| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | diumenge, 17 de novembre de 2019


 LLIBRE DE LA SETMANA 15/03/2004 06:00 

Joan-Daniel Bezsonoff
La guerra dels cornuts

Edicions 62

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Edicions 62
  L'AGONIA D'EUROPA

Mai no he fet tard a les cites importants. Només el 1914. Vaig arribar amb tres dies de retard a la ciutadella. S'ha d'admetre que la mobilització havia desorganitzat completament els transports civils. Tots els trens volaven cap al nord o cap a l'est. No en vaig poder agafar cap per pervenir a Perpinyà.
Amb els anys, la propaganda dels diaris i la voluntat inconscient de sublimar tants sacrificis, hom va arribar a parlar de la mobilització com d'una gran festa popular. De fet, això no va passar així, si més no a Narbona. Totes les campanes de la ciutat van tocar a sometent. Recordi que nosaltres, els francesos, teníem consciència de la justesa de la nostra causa. Lluitàvem per salvar la democràcia i reconquerir dues províncies perdudes. La guerra no ens venia de nou. Amb alertes tan greus com les d'Agadir i Tànger, els conflictes dels Balcans, tothom ja s'havia acostumat a aquella idea. La vella Europa, l'Europa dels balnearis, de les calesses, dels llums d'oli i dels mobles preciosos agonitzava.
Vaig mirar debades de telefonar i d'enviar un telegrama a la Léopoldine. La meua dona estiuejava amb els seus pares a l'Établissement Pontié de la Franqui.
Abans de marxar, em vaig acomiadar dels amics. Tot Narbona s'havia citat al Continental per sentir com el tenor Affre, el rossinyol narbonès, cantava La Marsellesa. Els cavalls requisats renillaven al Quai Vallière. Enfilat sobre la meua bicicleta Clément, vaig pedalar fins a la Franqui. Havien embanderat tots els carrers amb els colors nacionals. Vaig passar sota uns arcs de triomf improvisats amb branques i pàmpols. Malgrat que les veremes començarien aviat, ningú no dubtava que els homes tornarien a temps. Jo mateix, ho confessi. No en dubtava pas... Tots els manuals d'història, tots els relats dels vells m'ho havien confirmat. El 1870, havíem perdut per culpa de les tares de l'emperador i dels seus generals. La república havia regenerat França. Des d'aquella època, havíem recuperat el nostre rang. Cada dia, navilis anaven i venien entre Marsella i Saigon, Alger i Marsella. Amb Anglaterra, dominàvem el món. Malgrat la potència de la seua indústria, el prestigi dels seus savis i de les seues universitats, Alemanya tenia poques colònies. Uns quants països que li havíem deixat per caritat com joguines a un mainatge rampellut. La Royal Navy controlava les mars i la piconadora russa sabria apocar els soldats del kàiser. Tot pedalant malgrat les pampallugues, els esdeveniments personals i col.lectius dels darrers anys em desfilaven desordenadament per la ment. Veia el nostre casament, les darreres fotos del Titanic, la mort de la pobra Sophie, la comunió del meu nebot.
Malgrat la calor, els quilòmetres desfilaven. M'aturava freqüentment a les fonts dels pobles per refrescar-me i descansar un xic. No havia agafat gaires vestits però, amb el calmàs, pesaven molt. El ventijol que bufava sobre els estanys m'ajudava.


Vaig arribar a l'Établissement Pontié al cap de quatre hores. La Léopoldine Cem van dir els sogresC passejava a dalt del penya-segat. La vaig trobar llegint davant de l'antiga talaia. Al lluny, les veles dels sardinals de la Novella s'esbullaven com els mocadors de les esposes dels soldats a les andanes de tot Europa. L'aigua verdosa de la mar, l'aigua d'un gris blavenc del grau s'envolaven. Maleïda literatura! En un dels moments més importants de la meua vida, en què deixava la meua dona, recordava els versos del vell Homer. Els adéus d'Hèctor i Andròmaca.
CCanviaràs pas mai... Cdigué la Léopoldine amb el seu accent de la Salanca, ambrat i de tabac ros.
I vam riure abans de petonejar-nos. Com sempre, davant de la mort, la vida es va revoltar. Ens vam estimar en la garriga en l'olor de les figues i dels primers raïms. En el cel, dues gavines gandulejaven.


L'endemà al matí, el sogre em va portar a Perpinyà amb el seu Vaux Hall Prince Henry nou de trinca. El vell Got tenia la fal.lera dels autos. Cada any, se'n comprava un de nou.
La Léopoldine no em va voler acompanyar més enllà de l'estació de Lleucata-La Franqui.
CMe faria massa pena...
Un oreig agitava els seus rínxols rossos. Uns quants alecs rojos ja pescaven. Tal com li ho havia demanat la seua filla, en Got es va aturar arran de l'estació. Davant dels xiprers, ens vam besar i ella es va amagar darrere dels arbres. Em vaig sentir sec, tot cremat. Al lluny, cap a Trelhas, les Corberes crepitaven en la calitja.


A la caserna, el meu entusiasme patriòtic va minvar. Malgrat els vint-i-vuit dies d'instrucció que havia seguit al campament de Sissonne com a oficial de complement, havia oblidat que l'exèrcit era un elefant administratiu. La pitjor administració, sens dubte, on gitaven els diners públics. A l'entrada, un caporal de cinquanta anys em va demanar la llibreta militar.
CTinent Alexandre Pagès, classe 1898, matrícula 400. Aquí el teniu.
CAi, perdoneu, mon lieutenant... No ho podia saber...
Alguns soldats escombraven el pati. D'altres, drets contra les parets, feien la cua davant del magatzem del furrier. La majoria s'havia uniformat. Els altres encara de paisans ja duien els cabells reglamentaris.


Després d'haver *percebut+ el meu uniforme (adobaven el verb percebre a totes les salses en l'exèrcit: percebien el sou, les armes, la impedimenta) m'havia presentat al coronel, en un uniforme que encara feia olor de naftalina. Tants anys després, recordi els ulls del coronel Arbanère. Blaus i manyacs com els d'un mainatge. Una cara xamosa i rosada de pepa sorprenent en un militar de seixanta anys, carregat de medalles. Havia reconegut la Légion d'Honneur i la medalla colonial. En portava d'altres que no vaig saber identificar. Em vaig quadrar.
-Lieutenant Pagès! À vos ordres, mon colonel...
-Mettez-vous en repos, lieutenant. Arribeu un xic tard, tinent.
-Sóc d'aquí però m'estic a Narbona, mon colonel, i no hi havia cap tren per baixar.
-Tranquil. No sou pas l'únic... A poc a poc, tothom arribarà. Què feu en la vida civil?
-Sóc periodista.
-A quin diari?
-Le Républicain de Narbonne, mon colonel.
No féu cap comentari. Em demanà on i quan havia fet el servei militar abans de confiar-me el comandament d'una secció de metralladores.
-Ja coneixeu el vostre ordenança, Pagès?
-Encara no, mon colonel.
-Aneu al Service Général i en tindreu un...


Allí, un brigada em va presentar en Maurici Llandrich, pescaire del Barcarès. Un home alt, robust, amb uns ulls negres sense cap expressió humana, un xic com la mirada d'un osset de peluix. Rogenc, mans més amples que la cua d'un castor canadenc. Va mirar d'adreçar-me la paraula en un francès caòtic. Va somriure quan li vaig respondre en català. S'expressava amb el mateix accent llorençà que la Léopoldine, amb els mateixos mots, els mateixos diminutius. Quan em parlava del seu fill, mai no deia 'el nin' sinó 'el meu pitit'. Somreia tothora. Malgrat el seu físic difícil, apreciava molt la bellesa a força de viure enmig de les flors. N'havia copsat la delicadesa. Fins i tot, feia gestos un xic efeminats.
No me'n vaig poder plànyer mai. Planxava les camises millor i amb més regularitat que l'Émérance, la nostra criada. Durant els períodes de combat, sempre em va preparar llits dignes amb pocs recursos.
El pobre minyó no es va quedar gaire temps al meu servei. Una nit del desembre del 1914, va saltar sobre una mina oblidada pels nostres desminadors. Era alemanya o francesa? Jo diria que era nostra. Una mina germànica l'hauria matat ben bé. Anava a dir definitivament. El pobre Maurici tingué la meitat de la cara i el braç dret arrencats en l'explosió. A la mà esquerra, va poder conservar tres dits.
Els metges militars no van crear problemes per declarar-lo inútil.


A la ciutadella de Perpinyà vaig retrobar les alegries de la vida militar. Durant dues tardes, vam maniobrar pel Camp de Mart. Les maniobres sota el pic del sol amb la impedimenta cansaven molt els soldats, acostumats tanmateix a la duresa de la vida agrícola.
-Per què nos cansen en tanta manera, mon lieutenant? Cem demanava en Maurici.
-Per mor de nos habituar a la calor i a traginar armes pesugues. Quan atacarem, ja hi serem habituats i donarem una fart de jacos an els alemanys...
Pensava en la Léopoldine. Mai el Canigó no havia estat tan blau, tan bonic i tan melangiós. Tanmateix, la vida militar no em desplaïa, aquella barreja de vulgaritat i d'amistat. Tothom comentava les proeses del club de rugbi del seu indret. Explicaven anècdotes pebrades, amb les minyones de les cases acollidores de Perpinyà per heroïnes. Un soldat esmentava un bordell i ja coneixies les seues opinions polítiques. Els *rastellers+ per exemple, malgrat llur fidelitat al rei i a nostra Santa Mare l'Església, freqüentaven la Chaumière, una casa de barrets camí de Canet.
A cada moment, els soldats rotaven, renegaven. El més penible era la tongada de pets. Un cop no em vaig aguantar més i els vaig dir:
-Minyons, ja és prou trist de ser aquí. Cal respectar un bri els altres...
-Teniu raó, mon lieutenant Cvan respondre abans de recaure en llur vici.
Les nits m'alliçonaven. No hi havia manera de dormir per culpa de la xafogor i de la promiscuïtat. La meua cambreta d'oficial Cun lavabo i un llit de ferroC no era cap luxe. La primera nit, vaig passejar pel pati de la caserna a fi d'airejar-me un xic. Esperava que l'aire fresc m'ajudaria a agafar el son. Uns soldats, massa ganduls per anar fins a la comuna, pixaven per la finestra. Això rai. Alguns sorges s'aprofitaven de la nocturnitat per satisfer altres necessitats contra els travessers que es remuntaven a l'altra guerra.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000