| |||||
 | |||||
|
|
|
| |||
|
|
|
|
 |
|
|
La síntesi és una virtut. Si una imatge equival a mil paraules, passar de la fotosíntesi a la verbosíntesi implicarà treballar amb textos de menys de mil paraules. Als anys vuitanta la revista barcelonina "L'Home Invisible" va publicar una antologia de microresums d'obres literàries. Fa uns mesos la revista PDV -per "Paper de Vidre", tot i que potser s'hauria de dir Paper de Fidre perquè es reprodueix en PDF- va celebrar el seu cinquè aniversari amb un número especial que també sol·licitava microresums d'obres literàries (www.paperdevidre.net). Fa molts anys, la Worcester Evening Gazette va publicar un resum molt condensat de la mítica Dama de les Camèlies de Dumas. Feia així: Acte I (París): Ell -Estàs malalta. T'estimo. Ella -No. No t'ho pots permetre. Acte II (París): Ella -Em penso que t'estimo. Però adéu: que ve el Comte. Ell -Aquell? Doncs així no et veuré més. Però no! Una idea! Anem-nos-en al camp. Acte III (El camp): El pare (d'ell): Has arruïnat al meu fill! Deixa'l. Ella: Ell m'estima. El pare: Ets una bona dona. Et respecto. Deixa'l. Ella: Me'n vaig. Acte IV (París): Ella -Tu, una altra vegada? No t'he estimat mai, jo. Ell -Fuig amb mi o moriré. Ella -T'estimo; però ara adéu. Acte V (París): Ella (molt malalta) -Ets tu? Pot ser tan bo, Déu? Ell -Perdona'm. El meu pare m'envia. Ella -Et perdono. T'estimo. Moro. (Mor. Llàgrimes. Sensació. Teló). En total, 691 paraules. Doncs bé. Això és el que us demanem: microresums de novel·les o obres de teatre clàssiques de la història universal de la literatura. Com més conegudes, millor. Com més resumides, millor. El missatge més destacat rebrà un exemplar de La vida pública, l'última edició dels retalls de conversa que els membres de la llista de distribució Al Carrer envien i reben, gràcies a l'edició d'Enric Gomà, ara en llibre gràcies a Ara llibres i de la llibreria virtual llibres.cat. ---------- + Veure tots els fòrums + Comparteix al Facebook o Twitter | ||
|
Aportacions al fòrum: # Assassinat a l'Orient Express Monsieur Poirot, amb Mister Hastings, i amb el revisor, el maquinista, i tretze viatgers més tots d'elevada alcúrnia, van en tren. Apareix assassinat un dels altres tretze viatgers.* Poirot enraona amb el revisor, amb Hastings, amb els altres dotze viatgers sobrevivents un després del'altre, pero no enraona amb l'occís, només s'el mira. Poirot enraona amb tots alhora i els diu: L'assassí és....** (Notes del Resumidor: * es veia venir, tretze persones -mal nombre- dins una novela de l'Agatha Christie... ** no puc revelar aquí en públic el final de la trama, ho sento molt.) Papitu 14/09/2007 02:05 # correcció Corregiu: ENEES: Dido, sóc jo, que no t'estimo, que tu estàs boja per mi. Pere-Miquel Parés i Casanova 09/09/2007 22:54 # L'Eneida Canto les armes i l’heroi que, seguint el destí, fou el primer que arribà fugitiu des de les costa de Troia. I anem al gra que la cosa és llarga. Una ciutat amb un gros cavall de fusta. ENEES: anem, papa, que ens cremem. PAPA ANQUISES: agafa els Penats. ENEES: sí, papa. També agafo la dona i el nen. ENEES: papa, he perdut la dona! PAPA ANQUISES: anem, anem, nen, deixa’t estar de dona. Porta´m a coll-i-bè, home! Mar, vaixells, Penats. Tràcia, Atos, Delos, Creta, cagada monumental del papa i tornem-hi. Sicília, papa mor, naufragi, Cartago, reina Dido vídua, Cupido en acció. DIDO: Enees, t’estimo! DIDO: Enees, no t’estimo. DIDO: doncs em mato, i ja veureu, ja, tu i els teus. Dido morta. Enees marxa. Sicília de nou. Hespèria. L’Avern: l’Aqueront, el pre-Infern, el Tàrtar i l’Elisi. No hi ha en Pere Botero però hi troba el papa. Enees torna a dalt i va amb els seus. Passen moooooolta gana. Laci. Monten les tendes. Merder a prop. Apareix Lavínia. Apareix el papa d’ella. Apareix Turn, el promès (d’ella). TURN: Lavínia és meva, oh! ENEES: Lavínia és meva, ah! Etrúria. Lluita. Turn es carrega Pal·lant. Enees es carrega Mezenci. Funerals per tothom. Lluita de nou. TURN: Aj, m’has mort! ENEES: Sí, “toma” espasa. Enees es carrega Turn. ENEES: Lavínia, vols casar-te amb mi? LAVÍNIA: Sí, vull. I s’acaba. Pere-Miquel Parés i Casanova 09/09/2007 22:50 # La Divina Comèdia Un paio que diu Dante es troba amb un altre paio que es diu Virgili, poeta. Junts visiten: 1) L'Infern, on Dante hi posa els seus enemics; 2) El Purgatori, on hi posa els psè-psè; 3) El Paradís, on hi posa els seus amics i la seva enamorada Beatriu. Ja està!. NOTA: Al cant VIII del Paradís ens fa sortir als catalans quan parla de "l'avara povertà di Catalogna". (predecessor del PP, potser?). Francesc Lloberes Pi 22/08/2007 14:09 # La Divina Comèdia Un paio que diu Dante es troba amb un naltre paio que es diu Virgili, poeta. Junts visiten: 1) L'Infern, on Dante hi posa els seus enemics; 2) El Purgatori, on hi posa els psè-psè; 3) El Paradís, on hi posa els seus amica i la seva enamorada Beatriu. Ja està!. NOTA: Al cant VIII del Paradís ens fa sortir als catalans quan parla de "l'avara povertà di Catalogna". (predecessor del PP, potser?). Francesc Lloberes Pi 22/08/2007 14:02 # Tirant lo Blanc Tirant lo blanc=ejaculació Francesc Lloberes Pi 22/08/2007 13:00 # Ilíada Aquil·les s'emprenya i deixa el combat, però quan maten al seu millor amic, ell es revenja. Dídac 20/08/2007 14:16 # El nom de la rosa Vet ací una vegada un monjo i un novici que viatgen a un monestir on monjos amb els dits embetumats moren misteriosament. Tots els morts han estat a la biblioteca llegint llibres sospitosos. El novici s’enamora d’una noia que passa gana i el monjo que investiga descobreix que un monjo cec i vell enverina els llibres. Al final, es cala foc a la biblioteca —que resulta que és un laberint. L’inquisidor —que és el dolent de la pel•lícula— diu que tot plegat és culpa del dimoni i que el dimoni és la bruixa de qui s’ha enamorat el novici. És l’apocalipsi!, diuen els monjos. El monestir queda destruït, l’inquisidor mor i el monjo i el novici se’n van. (En aquesta novel•la l’autor es fa “eco” del detectiu Sherlock Holmes.) Anton Silmarjan 04/08/2007 12:29 # La Guerra dels Mons BUM! J.Azemà 30/07/2007 23:56 # Fedra, de Racine A partir d'un sonet que va sortir a la premsa de PArís l'endemà de l'estrena de Fedra. En un silló daurat, fa temps que Fedra rima/ un vers adolorit que sona a alexandrí./ La dida li encoloma un discurs cristal·lí/ contra el desig ingrat d'occir-se a la tarima./ Hipòlit més aviat l'odia i no l'estima./ Amb una sang d'orxata res no el fa envermellir./ La dida me l'acusa - ja veu la seva fi./ Teseu té pel seu fill un càstig que el sublima./ Se'ns presenta una Arícia que fa d'esclava en zel/ i llueix a pleret la seva balconada/ als ulls d'un cast Hipòlit que vol llepar la mel./ Però el nano acaba mort, la brida cargolada/ per culpa del Neptú. I Fedra, els ulls al cel,/ s'arrossega al prosceni per morir enverinada. Lluís TK 30/07/2007 21:37 |
 |
|
Una producció de Partal, Maresma
& Associats. 1995 (La Infopista) - 2000. Secció mantinguda per Màrius Serra Posa VilaWeb a la teva pàgina. |