| |||||
 | |||||
|
|
|
| |||
|
|
|
|
 |
|
|
Aquesta setmana us demanem que jugueu amb el llenguatge literal i el figurat. Ho fem inspirats per una anècdota que ens ha fet conèixer el filòleg Narcís Garolera. A grans trets, es tracta d'un prohom català dels anys trenta envestit i abatut per un porc senglar, probablement en una cacera. L'endemà un diari se'n fa ressò amb tots els ets i els uts, de manera que el prohom queda en ridícul. S'emprenya, truca al diari i els munta un pollastre de categoria. El periodista vituperat hi torna al dia següent amb una ampliació de la notícia publicada el dia abans: "Tenim noves dades. Ahir el senyor X es va posar en contacte amb nosaltres i ens va dir el nom del porc". No serà fàcil superar aquest exemple excels, però us demanem contextos, reals o inventats, en els quals una expressió en llenguatge figurat prengui un sentit literal, o viceversa. Com sempre, la millor aportació de la setmana rebrà un exemplar del llibre verbívor recomanat. Aquesta setmana el recull de narracions "Homeless" de Pau Vidal per gentilesa de l'editorial Empúries i de la llibreria virtual llibres.com. ---------- + Veure tots els fòrums + Comparteix al Facebook o Twitter | ||
|
Aportacions al fòrum: # Mecànic i casori Dues històries, una d’inventada i una de real. La primera: un mecànic sentia tanta passió per la feina que fins i tot quan anava a ballar només desitjava estrènyer femelles. La segona té a veure amb el matrimoni. El capellà que va casar la meva germana i el meu cunyat els va dir, en un moment de la cerimònia: “Quedau vinclats per sempre”. Tanta sort que només hi varen quedar en un sentit. Antònia 29/05/2003 21:17 # Anuncis per paraules S'ha perdut una sogra i un sac. RECOMPENSA: Només es donarà pel sac. Pasqual 29/05/2003 15:35 # Sempre hi ha qui no s'entera... El dia del meu casament els meus amics varen posar en pràctica la bonica figura estètica coneguda com "fer un calb", és a dir, posar-se davant de la càmera de vídeo amb els pantalons baixats i mostrant el cul per a la posteritat. L'experiència els va agradar, i al següent casament decidírem repetir-la. Heus aquí que en aquest segon casament l'operador de vídeo era un home de mitjana edat i amb una perruca tan evident que quan canviava la càmera de muscle tots els convidats a la boda patíem per si el cable de la càmera deixava al descobert el seu cap brillant. He dit que patíem tots? NO! Un dels nostres amics ni se'n va adonar, perquè quan l'home arribà a prendre imatges de la nostra taula li va dir: "Ahora después tenemos que hablar con usted, pues vamos a hacer una cosa". "Sí, algo me han dicho"-respongué el bon home. I el meu amic continuà innocentment: "Vamos a hacer un calvo. ¿Usted sabe lo que es un calvo?" I ja us podeu imaginar al pobre càmera, tot esverat, dient: "No... Bueno, sí, pero lo disimulo". I marxant d'allí tant de pressa com va poder. La sorpresa incial de la taula es va girar en unes riotes que encara deuen ressonar al local en qüestió. Pasqual 28/05/2003 15:53 # el nom del porc 2 EL meu sogre va estar en un seminari de Girona als anys 50. Sempre explica que a l'entrada de la població hi havia un enòrme rètol que dèia "Productos del cerdo José Campalans" , suposo que amb un dibuix d'un porc o de botifarres i pernils o quelcom per l'estil. Potser el nom no era "José Campalans", però era un nom de persona. També diu que els que vivien millor del seu poble a la posguerra eren "el asno del alcalde, el burro del cura y el cerdo del maestro" Àngel Soler 28/05/2003 14:52 # el número i la llufa Una vegada hi havia un corredor de fons que un matí del 28 de desembre, dia dels innocents, se’n va anar a fer la Marató. Anava ben calçat amb botes esportives i abillat amb pantalons curts i una samarreta, damunt la qual lluïa un petit cartell subjectat amb agulles imperdibles que duia imprès el núm. 100. Havia esmorzat massa i, bon tros endavant, li van venir unes necessitats peremptòries. Va tenir prou sort, perquè aviat va localitzar poc més enllà un hostal a la seva ruta. Hi entrà tot de sobte, preguntà per l’excusat i s’hi introduí ràpidament, no pas sense treure’s abans la samarreta –suat com anava– i penjar-la cap enfora de la part alta de la porta de la comuna. Uns vailetots que veien passar la cursa s’arribaren també a can Felip, en despenjaren la samarreta i substituïren subtilment i silent el rètol del nombre per un altre de semblant amb una magnífica llufa dibuixada. Sense adonar-se de res –enfeinat com estava–, quan l’atleta es trobà ben descansat es tornà a posar la samarreta i, corrents, després de donar les gràcies a l’hostaler i saludar la clientela, es reincorporà a la marxa, decidit a arribar a la meta força més descarregat. Vet ací que no va pas tardar gaire a sentir-se i comentar-se per la rodalia –àdhuc se’n feren ressò els mitjans de la contrada–, per part dels uns: “Li han pres el número!”, i dels altres: “Se li ha vist la llufa!”. Interpretacions que, si bé contradictòries d’aparença, esdevenen, tal volta, complementàries… “Se non è vero è ben trovato…”. Agustí Casals i Guiu 28/05/2003 02:03 # bous i esquelles Un pagès responsable i cívic va decidir que, malgrat les seves responsabilitats ramaderes, havia d’anar a votar el dia de les eleccions municipals, oi més, si després volia exigir del consistori un millor tractament per a l’eliminació dels purins de la seva granja. Així que s’encaminava amb tot el seu ramat de bous cap a l’escola de les afores del poble on havia estat disposada la mesa electoral que li corresponia quan, de cop i volta, se sentí assedegat i pensà que, d’hora com era, encara tenia temps d’anar a fer el got. Desjunyí els bous, els deixà a la pastura i s’adreçà a la taverna, amb tan mala fortuna que es topà amb el seu mal veí, qui el reptà a fer una juguesca: Si guanyaven els verds, ell se n’aniria del poble per sempre més, però si guanyaven els grocs es quedaria amb tot el seu bestiar. Amb les ganes que tenia el ramader de perdre de vista aquell desventurat i, d’altra banda, convençut com estava que els verds eren arreu els millors, tal com havien anat demostrant fins aleshores, va acceptar l’aposta i, segellat el pacte, se n’anà a votar tot seguit. Dissortadament, en aquesta ocasió els verds perderen la confiança dels electors, i els grocs se’ls avançaren per primer cop a les urnes. Així que, amb el testimoni que hi havia del taverner, l’endemà tothom comentava, fent referència al pobre bover: “Ha perdut bous i esquelles!”. ACiG 28/05/2003 02:00 # Antoniades El meu oncle Toni és un gran verbívor. Ell potser no n’és conscient, que el seu humor es basa sempre en jocs lingüístics. Heus-ne ací algunes mostres. Quan la meva padrina li deia que mudàs la cabra (canviar-la de lloc), ell feia cara d’estranyat i deia: “I a on ha d’anar la cabra, mudada?” En una ocasió que ell i uns quants homes més havien de carregar uns sacs dins un remolc, es va escapolir de la feina dient: “Ahir em vaig fotre dues costelles”. Mentre deia això es posava les mans damunt les costelles i la panxa. Els companys tot d’una li agafaren el sac que estava a punt d’alçar i s’oferiren a fer la seva feina. Quan li demanaren com s’havia fet mal a les costelles, ell digué: “Ahir me’n vaig fotre dues amb salsa, per sopar”. Un dia, estant al cafè amb els amics, tots fadrins i nascuts devers l’any 40 (també el meu oncle), els va etzibar que feia un mes que es colgava amb una morenota. Ells, amb els cabells drets, es moriren d’enveja perquè entengueren que jeia amb una dona morena molt ben plantada. No n’haurien tinguda gens, d’enveja, si haguessin entès allò que el meu oncle els volia dir en realitat (es referia a una “hemorroide")! Antònia 27/05/2003 21:57 # dependents Caram, aquesta última aportació del Companys m'ha recordat un acudit gràfic de l'època de la república. No juga ben bé amb el sentit figurat però s'hi assembla. Hi apareixen en Cambó i en Macià acarats l'un a l'altre. Pregunta en Cambó: ¿Què volen els dependents? Respon en Macià: Volen la independència. l'aleix 27/05/2003 21:24 # Companys...! Una història burlesca que expliquen la gent gran. En un míting a la Plaça de Sant Jaume, Macià s'adreça amb veu potent a la gent, des del balcó: Companys..... !!! Darrera seu una veu fràgil respon: ...si, Macià? Martí Sunyol 27/05/2003 10:43 # I els porcs encara hi eren ... Vejam... perdoneu que em salti una mica les normes... però m'ha sortit la vena surrealista. M'he rellegit el tema dels contes Breu & Bo i m'he fet un altre fart de riure. M'han vingut ganes d'aportar el que en el seu dia no vaig fer. I que ara ja concursa (pataterament) a "El nom del porc". Diria així: Es despertà a les 2 de la matinada i engegà la tele. Efectivament, el DINIO tornava a ser allí, amb tota la fauna, l'Aramís, el Coto, el Jorge, la Yola, el Sardà, el Juan Miguel, la Estíbaliz i el Pocholo. Patètics pallassos que no ens mereixem ... Vaig apagar la tele i em vaig cagar amb la ... ... ... ... ... Sani Girona 27/05/2003 01:03 |
 |
|
Una producció de Partal, Maresma
& Associats. 1995 (La Infopista) - 2000. Secció mantinguda per Màrius Serra Posa VilaWeb a la teva pàgina. |