El número guanyador de la Grossa de Sant Jordi 2026

El número 46.564 s’ha endut el primer premi del sorteig de la Grossa de Sant Jordi 2026. Els més afortunats són els que tenen la sèrie 15, que guanya el premi extraordinari de 2.000.000 d’euros.

Aquest no ha estat l’únic número premiat, ja que el sorteig reparteix milers d’euros en diverses categories, amb premis principals i també aproximacions i terminacions, tal com és habitual.

Tots els números premiats de la Grossa de Sant Jordi 2026

Primer premi extraordinari (2.000.000 €): 46.564 – Sèrie: 15
Primer premi (50.000 €): 46.564
Segon premi (20.000 €): 59.132
Tercer premi (10.000 €): 19.437

Premis relacionats amb el primer premi

— 2.000 euros (números anterior i posterior): 46.563 i 46.565
— 500 euros (terminacions): –6564
— 100 euros (terminacions): ––564
— 30 euros (terminacions): –––64
— 5 euros (terminacions): ––––4

Premis relacionats amb el segon premi

— 500 euros (números anterior i posterior): 59.131 i 59.133
— 200 euros (terminacions): –9132
— 30 euros (terminacions): ––132
— 10 euros (terminacions): –––32

Premis relacionats amb el tercer premi

— 200 euros (números anterior i posterior): 19.436 i 19.438
— 100 euros (terminacions): –9437
— 20 euros (terminacions): ––437
— 5 euros (terminacions): –––37

Reintegraments

— 5 euros: ––––4
— Segon reintegrament: 2

Com comprovar si el vostre número té premi

Podeu comprovar si el vostre bitllet ha estat premiat de diverses maneres: al web oficial de Loteries de Catalunya, als comprovadors de números en línia o bé través dels mitjans digitals que segueixen el sorteig en directe.

Els resultats es publiquen pocs minuts després del sorteig i es van completant progressivament.

Fins quan es poden cobrar els premis?

Recordeu que teniu un termini de noranta dies des de l’endemà del sorteig per cobrar qualsevol premi.

On es paguen els premis i com?

Els premis de menys de cent vint euros es poden cobrar en metàl·lic a qualsevol administració de Loteries de Catalunya. Opcionalment, poden pagar premis fins a 1.000 euros. Els que passin de cent vint euros es paguen a CaixaBank i a l’Oficina d’Atenció, Informació i Pagament de Premis.

Celebro que la justícia hagi actuat amb seny i sentit de la humanitat.

— Salvador Illa Roca (@salvadorilla) April 27, 2026

La setmana passada el president de la Generalitat ja va lamentar que obliguessin Pujol anar a Madrid, quan ni tan sols va poder desplaçar-se al Vendrell per la inauguració de l’any Casals.

Pujol també ha explicat que es va començar a fer càrrec de la gestió dels fons a Andorra per encàrrec directe de Joaquim Pujol, que n’havia estat el testaferro fins aleshores. Per a oficialitzar el traspàs, van fer una reunió en què hi havia la mare, Marta Ferrusola, i la resta de germans, però no pas el president. D’aleshores ençà, ell sosté que la resta de germans mai no li van demanar res i que ell tot just els va informar que els diners eren protegits, però no ha entrat en detalls sobre les transferències sistemàtiques entre comptes de la família. “Mai cap dels meus germans hem viscut a Espanya amb diners que exportéssim d’Andorra, ho hem tingut com dues vides econòmiques independents”, ha dit. 

El fiscal Fernando Bermejo ha qüestionat que, en els registres de domicili, no es trobés mai cap rastre documental sobre la deixa. Pujol ha adduït que és normal que no n’hi hagués, perquè eren diners fiscalment opacs i es volia evitar de deixar-ne rastre. La tesi de l’acusació és que aquests diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. Pujol Ferrusola va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. La resta de la declaració, que ara mateix encara continua, versa sobre totes aquestes factures. 

“Costa d’entendre que funcions clarament educatives, preventives i de treball comunitari es derivin als cossos de seguretat”, insisteixen els educadors, que remarquen que ells estan específicament formats per a fer aquestes funcions i intervenir en convivència, mediació, gestió de conflictes i acompanyament socioeducatiu des d’una mirada educativa i no coercitiva.

A parer seu, les mesures que proposa el govern “prioritzen solucions més econòmiques a curt termini, en lloc de reforçar l’acció socioeducativa, que és clau per al benestar col·lectiu”. Ara, avisen que, a la llarga, això pot tenir un cost més alt: “Menys cohesió social, intervencions menys adequades i un impacte negatiu en infants, joves i famílies”.

El col·legi reivindica que la presència de l’educació social a l’escola té un impacte directe en la millora de la convivència i el clima escolar, en la reducció i l’abordatge dels conflictes, i en la detecció i prevenció de situacions de risc social. Aquesta incorporació, afegeixen, també contribueix a la prevenció de l’absentisme i l’abandonament escolar, i facilita una intervenció més precoç i coordinada contra situacions de vulnerabilitat.

Això ha estat en el judici al Tribunal Suprem espanyol contra Ábalos, el seu ex-assessor, Koldo García, i Aldama, acusats d’haver manipulat contractes de màscares en canvi de comissions durant la pandèmia. Segons els investigadors, tot i que en converses interceptades es referien a Ábalos com al “cap”, en realitat qui dirigia la trama era Aldama.

Han remarcat que, com en qualsevol organització criminal, hi ha diversos nivells de pes, i que el paper d’Ábalos era clau: sense ell, moltes de les actuacions no s’haurien pogut dur a terme. Tot i això, Aldama era qui finançava i pressionava perquè les decisions es materialitzessin.

Com a exemples, han citat les pressions per a obtenir salconduits per a contactes d’Aldama i les gestions relacionades amb el rescat d’Air Europa, en què es va instar Koldo García a pressionar Ábalos. També han dit que Aldama van pagar uns mil euros mensuals tant a Ábalos com a Koldo, fins i tot quan ja van plegar del ministeri, el 2021.

Els investigadors han destacat la gran capacitat de la trama per a influir en les administracions i el seu accés directe a alts nivells institucionals, inclosos uns quants ministeris. També han explicat que utilitzaven llenguatge en clau –com “cafè”– per referir-se a comunicacions amb telèfons segurs.

Finalment, l’UCO ha afirmat que les proves recollides no es poden manipular, ha defensat la seva actuació davant les filtracions i ha negat tenir constància que Koldo García fos confident de la Guàrdia Civil.

|| ÚLTIMA HORA!

Després d'una intensa campanya sindical, hem aconseguit suspendre el primer desnonament del Bloc Papallona.

Però no s'acaba aquí! El 29 de maig volen desnonar la Marga.

La Papallona no està en venda! pic.twitter.com/z41fbkkoov

— Sindicat Habitatge Socialista de Catalunya (@SindicatHabSC) April 27, 2026

La Marga fa trenta anys que viu a l’edifici. El sindicat ha subratllat que l’ajornament s’ha aconseguit per la pressió dels activistes i la intervenció del Síndic de Greuges de Barcelona, que ha començat un procés de mediació amb els propietaris, New Amsterdam Developers. Els veïns denuncien que el fons vol fer al bloc un negoci d’habitatges compartits.

Anna Olesti, veïna del Bloc Papallona i portaveu, ha subratllat: “Aturar el desnonament de la Corina era clau, el primer pas.” Però ha fet una crida a mobilitzar totes les forces per aturar el de la Marga. “Hem de demostrar que el Bloc Papallona és indesnonable i convertir-lo, encara més, en un símbol de la lluita contra el negoci de l’habitatge”, ha afegit.

Els primers de la cua van arribar a les portes de la Fira de Girona ahir a les onze del matí i han passat la nit al ras. A la matinada n’han anat arribant més i abans de les sis del matí ja n’hi havia més d’un centenar. El rodatge es farà a mitjan juliol.

El Moment es defineix a Instagram com “el teu canal de notícies, actualitat i anàlisi, amb un toc d’humor” i té més de 7.500 seguidors. Va començar a funcionar el novembre passat i, segons que revela el diari Ara, és gestionat per ERC mateix per mitjà de l’agència de comunicació PlayBrand. Els seus continguts s’alineen amb l’estratègia política del partit, però ERC nega que sigui un pseudomitjà: “Creiem que pot ser útil com a plataforma que serveixi per a introduir temes que interessen a la gent des d’una òptica sobiranista i d’esquerres.”

Al Moment apareixen com a prescriptors figures relacionades de manera directa o indirecta amb l’estructura d’ERC, o perfils que ja tenen un recorregut a les xarxes socials. Per exemple, segons que diu l’Ara, qui gestiona el contingut del Moment és un dels membres del canal No M’importa, un projecte periodístic adreçat a les xarxes socials amb l’estil que el Moment vol imitar.

ERC ha estrenat el seu pseudomitjà fa poc, però els Comuns fa anys que tenen el seu. És la Futura, un portal digital nascut durant el segon mandat d’Ada Colau. Inicialment, era un canal de YouTube, i s’ha reconvertit com a plataforma de continguts a les xarxes socials. Com passa amb el Moment, no diu explícitament a les seves publicacions que és propaganda política dels Comuns, però a l’avís legal de la seva pàgina web admet que està vinculat a la Fundació Sentit Comú, que té la mateixa seu que els Comuns.

El partit justifica la creació d’aquest pseudomitjà dient que va néixer “amb la voluntat de crear un relat alternatiu sobre l’ajuntament al dels mitjans tradicionals i les grans capçaleres a Barcelona”. Barcelona en Comú paga el manteniment de la web, i diuen que les col·laboracions són voluntàries.

El PSC té un “pòdcast” juvenil

Amb una intenció similar, el PSC ha posat en marxa el perfil a Instagram i TikTok Posem el Focus. Un canal amb aparença de pòdcast per a fer vídeos breus alineats amb el discurs dels socialistes. Com en el cas dels pseudomitjans d’ERC i els Comuns, no expliciten que és un òrgan de propaganda del PSC, però tampoc se n’amaguen gaire. Les cares visibles del canal són càrrecs i representants del PSC, com ara, els diputats al parlament Christian Soriano i David González –el segon, també portaveu de l’Ajuntament de Cerdanyola– i la primera secretària de les joventuts del partit, Andrea Zapata.

Tot i que el canal reprodueix l’estètica d’un pòdcast, ni tan sols és un pòdcast com a tal que produeixi capítols complets. Són únicament talls de vídeos que pretenen fer-se virals amb facilitat a les xarxes socials. “La intenció era generar un canal de comunicació més informal amb diputats joves per arribar a un tipus determinat de públic, fent servir recursos típics del llenguatge de TikTok i Instagram”, justifica el PSC.

Criticat pel risc de desinformació

Aquesta mena de pseudomitjans que difonen l’ideari de partit són criticats per les principals associacions de periodistes. Critiquen que el fet de presentar-se com a mitjans de comunicació legítims sense advertir que són òrgans de propaganda confon els ciutadans i promou la intoxicació mediàtica.

Joan Maria Morros, degà del Col·legi de Periodistes, ho veu “una cosa absolutament censurable”: “Això no és un mitjà de comunicació, és un canal per a difondre els idearis del partit.”

Podeu veure ací, en directe, la sessió d’avui, en què declararan per primera vegada els acusats, els membres de la família Pujol:

Així, doncs, Pujol no haurà de declarar i la causa se li considerarà arxivada. Dimarts passat, Prada va decidir que citava Pujol presencialment per tornar-ne a avaluar l’estat de salut i determinar si podia declarar. D’aquesta manera, l’han forçat a anar fins a San Fernando de Henares, la vila prop de Madrid on es farà el judici. Pujol ha arribat amb cotxe a l’Audiència espanyola i hi ha entrat pel garatge, i mitja hora abans de començar la sessió li han fet l’examen mèdic.

La decisió del tribunal de fer desplaçar Pujol va aixecar polseguera per les raons que havia esgrimit el jutge, que deia que no partia pas del prejudici i que no volia “caure en l’edatisme”. Els metges que n’han avaluat l’estat de salut han estat rotunds fins ara: han conclòs que té un deteriorament cognitiu moderat, cosa que posa en qüestió que estigui en condicions físiques i mentals de comparèixer en un judici i que tingui capacitat processal de defensar-se. La defensa també va al·legar en el seu moment que tenia marcadors en sang de la malaltia d’Alzheimer. Un dels arguments esgrimits és que Pujol té una “severa alteració de la memòria verbal que el porta a confondre fets i persones”. 

Al començament del judici, es va veure clarament la imatge que cercava el tribunal: el president al costat dels seus set fills a punt de ser jutjat. Ell, per videoconferència, en un requadre superposat en l’emissió, visiblement envellit; ells, al banc dels acusats. La mare, Marta Ferrusola, que també havia estat acusada en el judici, també rebé l’arxivament de la causa per motius de salut abans de morir-se el juliol del 2024. Exonerat el pare, les declaracions dels acusats començaran amb el seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola. 

Els germans Pujol Ferrusola, a punt de trencar el silenci 

Sigui com sigui, a partir d’avui la fase de declaració dels acusats farà que els germans Pujol Ferrusola trenquin el silenci després de molt de temps. N’hi ha que han parlat en entrevistes comptades: Oriol Pujol va parlar just abans de començar el judici en una entrevista a Catalunya Ràdio en què va reconèixer que havia estat una vergonya per a la família de tenir diners a l’estranger; i Josep Pujol va defensar el llegat del seu pare al documentari La sagrada família. La resta no han parlat en públic de fa molts anys, particularment l’acusat principal, en Jordi, el primogènit, que després de la famosa intervenció al Parlament de Catalunya no ha piulat.

Segons l’escrit d’acusació de la fiscalia anticorrupció espanyola, els diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. El fill gran va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. Fins ara, bona part dels interrogatoris als testimonis s’han centrat a esbrinar si els serveis eren reals o no. El fiscal Fernando Bermejo no se n’ha acabat de sortir, mirant de demostrar que no ho eren. 

Segons la fiscalia, els diners s’emblanquien a còpia de crear múltiples societats domiciliades en paradisos fiscals, comptes oberts a nom de terceres persones i nombroses transferències i ingressos en efectiu. Tot plegat “va permetre a la família Pujol Ferrusola de repartir els fons il·lícits i de disposar-ne mitjançant els comptes a Andorra”. Els empresaris, al seu torn, són acusats de cooperació necessària en l’emblanquiment de capitals perquè, per tancar el cercle, van falsejar –suposadament– documents mercantils.

 La família, al seu torn, ha admès que va tenir diners no declarats a l’estranger –cosa que és delicte. Tanmateix, segons la tesi de les defenses, la fortuna de la deixa va créixer no pas amb comissions ni maniobres fraudulentes, sinó amb inversions que es feien per mantenir els diners en circulació. Unes quantes vegades, a més, els fills han argumentat que el motor del procés judicial havia estat la voluntat de “matar Pujol” políticament, cosa que formava part de l’operació Catalunya. L’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra, Joan Pau Miquel, ha declarat a Prada –ja ho havia explicat abans– que el cap d’afers interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas, el va amenaçar perquè vulnerés el secret bancari de la família Pujol. “Estem en guerra contra el nacionalisme català”, diu que li va dir.

Què ha passat d’important fins ara? 

En les qüestions prèvies, els advocats de la defensa van denunciar que tots aquests anys s’havien produït un bon grapat de vulneracions de drets fonamentals i van criticar que l’escrit de la fiscalia era “indeterminat, vague, laberíntic, críptic i obscur”. La majoria d’acusats tenen una línia de defensa molt tècnica, però els advocats de Josep i Oriol Pujol hi van imprimir un matís molt més polític. Tots dos van recordar que l’autèntic començament de la instrucció fou l’operació Catalunya, perquè el xantatge de l’anomenada policia patriòtica a la banca andorrana va desembocar en la vulneració del secret bancari, la famosa portada del diari El Mundo i, finalment, la confessió del president. A més de la declaració de Miquel, també van declarar els agents implicats en l’operació Catalunya, com ara l’ex-comissari José Manuel Villarejo, que van fer l’orni.

El testimoni més sucós ha estat segurament el d’Álvaro Ibáñez, l’inspector de la UDEF que va signar gairebé tots els informes que han fonamentat l’acusació. Ibáñez ja va començar la declaració amb el peu esquerre perquè va admetre que sentia “animadversió” pels Pujol, i després, durant unes quantes sessions, es va acabar veient obligat a admetre llacunes metodològiques importants. Fins ara, les acusacions no se n’han sortit, a l’hora de constatar una corrupció a gran escala. Hi ha diners no declarats a l’estranger, hi ha contractes i concursos sospitosos, hi ha operacions estranyes i lligams curiosos, però ni els agents, ni el fiscal ni els advocats de l’estat no han sabut provar –ni, de fet, definir gaire– quins concursos públics es van adulterar –ni qui, ni com– per tal que Jordi Pujol Ferrusola arribés presumptament a cobrar les comissions que després hauria repartit entre els germans.

El fiscal Bermejo no ha aconseguit pràcticament cap testimoni substancial –cap funcionari ni cap representant d’una empresa que pagués serveis a Jordi Pujol Ferrusola– que hagi declarat en contra seu. Així doncs, s’ha hagut d’agafar com un ferro roent als informes de la UDEF i a les proves pericials. Aquests últims dies, els inspectors d’Hisenda han argumentat que els serveis d’intermediació pels quals va cobrar Pujol eren ficticis, cosa que apuntala la tesi de la fiscalia. En canvi, els professionals contractats per la defensa han sostingut que els pagaments corresponien, en efecte, a serveis reals de subministrament d’informació comercialment valuosa. Segons els primers, és una anomalia que no hi hagi rastre de documents que acreditin aquestes tasques; els segons han declarat que és habitual al sector, perquè la intermediació és essencialment una feina verbal.

A quina hora es fa el sorteig?

El sorteig de la Grossa de Sant Jordi es fa avui cap a la una del migdia, com és habitual en aquesta rifa de Loteries de Catalunya. Tot i que no sempre hi ha una hora exacta fixada, tradicionalment es fa al voltant del migdia, i enguany es manté aquest horari orientatiu. A més, la venda de bitllets es tanca el mateix dia a les 12.00, just abans de començar el sorteig.

On puc trobar el número guanyador?

Un cop acabat el sorteig, hi ha diverses maneres de consultar-ne els resultats:

D’una banda, la web oficial de Loteries de Catalunya, el canal principal per a comprovar si el vostre número ha estat premiat. D’una altra banda, podeu consultar-ho als comprovadors en línia, que permeten d’introduir el número i saber en qüestió de segons si té premi. També podeu consultar mitjans digitals i premsa. Molts portals fan seguiment en directe i publiquen els números guanyadors immediatament.

Els resultats oficials solen estar disponibles pocs minuts després del sorteig, tot i que es van sabent progressivament a mesura que es fan les extraccions.

Fins quan es poden cobrar els premis?

Si teniu un número premiat, recordeu que el termini per a cobrar-lo és de noranta dies a partir de la data del sorteig.

“Sabem que la despesa militar real de l’estat espanyol és molt més elevada que no la declarada i, de fet, segons els càlculs d’aquesta entitat, seria superior a l’anunciada i arribaria a una xifra de 39.476 milions, que representaria el 2,42% del PIB d’Espanya”, insisteix. “Tot i partir d’un pressupost prorrogat, el creixement respecte a l’any anterior seria d’un 35%.”

El Centre Delàs denuncia que “encara que s’estigués parlant de la xifra del govern espanyol –de 33.123 milions– mantenir la despesa militar requeriria un nou exercici d’enginyeria pressupostària en un moment d’evidents necessitats per a la població com són l’habitatge, la salut, l’educació, les pensions o els serveis socials”.

En aquest sentit, també lamenta que per arribar als objectius de l’OTAN s’han aprovat una quarantena de projectes armamentistes a desenvolupar els pròxims quinze anys sota una xifra colossal que suposa un compromís enorme de despesa per a les arques públiques. Finalment, el Centre Delàs apunta que és alarmant la falta de transparència respecte als programes vigents en els quals participen empreses o filials vinculades a Israel.

“Veiem que els compromisos adquirits pel govern espanyol no només hipotecaran bona part dels recursos dels pròxims pressupostos, sinó que possiblement beneficiaran a empreses vinculades a Israel, així com a tota la indústria americana”, conclou.

Mas ha denunciat una voluntat d’escarn i considera que “si no es digués Jordi Pujol i no hagués estat la persona que ha estat, avui no seria a Madrid”. Quant al seu estat de salut, assegura que el president “no està en condicions de poder-se defensar en absolut”. I ha afegit que en té coneixement de manera directa perquè el veu sovint.

Avui és quan ha de començar la prova pilot, i els equips de treball dels dos centres han mostrat el seu rebuig. Consideren que la decisió “és un insult” i que s’ha pres d’esquena a la comunitat educativa. També han denunciat una manca total d’informació sobre el desplegament i la manera com es durà a terme. Pepa Vidal, professora del Margarida Xirgu, diu: “No hi trobem cap justificació. Evidentment que tenim problemes, però tenim una convivència sana.” Diversos alumnes han acusat la mesura de ser “un atac racista i estigmatitzador”. Els estudiants remarquen que l’arribada de policies de paisà qüestiona el treball fet als centres i reforça prejudicis sobre la comunitat educativa d’aquests instituts.

Les assemblees de treballadors dels dos instituts de l’Hospitalet han fet públic un comunicat conjunt en el qual reclamen al govern la retirada del pla, que consideren que no ajudarà a resoldre el problema de la conflictivitat. “No s’arregla amb mesures policíaques, sinó socials”, diuen, i reivindiquen que cal contractar professionals especialitzats a acompanyar els alumnes en situacions complexes, com educadors socials, orientadors i cuidadores.

El Departament d’Educació i els Mossos d’Esquadra van anunciar dijous passat l’inici d’una prova pilot per a desplegar agents de policia de paisà en instituts per reduir conflictes, una mesura que ha estat criticada pels sindicats docents, que al·leguen que no han estat consultats. El pla s’activarà aquest mes de manera experimental a tretze centres de secundària, on els Mossos aniran de forma regular, vestits de paisà i sense armes, per intervenir quan calgui. En concret, la prova es farà a les zones educatives de l’Hospitalet de Llobregat i Vic (Osona), Alta Ribagorça-Vall d’Aran i Tàrrega (Urgell), i a dos centres del Prat de Llobregat i Sabadell (Vallès Occidental).

L’anunci del pla s’ha fet en un moment de plena tensió entre el Departament Educació i els sindicats docents amb més pes a Catalunya. A començament de març el departament va pactar amb CCOO i la UGT, minoritaris al sector, un acord per a desconvocar les vagues que hi havia hagut, contra el qual s’han posicionat la USTEC, la Intersindical, la CGT, i el sindicat Professors de Secundària (Aspepc-sps).

La decisió s’ha adoptat prop d’una hora i mitja abans de la compareixença com a testimoni del primer ministre, arran d’una petició de l’advocat de Netanyahu, Amit Hadad, que presentarà en les pròximes hores una sol·licitud formal.

Tot i que, ara per ara, no han transcendit els motius de la petició, mitjans israelians assenyalen que el motiu és la seguretat de Netanyahu. Aquestes darreres setmanes, les vistes han estat suspeses precisament per aquests motius, d’ençà que el tribunal va acceptar les reclamacions de la defensa.

La fiscalia, que de moment no s’ha pronunciat sobre la suspensió, ha argumentat en els casos anteriors que no hi havia “necessitats de seguretat urgents o concretes” que justifiquessin aquests ajornaments, i ha remarcat que hi havia “un interès clar i notori” que el judici avancés.

Ahir, el president d’Israel, Isaac Herzog, va demanar que Netanyahu pactés alguna mena d’acord amb la fiscalia sobre els càrrecs pels quals és jutjat abans de decidir si li concedeix un indult, tal com ha reclamat fins i tot el president dels Estats Units, Donald Trump.

Netanyahu està implicat en tres causes per un conjunt de delictes, entre els quals hi ha el frau i l’acceptació de suborns, tot i que ha denunciat que tot formava part d’una persecució política.

Durant la intervenció institucional, el president executiu de la companyia, Demetrio Carceller Arce, ha reivindicat el paper de l’equip humà en la trajectòria de l’empresa i ha destacat la capacitat de Damm per a adaptar-se als canvis. Per la seva banda, Illa ha subratllat l’arrelament de la companyia i la seva contribució a generar prosperitat.

La gala, conduïda pels actors Sílvia Abril i David Verdaguer i produïda pel Terrat, ha recorregut els principals eixos de la companyia. La música hi ha tingut un paper central, amb direcció del compositor Lucas Vidal i interpretacions vinculades a les campanyes “Mediterràniament”.

També hi han participat personalitats com Ferran Adrià, Andrés Iniesta i Clara Segura. Un dels moments destacats ha estat l’actuació de Rigoberta Bandini, que ha interpretat una versió d’una cançó de Joan Manuel Serrat.

La celebració s’ha completat amb una projecció a la Torre Glòries i amb una segona part al Mercat de la Boqueria, on s’ha ofert un sopar amb productes i elaboracions de la gastronomia catalana. En aquest espai, hi han participat els xefs Carme Ruscalleda, Albert Adrià i Nandu Jubany.

La fiscalia espanyola li demana nou anys de presó perquè el considera el cap d’una trama corrupta: Pujol és acusat d’haver aprofitat la seva posició política “per teixir una xarxa de clientelisme” a fi d’enriquir-se ell, la seva família i uns quants empresaris afins a Convergència. Després de gairebé mig any de judici, avui comencen finalment les declaracions dels acusats, i encara no és clar si haurà de declarar Pujol, que està molt delicat de salut.

Al novembre, quan va començar el judici, el tribunal va citar Pujol per videoconferència i va ajornar la decisió. Dimarts passat, el tribunal presidit per José Ricardo de Prada va decidir que aquesta vegada el citava presencialment per tornar-ne a avaluar l’estat de salut i determinar si podia declarar. Així doncs, l’han forçat a anar fins a San Fernando de Henares, la vila prop de Madrid on es farà el judici. L’examen mèdic serà a dos quarts de deu i, mitja hora més tard, quan comenci la sessió, el jutge anunciarà la decisió.

La decisió del tribunal de fer desplaçar Pujol va aixecar polseguera per les raons que va esgrimir el jutge: que “no parteix del prejudici” i que “no vol caure en l’edatisme”. Els metges que n’han avaluat l’estat de salut han estat rotunds, fins ara: han conclòs que té un deteriorament cognitiu moderat, cosa que posa en dubte que estigui en condicions físiques ni mentals de comparèixer en un judici i que tingui capacitat processal de defensar-se. La defensa també va al·legar en el seu moment que tenia marcadors en la sang de la malaltia d’Alzheimer. Un dels arguments esgrimits és que Pujol té una “greu alteració de la memòria verbal que fa que confongui fets i persones”.

Al començament del judici es va veure clarament la imatge que cercava el tribunal: el president al costat dels seus set fills a punt d’ésser jutjat. Ell, per videoconferència, en un requadre superposat en l’emissió, visiblement envellit; ells, al banc dels acusats, a San Fernando de Henares. El pronòstic més estès és que Pujol, finalment, no haurà de declarar, perquè el veredicte dels metges consultats és ben clar. Ara, atès el fort component polític del procediment, la decisió del tribunal no es pot avançar amb certesa.

Els germans Pujol Ferrusola, a punt de trencar el silenci

Sigui com sigui, a partir de demà la fase de declaració dels acusats farà que els germans Pujol Ferrusola trenquin el silenci després de molt de temps. N’hi ha que han parlat en entrevistes comptades: Oriol Pujol va parlar just abans de començar el judici en una entrevista a Catalunya Ràdio en què va reconèixer que havia estat una vergonya per a la família de tenir diners a l’estranger; i Josep Pujol va defensar el llegat del seu pare al documentari La sagrada família. La resta no han parlat en públic de fa molts anys, particularment l’acusat principal, en Jordi, el primogènit, que després de la famosa intervenció al Parlament de Catalunya no ha piulat.

Segons l’escrit d’acusació de la fiscalia anticorrupció espanyola, els diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. El fill gran va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. Fins ara, bona part dels interrogatoris als testimonis s’han centrat a esbrinar si els serveis eren reals o no. El fiscal Fernando Bermejo no se n’ha acabat de sortir, mirant de demostrar que no ho eren.

Segons la fiscalia, els diners s’emblanquien a còpia de crear múltiples societats domiciliades en paradisos fiscals, comptes oberts a nom de terceres persones i nombroses transferències i ingressos en efectiu. Tot plegat “va permetre a la família Pujol Ferrusola de repartir els fons il·lícits i de disposar-ne mitjançant els comptes a Andorra”. Els empresaris, al seu torn, són acusats de cooperació necessària en l’emblanquiment de capitals perquè, per tancar el cercle, van falsejar –suposadament– documents mercantils.

La família, al seu torn, ha admès que va tenir diners no declarats a l’estranger –cosa que és delicte. Tanmateix, segons la tesi de les defenses, la fortuna de la deixa va créixer no pas amb comissions ni maniobres fraudulentes, sinó amb inversions que es feien per mantenir els diners en circulació. Unes quantes vegades, a més, els fills han argumentat que el motor del procés judicial havia estat la voluntat de “matar Pujol” políticament, cosa que formava part de l’operació Catalunya. L’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra, Joan Pau Miquel, ha declarat a Prada –ja ho havia explicat abans– que el cap d’afers interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas, el va amenaçar perquè vulnerés el secret bancari de la família Pujol. “Estem en guerra contra el nacionalisme català”, diu que li va dir.

Què ha passat d’important fins ara?

En les qüestions prèvies, els advocats de la defensa van denunciar que tots aquests anys s’havien produït un bon grapat de vulneracions de drets fonamentals i van criticar que l’escrit de la fiscalia era “indeterminat, vague, laberíntic, críptic i obscur”. La majoria d’acusats tenen una línia de defensa molt tècnica, però els advocats de Josep i Oriol Pujol hi van imprimir un matís molt més polític. Tots dos van recordar que l’autèntic començament de la instrucció fou l’operació Catalunya, perquè el xantatge de l’anomenada policia patriòtica a la banca andorrana va desembocar en la vulneració del secret bancari, la famosa portada del diari El Mundo i, finalment, la confessió del president. A més de la declaració de Miquel, també van declarar els agents implicats en l’operació Catalunya, com ara l’ex-comissari José Manuel Villarejo, que van fer l’orni.

El testimoni més sucós ha estat segurament el d’Álvaro Ibáñez, l’inspector de la UDEF que va signar gairebé tots els informes que han fonamentat l’acusació. Ibáñez ja va començar la declaració amb el peu esquerre perquè va admetre que sentia “animadversió” pels Pujol, i després, durant unes quantes sessions, es va acabar veient obligat a admetre llacunes metodològiques importants. Fins ara, les acusacions no se n’han sortit, a l’hora de constatar una corrupció a gran escala. Hi ha diners no declarats a l’estranger, hi ha contractes i concursos sospitosos, hi ha operacions estranyes i lligams curiosos, però ni els agents, ni el fiscal ni els advocats de l’estat no han sabut provar –ni, de fet, definir gaire– quins concursos públics es van adulterar –ni qui, ni com– per tal que Jordi Pujol Ferrusola arribés presumptament a cobrar les comissions que després hauria repartit entre els germans.

El fiscal Bermejo no ha aconseguit pràcticament cap testimoni substancial –cap funcionari ni cap representant d’una empresa que pagués serveis a Jordi Pujol Ferrusola– que hagi declarat en contra seu. Així doncs, s’ha hagut d’agafar com un ferro roent als informes de la UDEF i a les proves pericials. Aquests últims dies, els inspectors d’Hisenda han argumentat que els serveis d’intermediació pels quals va cobrar Pujol eren ficticis, cosa que apuntala la tesi de la fiscalia. En canvi, els professionals contractats per la defensa han sostingut que els pagaments corresponien, en efecte, a serveis reals de subministrament d’informació comercialment valuosa. Segons els primers, és una anomalia que no hi hagi rastre de documents que acreditin aquestes tasques; els segons han declarat que és habitual al sector, perquè la intermediació és essencialment una feina verbal.

Quines penes els demanen?

La fiscalia demana 9 anys de presó al president Pujol per associació il·lícita i emblanquiment de capitals; 29 anys per al fill gran, Jordi, per associació il·lícita, falsedat documental, emblanquiment de capitals, frustració de l’execució i delictes fiscals; 17 anys a la seva ex-dona, Mercè Gironès; 14 a Josep Pujol Ferrusola; 8 per a la resta de germans, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer; i 5 per als nou empresaris: Carles Sumarroca (EMTE), Josep Cornadó (COPISA), Luis Delso (Isolux), Gustavo Buesa i Josep Mayola (Gestió i Recuperació de Terrenys), Alejandro Guerrero Kandler (Famguega), Jorge Barrigón (Cat Helicòpters), Bernardo Domínguez Cerecedes (Malpaso) i Francesc Robert Ribes (ex-director de la Ràdio Televisió Andorrana). Un altre dels acusats, Carles Vilarrubí, es va morir fa pocs mesos.

Sobre l’atemptat frustrat al sopar de corresponsals, que va obligar a evacuar-lo, a ell i a bona part del seu gabinet, ha dit que no estava preocupat perquè entén com és la vida. Trump diu que l’acte s’hauria de tornar a fer abans de trenta dies, i ha avançat que tindrà “encara més seguretat i un perímetre de seguretat més ampli”.

“Crec que és molt dolent que un boig pugui cancel·lar una cosa com aquesta –ha dit el president—. També hi ha gent fantàstica a la premsa”, ha dit, sense esmentar ningú, mentre era entrevistat en el programa 60 minutes de la CBS, en el qual era entrevistat.

Trump no ha dubtat a atacar l’entrevistadora del programa, Norah O’Donnell, que ha criticat per haver llegit una part de la nota que va deixar escrita l’autor de l’atac, Cole Allen, abans d’irrompre en el sopar. En aquesta nota, Allen titllava el president de ser “un pedòfil, violador i traïdor”.

El mandatari ha negat les acusacions. “Ja esperava que ho llegíssiu, perquè sabia que ho faríeu, perquè sou gent horrible. Gent horrible”, ha dit. I ha remarcat que ell que no havia violat ningú. “Aquesta brossa te l’ha explicada algun malalt. M’han relacionat amb tot un afer que no té res a veure amb mi. Me n’han exculpat completament.”

O'DONNELL: In his manifesto, he wrote that 'I'm no longer willing to permit a pedophile, rapist, and traitor to coat my hands with his crimes.' What's your reaction?

TRUMP: I was waiting for you to read that because I knew you would because you're horrible people. I'm not a… pic.twitter.com/zaZhcRwbWJ

— Aaron Rupar (@atrupar) April 26, 2026

Finalment, Trump ha assegurat que el policia que va resultar ferit en l’atac està bé. Segons que ha dit, l’agent ni tan sols volia anar a l’hospital.

Tothom sabia que el sopar dels corresponsals de la Casa Blanca d’enguany seria memorable. El president Donald Trump hi tornava per fer una volta triomfal per la sala on, quinze anys enrere, l’havien esquarterat amb tan bon humor. S’esperava que parlés una hora, potser per explicar el seu menyspreu pels periodistes que, en teoria, havia anat a homenatjar.

El titular que esperàvem era molt diferent del que vam acabar escrivint.

La meva feina era escriure sobre les festes, i a això m’havia dedicat els dos dies anteriors: d’un acte a un altre, durant aquell cap de setmana inflat de celebracions que envolten el sopar dels corresponsals. Cobrir aquestes festes és una llarga tradició de la secció d’estil del Washington Post –arrambar-se al taulell per recollir trossets sucosos de xafarderia, descriure l’ambient per als lectors que volen entendre per què aquest cap de setmana és alhora tan glamurós i tan indecent.

Aquest cap de setmana en concret oferia totes dues coses a parts iguals, atesa l’esperada presència de Trump. Divendres havia assistit als actes fastuosos de l’osteria Mozza, a la residència de l’ambaixador britànic i al Four Seasons, entre més, amb marques corporatives i patrocinadors desmesurats. I a algunes d’aquelles festes hi havia gent que havia acusat repetidament els meus col·legues de mentiders o de difusors de notícies falses –com ara Kari Lake, l’assessora de Trump que va titllar els periodistes de “monstres” i havia maldat per desmantellar la Veu d’Amèrica, però que, en canvi, semblava passar-s’ho d’allò més bé en un acte patrocinat per la revista Washingtonian i l’ambaixada de Catar.

L’ambient de dissabte al vespre era, doncs, estrany però elèctric mentre ficava els peus cansats en un parell de sabates de taló i els adreçava cap al Washington Hilton, amb un vestit plisat de color blau cel. L’any passat, que també hi vaig anar, no hi havia president ni cap espectacle. Enguany hi havia molta més gent, i els corredors de l’hotel eren plens de soroll i de moviment. Agents armats i unitats canines hi patrullaven mentre jo observava el secretari de Salut, Robert F. Kennedy Jr., i la seva dona, l’actriu Cheryl Hines, desfilant per la catifa vermella. Clayton Weimers, director nord-americà de Reporters Sense Fronteres, repartia fullets contra Trump.

El sopar “és una tradició, i entenc aquest punt de vista”, em va dir Weimers. “Però jo, personalment, no retria honors a un home que ha fet tant de mal a la llibertat de premsa en aquest país.”

Per entrar al saló de banquets, els convidats havien de mostrar l’entrada, però no pas cap identificació personal. A fora plovia, però hi havia una paperera plena de paraigües en un dels controls –perquè els paraigües  grans no hi podien entrar. Una possible amenaça, suposo. 

Vaig lliurar la meva bossa argentada i la jaqueta als agents del servei secret per a la inspecció, vaig passar pels arcs de metalls i vaig avançar cap a les taules, aturant-me a fer fotografies amb uns quants amics periodistes, com ara un que treballa per al Daily Mail. El director de l’FBI, Kash Patel, era assegut a la taula 123. M’hi vaig acostar, a ell i a la seva xicota, la cantant de country Alexis Wilkins, per fer-los unes preguntes, però tots dos em van fer fora amb un gest: “Aquí no fem entrevistes, sap greu”, va dir Patel. “Ho passem molt bé”, va afegir Wilkins.

Jo era asseguda en una de les taules del Post –la número 26, a la dreta de l’escenari, cap al mig de la sala–, al costat del meu col·lega Cleve Wootson i d’alguns convidats corporatius de Capital One i Instacart, que no eren periodistes. D’esquena a l’escenari i mirant cap a les portes –el pitjor lloc de la taula, però el lloc just per a entreveure una mica allò que era a punt de passar.

El president va entrar amb els acords de “Hail to the Chief” a les 20.15 i es va plantar sota una pancarta gegant que deia “Celebrant la Primera Esmena”. Ens vam posar drets quan va sonar l’himne nacional i van entrar les banderes, i després vam seure per al primer plat, que ja era servit (burrata amb pèsols, cogombre i festucs). Hi havia ampolles de vi a cada taula. Algú va passar una cistelleta de panets.

A la presidència, la primera dama, Melania Trump, amb un conjunt negre de Dolce & Gabbana, seia al costat de la secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt (embarassada de nou mesos, amb un llarg vestit negre de lluentons). Trump somreia mentre xerrava amb la presidenta de l’Associació de Corresponsals, Weijia Jiang, una periodista de CBS News que havia menyspreat unes quantes vegades. Tots plegats observaven com l’animador de la vetllada, el mentalista Oz Perlman, mostrava alguna cosa en un quadern –un avançament, potser, d’allò que havia de venir.

Quan fèiem les primeres queixalades, vaig sentir uns quants esclats secs que venien de les portes del fons de la sala. Llavors vaig veure que una colla de gent es posava a córrer. “Tirador!”, vaig dir als meus veïns de taula, i em vaig ajupir sota la taula amb el telèfon. Ells em van seguir. A les 20.36, vaig enviar un missatge al canal de Slack dedicat a coordinar la cobertura del sopar per part del Washington Post: “Disparen trets.” (Més tard vaig pensar que era mala pràctica periodística: hi havia d’haver afegit: “no confirmats”.)

Les veus van anar emmudint, però de l’altra banda de les estovalles de taula que ens cobria se sentia el rebombori de cadires capgirades i plats i copes que queien. Agents d’algun cos –el servei secret o la policia– van passar a tota velocitat en direcció al centre de la sala. Un va llançar una cadira sota la nostra taula, que va fer mal a l’esquena a una de les meves companyes. Van empènyer una taula plegable de servei cap a nosaltres. Traient el cap per sota de les estovalles, vaig poder veure el terra sembrat de panets, i una sola sabata de taló d’agulla abandonada, guarnida de pedretes brillants.

Més passos, més cadires tombades. Vam restar amagats durant deu minuts –em van semblar molta més estona–, fins que vam veure que hi havia gent que s’alçava. Quan ens vam posar drets, tota la presidència havia estat desallotjada.

Com que la sala era plena de periodistes, una bona part de la multitud es va posar immediatament a cobrir la notícia. Els periodistes de premsa escrita entrevistaven testimonis. Els de televisió enregistraven vídeos amb el mòbil, enquadrats amb la presidència –ara buida– al fons. Els qui no eren periodistes bevien una mica de vi, per calmar els nervis.

En aquells primers moments, ningú no sabia exactament què havia passat: si el tirador havia mort, si hi havia un cos al vestíbul, si convenia estar-se allà o anar-se’n, perquè l’hotel s’havia convertit en un escenari del crim. Alguns treballadors de l’hotel van començar a desallotjar la gent, però llavors va sonar un anunci que deia que el programa es reprendria al cap de poc.

Ens vam mirar els uns als altres amb incredulitat. Qui podia seure tranquil·lament a menjar un filet en les mateixes taules que havien estat el nostre refugi? Però jo vaig quedar-me –enviant novetats als col·legues que eren fora del saló– mentre s’anaven filtrant les primeres informacions sobre els fets. La gent aprofitava l’espera per trucar i enviar missatges als seus éssers estimats per fer-los saber que estaven sans i estalvis.

A les 21.25 ens van dir que tornéssim a lloc, que el servei de sopar es reprendria. Un aplaudiment alleujat va sorgir de la sala. Jo no tenia gaire gana. La sala, en aquell moment, ja era mig buida.

El menjar no va arribar mai. A les 21.39, Jiang va agafar el micròfon i va dir: “Aquesta sala és plena de periodistes, de manera que sé que ja heu vist el piulet del president.”

Tenia raó. Ja havíem vist el missatge de Trump a Truth Social: “Les forces de seguretat han demanat que abandonem les instal·lacions, d’acord amb el protocol establert, cosa que farem de manera immediata.”

Jiang va continuar: “Gràcies a Déu que tothom està bé, i gràcies per haver estat aquí aquesta nit.”

Els convidats van ser conduïts a fora de l’hotel, cap a la nit freda. Els altaveus del vestíbul encara emetien música pop alegre –”Rock With You” de Michael Jackson, en el moment en què jo passava–, cosa que donava a tot plegat un aire encara més irreal. Alguns convidats van decidir d’anar a les festes posteriors, que s’havien reconvertit precipitadament en espais de trobada per estar en comunitat amb més periodistes. Molts van tornar a casa.

Els carrers havien estat tallats en unes quantes illes al voltant de l’hotel. Vaig caminar cap al barri d’Adams Morgan, i una noia jove, quan em va veure amb el vestit de gala, em va aturar per preguntar-me si havia estat al saló. “Vols una abraçada?”, em va oferir, amablement. Va tornar a ploure i jo em vaig recordar dels paraigües a la paperera que ningú no havia pogut entrar, per por que no fossin usats com a arma.

Imágenes de los trabajos de extinción del incendio industrial de la planta de reciclaje de #Onda.
Todo el dispositivo movilizado por @BombersDipcas continúa trabajando. pic.twitter.com/2VVvKMWYVK

— Bombers Dipcas (@BombersDipcas) April 26, 2026

En concret, el foc afecta dues naus i fins al lloc, a la partida Regall l’Abellar, s’hi han desplaçat sis dotacions dels parcs de la Plana Baixa, Espadà-Millars i el Baix Maestrat. També un camió nodrissa articulat de 35.000 litres, dues unitats de bombers forestals i una unitat de comandament i una de prefectura.

També s’han mobilitzat dos vehicles de bombers voluntaris d’Onda. La policia ha informat que a la planta només hi havia un treballador, que es troba bé.

L’incendi afecta uns quants materials de reciclatge i que, davant l’evolució de les flames, s’ha procedit al desallotjament preventiu d’uns quants habitatges a la partida Bovalar per possible afectació de fum.

“L’ex-primer ministre Naftali Bennett i l’ex-primer ministre Yair Lapid anuncien el primer pas del procés per a la recuperació de l’estat d’Israel: la fusió del partit Yesh Atid i el partit Bennett 2026 en una formació unificada encapçalada per l’ex-primer ministre Naftali Bennett”, han dit en un comunicat.

“Aquesta iniciativa uneix tot el ‘bloc de la reforma’, posa fi a les lluites internes i permet concentrar tots els esforços en una victòria decisiva a les pròximes eleccions per a portar Israel cap a les reformes que necessita”, continua el comunicat. La presentació s’ha fet a Tel-Aviv.

Lapid ha defensat que sigui Bennett qui encapçali la llista, dient que “és de dretes, però liberal i respectuós amb la llei”. I ha afegit: “Estic orgullós que dos dirigents amb opinions diferents puguin lluitar junts pel bé d’Israel. La nostra unitat és un missatge.”

Per una altra banda, Bennett ha promès que, si formen govern, crearan una comissió d’investigació sobre l’atac del 7 d’octubre de 2023 llançat per milícies de la franja de Gaza. La fusió amb el partit de Lapid, ha dit, és la decisió “més sionista i més patriòtica”.

Una enquesta del diari Maariv situava el partit de Bennett empatat amb el Likud de Netanyahu, amb 24 escons al parlament israelià, i el centrista Yesh Atid n’obtenia 7. Bennett també ha mantingut contactes amb el partit Yashar de Gadi Eisenkot amb vista a la possible formació d’un nou partit anomenat Nou Israel.

Després de l’anunci, Netanyahu ha publicat un vídeo en què apareixen Bennett i Lapid caricaturitzats com dos nens en un cotxe conduït per Mansur Abbàs, dirigent de la Llista Àrab Unida, principal formació política araboisraeliana. “Fins i tot junts, queda clar: el dirigent és Mansur. Tant se val com es reparteixi el vot l’esquerra. Bennett i Lapid tornaran a aliar-se amb els Germans Musulmans, que donen suport al terrorisme”, ha escrit.

El nou primer ministre d’Hongria, Péter Magyar, ha fixat l’entrada del país a l’euro com una de les grans prioritats del seu govern, cosa que comportaria l’ampliació més important de l’espai monetari europeu d’ençà de l’adopció de la moneda única a Grècia, l’any 2001.

Però, per molt marge que l’aclaparadora victòria electoral d’aquest mes hagi donat a Magyar a l’hora de desmantellar l’autodenominat “sistema il·liberal” del seu predecessor, encara caldran anys de preparació abans el país no pugui entrar a la zona euro.

El procés sol allargar-se uns quants anys, atès que els candidats han de complir requisits estrictes quant al control de les finances públiques i la inflació per poder entrar a l’euro. Tanmateix, l’economia hongaresa ha quedat afeblida després de setze anys de govern d’Orbán, cosa que fa difícil de mantenir a ratlla del dèficit pressupostari d’Hongria.

Sigui com sigui, l’optimisme generalitzat per l’europeisme de Magyar ha impulsat considerablement el valor del florí, la divisa hongaresa, d’ençà de les eleccions d’aquest mes. En aquest sentit, molts inversors s’han mostrat impressionats per la fermesa amb què el nou govern del país defensa l’adopció de l’euro.

Quins plans té el govern Magyar sobre l’entrada a l’euro?

Magyar ha situat l’entrada a l’euro com a part d’una millora més àmplia de la relació amb la UE, després de més d’una dècada de mala maror entre Brussel·les i el govern Orbán.

Encara que el calendari exacte del procés d’adhesió tan sols es fixarà després d’un examen més ampli de l’economia hongaresa, András Karman –el ministre de Finances del nou govern– ha afirmat que Hongria treballarà per complir tots els que calen per a entrar a la zona euro l’any 2030, a tot estirar.

Tres quartes parts dels hongaresos donen suport a l’adopció de la moneda única, si bé tan sols una cinquena part de la població creu que el país està llest per al canvi, segons un sondatge de l’Eurobaròmetre del 2025. Una majoria àmplia dels hongaresos creu que la pertinença a la UE ha estat beneficiosa per al país.

És probable que la millora de les relacions entre el govern Magyar i el banc central del país també faciliti el procés d’adhesió a l’euro. Encara que el governador del banc, Mihály Varga, exercí durant anys com a ministre de Finances d’Orbán, ambdós semblen estar d’acord sobre els avantatges de l’euro.

Quines condicions ha de complir Hongria per entrar a l’eurozona?

Els països que vulguin entrar a l’eurozona han de complir els criteris de referència de la UE en matèria de deute, dèficit pressupostari i inflació, entre més. L’any 2024, Hongria no complia bona part d’aquests criteris, segons les avaluacions de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE).

Hongria té un dels dèficits més alt de la UE, tot i que el desblocatge del fons europeu retingut per Brussel·les hauria d’ajudar a reduir considerablement aquest forat pressupostari. Quant a la inflació, que sovint s’ha situat molt per sobre la mitjana de la zona de l’euro, el banc central hauria de rebaixar el seu objectiu d’un 3% a un 2% del BCE.

També caldria actualitzar el marc jurídic hongarès, atès que el BCE considera que no és prou garantista amb l’autonomia del banc central del país. Un altre requisit clau és que el florí tingui un tipus de canvi estable durant dos anys, pel cap baix, mentre s’enllesteix el procés d’adhesió.

Quant de temps pot durar el procés d’adhesió a l’euro?

La durada del procés d’entrada a l’euro pot variar molt. Eslovènia adoptà l’euro l’any 2007, tan sols tres anys després d’haver entrat a la UE, mentre que Croàcia no l’adoptà fins el 2013, una dècada després d’haver-hi entrat. Bulgària trigà gairebé vint anys.

Els analistes de mercat consideren realista l’objectiu de complir els criteris d’adhesió a l’euro per al 2030, l’any final de la legislatura de Magyar. “La voluntat política hi és, i el fet que tot avanci tan de pressa indica que hi estan molt compromesos”, explica Mai Doan, economista del Bank of America.

Quins són els riscs d’adoptar l’euro per a Hongria?

L’adopció de la moneda única a Hongria pot tenir repercussions arreu del bloc en cas de crisi, com passà amb Grècia durant la crisi de la zona euro de la dècada passada.

Un altre risc és que els hereus polítics d’Orbán tornin al govern en les següents eleccions i posin bastons a les rodes del procés d’entrada a l’euro. Per una altra banda, formar part de l’eurozona pot ajudar Hongria a contenir crisis financeres en el futur, atès que en facilitaria l’accés al fons de rescat del bloc.

Què opinen els responsables europeus sobre la possible entrada d’Hongria a l’euro?

La presidenta del BCE, Christine Lagarde, ha dit que està “encantada” amb “l’enfocament positiu” de Magyar sobre l’euro. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, tot i que no esmenta de manera específica la qüestió de l’adhesió a l’euro, ha assenyalat que Brussel·les col·laborarà amb Magyar amb tot allò que calgui, tot afirmant: “Ens queda molta feina per a fer, ara que Hongria reprèn el camí d’Europa.”

Quins altres països poden entrar a l’euro?

Aquests darrers anys, uns quants estats membre de la UE que fins ara havien optat per ajornar l’obligació d’entrar a l’euro han començat a mirar-se la moneda única amb uns altres ulls. La moneda única ha ajudat els països de la zona euro a atraure més inversió; també els ha conferit més influència en el procés de presa de decisions al bloc.

La ministra de Finances sueca, Elisabeth Svantesson, ha reobert el debat de l’euro amb la promesa d’un estudi sobre els avantatges i els desavantatges de la moneda única en cas que el govern del país sigui reelegit. Uns quants partits han donat suport a la proposta, tot remarcant la necessitat d’estrènyer vincles amb Brussel·les en un context internacional marcat per la inestabilitat geopolítica.

A Romania, tant el president, Nicușor Dan, com el governador del banc central, Mugur Isărescu, han afirmat que l’euro pot ajudar a estabilitzar un país amb un clima polític volàtil. Tanmateix, els desequilibris econòmics del país –inclosos un dèficit i una inflació alta– continuen endarrerint el procés d’entrada del país a l’euro.

Tanmateix, tots aquests membres de la UE poden ser avançats per Montenegro, que aspira a incorporar-se al bloc l’any 2028. El país empra extraoficialment la moneda única d’ençà del 2002, que originalment adoptà en un intent desesperat d’estabilitzar l’economia del país poc després de la desintegració de Iugoslàvia.

“Els criteris formals importen”, explica el president del Banc Central de Bulgària, Dimitar Radev, “però la clau és si les institucions hi estan preparades”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aprofitarem el premi concedit per la Universitat de Vic per repassar una mica la trajectòria de l’autor i per centrar-nos, sobretot, en la seva darrera contribució al gènere, la novel·la El punt de ruptura, publicada per Delicte. De fet, va ser el primer títol escollit per Marc Moreno per a la refundació de l’editorial i per a tots els canvis que se n’han derivat d’ençà del setembre, i Dausà li agraeix la confiança dedicant-li el text.

Tot i això, abans d’entrar en l’anàlisi de l’obra de Dausà, cal explicitar la importància que la UVic (és a dir, una representació de l’acadèmia) hagi decidit de continuar explorant les literatures populars, i especialment el gènere negre, perquè això implica donar una pàtina de respectabilitat a un gènere molt llegit, que gaudeix de molt favor popular, però que encara és tractat en molts llocs com un subgènere. Evidenciar aquest interès pel món real i per una literatura cada dia amb més lectors, demostra que la UVic està disposada a trencar les barreres entre l’acadèmia i el món contemporani que l’envolta i aprofitar-se’n per investigar-lo i per entendre’l.

Jordi Dausà (Cassà de la Selva, 1977) també intenta de fer exactament això, i es val d’unes novel·les que mostren la cara més fosca de la societat. Al contrari que en moltes obres farcides de sang i de crims esgarrifosos, les seves són molt més efectives perquè ens parla, precisament, d’un món que tenim a tocar, a la vora, i que és molt més real que no ens pensem. I aquí no calen grans crims ni trames rebuscades, sinó simplement deixar que tot flueixi per tal que els personatges, amb els seus actes i els seus posats, aconsegueixin que el lector es remogui inquiet durant una temporada llarga després de la lectura.

Quins són els temes que apareixen sovint a les obres de Dausà? La marginalitat, les drogues, el fracàs, la malaltia mental i la solitud. I la violència, és clar. Diria que aquests són els principals, o com a mínim la base amb què treballa la majoria de vegades aquest autor. Tot això ho trobem en aquest darrer text, El punt de ruptura, que comença amb un home al voltant de la quarantena que ha estat pare recentment i que un bon dia, cansat de suportar els plors de la criatura i les discussions amb la dona, surt de casa i agafa l’autocaravana per anar a recórrer món (bé, per anar-hi a dormir i no gaire lluny de casa). Ho fa just abans d’una onada de fred polar que fa que senti simpatia per un rodamon abillat d’una manera una mica estrafolària que es troba en un banc on s’ha assegut casualment, prop de l’aparcament d’un centre comercial. A partir d’aquí, comencen les aventures de tots dos: una baralla en un bar, un robatori, la història fascinant del sense-sostre i tot de coses que no us podem anunciar per no aixafar-vos la guitarra. En aquests dos dies que dura la novel·la, el nostre protagonista –escriptor de novel·les de poc èxit i professor de religió en un institut– haurà de viure les aventures presents, recordar alguns fets del passat i preparar el text que estem llegint i que se suposa que és la nova novel·la que ha redactat.

Com que el protagonista és professor de religió, com hem dit, són nombroses les referències bíbliques que apareixen a El punt de ruptura, i també a unes altres religions, i aquest fet és interessant perquè afecta l’estructura de la novel·la, atès que molts capítols són titulats amb noms de sants (no pas tots), la qual cosa ajuda a reforçar encara més el context en què ens trobem.

Si hi ha una cosa en què Dausà excel·leix és en la construcció de personatges i espais. Quant als primers, destaca aquest protagonista, que té alguns trets autobiogràfics –tant el personatge com l’autor han boxejat i tots dos són professors i també escriptors– i, sobretot, el grandíssim personatge secundari que és en Santi, el rodamon que es troba en les seves aventures nocturnes, una autèntica troballa que segurament hauríem de qualificar de coprotagonista, perquè sense ell res no s’entén. Quant als segons, novament zones innominades que podrien ser a qualsevol ciutat, rotondes, centres comercials, un cafè regentat per un xinès nostàlgic del feixisme o una antiga fàbrica ocupada, que gairebé podrien entroncar amb els nous no-llocs promulgats per l’antropòleg Marc Augé en el seu cèlebre assaig. Això ens fa entroncar amb la poesia de les urbanitzacions terciàries.

I què són, doncs, aquests espais? Doncs, ni més ni menys que un munt de llocs que existeixen en tots els països, però ben especialment a casa nostra. Les urbanitzacions primàries són aquelles que es varen erigir arran de mar, a tocar de la costa, quan tothom volia gaudir d’un apartament a tocar de la sorra, si era possible, a primera línia, i que són les que primer engolirà el canvi climàtic que cada any es menja un bocí de platja i va minant els passeigs marítims dels municipis. Les secundàries eren les que s’enfilaven una mica més amunt, a la falda dels turonets, amb vistes espectacular sobre la mar, molt sovint amb xalets unifamiliars o promocions molt més ben presentades que les primàries, això sí, més allunyades de la costa. Les terciàries eren les que ja s’enfilaven més amunt, pel mig de la natura, sovint sense vistes, i de vegades sense acabar o sense recepcionar pels ajuntaments. Uns espais estranys on s’ha instal·lat gent com més va més pobra i moltes vegades aquells compradors que han convertit el que havia de ser la seva segona residència en la primera foragitats pels preus i per la vida a les grans ciutats. Aquests espais on conviu tota mena de gent, però que fascinen Dausà per totes les possibilitats que ofereixen, i on en els darrers temps les plantacions de marihuana s’han estès de manera notable i s’han convertit en una de les principals fonts de conflicte.

Així doncs, aquesta facilitat que té per trobar personatges inoblidables, la radiografia que fa de la marginalitat i dels propis marges, i la voluntat de retratar la realitat que l’envolten, fan de Dausà un d’aquests escriptors indefugibles i expliquen com i per què la UVic ha decidit de posar-hi el focus a sobre. També ho pot explicar frases com aquestes: “Quan era a la feina em rabejava en el fet de saber-me diferent. Al llarg de la meva vida havia sigut molt cràpula, potser massa i tot. Havia assistit a combats clandestins i jo mateix havia lluitat amb gegants. Havia escrit novel·les i havia fracassat en coses que els meus companys ni tan sols sabien que existien. Em reconfortava pensar que havia estat en llocs tan foscos que farien que aquest pobre xitxarel·lo amb l’americana a les espatlles –i molts altres que amb prou feines em deien bon dia– caiguessin de cul. Però ben mirat, eren pensaments estèrils: quan et trobes dins l’engranatge funcionarial, la teva vida és irrellevant.”

Món negre

Reivindicar la literatura juvenil

De fa un temps, la narrativa negra per a joves passa per un molt bon moment, sobretot gràcies a Delicte i la seva col·lecció específica. Cal recordar que els anys vuitanta i noranta les novel·les negres per a adults entraven sense cap mena de problema als instituts, però també la tasca feta per alguns escriptors, com Joaquim Carbó o Andreu Martín i Josep Ribera. Enric Falguera, de la Universitat de Lleida, va presentar una comunicació al Vic Negre sobre la sèrie de Felip Marlot i la de Flanagan reivindicant les set novel·les de Carbó, que van del 1979 al 2026 i les tretze de Martín i Ribera, del 1987 al 2015. El professor Falguera les va posar en relació amb el boom de la novel·la negra, d’una banda, i de la novel·la juvenil, d’una altra, i ara caldrà llegir les actes per analitzar amb detall la seva proposta. El professor Josep Camps Arbós, per la seva banda, també va reivindicar la literatura juvenil (no cenyida al gènere negre) per explicar els imaginaris de la ciutat de Barcelona. Un acte de justícia perquè sempre en queda bandejada quan es parla de la capital catalana i la literatura.

El luxe dels grans oradors

La primera gran ronda de festivals literaris del país ha passat i ara toca recuperar-se’n, i també del Sant Jordi, i fer una mica de balanç. Al Taradell Negre, del dia 11 d’abril, el luxe va ser una taula rodona amb tres molt bons escriptors que, a més, són oradors excepcionals. Dels qui paga la pena escoltar. Antoni Pladevall –algun dia acabarà escrivint una novel·la negra de tant d’envoltar-se de negrots– va ser l’encarregat de moderar Joan Pinyol, parlant d’Avi, et trauré d’aquí, el llibre que explica el seu periple per treure les despulles del seu avi del Valle de los Caídos, i Xavier Theros, que presentava La verge de la punyalada. Tot un luxe de conversa que hauria pogut durar molta més estona, l’hora es va fer ben curta.

Pròximes parades: Ontinyent i València

El mes de maig, la novel·la negra es trasllada sobretot al País Valencià. A Ontinyent, el festival es farà del 21 al 24 de maig, amb presència ben destacada de Joan Carles Ventura i també d’uns quants autors de Crims.cat per a celebrar que han arribat al número 100 de la col·lecció. Per la seva banda, el València Negra es farà del 18 al 24 de maig, però la presència d’autors en la llengua pròpia del cap i casal és, com en tantes altres ocasions, purament testimonial.