divendres, 18 de gener de 2002
>
El paper mullat de la «llei seca», l'ordenança de begudes alcohòliques
ALBERT VILAR
.
+
Joves estrangers consumint alcohol, l'estiu de 1998, al carrer.
Foto:
T. MULÀ.
|
Després d'anys d'avalots i mala imatge, i de sortir en publicacions nacionals i internacionals com el paradís del turisme de baixa qualitat i de les llargues nits de gresca, l'Ajuntament de Lloret de Mar va decidir a finals dels noranta adoptar mesures dràstiques amb el clar objectiu de tallar de soca-rel el problema dels alddarulls al carrer.
Calia anar contra l'origen del problema: l'estiu de 1998 es va aplicar el que es coneixia com la llei seca. Era una ordenança municipal que, aprovada pel ple el 25 de juny, primer, prohibia la consumició d'alcohol al carrer i, segon, de les onze de la nit a les vuit del matí prohibia la venda d'alcohol a tots aquells establiments que no eren bars o discoteques.
Però l'ordenança va ser paper mullat, ja que el desconeixement per part dels consumidors i l'astúcia dels venedors van fer impossible, d'entrada, eradicar aquest problema. La picaresca i els expedients es van anar succeint. En acabar-se la temporada, el consistori va preparar una campanya informativa a consciència.
Va passar l'estiu, i la polèmica no es va aturar. Quan faltaven pocs mesos per a les eleccions municipals del 13 de juny de 1999, l'equip de govern, encapçalat per Sala, va renegociar la llei seca amb els comerciants sense donar entrada a l'oposició. Això va fer que uns regidors es revoltessin i acusessin l'alcalde d'electoralisme. El convergent Joan Carles Gallart va ser més radical i va qualificar l'equip de govern de totalitari. Però el PSC va tornar a ser la candidatura més votada.
Aquell estiu, un sondeig que es va fer entre autoritats, comerciants i estiuejants demostrava que, encara que d'una manera lenta, la mentalització començava a donar fruit i les patètiques imatges d'envasos trencats i joves amorrats a l'ampolla començaven, no a desaparèixer, però sí a esdevenir una mica l'excepció.
|
)
