Demà, en principi, hi ha d’haver una nova trobada entre el govern i els sindicats. Ara bé, després del fracàs de la reunió de la setmana passada, els sindicats han posat condicions per reunir-s’hi: si avui no han rebut per escrit una proposta “amb cara i ulls”, plantaran el govern i no participaran en la trobada.

En paral·lel, els sindicats han intentat de traslladar les seves reivindicacions a l’àmbit parlamentari, sense gaire èxit. La USTEC va assenyalar la responsabilitat d’ERC i Comuns a l’hora de pactar un pressupost amb el PSC, però els partits se n’han desentès i s’espera que aquesta setmana anunciïn un acord.

Les mobilitzacions s’allargaran fins al 5 de juny amb vagues i protestes descentralitzades a tot Catalunya. Seguiu a continuació tota la informació actualitzada sobre el cicle de vagues.

Dins Per Andalusia, Podem n’és el gran damnificat. Cap membre de la formació no ha obtingut escó, i torna a restar fora d’un parlament autonòmic. Això agreuja la crisi de la formació, ja invisible institucionalment en nombroses comunitats autònomes.

La suma d’Endavant Andalusia i Per Andalusia passa de 7 diputats a 13, allunyada encara dels 20 escons de l’esquerra alternativa l’any 1994 o 2015, o dels 17 de la candidatura conjunta del 2018. Tot amb tot, la millora ve sobretot pel creixement d’Endavant Andalusia, que ha mobilitzat nous sectors i no tant pel transvasament de vot de la confluència estatal.

La jornada d’ahir accentua el retrocés de la representació de les formacions progressistes espanyoles als parlaments autonòmics. En contraposició, les candidatures d’arrel sobiranista, confederal o territorial, com Endavant a Andalusia, la Chunta a l’Aragó, EH Bildu al País Basc o Més per Mallorca a les Illes, creixen i esdevenen referència. Mentrestant, a territoris com el País Valencià o Galícia, la presència parlamentària de la confluència espanyola és nul·la, i el pes recau en Compromís i el BNG.

Antonio Maíllo, coordinador federal d’IU i cap de llista, ha vist, doncs, com la seva proposta s’ensorra. El seu propòsit era millorar els resultats del 2022 i fins i tot duplicar la representació de Per Andalusia. Ni el seu arrelament com a figura coneguda ni el discurs d’esquerra útil disposada a governar amb el PSOE no han convençut. El PSOE, lluny de recuperar-se, encara cedeix dos escons més, sense que la confluència espanyola n’hagi sortit reforçada.

A l’estat espanyol, la desfeta enterboleix la repetició d’una aliança que aplega IU, Sumar, Comuns i Más Madrid, que confiava en Andalusia com a motor per a reconfigurar l’espai i arribar a les generals amb força renovada. Sense una nova marca electoral definida ni lideratge clar, es constata el desgast, especialment de Maíllo. Segons que han indicat fonts del sector, la presència en el govern estatal no es tradueix en rèdits electorals, i les enquestes indiquen una davallada de la representació de l’esquerra en pròximes eleccions espanyoles.

“No és el resultat que ens hauria agradat”, ha remarcat en una breu declaració sense preguntes des de la seu del partit a Ferraz, després de l’escrutini que ha deixat el PSOE amb 28 escons, la pitjor xifra històrica del partit.

En la mateixa línia, fonts del PSOE donen per fet que Montero seguirà al capdavant del partit i no veuen cap qüestionament intern tot i els resultats. Defensen que l’ex-vice-presidenta del govern espanyol té prou experiència per a començar a construir una alternativa.

Des del PSOE posen l’accent en una tendència a la baixa del PP que, segons ells, pot complicar la situació del dirigent estatal Alberto Núñez Feijóo, pensant en les eleccions espanyoles previstes d’ací a un any.

Sibille, escriptor de seixanta-cinc anys i autor, entre altres, del llibre La poupée russe qui chantait catalan, va ser mort a trets el 29 d’abril per agents del GIGN, la unitat d’elit de la gendarmeria francesa, en una intervenció a casa seva al llogaret de les Illes, just a la frontera amb l’Empordà. La fiscalia de Perpinyà el va descriure aleshores com un “forassenyat armat tancat amb la dona i els fills”, una imatge que els veïns rebutgen.

Una versió oficial contestada

Segons el relat del fiscal adjunt de Perpinyà, Sibille hauria amenaçat de mort un veí cap a les dues de la matinada, hauria disparat trets a l’aire i s’hauria tancat a casa amb la seva dona i els seus fills, armat i en estat d’embriaguesa. Les negociacions del GIGN no haurien donat fruit i un dels gendarmes, en sentir-se amenaçat, hauria fet ús de la seva arma de servei i l’hauria ferit greument al tòrax. Sibille va morir poques hores després.

Però la versió de la família és molt diferent. Pocs dies abans de la marxa, el veí Patrice Herman explicava als micròfons de France 3 Pays Catalan què havien explicat la dona i els fills de Sibille: “Es parla d’un atrinxerament amb ostatges, suposadament la dona i els fills. Però ells han dit: ‘No érem en absolut ostatges, érem al llit. Dormíem. I ell va dormir fins al moment en què el GIGN va entrar a l’habitació.'” La disputa amb el veí, segons els familiars, havia tingut un origen molt concret: Sibille acusava aquest home d’haver intentat abusar de la seva dona uns dies abans. Va ser l’esposa d’aquest veí qui va trucar a la gendarmeria cap a la mitjanit.

Dues investigacions obertes

La fiscalia de Perpinyà ha obert dues investigacions paral·leles. La primera, encomanada a la secció de recerques de la gendarmeria de Montpeller i a la brigada de recerques de Ceret, indaga les violències comeses per la víctima. La segona, confiada a la Inspecció General de la Gendarmeria i també a la secció de recerques de Montpeller, ha d’aclarir les circumstàncies del tret mortal de l’agent.

Això vol dir que ha aconseguit cinc diputats menys que ara fa quatre anys i que haurà de negociar, previsiblement amb Vox, que ja ha avançat que no s’abstindrà en canvi de res en una hipotètica investidura. L’extrema dreta ha guanyat un escó: ha passat de 14 diputats a 15. En una compareixença de premsa, ja ha avançat que posaria sobre la taula allò que denominen principi de “prioritat nacional”, és a dir, que la ciutadania espanyola sigui un criteri determinant en el repartiment dels recursos públics.

El PSOE no ha complert les expectatives i ha empitjorat els resultats del 2022, que ja eren els pitjors fins aleshores. La llista socialista, encapçalada per l’ex-vice-presidenta espanyol María Jesús Montero, tindrà 28 escons, dos menys que el 2022. Aquest resultat s’ha interpretat en bona part com un vot de càstig al govern espanyol. Montero en va ser ministra d’Hisenda fins el mes de març, i el president espanyol, Pedro Sánchez, s’ha desplaçat set vegades a Andalusia durant aquesta campanya electoral.

La gran sorpresa ha estat Endavant Andalusia, el sobiranisme andalús, que passa de 2 escons a 8, un resultat històric, solament superat pels 10 diputats que va aconseguir el Partit Andalusista el 1990. Aquest resultat és el que explica que el PP no hagi aconseguit la majoria absoluta que pronosticaven les enquestes perquè en la majoria de províncies el PP ha perdut un diputat que ha anat a parar a Endavant Andalusia.

En canvi, Per Andalusia, la coalició de Sumar, Podem i EU, que perd percentatge de vot, obté 5 escons, de manera que agreuja la crisi de l’esquerra espanyola.

El PSOE havia governat a Andalusia ininterrompudament fins el 2018, quan un acord del PP amb Ciutadans els va apartar del poder. El 2022, el PP hi va començar a governar amb majoria absoluta.

Aquesta és una nova patacada per al PSOE, que s’afegeix als resultats d’aquests darrers mesos a Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó, on s’ha imposat el PP. Això pot dur el partit d’Alberto Núñez Feijóo a mantenir l’estratègia de confrontació, de bracet de Vox, com a desgast fins a les següents eleccions.

Això vol dir que ha aconseguit cinc diputats menys que ara fa quatre anys i que haurà de negociar, previsiblement amb Vox, que ja ha avançat que no s’abstindrà en canvi de res en una hipotètica investidura. L’extrema dreta ha guanyat un escó en aquestes eleccions: ha passat de 14 diputats a 15. En una compareixença de premsa, ja ha avançat que posarà sobre la taula l’entrada al govern allò que denominen principi de “prioritat nacional”, és a dir, que la ciutadania espanyola sigui un criteri determinant en el repartiment dels recursos públics.

El PSOE no ha complert les expectatives i ha empitjorat els resultats del 2022, que ja eren els pitjors fins aleshores. La llista socialista, encapçalada per l’ex-vice-presidenta espanyol María Jesús Montero, tindrà, segons que sembla, 28 escons, dos menys que el 2022. Aquest resultat s’ha interpretat en bona part com un vot de càstig al govern espanyol. Montero en va ser ministra d’Hisenda fins el mes de març, i el president espanyol, Pedro Sánchez, s’ha desplaçat set vegades a Andalusia durant aquesta campanya electoral.

Una de les grans sorpreses ha estat Endavant Andalusia, el sobiranisme andalús, que passa de 2 escons a 8, un resultat històric, solament superat pels 10 diputats que va aconseguir el Partit Andalusista el 1990. Aquest resultat és un dels grans factors que explica que el PP no hagi aconseguit la majoria absoluta que pronosticaven les enquestes. En canvi, Per Andalusia, la coalició de Sumar, Podem i EU, que perd percentatge de vot, obté 5 escons, de manera que agreuja la crisi de l’esquerra espanyola.

El PSOE havia governat a Andalusia ininterrompudament fins el 2018, quan un acord del PP amb Ciutadans els va apartar del poder. El 2022, el PP hi va començar a governar amb majoria absoluta.

Aquesta és una nova patacada per al PSOE, que s’afegeix als resultats d’aquests darrers mesos a Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó, on s’ha imposat el PP. Això pot dur el partit d’Alberto Núñez Feijóo a mantenir l’estratègia de confrontació, de bracet de Vox, com a desgast fins a les següents eleccions. Les andaluses són les darreres a l’estat espanyol abans de les municipals, d’ací a un any. I les espanyoles seran a l’estiu d’aquell mateix any si no hi ha un avançament electoral.

Per sort, durant aquests darrers anys una part del país s’ha cansat que els grans oligopolis s’enduguin un gran bocí del pastís de les energies renovables i ha tirat pel dret: han format les comunitats energètiques locals (CEL), que, tot i haver-se d’enfrontar amb lleis absurdes, han construït amb tossuderia nuclis importants d’energies renovables comunitaris. Les CEL són realment un cel per tot allò que representen, però no són suficients.

A Catalunya, amb la suma del fer i desfer dels governs, sobretot a partir de la llei del canvi climàtic del 2017, al final també ha arribat el pla territorial (Plater) sectorial, que presenta el govern de la Generalitat per ordenar la implantació de les energies renovables i els equipaments associats. Aquest pla, que arriba tard però que és sobre la taula, el 26 d’abril va entrar a informació pública per un període de tres mesos. I ja gairebé ha passat un mes. El Plater és una oportunitat que no es pot desaprofitar, perquè cada poble, cada comunitat, cada part del país exposi les necessitats, es contraposin criteris i s’avanci. Tenir un pla, tant si agrada més com menys, és una eina per a transformar.

Desfet el fals mite que consumim menys energia i amb plaques solars a les teulades hi haurà prou energia renovable per a tothom, cal avançar.  En relació amb això, el pla és una bona eina, però necessita la participació, les al·legacions, el debat a fons, les propostes de tothom. S’hauria d’acabar l’època del “no” i passar a un moment propositiu amb plànols, xifres i acords. El “no” a tot no serveix a ningú. S’ha calculat que a Catalunya es necessitaran 62.000 MW d’energies renovables per a arribar al 100% l’any 2050. Aquest objectiu fa pensar que, a més de les comunitats locals i comarcals, que són molt importants, caldran instal·lacions de renovables mitjanes i alguna de gran. Caldrà també energia eòlica, que al nostre país sembla el dimoni amb cua i, en canvi, en alguns altres llocs és ben establerta i forma part del paisatge.

Acceptar aquest enfocament no vol dir combregar amb rodes de molí dels oligopolis, sinó potenciar empreses mitjanes i també forçar les grans a desenvolupar mecanismes de participació amb les parts afectades. Per això, durant aquest període d’informació pública és molt important que hi hagi participació i debat, no pas per a emblanquir res, sinó per a arribar a acords que facin compatible la instal·lació de les renovables amb els interessos de la gent. Ara la diferència és que això es pot fer amb plànols a la mà. Cal potenciar un diàleg fins que en surti un camí.

L’organització independent i no governamental Renovem-nos, formada sobretot per acadèmics, científics, activistes favorables al desplegament de les renovables, ofereix en la seva web eines per a aquest debat i també per a la participació. Aquest col·lectiu, que recull veus realment significatives,  ja ha començat a presentar al·legacions i té diverses línies de discussió. També té un especial interès a fer un discurs realista i per això expliquen: “La transició energètica no és una dicotomia entre un model centralitzat d’instal·lacions controlades per un oligopoli d’empreses i un model distribuït d’illes energètiques de participació comunitària. El futur de l’energia és un model híbrid on conviuran comunitats energètiques locals amb productors i consumidors que intercanvien energia, i un mercat energètic de gran abast regional i internacional.” El motor ja s’ha engegat, aquesta vegada no ens podem quedar amb el “no”, perquè hi ha les eines per a millorar i el “no” només servirà per a endarrerir i no arribar als objectius marcats per al 2050. Cal treballar i arromangar-se. Vénen mesos intensos de debat. Ningú no en pot estar al marge. També cal que aquest debat sigui un impuls perquè la resta de governs dels Països Catalans tinguin un pla que permeti de dissenyar el seu futur energètic.

Mesos abans que es fes la consulta del 9-N de 2014, l’equilibri entre l’autonomia del moviment popular cap a la independència i les institucions era una qüestió clau, que ja era present en quatre escenaris previstos als documents de la segona assemblea general de l’ANC a Tarragona (abril).

En els dos primers, que en direm radicals, es tractava de dur a terme un referèndum vinculant: bé de forma més o menys tolerada i garantint l’estabilitat i la fiabilitat suficients perquè tothom hi pogués votar; bé de manera unilateral, arran de la previsible oposició de l’estat, amb les consegüents dificultats per a garantir el vot lliure i universal. En el primer supòsit, hi havia un equilibri entre institucions i carrer; en el segon, l’equilibri es decantava clarament per l’autonomia del moviment popular cap a la independència per mitjà de la mobilització directa i l’autoorganització (ANC i entitats civils i culturals, sindicats, etc.). 

En els dos escenaris restants, que en direm de resignació, la hipòtesi era que el referèndum no es podia fer: bé perquè el govern de la Generalitat considerava que la situació no ho permetia; bé perquè parlament i govern eren intervinguts per l’estat espanyol. En tots dos supòsits, s’admetia que la sortida davant la renúncia de les institucions pròpies o davant la negativa espanyola a concedir la celebració d’un referèndum no era pas la insubordinació política del poble organitzat: el moviment popular cap a la independència perdia la iniciativa en favor de les institucions o acotava el cap davant la prepotència de l’estat. En el primer cas, perquè admetia unes eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, en substitució de l’expressió directa del poble, dins un marc jurídico-polític emanat de la legalitat espanyola; en el segon, perquè deixava la declaració unilateral d’Independència en mans dels representants de la majoria incontestable dels ciutadans catalans (assemblea de càrrecs electes: diputats del parlament dissolt o no, diputats catalans al congrés espanyol i batlles que donaven suport al procés), sense tenir elaborat cap pla de resistència popular que sostingués el nou poder des del carrer. 

La discussió estratègica d’aquell full de ruta de l’ANC exigia, doncs, triar entre l’autonomia del moviment popular cap a la independència o la subordinació a la política institucional. Una política d’unitat per la base s’hauria de decantar per la primera línia, que implicava una revolta política contra la legalitat espanyola en defensa del dret d’autodeterminació. Aquesta línia hauria desembocat en una crisi del sistema de partits del Principat, hauria arraconat a la irrellevància les posicions tèbies o vacil·lants i hauria exigit la creació de noves estructures polítiques de conformitat amb el moviment que dominava el carrer. 

No cal ni dir que la falta de claredat i de decisió a l’hora de triar una línia o una altra, fins a l’1-O i, sobretot, després, són a la base de les claudicacions i marrades que ens han dut on som. A hores d’ara, quan sentim dir que hem de recuperar la majoria independentista a les institucions, la qüestió és ben lluny d’estar no pas resolta, sinó ni tan sols replantejada. I cal fer-ho urgentment per a establir prioritats i controlar els ritmes: si confiem de nou que el control de les institucions ens farà reprendre la marxa, restarem dins el marc de l’hegemonia de la política institucional i negarem la necessària autonomia del moviment. En conseqüència, manarà la pressa per a reocupar espais de poder –emanats, no ho oblidem, de la constitució espanyola i, per tant, sota el seu control jurídic i polític– i la qüestió irresolta tornarà a treure el cap: encara que disposéssim dels més abrandats, decidits i honestos representants parlamentaris per proclamar la independència, des d’on seria defensada?, amb quines forces?, amb quines formes de lluita? No pas amb una massa anònima convocada a toc de xiulet de dalt estant, menada per un activisme voluntarista, i indefensa davant una nova repressió de l’estat, sinó amb gent organitzada expressament per dur a terme la missió encomanada, estesa per tot el país, capaç de dirigir accions prèvies i de crear organització. Fet des de dalt, tot són presses a l’hora d’arrencar, tot són càlculs abans d’actuar i tot són vacil·lacions i desbandades a l’hora de resistir; fet des de baix, la mesura del temps la dóna el batec del moviment, la seva capacitat d’intervenció, el seu desplegament per tots els racons de la geografia: potser trigarà més a assolir el seu propòsit, però les conquestes seran fermes i defensades per la gent mobilitzada. I no sembla pas que es pugui esperar una aliança entre institucions autonòmiques i moviment per la independència: si el carrer no pren la iniciativa, les institucions autonòmiques s’han aixoplugat a l’ombra de l’estat i no reprendran per si soles una segona fase del procés. Tornar a ocupar el parlament sense el carrer organitzat, mobilitzat, i capaç d’autodefensar-se equivaldrà a voler treure aigua del pou amb un cabàs. Inversament, hi ha ningú que es pugui imaginar la recuperació d’una majoria independentista al parlament sense un període més o menys llarg de lluita aferrissada contra l’estat i els seus lacais autonomistes? El xoc és del moviment contra l’estat, i tot allò que s’hi interposi va destinat a la claudicació o la irrellevància.          

II

Un apartat significatiu, que l’ANC no abordava en aquella assemblea, era el de Països Catalans. En el fons, era una actitud coherent amb les opcions estudiades, que depenien massa, en última instància, de la posició espanyola. Consegüentment, tant l’ANC com les institucions consideraven, implícitament, que la situació de la resta dels Països Catalans queia dins la legalitat espanyola, i que ja s’apanyarien amb ella. Aquesta posició ignorava que l’estratègia de l’estat era –és– una de sola respecte a la nació catalana, amb l’escanyament colonial i el genocidi lingüístic com a armes: allò que passava a les Illes, el País Valencià i la Franja era l’avís –de te fabula narratur– d’allò que començava a cremar al Principat amb el castellà a les escoles. I aquesta actitud de l’estruç feia témer febleses tàctiques que podien acabar en rendicions estratègiques, com la mort de la llengua, decidida “democràticament” des de les noves institucions “independents” per evitar la “fractura social”. Que és on som ara mateix, quan el govern de la Generalitat de Catalunya n’ha esdevingut còmplice abans de ser-ne víctima definitiva. 

D’altra banda, aquella indefinició respecte a la nació sencera ignorava que les lluites per la llengua i l’escola, escampades arreu, no eren pas –no són pas– mostres d’una resistència desesperada, sinó exemples concloents de mobilització i autoorganització sostingudes, que, com vam poder veure als carrers de València la setmana passada, obren vies d’aigua en les estructures de dominació de l’estat. Una demostració palpable que la llengua, defensada a tots els racons, no és reduïble a instrument, pretext, mitjà, assignatura, o part d’un programa d’integració, sinó que mostra la persistència de la nació sencera en la consciència de les classes populars. 

Una de les claus de la gran implantació que ha tingut d’ençà que es va crear, el 2016, és la integració amb la majoria d’entitats bancàries que treballen al país i un funcionament senzill i còmode, que associa els pagaments als números de telèfon.

Darrerament, l’aplicació s’ha fet un lloc també com a eina de pagament en línia per a fer compres digitals, però a partir d’avui, farà un pas més per convertir-se en un sistema de pagament en botigues físiques.

Ara, la plataforma ha dit que la implantació d’aquest sistema seria progressiva. L’objectiu és que sigui plenament operativa a final d’any.

El pas a les botigues físiques

Els usuaris s’hauran de descarregar l’aplicació Bizum Pay –disponible quan el servei entri en funcionament–, malgrat que una part de les entitats financeres preveu d’integrar-la també dins les seves aplicacions.

A partir d’aquí, per als qui ja estan acostumats a pagar amb el  telèfon mòbil, el canvi serà mínim. N’hi haurà prou d’acostar l’aparell al terminal de pagament per acabar la transacció. Com passa ara, en dispositius Android es farà desblocant el mòbil i, en el cas d’Apple, prement dues vegades el botó lateral i acostant l’aparell al datàfon o TPV.

El servei permetrà de pagar directament amb càrrec al compte bancari associat a Bizum o fer servir targetes bancàries d’entitats que hi participin. Per tant, es convertirà en una alternativa directa a aplicacions com ara Apple Pay o Google Pay.

Quin objectiu té la plataforma?

La posada en funcionament del servei implica una transformació en l’àmbit dels pagaments, perquè aspira a absorbir una part important del negoci de les targetes bancàries i a restar quota de mercat a gegants nord-americans del sector, com Mastercard o Visa.

Bizum és propietat de Sociedad de Procedimientos de Pago SL, una empresa creada el 2016 i amb participació de les principals entitats bancàries de l’estat espanyol. Per tant, aquesta expansió cap als pagaments en comerços físics també es pot interpretar com un intent de recuperar autonomia en matèria de pagaments i reduir la dependència de les multinacionals nord-americanes.

Quan fa pocs dies que el primer ministre indi, Narendra Modi, va demanar als ciutadans que s’abstinguessin de comprar més or durant un any, pel cap baix, l’Índia ha decidit de multiplicar per més de dos els aranzels a les importacions d’or.

L’objectiu de la mesura, segons que ha explicat el govern, és protegir les reserves de divises estrangeres del país, fortament amenaçades arran de la crisi energètica desfermada per la guerra al Llevant. De fet, l’Índia és un dels països més vulnerables al tancament de l’estret, que ha aturat de la nit al dia les exportacions de petroli i gas del golf Pèrsic.

Modi mateix ha presentat la decisió com un intent d’últim recurs per a protegir l’economia nacional. La incògnita és si funcionarà: l’or està profundament arrelat a la societat índia, on molts ciutadans el veuen com l’única manera de preservar el valor dels seus estalvis de possibles episodis d’inflació.

Per què l’or és tan popular a l’Índia?

L’or és poc menys que una necessitat bàsica per a centenars de milions d’indis. El metall és omnipresent en les festivitats i celebracions familiars; també és el mitjà amb què es transmet el patrimoni familiar de generació en generació. Cada casament, cada festival, cada data assenyalada del calendari empeny milions d’indis a les joieries de tot el país a la recerca d’or.

Al llarg de generacions, aquesta demanda implacable d’or s’ha anat traduint en una vasta reserva d’or, repartida per tot el país. L’Índia és el segon consumidor d’or del món, superada tan sols per la Xina, i n’importa entre 600 tones i 800, si fa no fa, cada any. Morgan Stanley estima que les llars índies posseeixen unes 34.600 tones del metall, sigui en anells, braçalets, collarets o lingots. Als preus actuals, aquestes reserves tindrien un valor de mercat d’uns 5,2 bilions de dòlars, una xifra que fins i tot supera el PIB del país.

Per què l’or és tan important per a l’economia de l’Índia?

El valor de l’or com a actiu refugi contra la inflació ha convertit el metall en un actiu extremadament valuós per a les llars índies: això passa especialment a les zones rurals, on l’or sovint és l’únic instrument en què els ciutadans confien per protegir el valor dels seus estalvis; el fet que el país no tingui un sistema universal de pensions o de seguretat social també ajuda a explicar l’atractiu de l’or com a valor refugi.

D’on procedeix tot aquest or?

L’Índia produeix molt poc or a escala domèstica, cosa que significa que depèn gairebé totalment de les importacions d’or de la resta del món, incloent-hi dels Emirats Àrabs Units, Hong Kong i Suïssa.

Els bancs importen gran part de l’or que arriba al mercat indi; les refineries també importen grans quantitats d’or en brut per processar-lo localment. Però cada gram d’or que entra al país es paga en dòlars, cosa que obliga el país a recórrer a les reserves de divisa estrangera.

L’or és la segona font d’importacions de l’Índia, superada tan sols pel petroli cru. Quan la demanda d’or del país augmenta –per exemple, durant els festivals, la temporada de casaments o bé durant períodes d’inestabilitat econòmica–, el volum de les importacions de l’Índia també es dispara.

Per què Modi vol impedir que els indis comprin més or?

L’entusiasme de l’Índia per l’or ha eixamplat el dèficit comercial del país, cosa que de retruc amenaça el valor de la rupia. Enguany, la divisa índia ha caigut d’un 6% en relació amb el dòlar, un mínim històric que també significa el pitjor rendiment de les principals divises asiàtiques aquest 2026. Els inversors estrangers han retirat més de 22.000 milions de dòlars dels mercats borsaris del país, cosa que no ha fet sinó augmentar la pressió sobre les finances estatals.

El govern indi confia que la caiguda de les importacions d’or millori els comptes estatals, estabilitzi la rupia i alliberi divises estrangeres per poder importar més petroli, gas i fertilitzants. Els preus d’aquests inputs, clau per a l’economia índia, s’han enfilat arran de l’esclat de la guerra a l’Iran, cosa que ha causat episodis d’escassetat i ha atiat la inflació.

Els dirigents polítics sovint han provat de restringir les importacions d’or, tot defensant que el metall –a diferència del petroli, el gas o els fertilitzants– no té un valor estratègic per a l’economia del país. Sakshi Gupta, economista del banc HDFC, explica que l’objectiu essencial d’augmentar els aranzels a les importacions d’or és desencoratjar les compres discrecionals d’or –per a casaments i festivals, per exemple– i, d’aquesta manera, frenar l’èxode de dòlars del país.

Les mesures del govern funcionaran?

L’augment dels aranzels a les importacions d’or encarirà significativament el preu del metall tant per als venedors com per als clients. Aquest augment sobtat del preu de l’or probablement ajudarà a reduir la demanda, tot i que caldrà veure fins a quin punt els indis es mostraran disposats a deixar de comprar or per a ocasions especials, com ara casaments.

L’encariment de l’or aquests darrers dos anys podria empènyer els inversors i comerciants locals a continuar comprant-ne tot i l’augment dels aranzels, i confiar que el preu de mercat del metall continuï pujant fins a contrarestar l’impacte dels aranzels. La decisió d’augmentar els aranzels també comporta un altre risc amagat: com més alts siguin els aranzels, més gran serà el marge de benefici per als contrabandistes que aconsegueixin d’importar el metall al país d’esquena a les autoritats.

Fonts amb coneixement directe de les deliberacions internes del govern expliquen que Nova Delhi també considera d’augmentar els aranzels a la importació d’altres béns no essencials, incloent-hi els productes electrònics.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

—Què fèieu abans d’escriure? D’on veniu, per dir-ho d’alguna manera?
—Sóc de Breda i he treballat sempre de terrissaire. Faig ceràmica i continuo treballant-hi, però quan era petit volia ser actor de cinema. M’agradava el cinema del poble, en aquella època en què projectaven dos films el dissabte i dos més el diumenge. Llavors em vaig assabentar que el director no era qui feia les històries, sinó el guionista i, a la meva manera, m’anava inventant les meves històries. Però va arribar un moment, ja de més gran, que vaig començar a escriure pel meu compte, com un passatemps –contes, novel·les curtes–, i vaig estar quasi una quinzena d’anys escrivint. Me’n vaig fer addicte. I, finalment, vaig acabar autopublicant texts. Però durant tots aquests anys vaig escriure moltes coses diferents, fins i tot alguna novel·la llarga. El cas és que em vaig adonar que, fos quina fos la història que escrivia i el gènere que tractés, totes tenien un nexe comú: l’enjòlit, la intriga. I per això vaig anar cap aquí, cap a la intriga.

—I què us agrada llegir?
—De tot. M’agrada molt llegir novel·la negra, però m’obligo a llegir de tot: novel·les d’aventures, ciència-ficció… Bé, de ciència-ficció no gaire, això sí que no. Tampoc no en llegeixo de romàntiques, perquè no em passen. Llegeixo molt Stephen King, m’agraden les novel·les nòrdiques, els clàssics.

—Situeu la novel·la al Montsec, però en un poble del qual us inventeu el nom i no ens dieu ben bé quin és. Per què tots els escenaris són reals menys el poble on passa l’acció?
—Ja ho vaig fer a la primera novel·la que vaig publicar a Rosa dels Vents, El preu de la sang. En aquell moment em vaig inventar un poble a la vall de Cardós. Aquí he provat de fer el mateix, perquè en el tipus de novel·la que escric surten personatges als quals els passen coses que de vegades és millor que no es puguin identificar amb un lloc: és millor que el poble sigui fictici.

—Torneu a un escenari rural. Per què aquesta elecció geogràfica, que manteniu en totes les novel·les?
—Quan escric no penso: “Ara escriuré una novel·la sobre això i en un lloc concret i hi passarà això.” No. Simplement, em ve alguna idea, alguna escena, i començo a escriure. Normalment, em passa que vaig a visitar un lloc i ve la inspiració i començo a escriure i no sé què passarà. De vegades en surt una novel·la i de vegades no. També és cert que cada vegada m’agrada menys la ciutat, però també tinc una novel·la escrita al barri d’Horta de Barcelona, d’aquestes autopublicades… Però no hi penso prèviament, no és una cosa premeditada fer una novel·la a muntanya o en pobles. Va com va, però normalment escric sobre llocs on m’agrada anar.

—A El pont de les mentides ens presenteu una família molt rica que té un daltabaix, però aquesta família és rica per la manera com es feien les fortunes aleshores, escanyant els pagesos, etc. D’on surt la idea? És un model encara vigent a casa nostra?
—Tot va venir perquè vaig anar a visitar amb la meva dona un castell, el castell de Montsonís, al peu del Montsec, que és visitable. Hi viu una família noble, sobretot a l’estiu i els caps de setmana. El dia que hi vaig anar no hi eren i el guarda del castell, que és qui fa les visites guiades, ens en va fer una de personalitzada. I quan vaig veure el castell em vaig anar imaginant la història: quan vaig tornar a casa, ja em vaig posar a escriure l’escena en què Renée Colomer arribava al castell. El que passa en aquell moment és el que vaig escriure.

—Torneu al vostre personatge fetitxe, Renée Colomer, que ara ja no és mossa d’esquadra, sinó detectiva privada. Això li permet de desempallegar-se de les cotilles de les normes, que sempre li feien nosa?
—Ja no tenia cap problema a saltar-se les normes. Però, tal com va acabar la darrera novel·la, era molt inversemblant que pogués continuar així. M’ho hauria pogut muntar perquè continués essent una mossa amb placa i pistola, però no hauria estat creïble. No sabem què passarà en el futur. De moment és a Girona amb la seva agència d’investigació i està molt bé sense ser mossa.

—És una novel·la d’enjòlit amb una mica d’aire britànic… o europeu, potser. Per què?
—És potser la més detectivesca. Hi ha un crim i una investigació, però en aquest cas no és tan trepidant tota l’estona. Sí que ho és en algunes escenes, però he volgut fer una novel·la amb menys sang i fetge, tot i que ja n’hi ha…

—Però està molt bé aquesta elecció, la construcció de l’ambient, del personatge, la reconstrucció d’allò que ha passat…
—Ja ho faig, normalment, això. Les meves novel·les es mouen en un període de dos dies o tres, en els quals passen moltes coses. Però sempre només en aquest límit temporal. M’agrada escriure així. No vol dir que sempre ho faci així, hi ha moments que crec que és important –per a mi, com a mínim; els lectors hi poden reaccionar d’una manera o d’una altra– que tot tingui el seu temps, la descripció.

—Vau començar escrivint en plataformes, però d’ençà del 2023 publiqueu en una de les grans editorials del país amb regularitat. Quin salt, no?
—I tant! Ja he publicat tres novel·les amb Rosa dels Vents, però a vegades em costa de creure-m’ho. Quan veig els meus llibres en una llibreria encara penso: “Qui ho havia de dir!” De vegades crec que és com si m’hagués fitxat el Barça, perquè no m’ho hauria imaginat mai. Vaig començar autopublicant llibres i les coses han anat així. N’estic molt content.

—Quina relació teniu amb els lectors? Ho dic perquè veniu de l’autopublicació, en què un autor, quan comença, ha de fer una feinada per donar-se a conèixer. I això crec que no ho heu perdut, que ho manteniu i heu aplicat estratègies digitals al món del paper…
—A banda les presentacions o anar a un festival o a un club de lectura, via xarxes reps moltes opinions dels lectors, i això és fantàstic. Quan vaig començar a autopublicar llibres pensava que només els compraria la meva família i, per compromís, quatre coneguts més i ja està. Però quan veus que hi ha gent de tot arreu que llegeix el teu llibre, li agrada i es pren la molèstia de contactar amb tu d’una manera o d’una altra i fer-te’n comentaris és molt bonic. El dia de Sant Jordi, al mig del carrer, em va parar un home gran que portava el llibre a la mà i que venia de Palafolls: em va reconèixer i jo pensava que s’equivocava. Quan passen coses d’aquestes, et quedes una mica parat, però són situacions molt boniques.

—A El pont de les mentides també afegiu gests de complicitat amb el lector i amb el fet d’escriure, com per exemple quan la Renée diu: “Això estaria molt bé si fos una novel·la del Joël Dicker.” Aneu deixant referències i conyes pel mig del text ben interessants. Com concebeu aquest joc?
—Sí, m’agrada fer coses d’aquestes, com les que has esmentat. De vegades només les percep la gent que em coneix o els de Breda, gent del poble, que identifiquen per exemple el nom d’un bar o d’un personatge. Quan dic de vegades que “això només funcionaria si fos en un llibre de Carles Porta”, realment ho penso. Al principi, quan començava a escriure, em deia que hi havia coses que no podia posar perquè la gent diria: “Aquest paio s’ha passat, això no pot ser.” Però sóc un fan d’escoltar true crime i descobreixes casos que són increïbles. Penses que certes coses no es poden posar en una novel·la perquè la gent no les creurà, però passen a la vida real, són molt fortes: tant, que no goso posar-les en una novel·la.

—Hi ha dos temes importants al llibre, com són el de la identitat i la pertinença: qui som i qui som també en relació amb els altres. Són temes que van més enllà de la investigació. És molt interessant, intentar saber qui som…
—Sí, però, sincerament, abans d’escriure no penso en cap moment el tema sobre el qual escriuré. Me n’adono quan ja sóc al mig del relat i de vegades he de parar a investigar i potser a documentar-me sobre allò que he descobert, mentre escrivia. Vaig escrivint i no sé què en sortirà. De vegades acabes la novel·la, la llegeix algú i et diu: “Mira, aquí hi ha aquest tema.” I és aleshores que me n’adono.

—Cap a on va ara la vostra obra literària? Ho dic perquè ara ja teniu un corpus publicat i potser ja heu començat a reflexionar sobre què voleu.
—Tinc clar que vull continuar escrivint. Sé que Renée Colomer, entre la gent que em llegeix, ha agradat molt: la gent em demana que el personatge continuï, fins i tot quan acaben de llegir el nou llibre ja me’n demanen un altre. A la meva editora també li agrada molt, però tinc ganes de fer més coses. La Renée té corda per a estona, n’estic segur. De fet, al llibre que escric ara (no sé què passarà quan el presenti a l’editora), no hi apareixerà la Renée, perquè, com et pots imaginar, després de quatre llibres no puc fer allò que vulgui, perquè ella és com és i sí que el personatge pot evolucionar i té moltes possibilitats, però tinc ganes de fer unes altres coses i més endavant ja veurem què farem.

—Hi comença a haver massa competència en la novel·la d’enjòlit? Era un gènere de llibres que els catalans no fèiem gaire sovint i tinc la sensació que ara se’n fan molts.
—No crec que sigui dolent perquè, tot i que no hi entenc gaire, això porta molta gent nova a llegir, perquè és un tipus de novel·la que atrapa el lector. I això aporta gent a la lectura, sobretot nous lectors. En el meu entorn, hi ha gent que fa poc que llegeix i és gràcies a la novel·la d’enjòlit: no a la meva en concret, sinó també a la dels altres, perquè s’hi acosten i troben que és divertida i en gaudeixen. Això pot portar a llegir més coses. Competència, no, al contrari! Amb els nòrdics, què ha passat? Si només n’hi hagués un, no hi hauria hagut aquest esclat. Per tant, ja està bé que en fem en català.

Sense floritures, el document diu que Catalunya creix, però creix d’una manera que la fa pobra i que la porta, per tant, de cap a una crisi social sense precedents que podria destruir tot allò que som i hem estat fins ara. 

La contradicció –Catalunya creix, però es fa pobra– és tan sols aparent i l’informe l’explica amb xifres de sobres. Un 44% dels llocs de feina creats aquests darrers anys són de sectors com ara el turisme de sol i platja, les indústries càrnies i alguns serveis, en què els sous són tan baixos que el treballador, fets els comptes, costa més a l’erari públic d’allò que hi aporta. “Sectors altament subvencionats”, en diuen els autors. Subvencionats –això és una obvietat– pels qui treballen en els altres sectors.

I, mentrestant, la productivitat catalana, que l’any 2000 era d’un 92% de la mitjana europea, ha caigut a un més que preocupant 87%. I hem perdut ni més ni menys que dotze punts de PIB per capita respecte d’Europa d’ençà del 2010. Érem sis punts per damunt de la mitjana i ara som sis punts per sota. Contra allò que alguna gent diu, l’informe a mi no em sembla gens catastrofista –remarca molt també aquells sectors que funcionen bé. Però és evident que llegir-lo fa tremolar i aquest és, probablement, un dels elements més positius del fet que s’hagi publicat.

L’economia no és el meu fort i, per tant, demane disculpes si entre en un terreny que no controle, però he sentit dir tota la vida –i ho he sentit dir a gent solvent– que els països per a avançar col·lectivament necessiten feines ben pagades, capital, infrastructures, un sistema educatiu excel·lent, molta innovació i una idea, ni que siga modesta, de què volen ser. I ací, segons que sembla, ho hem fet tot al revés.

Hi ha, per això, una qüestió de fons que ara ja no es pot defugir. El govern, les diputacions, els ajuntaments, la Generalitat –és a dir, la cosa pública– tenen eines, encara, per a girar la maquinària i frenar la caiguda. Eines fiscals, eines normatives, eines urbanístiques… El grup d’economistes que han fet la feina de cridar-nos a tots l’atenció n’enumeren unes quantes amb una calma quasi notarial: apujar el salari mínim per damunt de la inflació, normalitzar l’IVA de l’hoteleria, eliminar les llicències de pisos turístics fora del món rural, exigir el català als llocs de feina d’atenció al públic, gestionar la immigració d’acord amb les necessitats reals del model que volem. Són coses molt raonables i que en qualsevol país seriós d’Europa són pràctica corrent. 

Per això la pregunta és inevitable: què en diu, el president Illa? Què en diuen els partits catalans? Què en diuen les diputacions? Què en diuen els ajuntaments? Què en farà el parlament, d’aquest paper?

Em fa l’efecte que poca cosa, francament. Vivim un temps en què sembla que la posició és el silenci. El silenci, prolongat, és una manera de governar com una altra, i el president Illa té per principi deixar que les coses vagen com puguen anar i confiar que el rellotge arribe a la legislatura següent sense fer gaire soroll. Sobretot, en veient que l’oposició no és sòlida ni contundent, per les raons que siga. De moment demà sembla que Esquerra Republicana, d’una manera incomprensible, li aprovarà el pressupost i així el president n’eixirà reforçat. Els polítics tenen aquesta manera de fer –això ja ho entenc–, però algú els hauria de dir que, massa vegades, confonen la temeritat amb la prudència. I ara és una d’aquestes vegades.

Podem discutir matisos, sobre l’informe, és clar. Alguns demanaran com és que no se centren en el robatori fiscal de Madrid i el fracàs de l’estat dit de les autonomies. Alguns altres els qualificaran de dretes perquè exigeixen, per exemple, una revisió del sistema fiscal que evite el recurs constant a la penalització de les rendes del treball i l’estalvi. Però, a parer meu, la qüestió ara mateix és molt més simple, i molt urgent. 

La qüestió és que quan un grup d’economistes reputats que no es deuen a ningú –ni al govern, ni a l’oposició, ni a cap lobby conegut– s’asseuen a fer comptes, gasten hores i més hores de faena voluntària i conclouen, alarmats, que el país es dessagna, l’obligació mínima de qui té responsabilitats públiques és, primer, escoltar; segon, llegir a fons; tercer, debatre; i quart, prendre decisions. I si no és així no es fa política: es fa comèdia. 

Per tant, com a societat hem d’agrair la seua faena i exigir respecte per la dedicació que hi han esmerçat. I alhora hem d’entendre que un crit d’alarma com aquest no és mai agradable de fer i per això mateix s’ha de valorar d’una manera molt especial.

Allò que ens diu l’informe Fènix és que Catalunya ha viscut massa anys del mite. D’allò que era i ja no és. D’allò que era en l’economia, en la cultura, en la política i socialment. Els signants de l’estudi ens avisen ja a partir de la primera ratlla del text que no es pot deixar passar més temps: “El model econòmic actual de Catalunya és insostenible i aboca el país al retrocés econòmic i a la ruptura de la cohesió social a mitjà termini.” L’avís, per tant, és extremadament seriós i tots tenim la gran responsabilitat d’entomar-lo. Com a societat, no ens en podem desentendre.

PS1. Tot indica, sí, que avui el consell nacional d’Esquerra Republicana aprovarà de votar favorablement el pressupost presentat pel govern d’Illa. En parlarem demà, de què significa aquesta decisió, però de moment en aquest article ja us fem avinents les claus principals d’una decisió que marcarà –estic segur que molt negativament– el futur del partit d’Oriol Junqueras.

PS2. El govern valencià va menystenir d’una manera molt temerària la mobilització dels docents i ara tot són presses per a mirar de trobar un acord, una volta constatada la força del moviment i quan, a partir d’avui, els estudiants també s’afegeixen a la vaga. Ho explica Esperança Camps: “El Consell de Pérez Llorca passa del menysteniment a la urgència d’un acord amb els docents”.

PS3. A partir d’avui ja es podrà pagar amb Bizum a les botigues. És una novetat que en aquest article us expliquem com funcionarà.

Ni pols ni remolí

“Molt fluixos”, els va descriure un sindicalista. I és curiós, perquè aquesta expressió, “molt fluixa”, atribuïda a la consellera, també l’han pronunciada algunes persones amb qui ha parlat VilaWeb per a escriure aquest article.

“Molt fluixa”, en el sentit de poca traça política i profunditat dels seus raonaments i argumentacions. “Com si duguera les consignes apreses de memòria i les recitara”, diu un altre. Els dies previs a l’obertura de la negociació, un company seu del PP feia un comentari que recollia el diari Levante-EMV: “Cada volta que parla la consellera apuja el pa.” I un antic col·lega seu en la inspecció educativa li va dedicar una expressió ben valenciana: “Ni pols ni remolí.” Que no es destaca en res, vaja. Que és plana i burocràtica.

És conservadora fins al moll de l’os. Tant, que diuen que quan li va tocar de treballar d’inspectora en l’època del govern del Botànic, la seua única aportació al debat polític era: “Quina poca vergonya!” L’amollava ací i allà, sense especificar què no li agradava ni què hauria fet ella per millorar les coses.

Amb aquests atributs, Mari Carmen Ortí ha de capitanejar l’eixida de la crisi més important que ha experimentat el Consell de Juanfran Pérez Llorca d’ençà que va prendre possessió del càrrec. Una crisi que, en certa manera, ella ha ajudat a agreujar no donant instruccions clares al seu equip d’obrir una negociació seriosa amb els sindicats.

Fins i tot, quan els docents van fer la vaga de l’11 de desembre, com que feia pocs dies que ocupava el càrrec, no va voler ni donar-se per al·ludida i va dir que la vaga era contra Rovira, no contra ella.

Tenint en compte que no fa ni mig any que és consellera, l’esclat de la crisi es pot convertir en un rècord de precocitat a l’hora d’encendre focs. I encara més si tenim en compte que Pérez Llorca la va triar per intentar de posar pau en un sector molt maltractat pel seu antecessor, José Antonio Rovira.

Una mestra de Xirivella

Nascuda a Xirivella el 1966, pertany a la família cristiana del Partit Popular –la mateixa que Francisco Camps–, que liderava Juan Cotino, també de Xirivella i membre destacat de l’Opus Dei, president de les Corts Valencianes i director general de la Policia espanyola. Durant la legislatura 2011-2015, Enrique Ortí, germà de la consellera, fou el primer batlle del PP del municipi d’ençà del 1979.

Mari Carmen Ortí és mestra de formació i també es va titular en psicopedagogia a la UOC. Ha estat directora del CEFIRE de Torrent i, sobretot, la seua tasca principal és la d’inspectora educativa. Primer, per mitjà d’un concurs de mèrits; i, més endavant, quan l’actual batllessa de València, María José Català, fou consellera d’Educació, entre el 2012 i el 2015, va guanyar les oposicions en una convocatòria de només deu places. Una va ser per a ella.

Entre el setembre del 2023 i el maig del 2025 va ser subdirectora general de Planificació Educativa i Centres Privats i Concertats. Això li va permetre d’assignar la subvenció a les escoles de l’Opus Dei, a les quals se sent molt pròxima. La llei actual no permet de donar diners públics a centres que segreguen els alumnes per sexes i quan a les Corts Compromís li ho retrau, el seu argument és que fa allò que feia el Botànic. Però passa per alt que la llei ha canviat.

La darrera assignació a aquestes escoles es va saber just quan la crisi amb els sindicats de l’ensenyament era al punt culminant. Compromís va destapar que els havia subvencionats amb 73 milions d’euros. A Carmen Ortí no l’acompanya el do de l’oportunitat, perquè just uns quants dies abans havia apujat el sou d’un 8% als inspectors, el seu gremi. Els sindicats de l’ensenyament veuen bé aquest augment salarial sempre que faça el mateix amb el sou dels professors. Tampoc no sembla gaire oportú haver anunciat l’11 de maig, el dia que començava la vaga indefinida, que la pròxima reunió negociadora era prevista per al 9 de juny: ho va dir, sense perdre el somriure, a la televisió pública.

Quan Pérez Llorca va prendre possessió del càrrec de president, va mantenir gairebé el mateix Consell de Carlos Mazón. Únicament en va despatxar Ruth Merino, que detenia la cartera d’Hisenda, per posar-hi José Antonio Rovira. Però el president sabia que ell no era el preferit del seu partit a Espanya, que la preferida era la batllessa de València, María José Català. Com que Català és molt amiga de Carmen Ortí, va pensar que un bon gest seria oferir-li el càrrec de consellera. Feia pocs mesos que Ortí era la gerent de la Universitat Popular de València, però va tornar a la conselleria de Campanar ja no com a directora general, sinó com a consellera.

L’ombra allargada de Daniel McEvoy

Quan s’estrenava en el càrrec, el mes de desembre, Carmen Ortí va convocar els membres de la Plataforma per l’Ensenyament Públic a una reunió a la conselleria. La hi va obligar Pérez Llorca per mirar d’esborrar el pas tòxic de Rovira a la conselleria, amb tots els ponts destruïts amb els docents i amb les famílies. Quasi de manera maternal, sense perdre el somriure, es va adreçar als assistents dient-los: “Avui no hem vingut a debatre, hem vingut a escoltar-vos.” Un dels assistents conta que la cara que van fer els alts càrrecs que l’acompanyaven va ser antològica. Tots, excepte un, eren els mateixos que acompanyaven Rovira. I tots havien tingut topades més intenses o menys amb els sindicats i sabien quines eren les demandes que, el mes de setembre, ja havien posat damunt la taula.

Aquest mateix testimoni qualifica de molt revelador l’escrupolós silenci que va guardar aleshores el seu teòric número dos, el secretari d’Educació Daniel McEvoy, que mai no perd l’oportunitat de prendre la paraula. McEvoy és íntim amic de José Antonio Rovira, del “clan d’Alacant” que Carlos Mazón va dur a l’administració valenciana quan va ser elegit president. McEvoy és qui, aparentment, protegeix la consellera, qui li xiuxiueja coses a cau d’orella, però també és qui no dubta a dibuixar un somriure quasi sorneguer quan algú li pregunta per una afirmació que ha fet Ortí sobre el caràcter polític de la vaga i li dóna la raó amb un to que voreja el paternalisme.

Tan bon punt el consell nacional d’ERC hagi donat el vist-i-plau a l’acord per a aprovar el primer pressupost d’Illa, el president de la Generalitat i el president d’ERC, Oriol Junqueras, el signaran aquesta mateixa setmana. Això permetrà que, quan el govern l’aprovi al consell executiu en una reunió extraordinària, el pugui portar al Parlament de Catalunya amb la garantia que aquesta vegada sí que s’acabarà aprovant. Quan el parlament rebi els comptes caldrà que siguin aprovats en un termini de quaranta dies, de manera que el govern espera tenir-los a final del mes de juny o a començament del mes de juliol.

Però l’aspecte que ha permès de desblocar l’aprovació dels comptes per part d’ERC, la reactivació del projecte del tren orbital, depèn de la bona voluntat del govern espanyol, que hi haurà de fer el gruix de la inversió. ERC necessita que el govern espanyol expressi el compromís amb aquest projecte, per més que el calendari d’execució vagi força més enllà de l’acabament de la present legislatura. I la manera de fer-ho serà amb una reunió de la comissió bilateral Generalitat-estat demà passat.

La indignació dels mestres

L’acord per al pressupost arriba enmig de la tempesta política damunt el govern d’Illa per les vagues i les mobilitzacions dels mestres, que reclamen millores salarials i de les condicions laborals, i per l’escàndol de la infiltració d’agents dels Mossos d’Esquadra en una assemblea de docents. Junqueras va arribar a demanar la destitució de Josep Lluís Trapero com a director de la policia, però ERC va deixar clar de seguida que no seria pas una línia vermella per a l’aprovació del pressupost.

Aquest cap de setmana passat, el sindicat majoritari dels docents, la USTEC, va assenyalar la responsabilitat tant del partit de Junqueras com dels Comuns pel fet de donar suport a un pressupost sense que s’hagin resolt les reivindicacions dels mestres en vaga; els va demanar que situessin l’educació pública com una prioritat irrenunciable en l’aprovació dels comptes, perquè hi tenen un paper decisu.

Però la resposta per part d’ERC fou que la resolució del conflicte amb els sindicats és responsabilitat del govern, i que amb el pressupost aprovat “el govern disposarà de totes les eines necessàries per afrontar i reconduir els conflictes socials que té oberts, també el dels mestres”.

Tampoc no ha acabat essent cap línia vermella la recaptació del cent per cent de l’IRPF, malgrat ser un compromís del PSC en canvi de la investidura d’Illa. Tanmateix, ERC afirma que no aparca aquesta reclamació i que continuarà demanant que es dugui a terme. La negociació ha tractat també unes quantes carpetes sectorials, amb algunes reivindicacions no directament vinculades als comptes. Els negociadors d’ERC i del govern, per exemple, han tractat de la constitució d’una societat mercantil que compleixi la funció del consorci d’inversions que el congrés espanyol va tombar amb el vot en contra de Junts. Entre les promeses afegides a l’acord, hi ha el compromís d’Illa que la Generalitat participaria, “de manera bastant immediata”, en la gestió dels aeroports de Catalunya, inclòs el de Barcelona.

La construcció, originalment anomenada monument a les víctimes del creuer Baleares, és obra de Francesc Roca, Antoni Roca i Josep Ortells, i va ser inaugurada per Franco l’any 1948. El monument, que fa vint-i-dos metres d’alçada, homenatjava 788 tripulants del creuer morts en naufragi durant la guerra del 1936-1939, mentre participava en la protecció d’un comboi de la Itàlia feixista de Mussolini.

Durant el debat al consistori, Més per Palma, el PSIB i Unides Podem van acusar PP i Vox de defensar postulats franquistes i de voler “reescriure la història al costat dels vencedors”. En canvi, el regidor d’Urbanisme, Óscar Fidalgo, va qualificar la resolució del govern espanyol de “abús de poder en tota regla”.

El 26 de març es va anunciar que el monòlit seria el primer símbol franquista inclòs al cens estatal de memòria democràtica i que, en conseqüència, el govern espanyol n’ordenava la retirada o l’esbucament. L’informe en què es fonamenta la decisió indica que el monument és entès com una expressió de culte als morts franquistes.

Curiosament, el mateix dia l’Ajuntament de Palma, avalat per la sentència del Tribunal Suprem espanyol del 2022 –contra la qual es va recórrer infructuosament al Tribunal Constitucional–, aprovava definitivament la protecció del monument.

La portaveu de Memòria de Mallorca –entitat que lluita d’ençà del 2006 per enderrocar el monument–, Maria Antònia Oliver, assegura en declaracions a VilaWeb que la qüestió central que hauran de resoldre els tribunals és si incompleix la llei espanyola de memòria democràtica, i no pas únicament si té valor artístic o patrimonial. És a dir, si és un monument franquista.

En relació amb això, remarca que l’extrema dreta “sap perfectament” què simbolitza. “Vox hi ha fet mítings perquè saben que els representa”, afirma. Segons que explica, en aquests actes s’hi han vist banderes falangistes i més elements de simbologia feixista. A banda, el grupuscle neonazi Núcleo Nacional ha convocat una concentració diumenge 24 de maig davant el monument per defensar-ne la permanència.

La resignificació del 2010, un gran error

L’any 2010 la batllessa de Palma d’aleshores, Aina Calvo (PSIB-PSOE), va impulsar una resignificació del monument amb l’objectiu d’adequar-lo a la llei espanyola de memòria històrica que era vigent llavors. S’hi van eliminar els elements franquistes i es va reconvertir en un monument de reconeixement “a totes les víctimes de totes les guerres”. Amb el temps, aquesta decisió s’ha acabat convertint en un dels principals arguments judicials per a protegir-lo.

La inscripció original deia: “Mallorca a los héroes del crucero Baleares. Gloria a la marina nacional. Viva España” (‘Mallorca als herois del creuer Baleares. Glòria a la marina nacional. Visca Espanya’). En canvi, ara el monument té un text en català, castellà, anglès, alemany i francès que diu: “Aquest monument va ser erigit l’any 1948 en record de les víctimes de l’enfonsament del creuer Baleares, durant la Guerra Civil (1936-1939). Avui és per a la ciutat símbol de la voluntat democràtica de no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures. Palma 2010.”

Oliver considera que aquella contextualització va ser “un error enorme”. Critica especialment la nova placa perquè, segons que diu, presenta el monument com un símbol contra totes les guerres i dictadures, però, en realitat, “és un monument franquista”. També retreu que el text fos redactat en cinc idiomes per la dimensió turística de l’espai i sosté que la resignificació “és una mentida enorme”.

A parer seu, és impossible de desvincular el monument del significat original i de la càrrega històrica que arrossega. A més, recorda que al costat hi ha una escola i lamenta que infants i joves “estiguin condemnats a veure aquesta creu enorme” cada dia. “Un monument franquista no es pot contextualitzar”, conclou.

Precisament, l’informe del govern espanyol que avala la retirada del monòlit remarca que, malgrat la supressió dels símbols i inscripcions franquistes l’any 2010, la forma i la concepció del monument continuen responent a l’estil commemoratiu propi de les construccions de la dictadura.

La memòria històrica, a debat

El debat sobre els vestigis de la dictadura a Palma no es limita als monuments, sinó també a la casa d’Emili Darder, el darrer batlle democràtic de la ciutat durant la Segona República, que va morir assassinat pels feixistes. Malgrat que han passat gairebé noranta anys, el Ministeri de Defensa espanyol continua essent el propietari de l’immoble, que va ser requisat pel bàndol feixista després de l’assassinat de Darder.

Recentment, la portaveu de Més a l’ajuntament, Neus Truyol, ha assenyalat la contradicció entre l’actitud del govern espanyol, que ha decidit de retirar monuments alçats durant la dictadura, i la negativa a retornar la casa de Darder tot i les reiterades demandes de restitució.

Els descendents d’Emili Darder han expressat ara i adés el desig de convertir la casa en un espai públic i de memòria democràtica a la ciutat de Palma, seguint la voluntat del batlle republicà.

Sobre això, Oliver diu que és una altra injustícia que no s’hagi restituït la propietat de la casa i afegeix que, respectant el desig de la família, s’hauria de convertir en un espai de memòria.

En el moment d’emetre el comunicat, la diputada encara no havia rebut el nou argumentari amb la instrucció de rebaixar el to de la crítica cap als docents.

L’endemà el secretari general del PP, Carlos Gil, va convocar una conferència de premsa per recitar aquests nous arguments i assuavir les formes. El camí del diàleg és la doctrina que pregona el president Juanfran Pérez Llorca. Gil va dir que s’havia percebut un avanç en les negociacions entre la conselleria i els sindicats per a desconvocar la vaga indefinida que avui continua. Just feia mitja hora que havia començat oficialment la gran manifestació que va col·lapsar i recórrer els carrers de València, però ja feia hores que tota la ciutat era amerada de verd i de groc i d’unes quantes pancartes. Val a dir que els sindicats no n’havien percebut cap, d’avanç, el dia anterior, però les paraules de Gil volien fer l’efecte d’una pomada fresca damunt la pell cremada: “La nostra manera de treballar és cercar solucions”, va afirmar Gil, que va mostrar un gran respecte per les reivindicacions dels docents. Feia tan sols una setmana que Pérez Llorca els havia acusat de xantatgistes.

A desgrat que la consellera va dir que el seu departament treballaria tot el cap de setmana per a arribar a la reunió d’avui, a les quatre de la vesprada, amb una proposta millorada, Carlos Gil va avançar que es concretarien propostes a totes les qüestions exposades, que és la mateixa frase que havia usat Pérez Llorca vint-i-quatre hores abans del primer contacte. “Esperem, a més, que tinguen una base sensible i important. I amb això es pretén, si no s’acaba el conflicte, obrir, si més no, una via ràpida de solució”, va dir.

Acabar el conflicte

“Acabar el conflicte” passava a ser una prioritat perquè les imatges de la marea de professors desbordant València, acompanyats de famílies i d’estudiants, negava les xarxes socials i les portades dels mitjans de comunicació. I no solament els locals. La necessitat de trobar una solució avui mateix, que drene la vaga indefinida, era cada volta més acuitant.

Les editorials i els articles d’opinió dels diaris de tots els colors de dissabte van afegir pressió sobre el Consell. No sobre la consellera Ortí, sinó sobre el president Pérez Llorca, que no era a València divendres. S’ha volgut protegir dels esquitxos d’una negociació al límit que ha deixat en mans de Carmen Ortí, la consellera que va nomenar al desembre, i que dijous va ser l’única persona present en la reunió que va opinar que havia anat molt bé i va pintar un somriure una mica forçat al seu rostre.

Tot just fa mig any que el president va assumir el càrrec, sense ser el preferit de la cúpula del partit que tenia Maria José Català, la primera candidata a substituir Carlos Mazón. Ara, el Partit Popular de tot l’estat espanyol comença a organitzar els congressos territorials i, per més que el valencià ja fa més d’un any que s’hauria d’haver fet, encara no hi ha cap data. L’ex-president Francisco Camps toca a la porta, cada volta amb més força, i el rellotge cap a les eleccions del maig del 2027 ja s’ha engegat. Juanfran Pérez Llorca encara no té assegurat que serà el candidat. El fet de no saber prevenir aquesta crisi educativa no és una bona carta de presentació en aquests moments.

El missatge del número dos

I és en aquest context que el número dos de la consellera, Daniel McEvoy, ha concedit aquest cap de setmana una entrevista al diari Las Provincias, que divendres al vespre va fer un editorial d’urgència demanant de tancar immediatament la crisi. McEvoy reconeix al diari conservador que la manifestació va ser important. Al llarg de tota l’entrevista es percep la pressa perquè els docents i els alumnes tornen a les aules per poder tancar el curs en condicions de normalitat. “Estic convençut que dilluns podrem arribar a un acord”, diu de moltes maneres en unes quantes respostes.

Però McEvoy representa solament una banda de la taula negociadora. A l’altra banda hi ha els sindicats. I, segons que han comentat a VilaWeb els principals portaveus, no veuen tan clara aquesta immediatesa del pacte. L’èxit de la manifestació i la persistència en la vaga els ha carregat de raons per a defensar les exigències que fa mesos que exposen i que, diuen, la conselleria ha menystingut.

Els sindicats desconfien

“Anem a la negociació amb la força de la gent en el carrer per a demanar que totes les propostes que hem traslladat a la conselleria s’apliquen com més prompte millor”, diu Marc Candela, de la Intersindical, que troba que el pre-acord que Carmen Ortí els va presentar dijous ja és mort i enterrat. “Ara ens han d’escoltar a nosaltres”, diu.

Xelo Valls, de Comissions Obreres, està convençuda que les mobilitzacions d’aquests dies originarà canvis importants en la Conselleria d’Educació, i adverteix de la intenció dels negociadors: “Pensem que té la intenció de desgastar-nos com a col·lectiu i de fer una negociació d’aparador. Volen que la gent es canse i poder dir-nos que no tenim tanta força, però no aconseguiran que ens desanimem”, diu, i recorda l’èxit de la manifestació de divendres.

Kilian Cuerda, d’UGT, expressa la sensació que li produeix cada volta que entra a negociar amb la gent de la conselleria com a exemple de la poca esperança que té en el fet que avui puguen acostar posicions: “No us feu una idea de què ens trobem. Ens produeix estupor, perquè no saps si negocies amb una paret o amb un ninot de falla de tan desconnectats de la realitat com estan.” Cuerda acusa la consellera i el seu equip de vendre fum i espera que avui arriben a la taula de negociació amb ganes de parlar de veritat i no amb provocacions i la intenció de vendre fum. “El nivell d’indecència, de joc brut i de mala fe d’aquests dies ha estat impressionant”, afirma.

Les presses de Pérez Llorca

L’entrevista de McEvoy destil·lava urgència per tancar un conflicte que els ha esclatat a les mans sense que, aparentment, hagen fet res per intentar de desencebar-lo. Tant el secretari com la consellera mantenen que han tingut trenta reunions amb els sindicats, però ni en això estan d’acord les dues parts. Els vaguistes deploren que Carmen Ortí comptabilitze com a reunions negociadores les que han tingut per a aclarir coses pràctiques i bàsiques de funcionament del curs. Sobre la millora de les condicions, la d’avui serà la tercera o la quarta. I de manera que es podria dir seriosa, amb un paper damunt la taula, la de dijous va ser la primera.

Però ara que la vaga indefinida arriba a la segona setmana, el Consell necessita reconduir-ho com siga. De fet, aquests dies totes les conselleries han reduït al màxim l’activitat i els seus responsables han evitat d’exposar-se als micròfons perquè saben que la pregunta sempre serà la mateixa. Ahir mateix, el president Pérez Llorca va anar a un romiatge a Monfort i va fer una única declaració molt controlada sobre les virtuts de la festa i la devoció a sant Pasqual. Allà va parlar amb un grup de professors i els va prometre que avui els farien una proposta de millora econòmica, sense donar-los més detalls.

D’una altra banda, aquesta setmana hi ha ple a les Corts i dijous, coincidint amb la sessió de control a l’executiu, els sindicats han convocat els professors a concentrar-se a les portes. Juanfran Pérez Llorca que, d’ençà del dia que va ser investit, insisteix una vegada i una altra que els conflictes es resolen amb diàleg i negociació, podria arribar a les Corts amb una vaga indefinida de professors corglaçant tot l’executiu. Fa quinze dies, en l’anterior sessió de control, i amb la consellera Ortí absent de l’hemicicle, el president va acusar els professors de fer xantatge a les famílies i als alumnes. I no va fer cap gest per a mirar d’apaivagar els ànims.

Avui són més encesos i més valents que mai, els ànims. Els docents tornaran a recórrer València en unes quantes columnes per a acompanyar els negociadors a la conselleria. I dijous, si el conflicte no s’ha acabat, rebran el suport dels dos grups de l’oposició que aprofitaran la tribuna per retraure al president que haja estat incapaç de prendre’s seriosament les demandes dels docents.

Carlos Mazón es va desentendre de la gota freda, Pérez Llorca es desentén de l’educació, deia l’altre dia un representant sindical.

De moment, tant el president com el seu entorn descarten que agafe ell personalment les regnes de la negociació. Diuen que, simbòlicament, seria una desautorització en tota regla de la consellera Ortí.

Amb l’anunci d’aquest acord, el partit de Junqueras sembla voler aplanar encara més l’acord al qual previsiblement arribarà demà per votar el pressupost de Salvador Illa.

Creat el 1916, el Consorci de la Zona Franca és una entitat presidida pel batlle de Barcelona, encara que qui porta les regnes és el delegat especial de l’estat espanyol, càrrec que d’ençà del 2018 ostenta el socialista Pere Navarro, que presideix el comitè executiu.

ERC refusa les exigències de la USTEC

Aquest matí, s’ha sabut que ERC ha refusat les exigències del sindicat USTEC, que ha reclamat que les reivindicacions docents siguin una línia vermella de cara a l’acord sobre el pressupost. Aquest moviment també aplana més el camí perquè l’acord del pressupost es materialitzi aquesta setmana, tal com és previst.

Demà ERC farà un Consell Nacional extraordinari per valorar si es donen les condicions per a un acord de pressupost. Totes les informacions que arriben indiquen que els de Junqueras votaran a favor del pressupost.

El PP, amb Juanma Moreno Bonilla a la presidència, ha governat fins ara tot sol, després d’haver aconseguit 58 escons el 2022. Per una altra banda, la candidatura del PSOE, encapçalada per María Jesús Montero, fins fa poc ministra espanyola d’Hisenda, n’obté entre 26 i 29. L’any 2022 els socialistes en van aconseguir 30, el pitjor resultat fins aleshores. Per tant, aconseguirien un nombre força similar, i lluny de quan Andalusia era un feu del PSOE i governava amb contundents majories absolutes.

Aquestes eleccions han comptat amb la participació d’una coalició de l’esquerra formada per Sumar, Podem i Esquerra Unida, que pot marcar un precedent en l’àmbit espanyol. En les eleccions del 2022 van aconseguir 5 escons, i ara poden passar a tenir-ne entre 5 i 6. Vox ha passat de 14 escons a 13-15, però estarà més pendent de l’aritmètica del parlament que no pas del seu resultat, perquè podria ser decisiu per a la conformació de la majoria governamental, fet que li donaria un important poder de negociació.

Finalment, hi ha hagut l’ascens d’una candidatura andalusista, Endavant Andalusia, que el 2022 va aconseguir 2 escons i que ara pot consolidar-se, si millora els resultats amb 4-5 escons.

Aquests resultats es podran llegir també en clau espanyola com una nova patacada per al PSOE, i per extensió, per al govern espanyol de Pedro Sánchez. Cal tenir en compte, a més, que la cap de llista era fins el mes de març la vice-presidenta del govern i que aquest resultat s’afegeix als d’Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó, on s’ha imposat el PP.

Les eleccions andaluses són les darreres a l’estat espanyol abans de les municipals i autonòmiques del maig del 2027, si no hi ha cap més avançament.

L’enquesta d’El Español dóna un resultat diferent. Diu que el PP obtindrà entre 54 escons i 56, cosa que no garantiria la majoria absoluta. El PSOE tindria una patacada encara més gran: 23-25 escons, i Vox 14-17. Un dels fets més destacats és que Endavant Andalusia superaria la coalició d’esquerres amb un resultat entre 7 escons i 9, i Per Andalusia de 6 a 8.

La mobilització, convocada per Queremos Galego amb el suport de grups polítics com el BNG, sindicats com la CIG, Comissions Obreres o la UGT, i desenes de col·lectius socials d’arreu, s’ha fet en un context marcat per la situació d’emergència lingüística i els darrers atacs dels governs del PP contra el gallec.

L’acte ha finalitzat amb les intervencions de l’actriu Isabel Naveira, la presidenta de l’Associació d’Actors i Actrius Gallegues, Eva Forneas, la representant de l’Associació d’Astúries per a la Normalització del Gallec, Natalia Jardón, i la coordinadora de Queremos Galego, Cellia Armas. Tots han denunciat la situació d’emergència en què es troba la llengua gallega.

El portaveu de Queremos Galego, Marcos Maceira, ha pujat a l’escenari analitzant la situació del gallec i criticant la política lingüística de la Xunta de Galícia. En aquest punt, s’ha referit a les agressions que ha patit la llengua en els darrers temps i ha exigit un canvi en les línies d’acció del govern gallec.

Marcos Maceira ha denunciat que “davant l’emergència lingüística, el govern de Rueda només va reforçar l’exclusió del gallec amb mesures sense precedents en la història regional, amagant-se darrere de suposades comissions de revisió del Pla General de Normalització Lingüística que mai van voler executar, perquè res en més de vint anys ni en els darrers dos ha impedit l’aplicació de totes les seves mesures”.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Nós Diario (@nosdiario)

L’emergència lingüística

“L’emergència lingüística és el resultat de les restriccions al gallec en l’educació, els serveis públics, la banca, el comerç, la cultura o els mitjans de comunicació”, ha continuat Maceira, que ha criticat la “insistència” de la Xunta de Galícia “en prohibir la nostra llengua a l’educació per decret” així com “les infames modificacions legals” del govern gallec “per eliminar-la dels serveis públics, la TVG o la UNESCO”.

Maceira ha defensat com a “única alternativa possible, viable i realista” per recuperar usos del gallec “el protocol Lingua Vital Xa”, una iniciativa impulsada per Queremos Galego que va comptar amb la participació de desenes d’entitats socials i persones preocupades per la situació de la llengua. En aquest punt, va destacar que “és el veritable pacte per la llengua”.

“La llengua vital”, ha recalcat Maceir:  “No és un anunci. És el pacte social pel gallec. L’eina perquè no hàgim de donar explicacions ni justificar-nos per parlar gallec, per voler-lo parlar, per llegir-lo, per escoltar-lo, per voler-lo sentir, per viure’l i voler-hi viure, per transmetre’l a les nostres filles i als nostres fills malgrat les condicions hostils a la llengua que la Xunta ha creat en tots els àmbits, començant per l’educació”.

Rueda, “l’únic president del món que renuncia a la llengua del seu país”

El portaveu de Queremos Galego ha acabat el seu discurs instant a Rueda a “rectificar i deixar de ser l’únic president del món que nega la llengua del seu país”. No obstant això, dirigint-se al dirigent gallec, ha insistit que “no us esperarem. Revertirem l’emergència lingüística amb força, unitat i el treball conjunt d’una societat que estima la seva llengua perquè és vital per a la seva existència i desenvolupament”.

La portaveu nacional del BNG, Ana Pontón, ha exigit a la mobilització “un canvi de rumb davant d’un moment crític en què el Partit Popular està decidit a convertir el gallec en una segona llengua”. En aquest punt, ha afirmat que “no hem arribat aquí per casualitat, hem arribat aquí després de disset anys d’assetjament i enderrocament del PP contra la llengua que més ens uneix, que és el gallec”.

El Ministeri de Salut del Líban ha advertit que la xifra de morts al país d’ençà del començament dels combats entre l’Hesbol·là i Israel, arran de la guerra de l’Iran a començament de març, frega ja els 3.000. Concretament, les autoritats libaneses han confirmat 2.988 morts i 9.210 ferits.

Nous atacs i evacuacions forçades

En un comunicat recollit per l’agència oficial libanesa NNA, les milícies de l’Hesbol·là han reivindicat un atac amb coets contra un vehicle militar israelià a la ciutat d’Al Bayada i contra un emplaçament d’artilleria a la localitat d’Al Adisa.

De seguida, el portaveu en àrab de l’exèrcit d’Israel, el coronel Avichay Adraee, ha ordenat l’evacuació forçada dels veïns de quatre poblacions del Líban (Arzi, Al Marwaniya, Al Babiliya i Al Basariya), com a preludi d’un imminent bombardament, després d’acusar l’Hesbol·là de vulnerar l’alto-el-foc.

Hores després, el mateix portaveu ha anunciat també l’evacuació forçada d’unes altres cinc localitats: Sohmor, Roumine, Al Qusaibah, Huna i Naqura.

Israel ha denunciat que quatre militars han estat ferits aquesta darrera nit, un d’ells de gravetat, arran d’haver petjat un artefacte explosiu al sud del Líban.

En un comunicat fet públic avui, el Sindicat d’Estudiants afirma que la comunitat educativa està protagonitzant “un alçament sense precedents” i dóna suport a la vaga indefinida del professorat, que ha aconseguit “posar contra les cordes” la Conselleria d’Educació i el govern autonòmic del PP-Vox.

El text denuncia problemes estructurals com ara aules deteriorades, manca de substitucions de baixes, massificació, ús de mòduls pre-fabricats, dèficit de places en Formació Professional, manca de recursos materials i informàtics, i una reconstrucció pendent en zones afectades per la gota freda. També acusa la conselleria de mostrar menyspreu cap a l’escola pública, mentre afavoreix –segons el comunicat– entitats privades vinculades a l’educació, citant el cas de l’Opus Dei i una inversió de 72 milions d’euros.

El Sindicat d’Estudiants defensa que la lluita per l’educació pública afecta “el conjunt de la classe treballadora valenciana” i anima l’alumnat a participar activament en les mobilitzacions junt amb el professorat. En aquest sentit, crida a no assistir a classe mentre duri la vaga indefinida, excepte en cas d’exàmens programats, amb l’objectiu de “buidar completament les aules” i reforçar la pressió sobre l’administració.

A més, l’organització estudiantil proposa d’impulsar assemblees en els centres educatius i coordinar noves accions conjuntes amb el professorat. El moviment assegura que continuarà ampliant la mobilització i anima l’alumnat a contactar amb el Sindicat d’Estudiants per organitzar-se en instituts, barris i municipis.

Els estudiants insisteixen que la seva implicació en la vaga respon a la idea que “la lluita del professorat és també la lluita de l’alumnat”, en un conflicte que, segons que afirmen, marcarà el futur de l’educació pública al País Valencià.

Segons que han informat el SAMU 061 i l’Ajuntament de Ciutadella, l’incident ha passat aquest matí a les 11.00, quan una part de la pedra s’ha desprès des d’una altura de tres metres damunt la terrassa d’un bar, on eren les tres afectades.

Fins al lloc dels fets s’hi han desplaçat serveis sanitaris amb dues ambulàncies, que han atès les tres dones i les han traslladat després a la Clínica Juaneda de Ciutadella. Dues han patit un traumatisme cranioencefàlic lleu i uns quants traumatismes i fractures.

L’ajuntament ha remarcat que la resposta dels serveis d’emergència ha estat immediata. A més de la policia local i les unitats del 061, també hi han acudit tres dotacions de bombers, l’arquitecte municipal i tres patrulles de policia espanyola per garantir la seguretat i preservar la zona.

A conseqüència de l’accident, el consistori ha activat la prealerta del Pla Municipal d’Emergències. La intervenció s’ha vist afavorida per les imatges en directe captades per la càmera de seguretat instal·lada a la plaça Nova, que han permès d’agilitzar la coordinació entre els equips d’emergència.

El jutjat de guàrdia de Lleida ho ha decidit després d’haver passat a disposició judicial aquest diumenge per un intent de robatori amb violència en un supermercat de la ciutat.

Els fets van passar divendres. L’individu va entrar en un supermercat de la capital del Segrià armat amb una pistola. Va intentar endur-se’n la recaptació, però no ho va aconseguir i va fugir sense perpetrar el robatori.

La Guàrdia Urbana de Lleida el va localitzar poc després i el va detenir al barri de Pardinyes. L’intern ha comparegut aquest diumenge davant el jutjat de guàrdia, que n’ha acordat el reingrés a la presó.