 |
Albert Sánchez Piñol
La pell freda
Edicions La Campana
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Edicions La Campana
|
|
3
Després de llegir la carta ja no tenia esma per seguir obrint paquets. Vaig seure en un tamboret de fusta com qui ve de recórrer una gran distància. Què podia fer? Mala hora per a l’abatiment. La tristesa no es resol amb quietuds, així que vaig optar per mobilitzar energies. Vaig pensar que seria bo apropar-se al far. Si no em reconciliava amb l’encarregat com a mínim faria exercici i espantaria records. Podia ser que la insània d’aquell individu només fos un atabalament passatger. Estava disposat a disculpar-lo. Ben mirat, el capità s’havia introduït a casa seva sense gaires manies i amb l’arrogàn-cia d’un gall cridaner. I l’havíem sorprès dormint. Però un faroner diligent dorm de dia i treballa de nit, vigilant la constància de les llums. Nosaltres estàvem acostumats al contacte humà del vaixell, conspicu i quasi obscè. Ell no. Imaginem la seva sorpresa en veure aparèixer dos desconeguts allà, a la fi del món.
Tot l’alè de l’illa es resumia al bosc. Però com més caminava per l’interior d’aquella vegetació més l’associava a una mena de vida en estat latent, accidental, poruga i borda. Els matolls, per exemple, projectaven unes branques gruixudes i en aparença molt sòlides. En doblegar-les es trencaven com pastanagues. Un dia arribaria l’hivern i la neu esclafaria els arbres a martellades. Aquell bosc feia pensar en un exèrcit que signa la derrota abans de la batalla. A mig camí, però, em vaig aturar en veure una gran placa marbrenca, de la qual sorgia una senzilla canella de bronze. La placa s’alçava contra una paret natural; l’emmarcava molsa negra. Era un bon lloc, perquè a falta de més elevacions aquella placa concentrava una petita conca hidràulica. Un doll d’aigua brollava ininterrompudament del canó. El rajolí queia sobre un gran cubell de ferro. Es desbordava. Un altre, buit, esperava al seu costat. Vaig entendre que estava davant de la font que proveïa el far.
És curiós de quina manera seleccionem els objectes on es diposita la nostra mirada. En el meu primer passeig, amb el capità, la font va passar des-apercebuda. No ens hi havíem fixat perquè buscàvem signes superiors. Però ara jo estava sol, sol del tot, i una canella de bronze que vomitava aigua era objecte de gran interès. M’hi vaig apropar i per sobre del canó vaig veure una inscripció amb lletres irregulars. Deia així:
Batís Caffó viu aquí
Batís Caffó va fer aquesta font
Batís Caffó va escriure això
Batís Caffó sap defensar-se
Batís Caffó domina els oceans
Batís Caffó té allò que vol i només vol allò que té
Batís Caffó és Batís Caffó i Batís Caffó és Batís Caffó
Dixit et fecit
Vaig lamentar-ho. Adéu esperances de concòrdia. Aquella làpida m’estava parlant d’una ment tan fragmentada com irrecuperable. Però no tenia res millor a fer i vaig seguir el camí que em duia al far. Un cop als peus de la construcció em vaig trobar la porta tancada. Hola, hola, vaig cridar, imitant el capità.
Ningú no em va contestar; l’únic soroll que m’arribava era el de les onades que fregaven els rocams més propers. Vaig pensar en les inscripcions de la font. Se’m va ocórrer que devia ser un home presumptuós, perquè totes les frases inscrites començaven amb el seu nom. Fos perquè el dominava una personalitat raquítica, o per una aguda egolatria –defectes que acostumen a convergir–, la qüestió era que necessitava reafirmar la seva identitat. La meva invocació es va fer més estratègica, reiterant moltes vegades el seu nom:
–Batís! Batís! –vaig cridar fent trompeta amb les mans–. Batís, Batís! Hola Batís! Hola! Si us plau, obri. Sóc l’oficial atmosfèric!
Sense resposta. Uns sis o set metres per damunt de la porta hi havia el balcó. Jo el mirava amb l’esperança que aparegués la seva figura. Com que no va ser així, l’observació continuada va fer que em fixés en altres coses. Vaig veure, per exemple, que a la base del balcó hi havien afegit fustes. En la visita anterior havia pensat en una mena de bastida rudimentària. M’equivocava. No eren de la mateixa forma que els suports de ferro originals, els que formaven triangle amb la paret i els peus del balcó. Eren estaques molt punxegudes. De fet, tot el balcó estava envoltat per aquella obra, cosa que el convertia en un eriçó artesanal. Bufava el vent i em va arribar un soroll de quincalla. La zona més arran de terra del far estava plena de cordes que es sostenien per claus gruixuts. Penjades de les cordes, llaunes buides, sovint en parella. El vent feia que repiquessin entre elles i contra les parets amb l’efecte d’esquellots de vaca. Encara més detalls incomprensibles: les juntures de les pedres s’havien omplert de claus amb la punxa cap enfora. Claus i vidres trencats, una infinitud de vidres. El nostre sol feia que refulgissin amb coloraines verdes i vermelles. Una mica més amunt desapareixien els vidres i els claus. Fins allà on arribaria un home enfilat a una escala mitjana, les pedres de la paret s’havien unit amb una argamassa improvisada, suturant-les, de manera que adquirien la consistència d’una muralla inca. No hi cabria ni l’ungla d’un nadó. Vaig voltar el far: tota l’obra estava protegida per aquells treballs absurds. Quan em tornava a situar davant de la porta vaig veure en Batís, al balcó. M’apuntava amb una escopeta de canons paral·lels. Tot i el desconcert inicial no em vaig deixar intimidar:
–Hola, Batís. Se’n recorda de mi? –vaig dir–. Voldria parlar amb vostè. Després de tot som veïns. Curiós veïnatge, no li sembla?
–Si s’apropa dispararé.
La meva experiència era que quan un home pretén matar-ne un altre no l’amenaça, i que quan l’amenaça és que no pretén matar-lo.
–Sigui raonable, Batís –vaig insistir–; una paraula cordial.
No va contestar, només m’apuntava fixament des del seu balcó.
–Fins quan té contracte? –vaig dir, per dir alguna cosa–. Espera aviat el seu relleu?
–El mataré.
També tenia la convicció que quan un home no vol parlar només pot obligar-lo la tortura. I jo no era un torturador. Vaig arronsar les espatlles i me’n vaig anar, sense pressa. Quan tornava a entrar al bosc vaig girar-me: encara era al balcó, les cames separades i mantenint la postura de tirador alpí. Fins i tot tancava l’ull esquerre.
|
