer neguitejar relativament certs sectors del club, encara que la precocitat del campionat va fer que la caixa dels trons mai s'arribés a obrir almenys de manera pública.
D'altra banda, les lesions també van colpejar l'equip i Aramayo, cridat a ser la referència ofensiva juntament amb Santi Acedo, es va lesionar i el club va contractar Germán, un extrem elegant dels d'abans que va entusiasmar just en el moment que li arribava la pilota als peus però que mai va acabar de tenir continuïtat per la seva escassa aportació defensiva; un aspecte que prioritza Rubio en els seus jugadors. D'altra banda, l'allau de noves incorporacions donava resultat i la majoria dels fitxatges van fer el paper que se'ls va encomanar. Els Villar, Izuriaga, Jarauta, Vega, Ortiz, Claramunt, Javi González i companyia van respondre a les expectatives, amb algunes excepcions, com Espinosa, a qui es va donar la baixa i va acabar jugant a primera regional amb l'Amposta, o al davanter esprimatxat Rubén Alonso, que va ser traspassat a l'Utebo aragonès.
Amb la victòria a Manlleu, que aleshores era el cuer (0-3) en la vint-i-cinquena jornada, el Reus va abandonar l'estigma d'equip perdedor en els desplaçaments, tot i que va topar amb la realitat una setman
a després, a casa contra el líder, el Palamós, que va treure tot el suc al seu ordre tàctic i va fer que el Reus encaixés la segona derrota al municipal, que seria també l'última del campionat.
A diferència de la primera volta, el conjunt de Rubio va adoptar un joc pragmàtic i menys vistós que va tenir el seu reflex directe en la trajectòria de l'equip, que mai més va sortir de cap rectangle de joc sense almenys un punt. El Reus va multiplicar les seves prestacions en els desplaçaments i això li va permetre d'instal·lar-se a dalt amb comoditat amb victòries determinants a Cornellà (1-2) i al Mini (0-1). Aquesta ratxa fulgurant li va permetre anar descartant rivals directes Badaloní, Girona i Palafrugell, entre d'altres i posar la directa cap a la fase d'ascens. L'equip va rubricar una segona volta meravellosa i va acumular dotze partits d'imbatibilitat. Això li va permetre iniciar la lligueta amb autoritat; una circumstància que va reforçar la seva candidatura a l'ascens que va rubricar en el darrer partit a casa.
|
