 |
Sebastià Alzamora
Història vertadera del peix Nicolau
Mobil Books
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Mobil Books
|
|
HISTÒRIA VERTADERA DEL PEIX NICOLAU
Xuclava pel nas i continuava traient l’escata de les llampugues acabades d’arribar a la cantina, pescades de bon matí. Alguns se’l miraven amb sorna i li feien bromes sense gràcia; d’altres s’apiadaven d’ell; la majoria li passava pel costat sense veure’l. En qualsevol cas, a la vila tothom sabia que en Nicolau era beneit, tarat, curt de gambals, i tots coneixien també la penosa història del seu pare i la seva mare: d’aquí venia la qualitat irrisòria dels sentiments que despertava. De tant en tant, l’amo de la cantina, l’Estraperlista Vell que li deien, se’l mirava amb la seva cara apergaminada i li remugava:
–Escata, Nicolau, no t’aturis. Tu escata, Nicolau.
La tardor arribava amb les llampugues, i aleshores tots s’afanyaven a sortir de bon matí, dins les barques i els llaüts, per anar a pescar-les. En aquell temps, ningú no anava encara a la llampuga per plaer o per esport: es tractava de feina, de negoci, i els pescadors de la vila s’hi jugaven el sustent d’una temporada, abans que arribassin les tempestes d’hivern i fos més difícil tenir la seguretat de poder sortir mar endins l’endemà. Hi hagué anys en què l’hivern fou cru i amenaçador, com els anteriors, i de vegades passaven dies, setmanes senceres, sense que els homes de la vila poguessin sortir a pescar, i arribava el moment que tothom tenia gana i feia mala cara i quan veien en Nicolau que es passejava impàvid pels voltants de la cantina, amb l’olla dels pantalons que li penjava fins al ventre de la cama i xuclant pel nas com tenia per costum, sempre hi havia qualcú que descarregava el mal humor amb ell i li tirava una pedra i li deia subnormal. Aquestes coses passaven, a l’hivern, i per això en Nicolau temia l’hivern i solia dir que era cosa del dimoni.
En canvi, a en Nicolau li agradava la tardor. Molt. Li agradaven els capvespres que queien com ensofrats damunt la vila i damunt tota l’illa i damunt el mar sencer, fins més enllà de la ratlla de l’horitzó, i ho acolorien tot amb tons vermells i taronja que esqueixaven els tous de núvols, allà a dalt del cel, i que, segons deia la gent, anunciaven ventades que mai no arribaven a bufar. Els núvols també li agradaven: sovint, assegut damunt la llauna buida de gasoil que li feia de tamboret al costat de la porta de la cantina, se’ls quedava mirant i jugava a observar les formes dels núvols, i com anaven canviant. Ara en veia un que s’assemblava a l’Estraperlista Vell, vist de perfil; ara aquell d’allà li recordava la marededéu de la parròquia i el del costat, tocat per un esquitx de llum vermella, semblava un ciri encès; ara un altre pareixia un bou que jeia i després un conill escorxat i després, encara, el feia pensar en la panxa del rector de la parròquia (aquell home tan gras que li inspirava malfiança); però la majoria de les vegades els núvols, a ulls d’en Nicolau, adoptaven les formes dels peixos: n’hi havia de plans i afavorits com els llenguados, d’altres eren cilíndrics com les llisses, alguns s’atomitzaven a poc a poc en una munió de bocins petits i espessos que recordaven els bancs de sardina, uns quants eren grossos, brillants i rotunds com els lluços o –millor encara– com les tonyines, i tampoc no en faltaven mai de llargaruts i afuats com les llampugues, les esquives i preuades llampugues. Finalment, de tant mirar-los, els núvols acabaven per no assemblar-se a res, i aleshores en Nicolau ja no els veia cap sentit i tornava a avorrir-se i a xuclar pel nas, assegut damunt la llauna de gasoil sota el porxo de la cantina. Arribat a aquest punt, i si li quedaven peixos per escatar, acotava el cap i reemprenia la seva tasca.
Però encara hi havia més coses que li agradaven, a en Nicolau, de la tardor. Li agradava, per exemple, o més ben dit, l’entusiasmava, el tumbet de llampuga. L’Estraperlista Vell preparava un tumbet de llampuga excel·lent, i, si estava de bon humor i considerava que en Nicolau havia escatat prou peixos i no havia emprenyat massa, n’hi feia un plat i li treia a fora, al porxo, i li deixava en terra amb una mica de pa, com si es tractàs d’un animal. Però a en Nicolau ja li estava bé: sostenia el plat amb la mà esquerra i, fent pinça amb la molla del pa i el dit gros de la mà dreta, s’enduia bones porcions de tumbet de llampuga a la boca i se’l cruspia amb delectació. L’Estraperlista Vell preparava un tumbet generós, amb capes i més capes d’albergínia, enmig de les quals, i al voltant, hi mesclava, tallat a trossos grans que havia fregit per tongades dins el mateix oli, patata, tomàtiga, pebre verd, carbassó, all, la carn corresponent de llampuga esbocinada (però no li treia les espines, i una vegada en Nicolau s’havia ennuegat i s’ofegava i, per desennuegar-se, es va ficar instintivament els dits fins a la gola i va vomitar damunt els peus d’un pescador i el pescador li va arribar dos cops de puny i li va obrir un portell enmig de la dentadura) i fins i tot, si el dia abans l’Estraperlista Vell havia fet calaix, a dins del tumbet hi abocava trossos de xuia, que encara el feien més gustós. I en Nicolau menjava, devorava el tumbet amb gola, i feia molta renou en mastegar i empassar, i els pescadors i les dones que passaven i que entraven i sortien de la cantina se’n fotien d’ell i li deien: "xucla, Nicolau! Per endins, Nicolau!", i esclafien a riure, i fins i tot en aquells dies feliços de les tardors no faltava algú que, en moment així, li tirava una pedra i el tractava de subnormal. En aquests casos els pitjors eren els nins, perquè havia pogut comprovar que sabien llançar les pedres amb més traça i mala intenció que els adults. Però un bon tumbet de llampuga, concloïa en Nicolau, bé valia una pedrada a l’esquena o al clatell o, arribat el cas, al mig del front, de manera que les pedrades de la tardor no li feien tant de mal ni li sabien tant de greu com les que rebia a l’hivern.
|
