| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | diumenge, 14 d'agost de 2022


 LLIBRE DE LA SETMANA 21/06/2004 06:00 

Maria Mercè Marçal
Versions d'Akhmàtova i Tsvetàieva. Com en la nit les flames

Proa (Col·lecció Ossa Menor)

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Proa (Col·lecció Ossa Menor)
  Anna Akhmàtova

El darrer brindis


Bec per la casa devastada,
pel dolor de la meva vida,
per la solitud en parella
i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,
per la fredor mortal als ulls,
perquè el món és aspre i brutal
i perquè Déu no ens ha salvat.


1934

Tot m’ho han pres: força i amor.
El meu cos, abocat a una ciutat hostil,
no sap gaudir del sol. I sento com la sang
se m’ha tornat freda amb escreix.

Que és estrany el que fa la musa, tan alegre
sempre: m’esguarda i no diu res.
I vincla, amb la corona de flors fosques,
el cap, extenuat, sobre el meu pit.

Només la consciència s’enfureix, cada dia
més terrible, exigint un alt tribut.
Jo, per tota resposta, sols sé cobrir-me el rostre.
No em resta ja cap descàrrec, cap llàgrima.

Sebastopol, 24 d’octubre de 1916



Marina Tsvetàieva


9

Al llarg de fàbriques retrunyidores,
Per l’eco de la veu, vibrants,
El més recòndit que la llengua colga
Et diré– el secret que, davant

Dels homes, dones i vídues celen.
El secret que Eva va amagar
A l’arbre: No sóc sinó una bèstia
Ferida al ventre gemegant.

Cremor... Com si m’arranquessin l’ànima
Amb la pell! En fum s’ha desfet
L’herètica i absurda atzagaiada
Que aquest nom d’ànima deté.

Desmai, flagell, malura cristiana:
Cobriu-la d’apòsits calents!
Mai no ha existit! S’enderiava
A viure i a existir només

El cos. I ja no vol!

* *

Perdona’m. No ho volia pas!
Crit de l’entranya devastada!
Així esperen els condemnats
Que els executin a trenc d’alba



Jugant a escacs... Riure burler
A l’ull que ens vigila constant.
Som els peons d’un gran tauler
I algú amb nosaltres va jugant.

Qui? Els déus bons? Els lladres? Tot
L’horitzó és l’ull vigilant.
Fragor metàl·lic. Corredor
Sangós. El joc ja s’ha acabat.

Per darrer cop després xuclar
La cigarreta. (Escup!) Ah, vida!
(Escup) Pel marge dels escacs
–Cap al fossar –s’obre la via:

Dessagnament! Un ull secret
És a l’aguait: l’ull de la lluna...

* *

Et miro de biaix i sé
Que ets lluny –I encara més t’allunyes!


_____________________________________________


Com en la nit, les flames...
Anna Akhmàtova – Marina Tsvetàieva
(Fragment de la introducció de Maria-Mercè Marçal)

Malgrat la radical diferència de to i d’estil entre totes dues escriptores, que reflecteix fidelment unes profundes diferències de personalitat, el lligam indestriable entre vida i obra, més en concret, entre biografia i textos, és un distintiu comú a la figura d’Anna Akhmàtova i de Marina Tsvetàieva. Bona part dels seus poemes poden ser entesos com les pàgines d’un peculiar dietari, d’un dietari, no cal insistir-hi, d’una extraordinària qualitat. Així, doncs, un recorregut biogràfic s’imposa. I és en aquest fil d’història dels fets viscuts on anirem inserint els diversos poemes. Com si es tractés de les denes d’un rosari semblant a aquell que va donar títol al segon llibre de poemes d’Anna Akhmàtova, el que li va dur la fama. O, potser millor, com si enfiléssim les pedres d’un collaret de dues voltes. D’un collaret potser com aquell, fet d’ambre, que Marina Tsvetàieva va regalar en una ocasió a la mateixa Akhmàtova i que aquesta va conservar religiosament fins al final de la seva vida.
Però comencem pel principi. Les dues escriptores que avui evoquem van néixer amb tres anys de diferència a les darreries del segle passat i pertanyen a la mateixa generació literària que altres cèlebres poetes russos contemporanis com Iessenin, Pasternak, Ossip Mandelstam o Maiakovski.
Anna Akhmàtova, el veritable nom de la qual era Anna Andréievna Gorenko, va venir al món a l’inici de l’estiu, en concret el dia 23 de juny de 1889, prop d’Odessa, vora la mar Negra. Però l’any següent, la seva família s’instal·là a Tsàrskoie Seló –nom que significa “vila del tsar”. Aquesta bellíssima localitat era, efectivament, des del segle xvii la residència d’estiu de la família imperial. Va ser la seu del primer institut de Rússia i, per aquesta raó i pel perfil de les figures que comunament s’hi associen, ocupa un lloc important en el paisatge literari i cultural rus. Tsàrskoie Seló és situat molt a prop de Sant Petersburg, la gran ciutat del Bàltic construïda sobre quaranta-dues illes i per això coneguda com “la Venècia del Nord”. Petersburg, Petrograd o Leningrad, segons les diverses denominacions històriques, va ser des del segle xviii fins després de la Revolució de 1917 la capital de Rússia, en detriment de Moscou, la capital tradicional. Una i altra metròpolis viuen, al tombant de segle, un alt grau d’agitació política prerevolucionària i una gran efervescència cultural, amb nombroses tertúlies i grups artístics i literaris. La distància entre aquestes dues capitals enfrontades per una rivalitat antiga, és, però, només d’una nit de tren, fet que possibilitarà l’establiment de nombrosos vincles i contactes.
Si Akhmàtova es veu molt aviat associada a Sant Petersburg, Marina Tsvetàieva, per la seva banda, va néixer precisament a Moscou, el 9 d’octubre de 1892, just quan el server, arbre característic del paisatge moscovita, prenia el seu rogenc color tardoral. I és així que Marina associarà la seva naixença als “servers en flames” i al seu “ram amarg”. Amarg potser, d’entrada, perquè aquest 1892 és l’any conegut com de “la gran fam”, un fet transcendental en el desenvolupament del procés que culminaria en les revolucions de 1905 –que havia d’aportar l’atorgament per part del tsar d’un parlament i d’una constitució de caire democràtic i burgès– i la revolució obrera de 1917, que duria els bolxevics al poder, amb la posterior guerra civil.
Anna Andréievna Gorenko pertanyia a una famíla noble i és a causa d’aquesta circumstància que el seu pare, quan va saber que pretenia publicar uns versos en una revista petersburguesa, li va pregar que no “embrutés un nom digne i respectable”. En aquesta concessió a l’afany patern per guardar les aparences rau l’origen del pseudònim que Anna va anar a cercar curiosament en el llinatge matern, descendent del llegendari Gengis Khan. El nom, manllevat a la seva besàvia, conserva per als russos un matís tàrtar que més aviat podia haver despertat prejudicis. Ben al contrari, la seva sonoritat, amb l’efecte hipnòtic de la repetició de les cinc as, va exercir una mena de seducció en el públic, de manera que algú ha pogut dir que aquest pseudònim va ser el primer vers de la jove poeta de disset anys coronat per l’èxit. Si per part de pare sembla privar un cert convencionalisme, cal recordar que la seva mare té una trajectòria més inconformista, ja que, havent estat forçada a un matrimoni als setze anys, va abandonar el seu marit per amor al pare d’Anna Gorenko. Pel que fa a la seva ideologia, pertanyia als “narodniki”, grup revolucionari dedicat a l’educació del poble. La seva filla sempre va recordar amb orgull aquests trets materns i també la seva iniciació a la poesia per part d’aquesta dona coratjosa i culta que se sabia molts poemes de memòria. El matrimoni Gorenko, fundat inicialment en l’amor, es va desfer l’any 1905, quan Anna tenia setze anys, fet que va comportar el trasllat de filles i fills –cinc en total– en companyia de la mare a Eupatoria, Crimea, on, segons explica lacònicament, va viure en un ambient de pobresa, si més no, d’austeritat. Dos anys més tard es traslladarà a Kíev, a casa d’una cosina, on acabarà els estudis iniciats a l’institut femení de Tsàrskoie Seló i hi cursarà estudis de dret. És aquí on també farà la tria de la poesia, i els seus primers poemes veuran la llum precisament en aquesta època, en una revista en llengua russa, Sírius, editada a París per un jove poeta, antic company d’institut, que en aquest temps estudia a la Sorbona. Es tracta de Nikolai Stépanovitx Gumíliov, que anys més tard serà el cap del moviment poètic “acmeista”, i farà un paper important, com veurem, a la vida d’Akhmàtova.
Per la seva banda, els orígens familiars i socials de Marina Tsvetàieva són bastant diferents. Si bé el llinatge patern arrela en el clergat rural, el pare és un conegut filòleg, professor a la Universitat de Moscou, enderiat tota la vida en la creació del que serà Museu de les Arts Plàstiques (avui Museu Puixkin). La mare pertanyia a la noblesa polonesa i va abandonar, en casar-se, una prometedora carrera com a pianista. El nom amb què Marina va ser batejada té a veure amb un personatge històric i llegendari d’origen polonès, Marina Mnixek, heroïna dramàtica que apareix al Boris Godunov, una obra de Puixkin en què es va basar la coneguda òpera homònima de Mussorgski. Nom carregat, doncs, de literatura i de connotacions passionals amb el qual Marina Tsvetàieva va manifestar sempre una orgullosa identificació.
A diferència del que succeeix en el cas d’Akhmàtova, una doble frustració amorosa és a la base de la llar on Marina havia de créixer. El seu pare havia enviudat d’una primera esposa idolatrada –que curiosament també havia abandonat, en casar-se, una carrera musical com a cantant d’òpera–, de la qual tenia un fill i una filla. Es va casar en segones núpcies amb la que havia de ser la mare de Marina, força més jove, que al seu torn havia estat obligada pel seu pare a abandonar l’home estimat. D’aquest segon matrimoni de conveniència va néixer també una segona filla, Ariadna. Sense caure en determinismes fàcils, podem dir que no és estrany que per a Marina la paraula amor sigui ben aviat i durant tota la vida sinònima d’absència i, encara més, de trencament. El signe de la resignació i de la renúncia va ser una de les baules essencials d’identificació entre mare i filla, tot i el temperament fort, rebel i apassionat de Marina. La tensió entre aquestes dues facetes és central en la seva poesia, en la qual el to moltes vegades evoca una força desbridada i salvatge, de ritme sincopat, rebotant contra les parets d’una sòlida estructura mètrica que ressona i en multiplica l’abast. De tota manera, Marina, a diferència de la seva mare, fins i tot contra la seva mare, no va renunciar a la seva específica vocació artística. Als sis anys comença a escriure versos. La mare se’n riu i la desanima perquè la vol consagrada a la música, en un intent de realitzar a través d’ella la seva frustrada carrera d’intèrpret musical. Malgrat això, és de la mare, que també escrivia versos, de qui li vindrà la passió per la poesia, segons dirà Marina anys més tard. L’imperatiu matern explícit, però, va mantenir durant molt de temps la nena aplicada al piano,
i potser és als guanys aportats per aquesta disciplina espartana que es deuen alguns dels recursos de ritme més peculiars i originals de la seva poesia. Les seves primeres lectures, sota la tutela materna, l’aboquen a la literatura juvenil en francès i en alemany, llengües que Marina dominarà a la perfecció, en les quals escriurà ocasionalment, i a les quals i de les quals traduirà. Ben aviat, però, i significativament de forma clandestina, entrarà en contacte amb la literatura russa de l’edat d’or, sobretot amb l’obra de Puixkin.
Cal comptar aquesta viva admiració per Puixkin, no pas general o almenys no pas tan forta en els poetes de la seva generació, entre les coincidències que la lligaran a Anna Akhmàtova, la qual, com la mateixa Marina, dedicarà a aquest autor un estudi crític. En una i altra, la figura del poeta forma part d’alguna manera del paisatge infantil i familiar. Per a Akhmàtova, el pas acreditat de Puixkin per l’institut de Tsàrskoie Seló, que ella evocarà en un poema cèlebre. Per a Tsvetàieva, la presència en el saló familiar d’un quadre que representava el duel en què Puixkin va perdre la vida. I la descoberta de l’estàtua negra i enorme del poeta en el parc on la duien a jugar.
Tanmateix, per a Marina el lloc on es produeix el contacte amb l’obra puixkiniana, i amb la literatura en general, el lloc iniciàtic per excel·lència, és la cambra de la seva germanastra Valeria. Allà serà visitada per un personatge imaginari, meitat bèstia meitat persona, de característiques andrògines, que ella anomenarà més tard “el Diable” en un relat de signe autobiogràfic. Aquest va ser, diu ella, el seu primer amor. La literatura “de debò”, lectura i escriptura, és associada, doncs, per sempre més a la passió i a la transgressió.




Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000