Només fa dos dies que hem arribat i la Glòria ja comença a queixar-se. Aquest matí, abans de baixar a esmorzar, m'ha deixat anar la mateixa colla de prevencions que m'han amargat els cinc últims estius. El nen dormia encara al plegatín que li han instal.lat a tocar del llit de matrimoni. Com un angelet. Però es veu que era un angelet de baixa, perquè la Glòria li ha trobat unes dècimes i el pols alterat. És la primera vegada que sortim a l'estranger des que tenim el nen i m'ha tocat el rebre. Que si ella ja m'ho deia, que si abans de la primera comunió el millor és llogar una casa en un poble i fer salut... La veritat és que aquesta xafogor terrible d'Atenes no hi ajuda gaire, però trobo que el Partenó, Súnion, Micenes, Delfos o Corint s'ho valen. Al menys això és el que havíem acordat abans de sortir de
Barcelona... Una mica de calor a canvi d'emocions fortes i de contribuir a la cultura de base del nen.

Els esmorzars dels hotels atenencs de classe turista són bastant tristos. Quatre torrades, la mantega mig desfeta, melmelada de prunes i un cafè terrible. Avui ha estat el segon i ens hem quedat amb poques esperances. El nen ha comès la temeritat d'esternudar un parell de vegades i la Glòria ho ha començat a veure tot fosc. En acabat, quan m'he encès el cigarret de rigor, m'ha caigut una esbroncada terrible. Hem discutit. El nen ha tornat a esternudar i la Glòria ha deixat anar l'ineludible "ja l'ha arreplegat". Ens hem quedat sols a la sala dels esmorzars com tres mussols, discutint sobre les deficiències sanitàries dels grecs i sobre l'abast de l'assegurança de viatge. La Glòria té un punt de recargolament tràgic que resulta irritant. D'una fotesa en pot fer un castell en qüestió de minuts. I d'un castell una fortalesa inexpugnable.

Per això considero que la resolució final del conflicte em beneficia. Com que el nen havia de fer repós forçosament i en el fons a la Glòria li sabia greu deixar perdre alegrament l'excursió facultativa que havíem pagat des de Barcelona, hem acordat que jo aniria a Corint, que compraria postals i que a la nit els ho explicaria fil per randa. Una jugada mestra. De fet, quan aquest matí travessava el vestíbul de
l'hotel envoltat pels meus acalorats companys de sortida, he sentit una sensació d'alliberament gloriosa. Hem pujat a un autobús una mica rònec que ens ha marejat pels carrers atribolats d'Atenes i hem anat a parar a un extrem del barri de la Plaka, el nostre primer objectiu.

El guia ens dóna una fotocòpia esgrogueïda que pretén ser un plànol orientatiu dels tortuosos carrers d'aquesta zona de mercadeig i dues hores de marge. Com que avui no conec cap dels meus companys d'excursió, decideixo que ha arribat l'hora de badar per l'eixam de carrerons encatifats de parades. Doblego el suposat mapa i m'encenc un cigarret. Fa un sol de justícia. Aviat descobreixo que els botiguers grecs són bastant enganxosos. Quan no tenen un client se'l fabriquen. Les seves mans ansioses sovint m'estrenyen el braç, com un ganxo de paraigua empès pel vent, mentre juguen a endevinar quina és la meva nacionalitat a partir del seu particular codi de valors. Tot aquest joc d'especulacions em diverteix quan en sóc un mer espectador, però cada vegada que es posen massa pesats provo d'esmunyir-me balbotejant quatre paraules disuassòries en anglès.

Els petits restaurants comencen a obrir les portes per preparar la nova jornada. Un vell matrimoni que regenta un petit basar juga pacient al backgammon. L'home explica les jugades en un anglès precari a tres turistes nòrdiques que semblen disposades a comprar-se'n un. El delicat equilibri de forces que sembla regnar entre marit i muller es desestabilitza quan l'anciana fa una jugada mestra que deixa el suposat expert amb un pam de nas. Les nòrdiques proven de treure-li ferro a l'afer, però el vell grec sembla indignat per la impertinència de la seva dona i prescindeix momentàniament de l'anglès. Quan la dona es retira a la rebotiga amb els ulls fits al terra de la botiga, les possibles compradores s'indignen, engeguen el venedor a dida i surten de la botiga com tres llampecs. El vell resta desolat, amb els ulls
clavats al tauler. Segurament deu estar estudiant amb ressentiment la jugada genial que la seva muller li ha fet empassar.

Embadalit encara per l'espectacle que acabo de presenciar, agafo un carreró vertical que forma un llarg tram d'escales i pujo cap al que deu ser la zona més calenta de la nit. També hi ha alguna botiga, però la majoria d'establiments són inequívoques sales de ball que no deuen obrir fins que el sol es pon. Al costat d'una botiga menuda d'icones ortodoxes es pot llegir un gran rètol en caracters llatins que
ofereix classes de sirtaki. Per un moment m'imagino els possibles professors que cada nit han de somriure i seduir cavallots alemanys sense sentit del ritme, dames angleses amb el nas vermell o turistes americans amb bambes i jaqué. No me'n puc estar de recordar el rostre adust d'Anthony Quinn fent de Zorba.

Però un dels locals és obert. Pujo unes escales i arribo a una mena de pati interior envoltat de pòrtics. Hi ha una horrible font al mig i gent asseguda en uns bancs de pedra. Em passa una dona per davant, somrient, i s'inclina per donar-me la benvinguda. La roba blanca que la cobreix es doblega una mica i els dos pits li salten juganers. M'adono que només duu una túnica al voltant del cos. Totes les dones del jardí van vestides amb túniques. Semblen nimfes d'estar per casa representant una òpera bufa. Em pregunto fins on arribarà el turisme a l'hora de simular el passat. Dos homes em passen fregant pel darrera i en reconec un. És un nord-americà que s'està al mateix hotel que nosaltres. Els dos homes travessen el pati amb pas ferm. A l'altre extrem hi ha una dona vestida de negre que fins ara no havia
distingit. Tots tres gesticulen, però les constants mirades enrera dels dos turistes em fan sospitar.

M'he ficat en un bordell grec, segurament de luxe. Suposo que em puja un somriure sardònic a la boca, perquè una de les nimfes que seia plàcidament en un banc de pedra, s'incorpora i em fa una oferta en anglès macarrònic que em desconcerta.

--Hola, em dic Delfos --deixa anar mentre s'obre la túnica amb delicadesa--. Com pots veure valc molt més que l'estadi i el teatre junts, però t'ho faig al mateix preu.

La primera reacció és de rebuig. Aixeco la mà oberta per a dissuadir-la, però ella s'apropa sobtadament i fa coincidir un dels seus pits rodons amb el meu palmell. Sento un calfred. Ella repeteix el seu confús oferiment i l'amaneix amb una sessió d'hipòtesis sobre el meu origen nacional. Aquesta nimfa m'excita. Fa cinc minuts no podia ni somiar tenir un pit tan suau al meu palmell i ara mateix no sé què fer-ne. Els americans semblen haver fet fira, perquè s'enduen dues nimfes cap a l'interior de l'edifici. La meva, potser farta d'esperar una reacció, m'agafa del canell i comença a estirar-me. Segurament és la seva estrebada el que aconsegueix fer-me reaccionar. Faig mitja volta i baixo les escales de tres en tres.

Quan torno a ser al carrer se m'acut mirar el rellotge. Fa més d'una hora i mitja que vagarejo per la Plaka i el guia ha dit que l'autocar que ens ha de dur a Corint sortiria puntual. De manera que hauria d'espavilar i desfer el caòtic camí que he anat traçant fins ara. És clar que, ben mirat, l'estona que em proposava la bella nimfa seria molt més profitosa que qualsevol visita turística. Però hi ha la Glòria, i el nen, que voldran tenir postals de record i sentir-me a parlar del canal i de les excel.lències de Corint. El dubte regeix les meves passes, perquè de sobte em trobo en un altre pati interior ple de nimfes. Aquesta vegada hi passejo amb més naturalitat, fitant-les descaradament. Quan em veuen algunes es descorden l'escot, però n'hi ha d'altres que alcen una carpeta com de guia turístic amb un nom escrit. Llegeixo
Acròpolis, Salamina, Súnion, Poros, Pireu, altra vegada Acròpolis... M'acosto a una rossa fenomenal que duu el rètol de Súnion i em fa un petó. Després m'explica que té les millors postals de les famoses postes de sol al cap Súnion i tota la informació que jo vulgui en quatre llengües. El preu de l'excursió em dóna dret a dues hores amb ella i afirma que el seu sol mai no es pon. Tot això m'ho diu en un
italià voluntariós que no lliga gaire amb el seu aspecte nòrdic.

Tres temptatives i una bona estona després ho entenc. Aquests monuments substitueixen els altres, però l'usuari gasta el mateix i a més li donen bitllets falsos d'autobús, entrades de museu, postals del lloc i tota la informació que li calgui per demostrar que hi ha estat. Aquestes nimfes perverses agafen una nova dimensió als meus ulls. Quan la vista se'm perd en un escot retolat com l'Acròpolis, no me'n
puc estar de comparar aquells pits amb la freda atracció de les Cariàtides, l'embranzida que amaguen els malucs amb l'emoció de trepitjar el recinte sagrat del Partenó... Se'm fa difícil valorar, el present contra el passat, la seriositat contra la follia, la carn i la pedra, l'acció o la reflexió...

Uns quants pits més enllà, tanmateix, els dubtes s'esvaeixen. Cansat d'ofertes estrafolàries i de posar en dubte l'interés real de les localitzacions que van servir de model a les fotos dels meus llibres de text d'història, decideixo buscar una nimfa amb un rètol que digui "Corint". Però és inútil. Es veu que d'altres companys d'excursió facultativa m'han passat pel davant.