La frase de l’anunci era “L’esmorzaret en el bar de sempre”, però es veu que l’anunci no va passar una bona correcció, perquè ningú es va donar del greu error gramatical que hi havia. Qui sí que se n’ha adonat són els vianants que ho han començat a denunciar a les xarxes.

Açò és el que passa quan convertim el valencià en un reducte folcòric i res més.

"L'esmorçaet" by coca-cola. pic.twitter.com/xqcgIjJXZW

— ω (@perfilomega) April 5, 2026

El comunicat arriba després que Junts hagi reclamat explicacions a l’Ajuntament de Mataró.

Crítiques per la politització de l’acte

En el mateix comunicat, l’ens ha lamentat que alguns mitjans de comunicació i representants polítics hagin polititzat un acte que, segons el seu parer, no té cap component polític i està vinculat exclusivament a la fe religiosa.

El president de la Comissió, Dídac Fernández, ha signat el comunicat. En ell, ha especificat que els músics que van interpretar l’himne eren membres de la Banda de Música de Barcelona, formada per músics professionals que es reuneixen per Setmana Santa per prestar servei a diferents entitats, i no de la Banda Municipal de Barcelona com s’havia dit en un principi. El text també aclareix que les úniques dues entitats que van demanar la interpretació de la peça són La Hermandad Nuestro Padre Jesús Nazareno y Nuestra Señora de la Esperanza i la Hermandad Nuestra Señora de la Soledad.

—La literatura catalana que ve de Mallorca està d’enhorabona, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per a Biel Mesquida i el premi Sant Jordi per a Carles Rabassa. Com ho veieu, vós que també sou mallorquí?
—Ens hem de felicitar per aquests dos premis, no només mirant-ho en clau mallorquina sinó pel que significa per a la nostra cultura sencera, de Països Catalans. Biel Mesquida és un mallorquí nascut al País Valencià. Carles Rebassa és un mallorquí que viu a Barcelona, que ha escrit Palma des de Barcelona. I tots dos autors tenen el mapa molt integrat en la seva obra, en la seva llengua i en el seu imaginari. I això crec que és un motiu d’optimisme en els temps que corren.

—Per cert, en relació amb el premi Sant Jordi, no us vam veure el dia de la gala de la Nit de les Lletres Catalanes. Tampoc formàveu part de la famosa fotografia del dia que se’n va anunciar el nou format. Com a president de l’AELC, quina posició heu pres en aquesta nova Nit de les Lletres Catalanes?
—Nosaltres, amb aquest esdeveniment, vam fer com fem amb la resta de premis literaris del país. Com a entitat amb vocació sindical, vetllem perquè tots els premis siguin justos amb els autors i les condicions sigui tan bones com sigui possible. A partir d’aquí i d’aquesta tasca d’acompanyar, no assistim habitualment a lliuraments de premis, sinó que ens agrada més acompanyar-los abans i després. I el que hem fet en aquest cas amb Òmnium és que hem tingut converses abans que se celebrés la Nit de les Lletres Catalanes. I vam compartir amb ells alguns neguits i algunes propostes de millora, que sabem que les han acollit bé i que esperem que les puguin incorporar en futures edicions.

—A quins neguits i propostes us referiu?
—En primer lloc, els vam suggerir que tal vegada el sistema literari del país necessita mesures de més capil·laritat territorial, d’estabilitat i de continuïtat, per tal de garantir la professionalitat dels nostres autors. Passa igual amb la presència dels nostres autors als mitjans de comunicació. Em referesc, sobretot, a la implicació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Tenir una Nit de les Lletres Catalanes en prime time, en la qual la literatura catalana és la protagonista, és una notícia excel·lent, però ens encantaria que aquesta notícia anés acompanyada d’una cura sostinguda per la literatura a la graella actual del 3Cat. Sí que s’han posat en marxa iniciatives de visibilització de la literatura els darrers anys, però també és veritat que aquestes iniciatives són presents, sobretot, a la plataforma i no tant a la graella. Creiem que projectes amb més estabilitat durant l’any serien molt positius.

—Més neguits?
—Hi ha premis en la Nit de les Lletres Catalanes que no són premis. Són aquells convocats per les editorials, que són avançaments de drets d’autor, però en cap cas aquests avançaments van acompanyats d’un premi extra, que és el que hauria de ser un guardó, un reconeixement a l’excel·lència que va més enllà de les vendes d’aquest llibre. Això, en els premis que convoca Òmnium directament, s’ha aconseguit, i n’estem agraïts, però malauradament, els premis convocats per algunes de les editorials implicades encara no són premis. És un aspecte que sempre hem convidat a mirar. I, per altra banda, també creiem que s’hauria de reduir la diferència entre les dotacions dels diferents gèneres literaris. Si som un país de poetes, si som un país que creu en la seva literatura infantil i juvenil, que es troba en un moment pletòric, les dotacions d’aquests guardons s’hi haurien de correspondre.

—La diferència és entre 75.000 euros, el més ben dotat, el Sant Jordi, i 2.000 euros el menys ben dotat, que és el de còmic. Certament, hi ha una gran diferència.
—Sí. I en aquest sentit, la Nit de les Lletres Catalanes hauria de ser una bona oportunitat per a encetar aquests debats de país i de sistema literari. Si realment creiem en els principis que han vertebrat el Pla Nacional del Llibre i la Lectura, si creiem en la bibliodiversitat i en la cura de tota mena de propostes editorials i creatives, una nit que es reivindica de les lletres catalanes serà bo que en futures edicions es faci ressò d’això també.

—Una de les crítiques que ha rebut el nou format és que continua prioritzat, i d’una manera encara més consolidada, els grans grups. També, els premis a originals per davant dels premis a obra publicada. Com ho veieu, els autors?
—Sobre els perfils de les editorials participants, no ens afecta directament i no tenim una posició consensuada com a junta. Amb tot, a nosaltres ens agrada que les iniciatives i els projectes representin el país. I crec que la Nit de les Lletres Catalanes estaria molt bé que donés veu a tota mena d’editorials. Ara, sobre aquest aspecte, estaria molt bé que les diferents associacions d’editors (el Gremi d’Editors de Catalunya i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, també el grup Llegir en Català) s’hi pronunciessin. Nosaltres estem molt avesats a emetre opinions i fer públics comunicats i manifestos, i a vegades trobem a faltar aquesta correspondència en unes altres baules de la cadena de valor del llibre.

—Avancem. Us acaben de reelegir per quatre anys més president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Vau arribar a la presidència el març del 2022. Haureu exhaurit els vuit anys possibles segons els estatuts de l’entitat. En quin moment es troba l’entitat i quins objectius té?
—Ens trobem en un moment positiu, en el qual la junta està cohesionada, que era un dels reptes que teníem el 2022. Tenim una junta diversa, que representa persones de tot arreu dels Països Catalans, de totes les generacions, amb diversitat de gènere, com no pot ser d’una altra manera. I hem viscut un creixement remarcable. En quatre anys, hem crescut d’un 20%, al voltant de 330 associats nous. Ara som una mica més de 1.980 socis a l’AELC, que és una xifra rècord.

—Quines línies de treball heu començat?
—Hem consolidat i refermat la tasca que fem en relació amb els drets professionals d’escriptors i traductors. En diem la via més sindical, encara que no tinguem els drets i legitimitats dels sindicats, malauradament. Hem treballat per la vertebració territorial de la literatura arreu dels Països Catalans. Hem desplegat l’activitat de l’AELC d’una manera remarcable per tot el país. I hem reforçat les activitats que fem de reflexió literària i professional, a través dels nostres seminaris. Aquests tres eixos, el professional, el de país (territorial) i el de debat creatiu, els hem posat en marxa, i el que volem en els pròxims anys és consolidar-los i continuar-los explorant.

—En aquests moments, hi ha envits importants i molt nous, com ara, la defensa dels drets dels escriptors arran de la intel·ligència artificial. Com us ho plantegeu?
—En aquest sentit, l’AELC vam ser pioners, la tardor del 2023, quan vam ser la primera associació d’escriptors d’Europa que va publicar una guia per a autors literaris davant els mals usos de la intel·ligència artificial. Arran d’aquesta guia, vam formar part d’un grup de treball del Consell Europeu dels Escriptors, el European Writers’ Council. Jo mateix vaig contribuir a elaborar la guia d’aquesta federació europea per al sector del llibre en l’àmbit europeu. Per tant, hem estat una de les entitats que, malauradament, més hem après sobre aquesta qüestió. No és una qüestió ni atractiva ni agradable per a qualsevol humanista i amant de la literatura, però és molt necessari que hi siguem. Hem organitzat formacions i activitats obertes a tothom i en continuarem organitzant, perquè, per a bé o per a mal, la IA hi és i hi continuarà essent. El que hem de fer és vetllar perquè qualsevol ús que se’n faci sigui ètic i respectuós amb els drets dels autors.

—Ara que parlàveu del European Writers’ Council, us acaben de nomenar president d’aquesta entitat europea. Una entitat important. Com ha anat l’elecció d’aquest càrrec?
—Això va ser una sorpresa inesperada, un gir d’esdeveniments. L’anterior presidenta va dimitir amb desacord amb la junta directiva i, segons els estatuts del European Writers’ Council, qui substitueixi un càrrec dimitit ha de venir de la junta directiva. Els companys de la junta em van escollir a mi per unanimitat i no em va quedar més remei que assumir la responsabilitat. I ho he fet amb tot l’honor i tota la responsabilitat que comporta.

—Per què ho dieu?
—De vegades Europa sembla lluny conceptualment. Sembla que allò que passa a Europa no ens afecta. Però, de fet, amb qüestions com la IA, és a Europa on es prenen les decisions. El reglament de IA aplicat el 2024 ja serà d’aplicació de facto l’agost d’aquest 2026 i no cal que estigui transposat a cap estat. Per tant, és un front que l’AELC sempre ha tingut molt present i jo, personalment –perquè no hi sóc en representació de cap entitat, els membres de la junta del European Writers’ Council hi som a títol personal–, també continuaré lluitant.

—Per què es fa a títol individual?
—Perquè hem de treballar pel bé comú de tots els autors, no hi som en representació formal de cap entitat. Això no lleva que jo tinc el meu bagatge com a autor i com a persona, i que la manera de funcionar de l’AELC, assembleària, horitzontal, en què sempre avançam a partir dels debats, i la meva experiència com a autor d’una llengua minoritzada no marquin de dalt a baix. Però ho faig a títol personal.

—Com afecta el context internacional al European Writers’ Council? Se us gira feina.
—Absolutament. Ens condiciona de dalt a baix. Ens trobem en un moment en què les sobiranies no només nacionals sinó del continent europeu són qüestionades. I no només en el pla geopolític, sinó que l’eradicació de les empreses tecnològiques en l’àmbit de la IA condiciona la sobirania d’Europa i dels països europeus. Volem tenir unes xarxes socials pròpies? Volem tenir una IA pròpia que s’emmotlli als principis de propietat intel·lectual que han inspirat durant dècades el funcionament de la Unió Europea? Perquè la Unió Europea en certs aspectes som encara un exemple de protecció i defensa dels drets morals dels escriptors. No només de copyright, que és la tradició més anglosaxona i sobretot econòmica, que també tenim, naturalment. Sinó els drets morals. Ara mateix això està en joc. Per no parlar de punts més essencials, com la llibertat d’expressió, que a més de ser qüestionada en països amb conflictes bèl·lics, veiem que també és qüestionada, atacada o erosionada en països que es reivindiquen com a democràtics. Això també és un front en què lluitem.

—En clau interior, no volia deixar de preguntar-vos per la Casa de les Lletres, que sembla que ja té seu.
—Fa més de vint anys que era una demanda. El compromís que va sortir del Pla Nacional del Llibre i la Lectura va ser una de les fites que vàrem celebrar quan es va fer pública. Aquests anys n’acompanyem el procés, del qual són responsables el Departament de Cultura i la Institució de les Lletres Catalanes, que també hi tindrà la seu, naturalment. Celebrem que aquest compromís continuï vigent i esperem que se’n compleixi el calendari. Ara la data que treballem per poder-nos-hi traslladar és a principi del 2028, i esperem que sigui aleshores. Sabem que serà una bona notícia per al sistema literari, que farà possible que col·laborem més entre nosaltres i també per ser més propers a la Institució de les Lletres Catalanes. I creiem que pot ser un espai de referència per a la ciutadania en general. S’hi faran actes gairebé diaris oberts a tothom i fins i tot serà un espai lúdic, perquè també hi haurà una cafeteria, que es pot convertir en un espai de trobada per a editors, autors, traductors, etc., que se’l vulguin fer seu.

—Amb tot, el pressupost de Cultura, si s’acaba aprovant, sembla que potser no creixerà pas fins el 2%, com s’havia compromès la consellera. En aquest sentit, els projectes més ambiciosos també podrien quedar compromesos. Us preocupa la manca de pressupost per a Cultura?
—Qualsevol pressupost que no hi arribi, per a nosaltres no serà suficient. En depenen les mesures de continuïtat, de les quals he fet referència abans parlant de la Nit de les Lletres Catalanes. En depenen els clubs de lectura que promou la Institució de les Lletres Catalanes, els ajuts a la creació i a la traducció, i tants i tants projectes que contribueixen a facilitar el sistema literari que tenim i el sistema editorial. Qualsevol indústria té un suport governamental, institucional, per tirar endavant i, de vegades, per una qüestió de sobirania, d’allò que ens és propi i que només podem fer nosaltres. I en el cas de la cultura, això encara és més evident. Per tant, ens agradaria molt que el pressupost de Cultura cresqués quantitativament i fins el 2%, per garantir que podrem continuar millorant. Hem millorat en els últims anys. Per exemple, en les qüestions més professionals dels autors, del 2022 al 2026 hem aconseguit que les beques a la creació dupliquessin la dotació. Hem passat de 6.000 euros a 12.000 a la Institució de les Lletres Catalanes. Les tarifes mínimes de traducció dels ajuts que concedeix la Institució han pujat d’un 25%, de 12 euros per pàgina a 15 euros per pàgina. I volem consolidar aquesta tendència. La literatura i la cultura del país mereixem més.

—La majoria d’escriptors i traductors tenen una realitat econòmica encara molt precària.
—És desastrosa. Només un 15% dels nostres autors i traductors perceben més d’un 25% dels seus ingressos a partir de la seva tasca literària. Aquesta xifra és homologable a uns altres sistemes literaris d’Europa, però no són de cap manera complaents. I no només en l’àmbit dels ajuts, sinó també dels contractes. Una fita que hem tingut a l’AELC els últims anys ha estat la publicació d’uns nous models de contracte editorial. Des del 2011 que no els revisàvem. I hem intentat que el Gremi d’Editors de Catalunya consensués aquests nous models de contracte amb nosaltres, com ja havíem fet el 2011, i no han volgut. L’Associació d’Editors en Llengua Catalana tampoc s’hi ha volgut incorporar.

—A les portes de Sant Jordi, a aquesta precarietat, s’hi afegeix la ingerència de personatges que no són escriptors però que tenen plataformes mediàtiques i que s’aprofiten de la diada per vendre llibres. Això també ho fomenten els grans grups. L’AELC teniu cap manera de fer-hi front? Ho heu denunciat?
—No ho hem denunciat específicament, en cap cas, perquè els autors som molt curosos en el cas dels jurats dels premis literaris, però tot apunta que tenim un sistema literari adulterat pels premis, que moltes vegades són concedits a persones més o menys professionalitzades en l’àmbit de l’escriptura, i de vegades no tenen aquesta vocació. La proposta de fons que fem des de l’AELC és un gir de país. Ens agradaria molt veure que molts dels premis literaris a obra inèdita que tenim passessin a ser premis a obra publicada, a fi que es fomentés un debat crític i lector de les obres que ja existeixen. Que tinguessin més circulació i recepció. O bé que hi hagués una transformació de premis a obra inèdita cap a beques que incloguessin mentories. Nosaltres tenim una experiència molt positiva amb el premi Salvador Iborra de poesia per a joves menors de trenta anys. No només té una dotació econòmica al marge dels drets d’autor i la publicació del llibre, sinó que, per als finalistes, també suposa la participació en formacions, mentories i tutories d’autors amb més experiència sobre les seves obres. De manera que això es transforma en una millora qualitativa de les obres que s’acaben publicant. Per tant, si poguéssim demanar un desig a mitjà termini i a llarg termini per a la literatura dels Països Catalans, ens agradaria superar aquest paradigma de premi a obra inèdita, que és comprensible tenint en compte la història de persecució i minorització que hem tingut. Per sobreviure hem hagut de tenir premis. Però tal vegada ara, amb l’estructura editorial que tenim, ens podem permetre de ser més exquisits i millorar qualitativament.

—Per acabar, com se us presenta el Sant Jordi enguany?
—Se’m presenta molt tranquil, perquè no tinc cap novetat com a escriptor. Sí que hi ha alguns llibres que he traduït i s’han publicat recentment. Segurament, el que faré és visitar els amics, acompanyar-los, demanar-los signatures, dur-los cerveses, cacaolats i begudes isotòniques. Això serà el meu dia. I amb molt d’amor, com ha de ser el dia de Sant Jordi.

—I com a president de l’AELC?
—A l’associació ens passa una cosa, i és que és l’únic dia de l’any que no organitzem mai res. Perquè els nostres autors ja són presents a tot arreu del país.

El llibre, editat per Pòrtic, acaba d’arribar a les llibreries, es titula Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema i crec que és una de les propostes més serioses que ara mateix tenim a l’abast per a disposar d’informació documentada i fiable sobre tot l’afer. Una informació, val a dir, no gens complaent perquè, com deia ell mateix el 18 de març en l’entrevista que li va fer Josep Nualart: “Aquest llibre tocarà el voraviu. No l’he escrit per fer amics, i desagradarà a l’Aragó, i molt, i desagradarà aquí, a Catalunya, i crec que molt perquè hi ha coses que no les hem fetes bé.”

Velasco ens ve a dir que el problema de Sixena no es redueix a una restitució patrimonial, és a dir, a un problema merament tècnic, sinó que va molt més enllà, perquè al darrere hi ha un conflicte polític notable amb unes ramificacions judicials que enterboleixen un panorama ja prou complicat d’entrada. Un bunyol descomunal cuinat per polítics, periodistes, historiadors, advocats i més gent de no gaire bona fe –penso, per exemple, en alguns membres de l’Església institucional–, que ha deixat la marca en l’afer. Una combinació d’interessos tòxica travessada de punta a punta per un fil conductor que dissortadament sempre dóna rèdits a qui el fa servir: l’anticatalanisme visceral.

Com que hi ha un munt de gent molt més competent que jo per a entrar en detalls sobre la investigació d’Albert Velasco i ponderar moltes de les dades que el llibre posa per primera vegada a la llum, em limitaré a recomanar la lectura de Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema. A recomanar-lo… i a anar una mica més enllà, perquè la manera amb què Albert Velasco detalla com s’ha anat construint el relat d’aquesta enorme ficció basada en la mala fe m’ha recordat un llibre que acabo de rellegir: Les veus del Pamano, de Jaume Cabré.

Publicada fa vint-i-dos anys, la novel·la de Cabré aplega un munt de matisos que la fan singular, però si hagués de resumir-la en poques paraules diria que és un fresc grandiós que descriu fil per randa la manera com els qui tenen el poder manipulen sense el més mínim escrúpol la realitat. En aquest cas, la realitat d’uns fets esdevinguts a Torena, un poble del Pirineu prop de Sort, els primers dies de la guerra del 1936-1939 i que arriben fins ara mateix per mitjà d’una història d’odi, rancúnia i rivalitat que Jaume Cabré construeix amb un ampli repertori de personatges. N’hi ha dos de principals: Oriol Fontelles, mestre del poble els anys immediatament posteriors al final de la guerra, i la poderosa Elisenda Vilabrú, amb el pare i un germà assassinats per un escamot d’anarquistes, que dedicarà tots els esforços de la seva llarga vida a fer pagar aquelles morts a tothom qui, segons ella, va estar implicat en els fets. Encara que, per aconseguir l’objectiu, hagi d’estrafer la veritat d’allò que va passar per acostar-la als seus interessos.

La gran sorpresa –i la gran lliçó– que l’autor amaga a la novel·la és que, de fet, tot el complex relat que Elisenda Vilabrú construeix per acomplir la venjança pels seus morts es basa en un error.

Un error que Cabré, conscient del potencial narratiu de la història que té entre mans, descriu de manera fugaç cap al final del llibre –a la pàgina 587, més concretament– mitjançant un diàleg brevíssim entre els anarquistes de l’escamot assassí quan, una vegada consumada l’execució del pare i el germà de l’Elisenda, s’adonen que s’havien equivocat de poble i, per tant, de víctimes.

Sixena i Pamano són dues mostres intimidants del món que ens toca de viure. El relat sempre és en mans de qui més crida i de qui aplega més poder. Amb aquest panorama, a qui li pot interessar saber on és la veritat?

Per primera vegada d’ençà que començà la devolution, a final del segle XX, hi ha la possibilitat real que dues nacions amb institucions pròpies –o fins i tot tres– avancin alhora cap a governs o majories clarament orientades a l’autodeterminació. Aquesta situació, fins ara inèdita, coincideix amb una tendència contraposada: l’ascens de l’extrema dreta anglesa. Una dinàmica que pot accentuar el xoc entre les demandes d’autodeterminació i una pulsió centralitzadora creixent.

Gal·les: la fi de tres dècades de domini laborista

A Gal·les, el punt de partida és clar: el sistema polític sorgit el 1999 presenta signes evidents d’esgotament. El Partit Laborista hi ha governat de manera ininterrompuda d’ençà que es creà el Senedd, el parlament, però arriba a aquestes eleccions amb un desgast acumulat que es tradueix en una pèrdua sostinguda de suport electoral, paral·lela a la pèrdua de popularitat del laborisme també a escala britànica.

La primera ministra, Eluned Morgan, amb vista a les eleccions, ha provat de construir un relat de continuïtat responsable amb elements de renovació, amb un programa que inclou inversions en infrastructures sanitàries i mesures per a pal·liar la crisi del cost de la vida. Tanmateix, les propostes topen amb una percepció social que el govern ha estat incapaç de resoldre problemes estructurals. Les llistes d’espera al sistema de salut, la precarietat de certs serveis públics i l’estancament econòmic han erosionat la confiança en el laborisme.

En aquest context, el Plaid Cymru, independentista d’esquerres, emergeix com a alternativa de govern. Sota el lideratge de Rhun ap Iorwerth, el partit ha sabut capitalitzar el desig de canvi i situar-se, segons les enquestes, com a primera força i amb capacitat d’encapçalar un govern de coalició amb els Verds –també favorables a l’autodeterminació– o amb els laboristes.

L’estratègia del Plaid Cymru és deliberadament gradualista. A diferència de l’independentisme escocès, no proposa un referèndum immediat. El seu objectiu és, primer de tot, demostrar capacitat de govern i credibilitat institucional. Alhora, proposa l’obertura d’un procés estructurat sobre el futur constitucional de Gal·les: una convenció nacional, un llibre blanc i un debat sostingut que permeti a la societat gal·lesa de valorar els costs i els beneficis d’un eventual estat independent.

Aquest enfocament respon a una realitat sociològica: el suport a la independència, tot i créixer, encara és tan sols d’un terç de la població. No obstant això, hi ha indicadors qualitatius importants, com ara l’augment de la identificació nacional gal·lesa i la percepció creixent que les decisions clau es prenen a Londres sense tenir en compte les especificitats del país. L’objectiu seria impulsar un referèndum en un hipotètic segon mandat, és a dir, més enllà del 2030.

Alhora, la irrupció de Reform UK, d’extrema dreta i amb un discurs obertament centralista i contrari a l’autogovern, apareix en les enquestes, frec a frec, com a possible força més votada i introdueix una polarització nova en la política gal·lesa. Aquesta dinàmica pot beneficiar indirectament el Plaid, que es presenta com l’opció per a “protegir” Gal·les d’una possible recentralització.

Escòcia: la persistència de la via plebiscitària

A Escòcia, la situació es troba en una etapa diferent, però clarament complementària. El debat sobre la independència és central i les eleccions es presenten obertament com una oportunitat de reforçar el mandat democràtic a favor d’un nou referèndum. El primer ministre, John Swinney, ha deixat clar que una majoria parlamentària del Partit Nacional Escocès (SNP) seria interpretada com una legitimació per a reprendre el procés d’autodeterminació.

El context és diferent del del 2014. La sentència del Tribunal Suprem britànic del 2022 va establir que el parlament escocès no podia convocar un referèndum sense l’aval de Londres. Això obliga el govern escocès a explorar alternatives: pressionar políticament Westminster, acumular legitimitat electoral o, en última instància, proposar vies de confrontació institucional. Ací també hi trobem una pressió de les bases de l’SNP perquè hi hagi avenços cap al referèndum i, en la darrera convenció del partit, ja hi va haver propostes –ara minoritàries– d’explorar vies unilaterals, com ara fer que les eleccions esdevinguessin unes eleccions plebiscitàries que donessin un mandat per a proclamar la independència.

El Brexit continua essent un factor central en aquesta equació. Escòcia va votar majoritàriament per romandre a la Unió Europea, i la sortida ha reforçat la percepció de desconnexió amb el projecte britànic. Àmbits com el comerç, la immigració o la regulació energètica han esdevingut camps de disputa política i simbòlica i fan que els partidaris de la independència siguin majoria en la major part d’enquestes. I això sense haver obert cap debat de fons a la societat.

Alhora, el sistema electoral escocès –mixt, amb representació proporcional parcial– dificulta les majories absolutes. Això ha portat tradicionalment a acords amb els Verds, que també defensen la independència. Per tant, fins i tot sense una majoria estricta de l’SNP, és plausible una majoria parlamentària favorable a l’autodeterminació. Paral·lelament, els partits unionistes tradicionals –laboristes i conservadors– perden capacitat d’hegemonia, mentre formacions com Reform UK introdueixen un discurs més dur i centralitzador. Això configura una situació en què el debat es bifurca cada vegada més entre autodeterminació i recentralització, sense cap resposta clara per part dels governs britànics successius.

El primer ministre, Swinney, confia que un parlament britànic sense majoria absoluta després de les eleccions del 2029 forci el nou govern a negociar i a fer concessions. Una altra hipòtesi és una influència més gran de Nigel Farage en l’agenda política britànica, cosa que podria provocar una reacció en cadena no tan sols a Escòcia, sinó també a Gal·les i al nord d’Irlanda, on el Sinn Féin ja presideix l’executiu i hi ha un debat obert sobre la reunificació de l’illa. Aquesta situació reforçaria les majories sobiranistes i obriria una nova oportunitat.

La coincidència d’un possible govern independentista a Gal·les i d’una majoria sobiranista a Escòcia i el nord d’Irlanda configura una realitat nova al Regne Unit. Per primera vegada, la pressió territorial podria ser simultània i sostinguda en més d’un front. I això obliga Westminster a afrontar una qüestió que fins ara ha evitat: si les institucions britàniques poden donar respostes a aquestes demandes creixents o el futur del Regne Unit entra en una etapa irreversible.

Dubai, Emirats Àrabs Units. Muzaffar Ali Gulam arribà ací ara fa quatre anys a instàncies del seu cosí, i amb l’esperança de finançar la casa dels seus somnis al Paquistan per a ell i la seva família.

El jove, de 27 anys, treballava dotze hores el dia com a conductor a Dubai i enviava la major part del sou a la seva dona i els seus tres fills, segons que n’explica el cosí, en Massud, que accedeix a parlar amb The Washington Post a condició que tan sols se n’utilitzi el nom de pila per raons de seguretat. Ara fa un mes, explica en Massud, l’Iran començà a bombardar els Emirats Àrabs Units amb míssils i drons. En aquell moment, Gulam ni tan sols es plantejà la possibilitat de sortir de la ciutat: no s’ho podia permetre de cap manera.

El 7 de març, la metralla d’un projectil iranià impactà contra el cotxe de Gulam mentre conduïa i va morir a l’acte.

“El trobo a faltar cada dia; encara no em puc creure que ens hagi deixat”, diu en Massud en una entrevista d’Al Lisaili estant, una zona on la ciutat deixa pas al desert, i on viuen legions de treballadors immigrants. “A voltes penso que encara és ací amb nosaltres.”

Gulam és un dels més de dotze civils que han mort al golf Pèrsic d’ençà de l’esclat del conflicte, durant el qual l’Iran ha atacat repetidament un seguit d’estats –les monarquies del golf Pèrsic– que durant anys s’havien presentat com a oasis d’estabilitat en una regió turbulenta.

La majoria de les víctimes mortals han estat treballadors immigrants com Gulam, la feina dels quals ha ajudat a convertir Dubai en l’epicentre econòmic que és avui. Molts dels residents més adinerats de la ciutat n’han anat fugint aquestes darreres setmanes, però aquests treballadors s’hi han quedat. Ara, el conflicte no tan sols n’ha fet perillar les vides i llocs de feina, sinó que també ha posat en relleu el paper, sovint oblidat, que exerceixen a la ciutat, i la precarietat en què viuen.

Els senyals de perill s’acumulen pertot en aquesta ciutat de quatre milions d’habitants, on els carrers han quedat inusualment buits i els clubs de platja reben una fracció dels clients que solen tenir habitualment. Un treballador de manteniment originari d’Uganda explica que va veure un dron sobrevolar la zona del port on treballa. Un electricista ghanès diu que cada volta que sonen les sirenes antiaèries tem per la seva vida, però també pel futur de la seva família, a Ghana, si ell mor en un atac. Un cambrer egipci diu que s’obliga a forçar un somriure mentre serveix els clients, tot afegint que espera que Dubai continuï essent el lloc on poder fer realitat els seus somnis.

Assegut al centre comercial d’Al Lisaili, a desenes de quilòmetres dels esplendorosos gratacels de Dubai, l’Ali, amic de Gulam, recorda el difunt com una persona molt bromista, i com un gran afeccionat al criquet.

Sobretot, segons que n’explica el cosí, somiava amb un futur millor per als seus fills: la seva filla gran, per exemple, vol ser metgessa. De cop i volta, mentre parla, el telèfon d’en Massud comença a sonar: una sirena antiaèria. L’home fixa els ulls, de color marró clar, en el missatge que apareix a la pantalla, que adverteix la població que es posi a cobert.

“Tinc por”, diu. Afegeix que, en unes altres circumstàncies, tornaria al seu país d’origen, però no és possible. Continua estalviant per saldar un deute al Paquistan.

En Massud diu que ha parlat molt amb la seva germana, que era la dona de Gulam. Diu que està inconsolable, que no té esma ni per a menjar i no pot deixar de plorar, i encara li costa de pair que el seu marit és mort.

“Ho hem provat amb totes les forces, però no hi ha hagut manera de consolar-la”, diu.

En un mercat vora el centre històric de la ciutat es congreguen un grup de joves comerciants d’espècies originaris de l’Afganistan, el Paquistan, l’Índia i l’Iran. Expliquen que comparteixen una mateixa paradeta, i que generalment guanyen prou diners per a mantenir-ne les famílies als seus països d’origen.

Tanmateix, la guerra de Trump n’amenaça el present i el futur. Muhàmmad Anwar, comerciant d’espècies afganès de 34 anys, es mira les paradetes, gairebé buides, i fa que no amb el cap. “Cal que posi fi a tot això perquè puguem tornar a la feina”, diu.

Els comerciants d’espècies diuen que no tenien por, i que confien que el govern emiratià els protegirà. El que més els preocupa –diuen, mentre fiten el cel a la recerca de drons– és que els turistes tornin.

A Muhàmmad Xahbaz, un paquistanès de 28 anys, diu que fins ara s’havia pogut guanyar bé la vida com a treballador del mercat de peix més gran de Dubai, tot enviant a la seva família al Paquistan vora la meitat dels 500 dòlars que cobra cada mes.

“Però ara no hi ha diners”, diu. Davant seu s’amuntega un carregament de peix molt més magre que no és habitual: gran part del gènere que arriba a les peixateries de Dubai, diu, prové d’aigües iranianes. D’ençà de l’esclat del conflicte, el preu del peix pràcticament s’ha duplicat.

“La guerra ens ha dut massa problemes”, diu Xahbaz. “Tot s’ha encarit: la verdura, la fruita, la carn i el peix.” I afegeix: “Quan s’acabi la guerra, ens n’alegrarem tots.”

Un matí de fa pocs dies, als afores del mercat de peix, en Jibril Mukalaz –un ugandès de 30 anys que arribà a Dubai fa mig any– es passeja amb el seu carret de neteja. Mukalaz, afable i de veu suau, explica que es va sentir terroritzat en veure un dron que sobrevolava el mercat de peix on treballa com a netejador i en sentir les explosions dels enderrocaments.

L’home, que treballa vora dotze hores el dia, cobra uns 270 dòlars el mes, dels quals n’envia uns 55 a la família, tot i que diu que li agradaria poder-los-en enviar més. Té un contracte de feina de dos anys que inclou allotjament, transport i un bitllet de tornada a casa. Diu que dubta que pugui tornar a veure la família abans no acabi el contracte, perquè no pot permetre’s un vol d’anada i tornada a Uganda.

Quan la seva dona i la seva mare li truquen des d’Uganda, preocupades per les notícies que els arriben de Dubai, diu que prova de tranquil·litzar-les. “Tenia molta por… Tinc molta por. Però no tinc cap més opció”, diu. “M’hi he de quedar.”

Al barri industrial d’Al Quoz, on viuen molts treballadors immigrants, la roba penja dels estenedors a les finestres dels edificis de pisos, petits i de poques plantes. Repartidors, personal de neteja i treballadors del sector de la restauració xerren en una barreja d’idiomes davant una paradeta a la vora de la carretera que serveix rotis afganesos acabats de treure del foc.

Frank Ankomah, un ghanès de 27 anys, explica que s’ha anat acostumant a la vida a Dubai d’ençà que arribà a la ciutat, ara fa tres anys. Ha après a suportar els estius xafogosos de Dubai, diu, i ara estalvia prou per poder enviar a casa –als seus pares i al seu fill a Ghana– si fa no fa la meitat dels 500 dòlars que guanya el mes com a electricista.

Quan esclatà la guerra, diu, el que més por li feia no era què en seria, d’ell, sinó de la seva família. “Si moro, la meva família es quedarà sense diners”, diu. “Si me’n vaig a casa, la meva família es quedarà sense diners.”

Una nit de mitjan març, el sol es pon davant l’African Queen, un club de platja situat en una zona de luxe de la platja de Jumeirah. La majoria de les taules del local són buides. Patrice Gouty, gerent del club, diu que els propietaris del local han optat per continuar pagant el personal, tot i les dificultats econòmiques. Molts bars i restaurants, diu, han optat per un curs d’acció ben diferent: acomiadar treballadors tan bon punt els primers míssils i drons iranians impactaren contra la ciutat.

Ahmed Mostafa, cap de servei del local, es traslladà a Dubai provinent d’Egipte ara fa tretze anys. Diu que la ciutat li ha permès de llaurar-se el futur amb què somniava: a més de treballar com a cambrer, diu, ha pogut fundar un negoci de venda de mobles.

Les sirenes antiaèries, que tant l’alarmaven a ell i als seus clients durant els primers dies de guerra, han esdevingut un component més de la vida quotidiana a la ciutat, diu, fins al punt que ara ni tan sols l’espanten. El futur de Dubai el preocupa més que mai. “És la nostra llar”, diu Mostafa, de 37 anys. “El que li passi a Dubai ens afecta també a nosaltres.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Si bé no hi ha contrada evangelitzada que no en tingui casos documentats, hom insisteix que no podem parlar de pederàstia sistèmica dins la institució. No m’hi poso forta, si es tracta de ser més acurats, segurament fa més justícia parlar de trama d’encobriment i protecció dels propis caiguts en la pitjor temptació. Perquè cada cas denunciat o per denunciar té darrere tot l’entramat que ha participat –activament o passiva– en l’operació d’evitar de salvar la canalla dels seus depredadors.

La qüestió és que l’arxiu del Vaticà, definit a la investigació que dèiem com “el més gran de casos de pederàstia dins l’església al món”, continua tancat amb pany i forrellat, i els periodistes insten la Santa Seu que l’obri o que en reveli el contingut “per mostrar la voluntat real de Lleó XIV que se sàpiga tota la veritat sobre l’escàndol”. Només per a explicar un exemple d’alt nivell: quan Ratzinger va arribar a ser Benet XVI, ja feia vint anys que havia rebut una carta que l’informava d’un capellà condemnat per pederasta, i, tot i això, li va permetre de continuar exercint, de manera que va poder elevar el comptador d’agressions fins a una vintena més de menors. Sembla que hi ha una cosa que es prenen més seriosament que el poder, i és el perdó.

D’entrada, vista la impunitat amb què han pogut operar sempre, costa d’entendre que una institució blindada com la jerarquia eclesiàstica hagi de tindre cap gran por. Sense anar més lluny, amb la desclassificació dels arxius d’Epstein hom pensava que el món giraria damunt davall, i de fet ha estat així, però no en el sentit que esperàvem –una vegada més, sempre guanya la banca. De la mateixa manera, la desclassificació dels arxius vaticans, sens dubte, faria tremolar les capçaleres de l’actualitat, però d’aquí que se sorprengués ningú, mai, enlloc, és molt suposar. Afegir un zero o dos a unes xifres que ja són aberrants només donaria per a alguna conversa d’ascensor.

L’altra cosa, és clar, és que la condemna que temen sigui de naturalesa més terrenal que moral, com ara la possibilitat d’haver d’afrontar un tsunami d’indemnitzacions arreu del món que pogués deixar seca la institució. Potser per això, encara resulta més sorprenent que no haguessin destruït els expedients de tots aquests anys, els nou mil casos que s’han pres la molèstia de comptar i els que continuïn entre les ombres de l’arxiu secret. També aquí el cas Epstein ens assenyala una possible explicació: que darrere els documents conservats amb tant de zel hi hagi una cadena greixada de xantatges que mantingui tota una maquinària de favors.

Dit tot això, em queda compartir amb vosaltres un seguit de reflexions que m’assalten amb cada nou cas d’abusos sexuals on sigui que arribin els tentacles eclesials. Més enllà de si el pedòfil neix o es fa, em demano si és el capellà que es fa pederasta, o si és el pederasta que es fa capellà. Si tants milers de religiosos han esdevingut pedòfils per alguna il·luminació que no sabem, o si són milers de pedòfils que s’han ordenat a la famosa multinacional per, jo què sé, la possibilitat d’entrar en contacte amb més preses, les oportunitats de promoció internacional si són enxampats, o l’avantatge de poder dur a terme la depredació en paral·lel a la via penal.

Un exemple paradigmàtic el podem llegir aquí al costat, en una entrevista a una cooperant a qui la teranyina eclesiàstica ha pretès silenciar durant més de vint anys. En un viatge al Senegal, on va anar a fer de mestra, va saber que un escolapi català abusava dels alumnes. Aleshores, quan el va denunciar a un superior, aquest la va pressionar amb arts mafioses i passiu-agressives perquè no digués piu. Amb el temps, no solament ha descobert que l’encobridor també era un abusador, sinó que un tiet d’ella també havia estat víctima d’un altre capellà violador. Ja em direu si no n’hi ha per a demanar-se també si l’església és més pederàstica que la societat en general o només ho sembla.

El que em rosega especialment és si l’ocasió fa el pecador, o si el pecador cerca l’ocasió. Si tenim en compte que fer-se capellà no és bufar i fer ampolles, i que la majoria dels agressors sexuals de xiquets són de l’entorn familiar, això ens faria descartar que la inclinació pedòfila faci néixer vocacions. Afinant més, i tenint en compte que el noranta-i-molt per cent dels violadors de criatures són senyors, sorgeix la mare de les preguntes: tot això passa perquè els capellans són hòmens?, perquè l’església afavoreix la concentració d’hòmens als seus feus? Dit d’una altra manera: si ara investiguéssim qualsevol altra empresa masculinitzada –m’ho invento: Prosegur, LaLiga espanyola, Criptopebrots.com–, sortiria la mateixa proporció pedòfila entre el personal?

No tinc la resposta a cap d’aquestes preguntes, només sé el que diuen els fidels amoïnats: que la casa gran ha canviat i que els nous papes estan més disposats que cap altre a posar-hi remei. Ho penso respecte de tantes contrarietats de la vida, i d’aquesta també: tant de bo tingués jo la seua fe.

L’Artemis II va enlairar-se el primer d’abril del 2026 amb els astronautes dels EUA Reid Wiseman, Victor Glover, Christina Koch i el canadenc Jeremy Hansen, en una missió d’aproximadament deu dies. No hi aterraran, però obren el camí perquè uns altres hi vagin ben aviat: l’Artemis IV, prevista per a principi del 2028, ha de ser la primera missió tripulada a posar un peu a la superfície lunar d’ençà de l’Apollo 17. I en aquell moment, la pregunta que ara sembla teòrica es tornarà urgentíssima: qui té dret a explotar el que hi ha a la Lluna? Qui pot decidir on s’instal·la? I qui mana, si és que algú hi mana?

La gran ficció del “patrimoni de la humanitat”

El marc legal que regeix l’espai exterior té l’origen en la Guerra Freda. El 1967, quan els Estats Units i la Unió Soviètica es miraven amb desconfiança des d’ambdós costats de la cursa espacial, van signar el Tractat de l’Espai Exterior, la peça fonamental del dret espacial internacional fins avui. Les disposicions clau del tractat inclouen la prohibició d’armes nuclears a l’espai, l’ús exclusivament pacífic de la Lluna i més cossos celestes, la llibertat d’exploració per a totes les nacions, i la prohibició expressa que qualsevol país pugui reclamar sobirania sobre l’espai exterior o qualsevol cos celeste.

Fins aquí, tot sembla clar: La Lluna no pertany a ningú. Cap país no se la pot quedar. Però, en la pràctica, el tractat té un forat gegantí: no diu res sobre l’explotació comercial dels recursos lunars. Va ser redactat en una època en què la idea que una empresa privada pogués arribar a la Lluna i excavar-hi semblava ciència-ficció.

El 1979 es va intentar de tapar aquest buit amb el Tractat de la Lluna, que introduïa el concepte de “patrimoni comú de la humanitat” per als recursos lunars i n’exigia un règim internacional per a l’explotació. El tractat proposa que l’explotació dels recursos ha de ser governada per un règim internacional, però no s’ha assolit mai cap consens per a establir les normes concretes. I, el més important, ni els Estats Units ni cap altra nació amb capacitat de vol espacial tripulat independent no ha ratificat el Tractat de la Lluna. Avui, únicament dos països amb capacitat de vol espacial independent –l’estat francès i l’Índia– l’han signat, però no l’han ratificat. És un tractat que no obliga pràcticament ningú que importi.

La maniobra americana: no la Lluna, però sí els seus recursos

L’estratègia dels Estats Units ha estat genial quant a l’ambigüitat jurídica. El 2015, el congrés va aprovar la Commercial Space Launch Competitiveness Act (llei de competitivitat dels llançaments espacials comercials), anomenada també Space Act (llei de l’espai). La llei permet explícitament els ciutadans i les indústries nord-americanes d’explotar comercialment els recursos espacials, inclosos l’aigua i els minerals. Però, a la vegada, la mateixa llei afirma que els Estats Units no reivindica sobirania ni drets exclusius sobre cap cos celeste.

És a dir: no s’apropia de la Lluna, però sí de tot allò que en pugui extreure. La distinció és la mateixa que es podria fer entre dir “aquest bosc no és meu” i afegir-hi “però em puc emportar tota la fusta”. Alguns defensors de la mineria espacial assenyalen la manca de regulació: el Tractat de l’Espai Exterior només fa declaracions sobre els cossos extraterrestres en conjunt, la qüestió de l’ús dels recursos minerals no hi és regulada. I, en dret internacional, allò que no és prohibit, és permès.

D’ençà del 2015, sis nacions han aprovat legislació domèstica que permet l’extracció de recursos espacials dins els seus marcs legals: els Estats Units, Luxemburg el 2017, els Emirats Àrabs el 2019, el Japó el 2021, el Brasil el 2024 i Itàlia el juny del 2025. S’obre així un precedent de facto: qui hi arribi primer i n’extregui recursos ho fa lícitament, sense necessitat d’un acord internacional específic.

L’or de la Lluna: l’aigua, l’heli-3 i la posició estratègica

Però, per què importa tant, tot plegat? Perquè la Lluna no és un terreny buit i inhòspit sense interès. És un tresor.

La Lluna té urani, potassi, fòsfor, metalls del grup del platí i heli-3, un isòtop de l’heli tan rar a la Terra que hi existeix en quantitats significatives únicament com a subproducte de la desintegració del triti en programes d’armes nuclears. L’heli-3 es considera teòricament un combustible ideal per a la fusió nuclear, amb una producció molt menor de residus radioactius que la fissió convencional. Una empresa de Seattle, Interlune, ha anunciat plans per a una missió el 2027 per a confirmar les concentracions d’heli-3 i desplegar-hi una planta pilot el 2029.

Però el recurs que realment pot canviar les regles del joc és molt més mundà: l’aigua. Es creu que hi ha importants dipòsits de gel d’aigua en regions permanentment ombrejades vora els pols lunars, cràters tan profunds que la llum solar no n’ha tocat mai el fons en milers de milions d’anys. L’aigua es pot separar en hidrogen i oxigen, que són els components del propel·lent de coet de màxim rendiment. Una operació d’extracció i processament al pol sud lunar pot transformar la Lluna, que deixaria de ser una destinació que requereix combustible portat des de la Terra i passaria a ser un node de proveïment per a l’espai interior del sistema solar. Tota l’economia de l’exploració espacial canviaria.

I és precisament per aquest motiu que tant els Estats Units com la Xina volen establir una base al pol sud lunar: és estratègic i científicament important perquè conté regions permanentment ombrejades on s’ha detectat gel d’aigua. No és una casualitat que ambdues potències apuntin al mateix lloc. El pol sud és l’objectiu real de la cursa.

Els Acords Artemis: qui escriu les normes, mana

La resposta nord-americana a la manca d’un marc internacional acceptat globalment ha estat els Acords Artemis, signats el 2020. Presentats com una iniciativa multilateral de cooperació pacífica, en la pràctica funcionen com un instrument de poder normatiu. Washington redefineix l’èxit no com un simple aterratge a l’estil “banderes i empremtes” de l’Apollo, sinó com el comandament d’una coalició de socis, l’establiment de normes per a l’ús dels recursos i la vinculació dels aliats a l’òrbita legal i tecnològica nord-americana.

El gener del 2026, 61 països van signar els Acords, inclosos 28 a Europa, 15 a Àsia i 7 a l’Amèrica del Sud. Però la Xina i Rússia no hi són, i no hi seran. I aquí rau l’autèntic problema geopolític: la Lluna es divideix, de facto, entre dos blocs amb visions incompatibles sobre com ha de ser el dret espacial, exactament com va passar a la Terra durant la Guerra Freda.

Els xinesos, a la porta

I arriba la Xina. El programa espacial xinès construeix el seu maquinari lunar tot partint de la nau tripulada Mengzhou, amb capacitat per a sis astronautes o set, i del mòdul d’aterratge Lanyue, de 26 tones, que podria portar un rover de 200 quilograms.  El calendari és precís: el primer vol robòtic de la Mengzhou és previst enguany; el de la Lanyue, el 2027; la primera missió conjunta de prova, entre el 2028 i el 2029; i la primera tripulació humana, un any més tard.

La Xina ha anunciat la intenció de tenir astronautes a la Lluna el 2030, i els Estats Units no hi van sols: l’Artemis vola sota la bandera de 60 països signataris dels Acords Artemis. Però el model xinès emfatitza la direcció nacional, el creixement gradual de capacitats i les aliances que no depenen d’un marc diplomàtic encapçalat per Occident, com els Acords Artemis. Pekin construeix el seu sistema normatiu, amb Rússia com a soci, i espera d’arribar a la Lluna amb les seves regles.

Així, la cursa no és simplement tecnològica. És una cursa per a determinar qui definirà el dret espacial del segle XXI.

L’ús militar: el buit que ningú no vol reconèixer

Hi ha una qüestió que els comunicats oficials eviten amb cura: la dimensió militar. El Tractat de l’Espai Exterior prohibeix expressament les bases militars i les armes de destrucció massiva a la Lluna. Però el tractat no prohibeix explícitament totes les activitats militars a l’espai, ni l’establiment de forces espacials militars, ni la col·locació d’armes convencionals a l’espai.

La Lluna pot ser, i probablement serà, un punt d’observació estratègic de primer ordre. Des de la superfície lunar es pot controlar una part substancial de l’espai proper a la Terra. La posició al pol sud, on hi ha l’aigua i la posició estratègica, no és únicament d’interès científic o comercial: és un punt de control potencial per a qualsevol que vulgui dominar l’espai cislunar, el territori entre la Terra i la Lluna on es mouen els satèl·lits de comunicació, d’espionatge i de navegació de tot el planeta.

La Casa Blanca ha establert com a objectiu que els astronautes nord-americans aterrin vora el pol sud el 2028 i comencin a construir-hi una base el 2030, els passos per a “garantir la superioritat espacial americana”. El llenguatge no és el de l’exploració científica: és el de la doctrina militar.

Cinquanta anys de jurisprudència imaginària

Hi ha alguna cosa profundament irònica en tot plegat. La humanitat va arribar a la Lluna el 1969, va plantar-hi banderes, va prendre’n roques i va tornar a casa. Durant cinquanta anys, la Lluna ha estat lliure precisament perquè ningú no hi anava. I ara que hi tornem, descobrim que el marc jurídic que es va crear per protegir-la és, com a molt, ambigu. I que les dues potències que competeixen per dominar-la construeixen dos sistemes normatius incompatibles en compte d’un de comú.

El paral·lel amb l’Antàrtida és il·luminador. El 1959, dotze països van signar el Tractat Antàrtic, que va congelar les reclamacions territorials i va reservar el continent per a la investigació científica pacífica. Va funcionar durant dècades perquè els recursos antàrtics eren inaccessibles. Quan van deixar de ser-ho, les tensions van tornar. Sobre la Lluna no s’ha signat cap tractat equivalent, i la finestra per a signar-lo s’estreny cada any que passa.

Així, la pregunta “de qui és la Lluna?” té una resposta tècnica i una de real: la tècnica diu que no pertany a ningú; la real diu que, si no passa res d’extraordinari en el dret internacional, pertanyerà a qui hi arribi primer i tingui prou força per a quedar-s’hi. I això, en la història de la humanitat, té un nom que no és precisament “patrimoni comú de la humanitat”.

Per què tres dies?

La celebració de Pasqua al nostre país és un fet singular del calendari que ens lliga amb el passat carolingi. El segle IX la Catalunya Vella pertanyia a l’imperi de Carlemany i depenia del bisbat de Narbona. Com que el concepte carolingi de família era molt extens, com un clan, quan hi havia alguna festivitat important calia desplaçar-se a la casa pairal. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tres dies per a poder anar-hi i tornar a casa i celebrar la festivitat.

Quan i com va desaparèixer el tercer dia?

La clau del canvi és l’any 1867. Hi ha documentació de l’any 1867 sobre un decret del papa Pius IX –signat pel cardenal Patrizzi, prefecte de la Sagrada Congregació de Ritus– que comença explicant que el govern espanyol havia pregat al pontífex que, “pel bé del comerç, el foment de les arts i el profit de l’agricultura”, fos disminuït el nombre de dies festius anuals. La justificació era explícitament econòmica i productivista.

En conseqüència, el decret derogava l’obligació d’oir missa en les “mitges festes” (o festius de segon grau), i entre les festes suprimides com a mitges festes hi havia el dimarts de la Pasqua de Resurrecció. A més, el decret també suprimia cinc festes de precepte (o festius de primer grau), entre les quals el dilluns de la Pasqua de Resurrecció i el dilluns de la Pasqua de Pentecosta.

Per tant, el 1867, amb una sola operació vaticana, desapareixien tant el tercer dia (dimarts) com, formalment, el segon (dilluns), tot i que el dilluns va acabar recuperant-se als Països Catalans a causa de la pressió popular i cultural.

I així encara avui el dilluns de Pasqua s’ha mantingut com a festiu en molts territoris de tradició carolíngia, de manera específica al País Basc i als Països Catalans. El dimarts, en canvi, ha desaparegut completament del calendari oficial, amb la sola excepció de Xipre, on encara són festa oficial tots tres dies de Pasqua.

El rescat valencià: sant Vicent

Tanmateix, hi ha una peculiaritat valenciana que, de manera indirecta, salva parcialment la tradició dels tres dies. Al País Valencià la festa de Sant Vicent Ferrer se celebra diumenge i dilluns immediatament posteriors al diumenge de Pasqua, de manera que els xiquets no van a escola ni dilluns ni dimarts de Pasqua: el primer perquè festa oficial i el segon perquè fan pont.

“Gràcies a la USAP i els Dracs, podem dir que Perpinyà és una de les poques ciutats del món que té equips professionals jugant a les principals lligues del planeta de les dues grans modalitats de rugbi: l’un al Top 14 i l’altre a la Super League”, explica amb orgull el periodista i comentarista esportiu Sebastià Girard, nascut a Perpinyà el 1976 d’una família amb arrels al Riberal, la subcomarca de la plana del Rosselló on gairebé cada poble té un equip de XIII. Al liceu, afegeix, va tenir el primer contacte directe amb els dos rugbis, que es van escindir ja al segle XIX a Anglaterra, amb federacions i regles de joc separades: “No es poden comparar –explica–, són dos esports diferents i fins i tot la pilota no és ben bé la mateixa: la de XIII pesa un bri més.”

Però la gran diferència, sens dubte, és el temps de joc: “El XIII –també anomenat rugbi lliga– és un esport terrible en el sentit que no hi ha gairebé temps mort. I com que a la gespa hi ha quatre jugadors menys que al XV –o rugbi unió–, hi ha més espais i doncs és un no parar. I encara més perquè les regles t’obliguen a tornar la pilota al final dels sis placatges que tens per a guanyar terreny i avançar cap a la zona d’assaig. Físicament, no parlem pas del mateix esport. A XIII, ets gairebé sistemàticament en un contra un. És un rugbi molt obert i no hi ha tanta carn com al XV.” I afegeix, pensant en l’espectador que no hi és avesat: “És potser més fàcil de llegir perquè veus la pilota tota l’estona; en canvi, a XV hi ha fases de joc que són delicades fins i tot per a entendre la decisió de l’àrbitre.”

Quan va sortir del liceu, continua explicant Girard, va tirar cap al periodisme, però sense passar per les aules de la universitat: “He après la professió passant per moltes redaccions: primer a Ràdio Arrels, després al setmanari La Semaine du Roussillon i després a les desconnexions en català de la televisió pública France 3, a més de fer algunes corresponsalies. Al cap de vint anys, havia arribat al cap i vaig decidir de crear la meva productora audiovisual, feina que compagini ara amb el càrrec de cap de redacció al setmanari on vaig començar, La Semaine du Roussillon.”

Amb la reobertura de la delegació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) a Perpinyà, al començament del 2024, TV3 va decidir d’adquirir els drets d’emissió dels partits dels Dracs a la Super League, que se solen emetre als directes de 3Cat el divendres o el dissabte durant la temporada, que va del febrer a l’octubre. Per mitjà del club dirigit per l’empresari Bernard Guasch (que vam entrevistar fa quasi quatre anys), la CCMA va contactar amb Girard perquè s’encarregués de comentar-los, acompanyat de l’anàlisi tècnica de la jugadora internacional de XIII Margot Canal.

Radiofònicament, ja havia narrat anteriorment partits de XV i de XIII, en francès: “I amb Gregory Sansa, a Ràdio Arrels, havíem fet les primeres transmissions de rugbi en català abans de la covid.” En relació amb això, destaca que, a l’hora de comentar el XIII, ha anat aprenent vocabulari i expressions sobre la marxa, temporada a temporada: “Ho hem d’inventar tot, partint d’entrada de les paraules que ja havíem sentit a vora camp. Perquè, quan vas als entrenaments, sempre hi ha aquests vells que, si t’hi acostes, es posen a parlar en català perquè es pensen que així no entens què diuen…”

També confessa que s’inspira ben sovint directament de la versió original, és a dir, del vocabulari anglès, escoltant les emissions de la BBC a la zona de Manchester, el rovell de l’ou del rugbi lliga, com se sol anomenar el XIII fora de l’estat francès. “Els anglesos tenen una gran riquesa lexical a l’hora de descriure accions a la gespa que són a anys llum del francès. Per tant, no volia pas que el meu català vingués de calcs del francès. La inspiració em ve més aviat de l’anglès i, és clar, de tant en tant faig consultes lingüístiques a la CCMA, com ara per establir el concepte de la passada plana.”

Sense difusió no hi ha professionalització

Amb tot aquest bagatge, Girard entoma enguany la tercera temporada posant veu amb accent rossellonès a 3Cat amb una il·lusió extra: “Aquests vint anys dels Dracs a la Super League han estat formidables, francament. La gran majoria de la gent no s’adona de la sort que és haver pogut integrar-se a aquesta competició com ho han fet els Dracs, és a dir, essent-hi convidats sense haver de passar per fases de tercera i segona divisió, com ha hagut de fer per exemple l’equip de Tolosa de Llenguadoc.” Amb la integració a la principal lliga de XIII de l’hemisferi nord, l’equip de Perpinyà va ser el primer a professionalitzar-se al país i a l’estat francès, amb l’accés consegüent a les transmissions esportives en cadenes i plataformes televisives de primer nivell.

“Cal recordar –s’afanya a puntualitzar– que la professionalització va lligada a la difusió. Per tant, si la fusió del XIII Català i el Sant Esteve no s’arriba a consumar el 2005 per a crear els Dracs i poder entrar a la Super League, no sé en quin estat seria el XIII a casa nostra ara mateix.” “La locomotora existeix”, afirma categòricament dues dècades després, durant les quals els Dracs han arribat dues vegades a la final de lliga (2021 i 2023) i han guanyat una Copa (2018), la competició de rugbi més antiga del món: “Ara veiem arribar una generació de jugadors locals molt preparats, que tenien un any o no havien naixit quan els Dracs es van integrar en aquella lliga fins aleshores pràcticament anglesa.” I també es pot comprovar, afegeix, amb el creixement en xifres i qualitat del XIII femení, tots aquests anys, a Catalunya Nord.

La professionalització, amb tot, també ha representat una pressió extra per al club: “Es demana als Dracs de tirar el carro sols i d’apujar el nivell global de tots els equips de l’estat francès, a més de formar jugadors, obtenir resultats i guanyar títols!” El club ha encarat durant molts anys aquesta dificultat amb una estratègia de recórrer sovint a “velles glòries i grans noms de la lliga d’Austràlia, la més potent del món, que venien un poc tocats a Perpinyà, al final de la carrera”, combinant-ho amb els jugadors nord-catalans que arribaven a assolir un nivell que, això sí, ha anat pujant any a any. Just aquesta temporada que ha començat, l’estratègia del club ha fet un tomb: “Per primera vegada no han fitxat cap jugador de més de trenta anys conegut d’Austràlia, sinó que s’han substituït tretze jugadors per perfils més joves fitxats a fora o bé pescats del planter. I això ho canvia tot: la dinàmica, la filosofia de joc i fins i tot la relació de la graderia amb l’equip, que s’havia anat refredant i ara es torna a escalfar. Crec que és l’estratègia encertada.”

A escala nacional, la difusió d’aquest esport amb els directes a la plataforma 3Cat “pot contribuir, com a mínim, a despertar la curiositat del públic del Principat, que a la vida és allò que compta”, afirma Girard: “Crec que les emissions de la Super League són, en aquest sentit, com un cavall de Troia. És a dir, et permeten de fer un tastet de XIII, veure com juga aquesta gent i, tant si tens relació amb el rugbi com si no, segur que alguna cosa hi veuràs.”

No sé si com a complement al treball anterior, Garcia-Oliver ara ha decidit d’agafar el bou per l’altra banya i ens regala un nou llibre extraordinàriament interessant que porta per títol Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol. El volum ha estat publicat per Editorial Afers, que és una d’aquelles editorials de les quals compres els llibres a cegues per la garantia de qualitat i l’interès que sempre tenen. Aquest en concret, m’agradaria diferenciar-lo i recomanar-lo avui d’una manera especial.

Ja saben que sempre dic que hom escriu el que pot i els lectors després llegeixen el que volen. O interpreten –interpretem– com volem llegir allò que hem llegit. Ho dic sovint en referència als meus articles, però avui em permetran de posar-me a l’altra banda, la de lector, per no amagar que tot el que diré té a veure, honradament, amb la meua lectura d’un llibre poc habitual. Poc habitual per la qualitat literària que hi ha esmerçada, però sobretot per la documentadíssima recreació de com s’ha fabricat allò que en diem Espanya i el nacionalisme espanyol, com s’ha generat i alimentat el deliri que massa sovint ha acompanyat l’invent.

Entre parèntesis: em crida moltíssim l’atenció la quantitat de llibres seriosament antiespanyols –no sé si podria arribar a ser un gènere i tot– que la nostra cultura produeix des de fa pocs anys arreu dels Països Catalans. I no em puc creure que el fet que n’apareguen per igual a Catarroja, a Barcelona i a Palma siga cap anècdota ni pura casualitat. Hi ha una cosa a reflexionar ací, un altre dia. Tanque el parèntesi.

Concretament, el que m’ha cridat més l’atenció del llibre de Garcia-Oliver és que es pot llegir com el relat d’una frustració. No sé si això entrava en els seus plans, però la lectura de les més de tres-centes pàgines que té fàcilment et du a aquesta conclusió, especialment rellevant en el moment polític que vivim.

La història del nacionalisme espanyol –que ell repassa des de temps immemorials, però, especialment, des de la Restauració fins a l’endemà del Primer d’Octubre– posada en negre sobre blanc, com la posa ell, et tempta de llegir-la com la història d’una frustració permanent: no es pot dir que hagen fracassat en el seu intent de fabricar Espanya, però, en realitat, són molt lluny d’haver guanyat i sobretot molt lluny dels objectius marcats. Una conclusió, aquesta, incompatible, ja ho sé, amb el pessimisme català post-2017.

I una frustració que –això ho dic jo– podria tenir una arrel explicativa en la manera delirantment acientífica i irracional amb què s’ha intentat de construir el relat nacional espanyol. Aquesta és una de les coses que sobta més del llibre de Garcia-Oliver. Hi descobreixes que no és que el deliri aparega en una època o en un personatge concrets –cosa que ha passat en totes les nacions, inclosa la nostra, i no tindria res d’estrany–, sinó que en el cas espanyol es repeteix constantment i arriba fins als nostres dies, amb exemples certament grotescos. Com ara quan l’autor ens fa notar que l’actual Reial Acadèmia de la Història –el naixement i la raó de ser de la qual situa molt hàbilment– tira la història d’Espanya enrere, sense ni despentinar-se, fins a la barbaritat d’1.350.000 anys abans de Crist, tot superant fins i tot les grotesques elucubracions dels Menéndez Pidal i companyia que tant de temps van perdre discutint estúpidament sobre bajanades com ara el caràcter “espanyol” de les pintures d’Altamira.

Personalment, he trobat especialment interessant la narració –que jo no sabia fins ara– de com alguns dels falangistes més recalcitrants van intentar bastir en el seu moment una teoria segons la qual el protectorat espanyol del Marroc era, en realitat, i ho havia estat sempre, Espanya: una Espanya tan consistent i irrefutable com ho podien ser en aquell moment Màlaga i Cadis. Van fracassar –i això ja és per si sol molt interessant–, però la maniobra és molt clarificadora sobre les maneres de fer que ens apliquen a tots els altres. Perquè els Giménez Caballero i companyia anaven a parar fins al neolític en l’intent de justificar una rucada d’aquelles dimensions. Més o menys com García y Bellido quan va anar a cercar a la França de Vichy la Dama d’Elx per convertir-la en símbol de l’eternitat d’una pàtria espanyola que, pel que es veu, només té sentit a Madrid –on se l’han quedada i no l’amollen– i no pas al nostre Elx.

La confusió mental que els intel·lectuals espanyols han tingut, tenen –i m’imagine que tindran sempre– respecte del passat islàmic del seu país evidentment no ajudava massa al propòsit, però, així i tot, crec que cal prendre’n nota. Fa temps que defense que en el “colonialisme compensatori” del Marroc trobem les arrels més fondes i clares del nacionalisme espanyol franquista que –en definitiva i tal com es va veure l’altre dia en les processons de Mataró– és encara avui el format recurrent i àmpliament majoritari de la cosa, bo i superant la delimitació tradicional entre dretes i esquerres.

No gens sorprenentment. Perquè Garcia-Oliver ens recorda, ben encertadament de la mà de Josep Pla, aquella conferència el 1931 a Madrid del comunista català Joaquim Maurín a l’Ateneo. A mesura que l’home anava cridant a la destrucció de l’exèrcit, de la monarquia, de l’església, dels terratinents i de la propietat privada, més i més aplaudiments rebia de l’auditori. Fins que va advocar per la desaparició d’Espanya i la destrucció de la seua unitat, moment en què l’auditori se li va tombar unànimement en contra.

Siga com siga, Garcia-Oliver és un home que sap veure les coses positives i no li reca d’explicar-les. I potser per això crida tant l’atenció, al final del seu llibre, la manera en què posa en relleu i reivindica com a excepcionals alguns afers de cada dia, com ara la llei d’amnistia i l’ús del català al parlament espanyol –tot explicant-nos que això hauria estat casus belli “el 1812, 1874, 1931, 1939, 1975”. La manera, en definitiva, en què ens remarca que “com que les minories no es resignen, presenten batalla i impugnen l’Espanya centrípeta, [el nacionalisme espanyol] sempre té la sensació de caminar per la corda fluixa”. Ausades.

En un moment particularment divertit del llibre, el catedràtic de la Universitat de València remet el lector al senyor Hobsbawm –historiador i, a la vegada, un dels crítics més lúcids del nacionalisme com a fenomen modern i construït– i aquella alegre opinió seua segons la qual els historiadors són a la nació el que els cultivadors de cascall són als addictes a l’heroïna: proveïdors de la matèria primera que el mercat necessita.

Doncs bé, si acceptem amb alegria el concepte i la reflexió, he de dir que aquest llibre em sembla especialment útil per a un mercat com el nostre d’ara mateix, absurdament deprimit i poruc i que –potser per això i de manera lamentable– cada dia que passa sembla interessar-se en l’astrologia i la quiromància més que no pas en la ciència, i en el psicodrama i la contemplació més que no pas en el raonament.

PS1. Aquests dies seguim amb interès les notícies que arriben de la nau Orion, que ara fa poques hores ha arribat al punt més allunyat de la Terra a què mai havia arribat cap humà, i ha sobrevolat la cara fosca de la Lluna. Però hi ha una qüestió no menor a fer-se: de qui és la Lluna? Poden els americans reclamar-la com a pròpia? I encara més: poden explotar-la comercialment? La resposta a aquestes preguntes la podeu trobar en aquest article.

PS2. Quan falta un mes per a les eleccions del 7 de maig a Gal·les, Escòcia i als municipis anglesos, el Regne Unit entra en una fase de gran tensió política i territorial, perquè per primera vegada hi ha la possibilitat real que dues nacions amb institucions pròpies –o fins i tot tres– avancen alhora cap a governs o majories clarament orientades a la independència de Gal·les, Escòcia i Irlanda. Alexandre Solano ens ho explica en aquest article.

PS3. Avui és el tercer dia de Pasqua, però dimarts ja no és festa oficial. Què se n’ha fet, dels tres dies de Pasqua, i com és que el tercer ha deixat de ser festa gairebé arreu del món. L’explicació la trobareu ací.

PS4. L’escriptor Sebastià Portell és el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i també del European Writers’ Council. Amb ell ha parlat Montse Serra en aquesta entrevista sobre els objectius que prepara una entitat com l’AELC, alguns de ben nous, com ara els drets arran de la intel·ligència artificial, i més que s’arrosseguen de fa moltes dècades, com ara els premis que tenen una dotació econòmica a compte dels drets d’autor. També parlen de la Nit de les Lletres Catalanes convocada per Òmnium Cultural. De per què el president de l’AELC no era a la fotografia ni a la gala.

Primer de tot, cal posar en perspectiva que, de les quatre grans ciutats valencianes, Elx ha estat sempre la que ha tingut un cos electoral més decantat cap a l’eix de l’esquerra, tenint en compte, això sí, que cal incorporar el PSOE, l’autèntic partit hegemònic de la política elxana –encara– en aquest còmput. Així, Elx, abans d’aquesta legislatura, només n’havia tingut una altra amb un govern que no estigués encapçalat per un militant socialista, la del 2011-2015, amb Mercedes Alonso, del PP. Habitualment, el PSOE podia arribar al llindar d’un 50% dels vots vàlids –o, fins i tot, superar-lo. A les eleccions del 1983, entre PSOE i PCE van arreplegar dos terços de les paperetes. En definitiva, Elx és i ha estat sempre un poble de classe treballadora, d’autòctona i de vinguda en onades migratòries que, entre el 1950 i el 1980, per exemple, van triplicar-ne la població. I aquesta sociologia particular ha implicat també que el valencianisme polític hagi tingut una incidència electoral ben minsa fins a dates molt recents, tot i que sí que hi han influït les representacions locals de les esquerres estatals, amb una política cultural i de gestualitats tímida, però existent.

Ara bé, aquesta legislatura Elx té el que és probablement el govern municipal més escorat cap a la dreta de les grans ciutats del país. Una anomalia certament cridanera, i això que la competència, amb tot d’executius formats per PP i Vox per tota la geografia, és ferotge. València i Castelló són governades per batllies del PP amb participació de Vox en el govern, mentre que, a Alacant, l’extrema dreta condiciona la dreta extrema, però de fora estant (Alacant, al contrari que Elx, sí que ha tingut una tradició electoral més escorada cap a la dreta, que, no obstant això, s’ha agreujat aquestes dues últimes dècades). Pablo Ruz, el batlle, és una figura d’aquelles que es poden identificar amb la tendència contemporània d’aquesta dreta que es reivindica com a tal “sense complexos”, de la mateixa manera que el PP local, acostumat a l’oposició. Ara bé, un factor determinant n’és, lògicament, Vox, que a Elx està encapçalat per una argentina que fa ostentació del seu integrisme religiós i a la qual és millor no demanar-li l’opinió respecte de la dictadura militar del seu país d’origen, una de les més cruels i sanguinàries del continent.

Així, aquesta legislatura hem vist, entre moltes més coses, que a Elx es produïa una imatge que deu ser inèdita en tot el continent europeu: el govern d’una gran ciutat declarava la guerra i començava a desmantellar carrils bici. I no precisament de perifèrics, tot i que, és clar, no han pogut actuar contra les joies de la corona en aquest àmbit dels governs anteriors (com la transformació radical de l’artèria principal del centre històric d’Elx, la Corredora), però el pitjor de tot és que no sembla que es tracte de falta de voluntat. La regidoria d’Igualtat va estar a punt de desaparèixer (s’ha dividit en Dona, Comerç, Hostaleria i d’Obertures, per una banda, i Família, per una altra banda, que porta Vox); és habitual veure actes protocol·laris oficials amb les corresponents benediccions per part del rector de torn; les marededeus, els santets i tota mena d’iconografia religiosa han ocupat l’espai públic; la creu franquista dels caiguts –que, efectivament, malgrat tot aquest domini estructural del PSOE, encara es manté en peu– s’ha ressignificat i s’ha valorat en un conjunt urbà que equipara el bàndol feixista al bàndol republicà; a la bandera gegant d’Espanya del passeig de l’Estació –que va instal·lar l’anterior govern del PP i que l’esquerra com a molt canviava per una bandera de l’arc de Sant Martí o de l’Elx CF en alguna data assenyalada, però mai per una de valenciana–, li han sorgit germanetes menudes, però no tant, i celebracions de la Hispanidad… En definitiva, Elx s’ha convertit en un parc temàtic de la reacció, aquesta legislatura.

El nacionalisme espanyol, no cal dir-ho, és un factor motor d’aquesta reacció. I ací és on Elx ens pot il·lustrar i donar moltes pautes a tota la resta del país, perquè hi ha un fil molt clar que lliga l’espectacle racista i xenòfob que va oferir l’afició de la selecció espanyola a Cornellà amb l’agenda política reaccionària que es mostra com més va més agressiva. N’és la conseqüència lògica: un nacionalisme que basa la seua existència en la negació –violenta, és clar– de l’altre aplica aquesta cosmovisió en tots els àmbits. Les ideologies –la política– no funcionen com a compartiments estancs.

PP i Vox, a Elx, han derogat el tímid reglament municipal de normalització lingüística per imposar-hi el castellà, amb l’argumentació que seria la llengua històrica de la ciutat i que, a més, els castellans, ara com ara, són una majoria aclaparadora. Sí, amb aquest negacionisme i amb aquest etnicisme tan desacomplexats. I amb fatxenderia i amb posat de milhòmens: en la rebuda de la flama al consistori municipal durant el Correllengua de fa dos anys –un acte habitual els anteriors governs progressistes–, la regidora corresponent es va dedicar a insultar-ne els organitzadors i el públic que hi assistia, tot denunciant la discriminació del castellà. La flama no hi ha tornat a entrar, lògicament. Però –ai!–, com hem vist adés, la reacció no s’ha aturat ací: per molt que molts no se senten al·ludits per l’ellos de l’aporellos, la realitat, com veiem a Elx, és que qui crida sí que els té en el punt de mira.

Elx és un paradigma de què representa la nacionalització espanyola més desacomplexada i més hegemònica: la crua i nua reacció. Jordi Évole es preguntava feia un temps quin problema hi havia a espanyolitzar-se. Vet ací l’avís per als navegants per unes altres mars del país com a resposta.

En un moment especialment emotiu a bord de la nau, el mateix comandant ha anunciat la decisió just en el moment que l’Orion es trobava més lluny de la terra. Els altres tres membres de la tripulació l’han abraçat sense poder amagar les llàgrimes. Wiseman ha dit que el crater està just en la frontera de la cara fosca de la lluna i que així podria mirar-lo de la Terra estant.

Carroll Taylor Wiseman va morir de càncer l’any 2020 quan tenia quaranta-sis anys. Carroll era infermera, especialista en malalties infantils i treballava en un hospital universitari. La parella té dos fills.

El fet és que el mercat laboral de Catalunya ha tancat un mes de març positiu, amb un total de 323.476 desocupats, la xifra més baixa en un mes de març d’ençà del 2008. I amb 3.882.774 d’afiliats a la Seguretat Social, la dada més alta d’ençà del 2004, any d’inici de la sèrie històrica, segons dades de la Generalitat. La bondat de les xifres assolides, ha merescut, com era d’esperar, elogis per part de les autoritats catalanes i espanyoles.

Per al conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, per exemple, aquestes dades favorables “demostren una vegada més que el teixit empresarial català és robust”. I també ha repartit mèrits als col·legues del gabinet tot assegurant: “El govern té un full de ruta clar que volem seguir de la mà dels agents socials i econòmics, amb una voluntat clara: que aquestes dades arribin al màxim nombre de famílies catalanes.”

Per la seva banda, el secretari de Treball, Paco Ramos, ha destacat: “Les dades d’atur i ocupació demostren que el govern de la Generalitat, les persones treballadores, les empreses i els agents socials i econòmics fem les coses bé, tant pel que fa a l’activitat econòmica com al creixement de l’ocupació. Ara el que toca és millorar la qualitat de l’ocupació perquè la prosperitat sigui compartida, sempre que ens acompanyi mínimament el context internacional.”

Ambdós missatges, tan positius i mancats d’un xic d’autocrítica, no difereixen gaire dels que han fet uns altres mesos, amb xifres menys bones, per la qual cosa cal agafar-los sempre amb molta prudència. De totes maneres, en això d’exagerar, tenen una bona referència a Madrid, on la humilitat tampoc no sembla la virtut més aplicada a l’hora de valorar la feina feta. “Transformem el mercat laboral del nostre país: hem superat la fita històrica de 22 milions d’afiliats a la Seguretat Social, després de sumar 2,2 milions d’ocupacions des de la reforma laboral i 3,3 milions des del 2018”, ha assenyalat la ministra de Seguretat Social, Elma Saiz, que ha allargat la perspectiva. “En menys de dos anys, hem afegit dos milions d’afiliats de mitjana. És una dada molt positiva que inclou xifres rècord. El mes de març, sense anar més lluny, s’han registrat gairebé 10,4 milions de dones afiliades, la xifra més alta de la sèrie”, ha afegit.

Tot això que diuen estaria molt més bé si les xifres ens apropessin una mica més a Europa. Però, malauradament, no és així. La taxa de desocupació, per exemple, frega un 10% a l’estat espanyol i és d’un 8,2% a Catalunya. A la zona euro, la mitjana és d’un 6,3%. I això després d’uns anys de creixement durant els quals hem crescut econòmicament a un ritme que doblava, o més, l’europeu. Si tot s’ha fet tan bé en el món laboral, no hauríem de ser-hi més a la vora?, dic jo.

La diferència entre la taxa europea i l’estatal continua essent de gairebé quatre punts percentuals i amb la catalana la diferència és de dos punts. Em continuen semblant excessives. Però on encara es veuen més les diferències és en la desocupació juvenil (menors de vint-i-cinc anys). A la zona euro la taxa és d’un 15%, a Catalunya és d’un 17% i a tot l’estat espanyol, d’un 23%. A més, no es pot oblidar que a Catalunya, d’ençà de mitjan 2025, el volum de joves desocupats augmenta ininterrompudament i creix d’un 4,3% interanual.

No dubto que les dades a Catalunya i a tot l’estat espanyol van millorant, però si comparem amb Europa, és molt clar que encara ens falta fer un bon camí per a cantar victòria, com es fa, mes a mes, tant a Madrid com aquí.

Quant a les xifres de març, no oblidem que és un mes en què acostuma a reduir-se la desocupació en termes intermensuals i enguany ha baixat amb més força que aquests darrers anys, amb un -1,2% i 3.777 persones menys a les llistes del registre que al febrer. La preocupació m’arriba quan faig la comparació amb el mateix mes de l’any passat. Interanualment, continua reduint-se, i ho fa a un ritme d’un -2,5%, lque són 8.289 persones menys que fa un any. I aquí cal fer una pausa. No entenc per què el ritme de baixada no pot ser semblant al de tot l’estat, on al març s’ha registrat una baixada interanual d’un -6,2%. La taxa catalana és gairebé una tercera part: com podem dir que les coses aquí van molt bé? Quant a l’afiliació a la Seguretat Social, hi ha hagut un creixement notable al març, impulsat sobretot per l’hostaleria, amb gairebé la meitat dels nous afiliats, contractats amb vista a la Setmana Santa. També, a molta distància, han crescut els sectors d’activitats administratives, ensenyament i construcció. Catalunya ha assolit un augment d’ocupats, tant mensual, amb 32.415 afiliats més (+0,84%), com interanual, amb 75.961 més (+2%).

Tot i que en termes mensuals Catalunya és el tercer territori de l’estat espanyol amb un augment més elevat en nombre d’afiliats, darrere d’Andalusia i les Illes, l’augment interanual de l’afiliació és el més moderat d’aquests últims quatre anys, malgrat que part de la Setmana Santa ha coincidit amb els últims dies del mes de març (el març del 2023 va augmentar d’un 3,04%; el 2024, d’un 2,58%; el 2025, d’un 2,03%; i enguany, d’un 2%). Haurem d’estar atents a l’evolució de l’ocupació en els mesos vinents, tenint en compte, a més, el context tan incert que avui travessem.

La Generalitat destaca que, en la variació interanual, “continuem amb més de quatre anys ininterromputs de creixement de l’afiliació”, des de l’abril del 2021. Però aquí voldria assenyalar dos punts. Per una banda, els ritmes de creixement dels afiliats, tant mensual com interanual, també estan per sota del total estatal. La qual cosa, com passa amb la desocupació, em sembla, si més no, curiosa i que caldria analitzar per què succeeix. I, per una altra banda, malgrat el creixement d’afiliacions anual assenyalat, cal destacar que el comerç ha perdut, en un any, 26.000 treballadors, que són més d’un 4% de la plantilla del sector. Compte!

Trump ha justificat la contundència de les seves amenaces apel·lant a la força del seu exèrcit. Ha recordat una operació de rescat recent, quan dos membres de l’exèrcit de l’aire dels EUA han estat rescatats a l’Iran, operació que ha comparat amb “buscar una agulla en un paller”.

Augment de la pressió militar

El secretari de Defensa dels EUA, Pete Hegseth, també ha intervingut a la conferència de premsa. Hegseth ha avisat que avui està previst llançar el volum “més alt” d’atacs a objectius iranians des de l’inici del conflicte bèl·lic a Llevant.

Tant Trump com Hegseth han reiterat que la decisió final sobre una possible acció militar depèn de l’actitud de l’Iran respecte de l’estratègia de bloqueig de l’estret d’Ormuz, clau per al trànsit de petroli de la regió.

A les 00:42 de la matinada, l’Orion s’ha endisat darrere la Lluna. Durant uns quaranta minuts, les comunicacions amb el control de missió a Houston han quedat totalment interrompudes. Quatre persones, completament soles en el lloc més remot que cap ésser humà ha trepitjat mai, sense cap senyal que les connecti amb la Terra.

El protocol és clar i la situació estava prevista, però res no pot treure el pes simbòlic d’aquest silenci. Durant aquests quaranta minuts, el control de Terra no ha sabut res del que passava a bord. El senyal s’ha recuperat finalment en el moment de sortir de la cara oculta, moment en que tècnicament, ha començat el viatge de retorn al nostre planeta. Ha estat l’astronauta Christina Koch, la primera dona en sobrevolar la Lluna, la que ha anunciat que les comunicacions havien estat restablertes.

Els humans que han viatjat més lluny

Abans, a les 19:57 (hora catalana) l’Orion havia assolit el punt de màxima distància de la Terra: 407.000 quilòmetres, esdevenint així els humans que més lluny han estat mai del nostre planeta. L’Apol·lo 13 havia establert el registre el 1970, amb 400.171 quilòmetres, en les circumstàncies dramàtiques que tothom recorda. L’Artemis II l’ha superat en condicions de normalitat operativa, com a prova de sistemes, com a primer pas d’una nova etapa.

Durant les primeres hores del sobrevol, l’Orion passa per la zona fronterera entre la cara que veiem des de la Terra i la que ens és sempre oculta. En aquest tram, la nau ha assolit el punt de màxima aproximació a la superfície lunar, a tan sols 6.550 quilòmetres. Des d’aquesta distància, els astronautes poden veure la Lluna com un disc complet: no el fragment que veiem des de la Terra, sinó el planeta sencer, amb tota la seva curvatura.

La NASA havia preparat una llista de trenta objectius geològics per a la tripulació. El primer gran repte ha estat la conca Orientale, un cràter de quasi mil quilòmetres d’amplada format fa 3.800 milions d’anys per l’impacte d’un cos celeste gegantesc. Era plenament il·luminat en el moment del pas. Més cap al nord-oest, el cràter Hertzsprung, de quasi 640 quilòmetres, oferia un contrast fascinant: les seves estructures han estat deformades per impactes posteriors, i la comparació entre tots dos permetrà als científics entendre com evolucionen els accidents lunars en temps geològics.

A les tres de la matinada, un eclipsi que no es veu des de la Terra

Cap a les 02:35 i durant quasi una hora, els astronautes han pogut observar a més la corona solar — la capa exterior de l’atmosfera del Sol, normalment invisible — il·luminant les vores de la Lluna en un eclipsi només per a ells, car des de la Terra no s’ha pogut veure.

La nau Orion, després d’una nit per a la memòria, viatja ja en direcció a la Terra, després d’haver complert amb èxit la primera missió tripulada a la Lluna en prop de seixanta anys.

Vegeu en directe ací la senyal que està oferint la NASA:

Trump ha fet aquestes declaracions durant l’acte tradicional de Pasqua que s’ha organitzat a la Casa Blanca. Segons ell, la guerra “podria acabar molt de pressa”. “Saben què han de fer, han de fer certes coses. Saben quines són. Han estat negociant, crec, de bona fe”, ha insistit.

Canvi de règim i desig de quedar-se el petroli

En relació amb la situació política a l’Iran, el president nord-americà ha destacat que s’ha produït un “canvi de règim” al país, “perquè els dirigents del primer règim han mort i els del segon, també; tots ells, ‘llunàtics’”. Ha remarcat que “el grup de persones amb què estem negociant ara no és tan radicalitzat” i considera que “són molt més llestos”.

Trump s’ha referit obertament al seu desig pel petroli iranià: “Si de mi depengués, què faria? Em quedaria el petroli. Perquè està aquí per prendre’l (…). Guanyaria molts diners i cuidaria la gent de l’Iran molt millor que ara.”

Rescat dels pilots nord-americans

D’una altra banda, Trump ha volgut posar en relleu el mèrit de l’operació de rescat dels dos pilots nord-americans duta a terme el cap de setmana. Ha subratllat la dificultat d’una operació “perquè els iranians són gent molt dura”. Segons les seves paraules: “Hem trencat tots els rècords de les nostres forces militars. Què me’n dieu del que va passar ahir? És una cosa que no es veu molt sovint”.

Ha afegit que quan estàs en territori molt hostil, “i no imagino cap territori més hostil que l’Iran… Són combatents competents. Són gent molt dura”.

En opinió de Trump, Iran “no és tan fort com fa un mes”. Ha assegurat: “Els puc dir de fet que ara mateix no són massa forts, al meu entendre. Però aviat ho sabrem, oi?”, referint-se al final imminent del termini que ha donat als iranians per acceptar l’acord i reobrir l’estret d’Ormuz. Quan li han preguntat si aquest ultimàtum, el quart, és el definitiu, ha respost que sí.

Pel que fa als militars rescatats, ha dit que “van bé”. “Eren dos, però no vam dir res d’un d’ells perquè haurien sabut que ho teníem, així que no vam dir res”.

Enviament d’armes i resposta a les crítiques internes

Trump ha manifestat que els Estats Units han enviat “moltes armes” per intentar afavorir un derrocament intern del règim iranià. Ho ha justificat pel fet que, segons ell, “si sortien a protestar, els disparaven immediatament”. Ha relatat: “Vam enviar armes, moltes armes. Devien anar a la gent perquè poguessin contraatacar”. També ha dit: “Estic molt enfadat amb aquest grup”, en referència velada als grups armats kurd-iranians.

El president nord-americà ha aprofitat per respondre a les crítiques internes contra la guerra. “Crec que són idiotes perquè la guerra va d’una sola cosa: que l’Iran no tingui armes nuclears”, ha argumentat. Ha recordat la repressió de les protestes del gener, segons ell, amb “45.000 morts”, molt superior a les xifres oficials, situades en 3.100, i a les 7.000 que estimen organitzacions de defensa dels drets humans iranianes.

Amenaces de bombardar infraestructures de l’Iran

Quant a la possibilitat de bombardar centrals elèctriques i ponts d’arreu de l’Iran si no es reobre l’estret d’Ormuz, Trump ha respost a la pregunta d’un periodista sobre si això seria un crim de guerra: “Han matat 45.000 persones en les últimes protestes. Més encara. Podrien ser-ne 60.000. Han assassinat manifestants. Són animals.”

Aquesta iniciativa arriba quan entra en vigor el termini donat pel president dels Estats Units, Donald Trump, que ha amenaçat de llançar atacs massius contra infraestructures civils iranianes si Teheran no accedeix a un acord que inclogui la reobertura del pas estratègic d’Ormuz.

La proposta s’ha traslladat als Estats Units per mitjà de Paquistan, que actua de mediador en les converses indirectes entre Teheran i Washington, segons que ha informat l’agència de notícies oficial iraniana, IRNA.

La contraproposta conté deu punts, en què l’Iran fa valdre les experiències anteriors per refusar l’alto-el-foc i defensa la necessitat d’una fi permanent de la guerra, amb el respecte als drets que considera propis.

Entre les demandes destacades per IRNA, hi ha la fi del conflicte a tota la regió, la reconstrucció del país, l’aixecament de les sancions, així com l’establiment d’un protocol específic perquè el pas per l’estret d’Ormuz siga segur.

Resposta a la via diplomàtica indirecta

L’Iran respon així a la proposta dels Estats Units, llançada per vies diplomàtiques indirectes i no oficials per posar fi a la guerra.

Les autoritats iranianes insisteixen que tant els Estats Units com Israel han de posar fi a l’“agressió” i els assassinats contra l’Iran, i reclamen mecanismes concrets per impedir que es repeteixin els atacs contra Teheran. Tanmateix, demanen reparacions de guerra i el reconeixement de l’autoritat iraniana sobre l’estret d’Ormuz per part de la comunitat internacional.

Actualment, les parts mantenen contactes indirectes, i Paquistan s’ha ofert a acollir unes converses significatives. A més de Paquistan, Turquia i Oman han intensificat els contactes diplomàtics per mirar de posar fi a l’escalada del conflicte armat.

Resposta de Trump

Per la seva banda, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha dit que la darrera resposta d’Iran en el context de les negociacions per posar fi a la guerra “no és prou bona”, si bé considera que representa “un pas molt rellevant” de cara a l’ultimàtum que ha imposat Trump perquè s’arribi a un acord. “No és prou bona, però és un pas molt rellevant”, ha declarat Trump aquesta tarda davant la premsa durant l’acte tradicional de Pasqua a la Casa Blanca.

Enviament d’armes i operació de rescat

Alhora, Trump ha posat l’accent en el mèrit de l’operació de rescat dels dos pilots nord-americans d’aquest cap de setmana, i ha insistit que els iranians “són gent molt dura”. “Hem superat tots els rècords de les nostres forces militars. Què me’n dieu d’això que va passar ahir? És una cosa que no es veu gaire sovint”, ha comentat.

Pel que fa a l’enviament d’armes per provocar un derrocament intern del règim iranià, Trump ha insistit que n’han enviat “moltes” i ho ha justificat perquè “si sortien a protestar els disparaven de seguida”. “Vam enviar armes, moltes armes. Havien d’anar a la gent perquè poguessin respondre i fer front als matons, però la gent a qui les vam enviar va dir: ‘Quina pistola més bonica! Crec que me la quedaré'”, ha relatat.

Aquest 2026 fa cinquanta anys des que Cornellà del Terri va decidir recuperar la tradició de la plantada de l’arbre de Maig a la plaça del poble. Es tracta d’una tradició que consisteix en tallar un arbre llarg en símbol de la llibertat. L’alcalde, Salvador Coll, ha explicat que la tradició es va reprendre “per trencar amb el franquisme” però que en l’actualitat “segueix més vigent que mai aquesta crida a la llibertat”.

Coll ha recordat que “el món és un polvorí i cal reivindicar les arrels democràtiques davant de règims autoritaris i pràctiques dictatorials” en diferents punts del món. Per això, enguany els veïns de Cornellà del Terri han decidit celebrar el mig segle de la represa de la tradició amb un dels arbres més grans que s’ha plantat mai a la plaça. Es tracta d’un tronc de 24,5 metres d’alçada i que pesa 1,5 tones.

A les dotze del migdia la cinquantena de voluntaris han començat a transportar el tronc des d’una nau que hi ha a l’entrada del poble fins a la plaça del Maig, al centre de Cornellà del Terri. Les grans dimensions de l’arbre d’enguany i el pes que tenia ha fet que costés més temps del normal portar-lo fins al lloc de la plantada. També ha calgut escapçar una mica la copa de la base per assegurar-se que entraria en el forat que hi ha davant la façana del Centre Cultural, on es planta cada any l’arbre.

No ha estat fins a tres quarts de dues del migdia que l’arbre ha arribat a la plaça, amb els aplaudiments de tots els espectadors que l’esperaven. Una vegada allà, els voluntaris l’han lligat amb cordes que feien la volta a unes politges instal·lades a la façana del Centre Cultural i tornaven a la plaça on els voluntaris feien força per aixecar-lo.

El Ball del Cornut

Una vegada ha quedat dret i falcat davant la plaça, l’alcalde i el cornut han aixecat la senyera fins dalt de tot mentre la cobla interpretava l’himne de Catalunya. Posteriorment, ha iniciat el Ball del Cornut. Aquesta dansa té l’origen en el segle XIV, quan segons apunten els experts hauria acabat el dret de cuixa que tenien els senyors feudals a l’edat mitjana. Es tracta d’un privilegi que tenien els senyors feudals per anar-se’n al llit amb les noies que s’havien acabat de casar durant la nit de noces.

Aquesta compta amb una persona que fa de cornut i un grup de joves balla en rotllana a la plaça. El cornut agafa un ram i finalment l’entrega a una de les pubilles, marcant-la com l’escollida. Finalment, la dansa s’acaba amb una corrua que marxa de la plaça per un dels extrems i dona per acabat l’acte. Mentrestant, l’arbre quedarà falcat a la plaça del Maig fins al Divendres de Pasqua de l’any vinent, quan es despenjarà per posar-hi el nou uns dies més tard.

Va accedir a la batllia el 2015 encapçalant la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya i va revalidar la confiança del poble amb majoria absoluta a les eleccions municipals de 2019 i 2023.

Delegat de Justícia i funcionari durant més de trenta anys

Entre 2016 i 2021 va ser delegat dels serveis territorials de Justícia a Lleida. Montfort era llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i havia fet de funcionari al Departament de Cultura de la Generalitat més de tres dècades.

El retorn de vehicles és esglaonat durant tota la jornada. Una de les principals incidències del dia s’ha produït al migdia a la C-32 arran d’un incendi de vegetació que ha obligat a tallar temporalment l’autopista. Aquesta afectació ha generat cues i retencions en aquest tram viari.

Pel que fa a la resta de vies, l’AP-7 registra les retencions més importants, especialment entre els Monjos i Banyeres del Penedès, amb onze quilòmetres de cues. També s’acumula trànsit a la carretera A2 en diversos trams i a la C-16 a l’altura de Berga (Berguedà).

L’acord de les forces d’esquerres per concórrer conjuntament a les eleccions andaluses ha desencadenat una nova crisi interna dins l’espai progressista espanyol. L’exvicepresident del Govern espanyol, Pablo Iglesias, ha expressat obertament el seu rebuig a la configuració de la coalició, advertint d’una “immensa desil·lusió” entre l’electorat i la militància. Iglesias ho ha fet públic aquest matí en una tertúlia a Radiotelevisió espanyola.

La candidatura unitària, registrada a última hora abans del tancament del termini electoral, integra formacions com Izquierda Unida, Sumar, Iniciativa del Pueblo Andaluz, Alternativa Republicana i Partido Verde Andaluz sota la marca Por Andalucía, amb l’objectiu de presentar un front comú als comicis del 17 de maig. Està previst que aquestes formacions arribin a un acord amb Podemos i Alianza Verde, com ja va passar en les eleccions andaluses del 2022. Tot i això, el procés de negociació ha estat marcat per tensions i desacords, especialment per la manca de mecanismes participatius en l’elecció de candidats com Antonio Maíllo (IU).

Iglesias ha criticat que el pacte s’hagi tancat mitjançant “acords de despatx” i sense primàries, qüestionant la legitimitat del lideratge escollit i advertint que aquesta fórmula pot generar desafecció entre la base social de l’esquerra. Ha posat en dubte la capacitat de la coalició per obtenir representació parlamentària, especialment en un context en què Podemos ocupa posicions poc favorables a les llistes. “El que fa Podemos és preparar-se per ser oposició, però jo crec que no tot està perdut; encara es poden fer coses”, ha afegit. “Perquè això passi, calen lideratges amb espai tot i resultar incòmodes pel PSOE, i fa falta una àmplia participació popular. Si deixem participar, la gent no s’equivocarà”.

El passat Dijous Sant, Podemos es va asseure a negociar durant vuit hores la seva participació en la coalició. El partit havia sol·licitat dos llocs de sortida en alguna de les cinc províncies andaluses on la coalició havia obtingut representació el 2022 —Sevilla, Màlaga, Cadis, Còrdova i Granada—, però la resta de forces es van negar a moure els seus caps de llista. Finalment, Podemos va acceptar integrar-se, aconseguint el número dos per Sevilla, el número dos per Màlaga i el número u per Jaén, llocs que inicialment eren per a candidats d’IU.

Durant la tertúlia, Iglesias també ha comentat la trobada recent entre Irene Montero i Gabriel Rufián a Barcelona: “Crec que, sobre aquesta base, l’esquerra a l’Estat espanyol té opcions, i fins i tot podria haver-hi alguna sorpresa en les generals. Però això és el contrari del model Sumar. Allà no hi ha hagut primàries ni transparència; s’ha jugat un ‘joc de trons’ per fer mal a Podemos i que ho aplaudeixi el PSOE”, ha afegit.

Malgrat les crítiques, l’aliança suposa el retrobament electoral entre Podemos i Sumar després de la seva ruptura al Congrés el 2023, i pretén evitar la fragmentació del vot progressista en unes eleccions considerades clau per al futur de l’espai polític d’esquerres. Aquest episodi evidencia les tensions estructurals dins l’esquerra espanyola, que afronta els comicis andalusos com un test determinant per mesurar la seva capacitat de recomposició i mobilització davant l’auge de la dreta.

Me preguntan por el acto del jueves en el que participan Gabriel Rufián e Irene Montero pic.twitter.com/8blcRN4Opk

— Pablo Iglesias {R} (@PabloIglesias) April 6, 2026

Al País Valencià, el trànsit acumula més de cinquanta quilòmetres de retencions, especialment a les demarcacions de València i Alacant. A l’autovia A-3, un accident sumat a la gran afluència de vehicles provoca fins a 20 quilòmetres de cues entre Requena (Plana d’Utiel) i Setaigües (Foia de Bunyol) en direcció València. A la AP-7, un incendi en un vehicle genera també uns 20 quilòmetres de retencions entre Gandia (la Safor) i Tavernes de la Valldigna (la Safor), mentre que a l’altura de Paterna (Horta Nord) s’han registrat fins a nou quilòmetres de congestió en sentit Barcelona, reduïts actualment a uns tres.

A la demarcació d’Alacant, la A-31 presenta uns 10 quilòmetres de retenció entre Saix (Alt Vinalopó) i Villena (Alt Vinalopó) en direcció Madrid a causa de l’elevat volum de trànsit. A Castelló, tot i que la circulació és més fluida, un accident ha provocat retencions puntuals al voltant de Borriana (Plana Baixa), ja normalitzades.

A Catalunya, la C-32 està tallada a l’altura de Gavà (Baix Llobregat) en sentit Barcelona a causa d’un incendi de vegetació, segons ha informat el Servei Català de Trànsit a través del seu compte oficial d’X. De moment hi ha dos quilòmetres de retencions.

El tall en sentit Tarragona ja s’ha aixecat, però hi ha lentitud i aturades en aquest tram des de Viladecans (Baix Llobregat).

Les autoritats recomanen als conductors evitar la zona i utilitzar itineraris alternatius fins que es pugui restablir la circulació amb seguretat. Bombers i efectius de trànsit treballen al lloc per controlar el foc i restablir el trànsit el més aviat possible.

La C-32 es manté tallada a Gavà en sentit Barcelona per un #incendi de vegetació. Hi ha 2 km de retenció des de Castelldefels.

Oberta a Gavà en sentit Tarragona, però hi ha lentitud i aturades en aquest tram des de Viladecans.

— Trànsit (@transit) April 6, 2026

Posteriorment, el ministre de Defensa d’Israel, Israel Katz, ha confirmat oficialment que l’exèrcit israelià és responsable d’un atac contra aquesta planta petroquímica, descrivint-la com “una infraestructura central” que representa una part significativa de la capacitat petroquímica iraniana. Katz ha ressaltat que la defensa ha dut a terme un “cop poderós” sobre aquesta instal·lació clau, responsable aproximadament del 50% de la producció petroquímica del país.

Segons l’agència iraniana Tasnim, altres plantes petroquímiques d’Asaluyeh, com Jam i Damavand, també han estat atacades. A més, les empreses Mobin i Damavand, que subministren electricitat, aigua i oxigen a les instal·lacions, han estat afectades. Malgrat aquests incidents, la planta Pars Petrochemical es manté intacta i sense danys.

El complex de South Pars, compartit amb Catar i considerat un dels majors jaciments de gas natural del món, s’ha convertit en un objectiu estratègic en la guerra d’Israel i els Estats Units contra l’Iran. La seqüència d’atacs contra infraestructures energètiques ha provocat represàlies iranianes contra objectius energètics a diversos països de la regió, amb impacte en els subministraments energètics al Golf Pèrsic.

La nau Orion, amb els astronautes Reid Wiseman, Victor Glover, Christina Koch i Jeremy Hansen a bord, ha entrat en l’òrbita lunar després de quatre dies de viatge. Durant el sobrevol de la cara oculta de la Lluna, la comunicació amb la Terra quedarà totalment interrompuda durant aproximadament quaranta minuts. Aquest tram del viatge també permetrà als tripulants observar un eclipsi solar total de l’espai estant, un fenomen que no és visible des del nostre planeta.

El sisè dia de la missió Artemis II comença a les 15:50. A les 19:00, la NASA començarà la transmissió en directe del sobrevol lunar, i cap a les 20.00 és previst que la nau superi el rècord de distància establert per l’Apol·lo 13, superant els 400.000 quilòmetres de la Terra. A les 20:45, la cabina Orion començarà a sobrevolar la cara oculta de la lluna, una operació que es preveu que duri unes set hores. Durant aquest trajecte és quan quedarà interrompuda la comunicació amb la Terra durant uns tres quarts d’hora aproximadament.

Poc després de la pèrdua de senyal, s’espera que Orion arribi al seu punt més proper a la Lluna, quan es trobarà a només 6.530 quilòmetres de la superfície lunar.

Cap al final de la seva observació, a partir de les 20:35, la tripulació presenciarà un eclipsi solar des de l’espai, quan Orion, la Lluna i el Sol s’alineïn, de manera que els astronautes veuran com el Sol desapareix darrere de la lluna durant gairebé una hora. Durant aquest període, observaran una lluna pràcticament enfosquida i aprofitaran l’oportunitat per analitzar la corona solar —l’atmosfera més externa del Sol. A les 21:20 hores, conclouran les observacions lunars.

Cap a les 01.00  és quan es calcula que la nau arribi al punt més llunyà de la Terra, a uns 407.000 quilòmetres. Cap a quarts de tres de la matinada es clourà el sobrevol.

Rècords humans i científics

La tripulació superarà la distància més gran recorreguda mai per éssers humans, superant el registre establert per l’Apol·lo 13 el 1970, de 400.171 quilòmetres, que és la més gran de la història de l’astronomia. La missió és clau per validar els sistemes i protocols que seran necessaris en futures expedicions. La durada prevista del vol és d’aproximadament deu dies.

Un dels moments més destacats del sobrevol ha estat la captació d’imatges inèdites de la cara oculta de la Lluna, incloent-hi detalls de la conca oriental, fins ara mai observada des de l’òrbita humana. Aquestes dades aportaran informació valuosa sobre la geologia i l’origen d’aquesta regió del satèl·lit.

Preparant el futur lunar

La missió Artemis II constitueix un pas fonamental dins del programa Artemis, que té com a objectiu establir una presència humana sostenible a la Lluna i preparar les futures expedicions a Mart. Les observacions i proves realitzades durant aquest sobrevol permetran validar els sistemes de navegació, comunicació i supervivència en l’espai profund.

POV: You’re flying by the Moon.

This visualization is designed to show you what exactly the Artemis II astronauts will see outside their window during their lunar flyby.

Here, the seven-hour visualization is compressed into 28 seconds. (1/4) pic.twitter.com/2OMAy37oht

— NASA Solar System (@NASASolarSystem) April 5, 2026