Edu365.cat

A les acaballes de la guerra del 1936-1939, amb l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, una multitud de gent va haver de prendre el camí de l'exili. Infants, dones, soldats republicans i gent gran van travessar el Pirineu català, en un dels èxodes més grans mai vists fins aleshores: mig milió d'individus espaordits van encarar un destí incert, ple de penalitats i, en no pocs casos, abocat a la mort.

D'antuvi, la majoria d'exiliats van amuntegar-se, en condicions duríssimes, als camps de concentració improvisats a poblacions de Catalunya Nord (Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès...) i d'Occitània (Bram, Setfonts, Agde..., aquest darrer anomenat camp dels catalans). Per exemple, el febrer del 1939, a Argelers hi havia de setanta mil interns a vuitanta mil.

Un nombre molt significatiu dels refugiats (entre vuitanta mil i cent mil, tal vegada) eren catalans, que, en molts casos, per causa de llur compromís amb el país i amb la Segona República, no van poder tornar, i van dispersar-se per diferents punts d'Europa i d'Amèrica, oimés que, el 1940, l'exèrcit nazi va ocupar França. Entre els que no es van moure, els uns van sobreviure amb penes i treballs, i els altres van afegir-se a la resistència contra l'invasor nazi; també n'hi va haver que, fets presoners per l'exèrcit alemany, van perdre la vida a camps d'extermini com el de Mauthausen.

L'exili va ser un daltabaix per al país, sotmès, a sobre, a una dictadura cruel que va durar una quarantena d'anys i que va fer possibles i impossibles per anihilar la identitat i la cultura catalanes.