| |||||
 | |||||
|
|
|
| |||
|
|
|
|
 |
|
|
El verbívor Sadurní Girona ens inspira el penúltim fòrum de la temporada en fer-nos saber una de les seves dèries: col·leccionar els termes que troba a faltar al diccionari català. En concret, el terme que suscita aquest fòrum és "perogrullada". El famós Pero Grullo castellà saltà a la fama dels amants de l'obvietat per les seves veritats com punys. En Sadurní afirma haver trobat un equivalent francès (lapalissade) però ens demana algun terme català per definir una "obvietat òbvia". O sigui, que es tracta d'emular en Pero Grullo en la llengua llur. Com en diríem de les "perogrullades", en català? A més, ja posats, afegim una petició al repte. També volem personatges catalans que hagin entrat al llenguatge ordinari. No cal que siguin gaire més historiats que en Grullo. Per exemple, el diabòlic Pere Botero. S'apreciarà l'antiguitat catalanesca, però també admetrem nouvinguts com el francès Rocambole de les situacions rocambolesques o fins i tot el toscà Dant de les dantesques. Com sempre, la millor aportació de la setmana rebrà un exemplar d'un llibre verbívor recomanat. Aquesta setmana, per al·lusions inspiradores, un exemplar del volum editat per Enric Gomà amb les expressions escoltades "Al Carrer" per gentilesa d'Ara Llibres i de la llibreria virtual llibres.com. ---------- + Veure tots els fòrums + Comparteix al Facebook o Twitter | ||
|
Aportacions al fòrum: # El que sempre queda segon Jo encara avui en dia he sentit a dir l'expressió "Ets un Poulidor" en referència a alguna persona que en una competició sempre queda segon o tercer. Raymond Poulidor fou un ciclista francès que ha passat a la història pel seu gran número de podis al Tour de França, però sense haver aconseguit mai cap victòria. El seu problema és que va estar a l'ombra del gran Eddy Merckx. Guifré Miquel 31/07/2003 12:26 # encara més mots derivats de cognoms Encara n’hi pot haver més, com: dels Cabot, “encabotar-se” (entossudir-se, obstinar-se); dels Cadena, “encadenar-se” (lligar i subjectar, “obvidentment”); dels Cairó, “encaironar” (pavimentar de cairons); dels Cambra, “encambrar” (tancar dins una cambra); dels Canals, “encanalar” (posar canals a la teulada); dels Capella, “encapellar” (posar capells); dels Cisa, “encisar” (embruixar); dels Creus, “encreuar”, i dels Cruells, “encruellar” (trobar-se i travessar en creu); dels Coberta, “encoberta” (oculta, amagada); dels Fité i Fitó, “enfitar” (atipar en excés); dels Forcada, “enforcada” (penjada d’una forca); dels Franc, “enfranc” (part més estreta de la sola de la sabata); dels Fullat, “enfullar” (formar fulles un metall); dels Gomà, “engomar” (posar goma); dels Gros, “engrossar” (inflar-se, tornar-se gros); dels Jordi, “enjordiar-se” (estufar-se, engreir-se); dels Jornet, “enjornet” (d’horeta, aviadet); dels Roca, “enrocar-se” (del joc d’escacs); dels Sala i Salat, “ensalar” (posar sal); dels Sensat, “sensat”, “ensensat” o “insensat” (depèn del seny de cadascú…); dels Solà, “ensolar” (encordar botelles); de les Tereses, “enteresa” (integritat); dels Toll, “entollar” (aturar l’aigua en un toll); dels Vela, “envelar” (cobrir amb una vela); dels Vila, “envilir” o “envileir” (fer vil); dels Voltes, “envoltar” (estar al voltant); i potser, dels Degans dels col•legis professionals en general, “endegar” (compondre, arreglar –que, al cap i a la fi, deu ser el que els toca anar fent…–). I tants i tants d’altres… ACiG 31/07/2003 04:24 # més mots derivats de noms o cognoms D’altres possibles mots que poden haver derivat de cognoms de gent del carrer, podrien provenir –tal volta, ves a saber, per què no?– dels següents (vegeu el DCVB, Diccionari català–valencià–balear, d’Alcover–Moll): dels Blai, “emblai” (berenada de matancers; a més, n’hi ha uns, veïns de casa, que són justament cansaladers); d’en Joan Brossa, “embrossar” (cobrir de brossa); dels Maragall, “emmaragar” (enfurismar: ja lliga…); dels Clos, “enclòs” (tancat: també lliga!); dels Serra, “enserrar” (tancar, encloure, també, ves per on!); de la Sra. Paca, “empacar-se” (omplir-se, fartar-se); dels Passola, “empassolar-se” (empassar-se, engolir); dels Peiró, “empeirar” (abstenir-se de menjar en favor d’altri: això sí que és ser bona fe…); dels Penedès, “penedir-se” (és clar, com dir: “Penedès, te’n penediràs!”); i dels Penya, “empenya” (com és ara: “En Penya s’empenya l’empenya”). ACiG 31/07/2003 04:22 # mots que poden derivar de noms o cognoms Quant a mots possibles derivats de noms de persones, se m’acut el d’”encaterinar-se”, com els devia succeir sovint, tant a l’exímia novel•lista i poetessa Víctor Català, com a la comtessa Caterina Albert del s. XV, pel que diuen les cròniques. No sé si també hi cabria el d’”esparverar-se”, perquè conec una bona noia que es diu Montserrat Esparver (o potser, mal escrit, Esparbé), que sempre que me la trobo i li ho recordo se m’esvera… Agustí Casals i Guiu 31/07/2003 04:02 # personatges populars Pel que fa al tema dels personatges populars (com “la Monyos”) que puguin haver entrat a formar part del diccionari català, jo em recordo que a Vic, quan jo era petit, n’hi havia dos de ben famosos, que vivien cada un al seu pis, al capdavall del meu carrer, i com a perdularis, que eren en Nofra (es deia Nofraries i se’l tenia per molt savi, però tothom li deia “el gravat crosta”; quan venia el dictador l’havien d’amagar perquè no se l’endugués la “bòfia”…) i la Remei (dona alta i malgirbada). No trobo pas, però, cap mot que se’ls avingui prou, o sigui que res. En canvi, però, hi havia també un home del temps local –capellà, astrònom i meteoròleg–, que morí a finals del segle passat i es deia Mn. Manuel Serinanell, i assolí el màxim de la popularitat perquè, a part de prendre les mesures dia i nit per publicar-les a l’ajuntament, premsa, ràdio i TV, dir missa i mirar la lluna i els estels de tant en tant, no parava de saludar absolutament tothom qui es trobava pel carrer, arreu allà on fos i, és clar, el jovent no tardà pas gaire a rebatejar-lo com a “Mn. Passi-ho bé”. Vet ací que, és clar, la gent de Vic, sempre que diem o sentim aquesta salutació (“passi-ho bé tingui” (sic), que deia en Salvador Alsius, ja fa temps –si no m’erro–, fins que li vaig expressar personalment la meva estupefacció per la raresa de l’expressió…), no podem pas deixar de tenir un bell record d’aquell bon mossèn “saludaire” de pro. Agustí Casals i Guiu 31/07/2003 04:00 # obvidències Proposo que, com que una cosa òbvia és del tot evident, posats a inventar un mot (com ho fou l’entrepà al seu moment), en contraguem els mots i en diguem, simplement: “obvident”. No ho trobeu obvident? (palès i ferm: “palerm”; més clar que l’aigua: “claigua” –antònima de “xocospès”…–; més que patent: “requepatent”; diàfanament clar: “requeteclar”; de caixó: “bendecaixó”; que és per pujar-hi de peus: “perpujari”; que cau pel seu propi pes: “caupelpès”; que es veu d’una hora lluny: “dunoralluny”; que salta a la vista: “saltalavista”)? O potser us estimeu més aprofitar la tècnica i dir-ne també “ultralleuger” (perquè és innegable que una cosa “obvident” és innegable i, és clar, si no se la pot negar –submergir en aigua de cap manera– deu ser quelcom molt ultralleuger, oi?…). Agustí Casals i Guiu 31/07/2003 03:59 # La Xiruca i el wamba s'enrotllen? -Fa molt de temps que la Xiruca i el/la Wamba els veig junts... Observació: Aquest proposta vol ser un homenatge al lingüista més important del segle XX, Joan Coromines i Vigneau. Va esmerçar tota la seva vida a trobarl'etimologia de totes les paraules de la nostra llengua i de moltes altres. La paraula "Xiruca" no li podia passar per alt. Per això va bastir una teoria molt complexa per argumentar que xiruca tenia un origen basc. La seva proposta va tenir prou ressò perquè se n'assabentés el propietari de la marca Xiruca, gallec, que va confessar que per donar nom a aquelles botes havia fet servir el nom de la seva cosina, Xiruca, també gallega... Aquest error dignifica encara més Joan Coromines: resulta que era humà! Però quin humà: com cantava l'Ovidi, "En són ben poc parits com tu", com ell. Jordi de la Taverna dels Predicadors 31/07/2003 02:20 # ¡Viva la Pepa! Entre les moltes aportacions del missatge d'en Ferran Gil hi ha la de "Viva la Pepa", que, en realitat no era cap personatge. Si no m'erro "La Pepa" era la Constitució liberal de 1812 abolida per l'absolutisme del Borbó Ferran VII i que anys més tard, el 1868, quan "La Gloriosa" va triomfar, es diu que la gent cridava Viva La Pepa!, referint-se a la Constitució de 1812 que havia estat aprovada el dia 19 de març d'aquell any i d'aquí, La Pepa. Merlot 31/07/2003 01:14 # Estraperlo La menció a Lerroux del company Daniel em fa venir al cap la paraula "estraperlo". Segons va llegir una vegada, aquesta paraula està composta per la contracció dels cognoms Strauss i Perl. Aquell parell d'elements, d'origen austríac si no m'erro, van protagonitzar un escàndol financer que va acabar ensorrant el govern d'Alejandro Lerroux durant la II República espanyola (sembla que un bon nombre de membres del Partit Radical hi estaven implicats). La sabiduria popular va batejar amb els seus cognoms una de les pràctiques més habituals -i repugnants- de les èpoques de carestia i necessitat: l'estraperlo. Àlex Lloreda 29/07/2003 14:23 # Una perogrullada torera "El que no pot ser, no pot ser i a més, és impossible", diuen que va dir un famós torero (El Gallo?) quan va negar-se a torejar un toro. Sembla que el "canguelo" va ser superior a la seva "toreria" Àlex Lloreda 29/07/2003 14:11 |
 |
|
Una producció de Partal, Maresma
& Associats. 1995 (La Infopista) - 2000. Secció mantinguda per Màrius Serra Posa VilaWeb a la teva pàgina. |