| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | dimarts, 17 de setembre de 2019


 LLIBRE DE LA SETMANA 29/06/2009 12:15 

Pepa Guardiola
'El desordre de les dames'

Bromera

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Bromera
  CAPÍTOL 1
Era nit de lluna nova i, sense la llum de la voluble rival, les
estrelles senyorejaven el firmament.
Malgrat les fosques, l’occitana vila de Montpeller no romania
en tenebres. L’urbs, allotjada entre suaus pujols, tancada de gran
muralla i encimbellada amb més d’una vintena de torres, acomi-
adava la fi de la verema i saludava amb plaer el fruit líquid de la
collita. Homes i dones, ornats amb corones de parra, ebris de suc
de raïm, dansaven al so de la flauta i el tamboret duent torxes que
omplien de claror empedrats i murs. Carrers, carrerons i places
s’enllumenaven al pas del seguici joiós que escortava un cavall
de palla destinat a ser consumit pel foc abans de l’albada.
Mentre la gatzara sonava arran del terra, la jueva Susanna del
llinatge dels Todrós, aliena a celebracions festives, fugia d’un futur
incert corrent per damunt les teulades. Amb la intrepidesa que
brinda escapar de la injustícia, saltava àgil d’una andana a l’altra,
caminava sobre galeries de fusta, gatejava per l’aiguavés dels sos-
tres pissarrosos i s’arrapava a les pedres dels arrambadors seguint
l’estranya via aèria que li permetia abandonar sa casa sense que els
guàrdies del privat se n’adonaren. La jove i el seu guia, el khàzar
Obadja d’Itil, no veien amb seguretat on col·locaven els peus,
mes sí tenien certesa d’on no els havien de posar. Les resplendors
de la festa, convertides en còmplices fortuïtes de la fuga, pujaven
façanes amunt mostrant-los la línia que posava fi a les parets de
les cases i donava començament als buits de les vies.
Els obstacles de la ruta no angoixaven la fugitiva, de salvar-
los ja se n’ocupava el guia, ella s’aplicava a comprovar si cap
figura, fóra humana o diabòlica, no la seguia per enxampar-la
quan més convençuda estiguera que arribava a lloc emparat.
Sentia com si, a banda de la vigilància dels guàrdies, en Ramon
Gaucelm, privat del bisbe de Magalona, li haguera deixat clavada
una mirada llefiscosa que l’assabentava, a ell, de cada moviment
que feia ella. Susanna recelava que algun ésser fantasmagòric
apareguera de sobte sobre la barana d’un trespol o en la vessant
d’una teulada, envoltat per l’estranya refulgència que desprenia
la pell esgrogueïda del seu terrible carceller.
I encara era poc el temor que despertava el dignatari del bisbe
en la pròfuga. El privat era l’adversari més poderós i obstinat de
la sinagoga. Quan anava al call, sempre acompanyat d’escorta
armada, hom corria a amagar-se igual que si haguera aplegat
el major enemic d’Israel. Els jueus sabien que si la carta magna
del govern montpellerí no els protegira, l’obcecat cristià els ha-
guera expulsat o haguera organitzat una matança a la manera
com s’havien comès en altres llocs.
La darrera ocasió que Susanna sentí la malevolència dels ulls
tediosos de l’exaltat servidor del bisbe fou quatre dies arrere, a
penes acabat el soterrar del seu avi. El privat es presentà a sa
casa i, sense creuar el llindar de la porta, exigí parlar amb el rabí
Isaac, designat per l’aljama com a protector de la filla i els néts
del difunt mercader Todrós. Fou breu la conversa que man-
tingueren els dos homes, però la contundència de les paraules
amb què Ramon Gaucelm replicà el rabí no deixà dubte de la
intenció que duia:
–No vull res que no em pertanya –cridà referint-se a Susanna
i al seu germà menut Natan–, però aquestes criatures que no
accediu donar-me a les bones, ni per edat ni per natura queda ran
al càrrec de la comunitat jueva, ja han sigut alliçonades durant
massa temps pels assassins de Déu Nostre Senyor. Com a oncle
i familiar més proper, he reclamat al Consolat la tutela dels
dos i l’administració de la hisenda llegada. És el meu dret de
parent i el meu deure de cristià. I perquè ningú no altere ni
béns ni propietats se m’ha concedit la vigilància de la hisenda
de Samuel ibn Todrós. Mane, doncs, que no entre ni isca un
sou sense que jo ho consenta.
Feta la comminació, llançà una mirada de ràbia als presents,
girà esquenes i s’allunyà jueria amunt, deixant ben custodiada
la casa que pretenia usurpar. Dos homes armats amb llança i
espasa s’apostaren davant la porta principal impedint el pas a tot
aquell que volguera entrar o eixir; i encara hi vingué un tercer
sentinella a celar la porteta per la qual s’accedia directament des
del carrer al jardí interior. De llavors ençà, els guàrdies no per-
meteren que ningú no es comunicara amb els de dins, i d’aques-
ta manera havien de continuar fins que els cònsols del govern
montpellerí dictaren sentència, atorgant o negant al privat la
salvaguarda de descendents i herència del mercader jueu mort.
Com podia un ésser tan sinistre atribuir-se drets de parentiu?
Res li devien els Todrós a aquell Gaucelm que no foren penes i
reclusions. Per molt que el Consolat ho imposara, o el mateix
rabí major de la sinagoga ho manara, Susanna mai no havia de
reconèixer-lo com a tutor, preferia córrer perills de fugitiva a es-
tar-se’n quieta al resguard de la llar convertida en calabós. Era
la determinació que havia pres i estava disposada a anar on fóra
per tal de deslliurar-se’n del qui era el seu major enemic.
En aquestes qüestions infaustes pensava la donzella quan la
veu del guia la tragué de cabòries per fer-la atendre a la preca-
rietat del camí.
–No t’esglaies. Només és una doble passa –indicà Obadja
mostrant-li el buit d’un carrer que els tallava l’escapada.
Havien arribat al final del grup d’edificis construïts amb forta
estructura de pedra i sostre ferm que pertanyien a les famílies
més acomodades de la comunitat jueva: mercaders, comerciants,
armadors. Tot seguit, començaven uns habitacles de menor altu-
ra i major inseguretat, cases d’adob cobertes amb canyís i palla
on vivien drapaires, artesans i xicotets botiguers. Per evitar els
trespols febles, havien de buscar el bloc on s’alçaven els edifi-
cis més principals del call: la sinagoga, l’escola talmúdica, els
banys, el forn. Obadja, amb bon criteri, aprofità la boca d’un
carreró estret i fosc per creuar. Susanna mirà avall i no veié res,
ni l’empedrat no es distingia, solament la flaire perfumada li
indicà que eren a l’atzucac dels especiers. Ple de bullícia durant
el dia, solitari i fosc a aquella hora, era tan senzill travessar-lo
arran de terra com complicat resultava fer-ho al nivell de les
teulades. Però no s’atribolà, sabia que fugir contravenint els
costums establerts pels homes l’obligava a fer cabrioles o caminar
per l’aire, si és que volia mantenir cos i ànim sencers.
El guia creuà d’un bot i després li donà la mà. La donzella
mirà la negror que els separava. Tancà els ulls i intentà omplir-se
de valor. Estirà el braç i sentí els dits grans que la premien:
–No ho penses, bota! –digué el khàzar.
Susanna féu una cama arrere, flexionà el genoll lleugerament,
prengué impuls i saltà.
Des de l’ampit de les façanes frontereres, el tors ferm d’Obad-
ja la rebé com un escut protector.
Caminant ajupits per la barana d’un frontispici i subjectant-
se amb dificultat, sortejaren una teulada de forta pendent, cober-
ta amb trossos de zinc i pissarra, gatejaren encara més sobre els
murs amples d’un corral, grimparen per una rampa i arribaren,
finalment, al cim d’una torreta quadrada. Per una porta menuda,
dissimulada al sostre de la torre, s’escolaren dins.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000