 |
Philippe Claudel
'L'informe de Brodeck'
La Magrana
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ La Magrana
|
|
Em dic Brodeck i no tinc res a veure amb tot plegat.
Ho vull deixar ben clar. Cal que tothom ho sàpiga.
Jo no he fet res, i quan vaig saber què acabava de passar,
m’hauria agradat no parlar-ne mai, fermar la meva memòria,
mantenir-la ben tancada dins els seus lligams de manera que es
quedés tranquil.la com una fagina dins una trampa de ferro.
Però els altres m’hi van obligar:
—Tu sí que saps escriure —em van dir—, has fet estudis.
Vaig respondre que eren uns estudis insignificants, uns estudis
que ni tan sols no vaig acabar, d’altra banda, i que no
em van deixar un gran record. No en van voler saber res:
—Tu saps escriure, coneixes les paraules, com s’utilitzen,
i també com poden dir les coses. Amb això n’hi haurà prou.
Nosaltres no ho sabem fer. Ens embolicaríem, però tu, tu ho
explicaràs, i llavors et creuran. I a més, tens una màquina.
És molt antiga, aquesta màquina. Té unes quantes tecles
trencades. No tinc res per reparar-la. És capriciosa. Està des-
manegada. De vegades es bloqueja sense avisar-me, com si es
rebel.lés. Però això no ho vaig dir perquè no tenia ganes d’a-
cabar com l’Anderer.
No em pregunteu el seu nom, no el vam saber mai. La
gent de seguida el va anomenar amb expressions del tot in-
ventades en el dialecte i que jo tradueixo: Vollaugä, ‘ulls
plens’, per la seva mirada que li sortia una mica del rostre;
De Murmelnër, ‘el murmurador’, perquè parlava molt poc i
sempre amb una veu tan fluixa que semblava un alè; Mond-
lich, ‘lunar’, a causa del seu aspecte de ser entre nosaltres
sense ser-hi; Gekamdörhin, ‘aquell que va venir d’allà’.
Però per mi, sempre va ser De Anderer, ‘l’Altre’, potser
perquè a més de no arribar d’enlloc, era diferent, i això, jo
sabia perfectament de què es tractava: de vegades fins i tot,
ho he de confessar, tenia la impressió que ell era una mica jo.
Cap de nosaltres no li va preguntar mai el seu veritable
nom, a part de potser una vegada l’Alcalde, però sense obtenir,
em sembla, una resposta. Ara, ja no el sabrem mai. És massa
tard i segurament és millor així. La veritat pot tallar les mans i
deixar unes clivelles amb les quals ja no es pot viure, i la major
part de nosaltres, el que volem és viure. De la manera menys
dolorosa possible. És humà. Estic segur que vosaltres seríeu
com nosaltres si haguéssiu viscut la guerra, el que va fer, i so-
bretot el que va seguir a la guerra, aquestes setmanes i aquests
mesos, sobretot els últims durant els quals aquest home va arri-
bar al nostre poble, i s’hi va instal.lar, així, de cop i volta. ¿Per
què va escollir el nostre poble? N’hi ha tants, de pobles, als
contraforts de la muntanya, posats entre els boscos com els ous
dins el niu, i molts s’assemblen al nostre. ¿Per què havia d’ele-
gir precisament el nostre, que és lluny de tot, que està perdut?
Tot el que explico, el moment en què ells van dir que vo-
lien que fos jo, va passar a la fonda Schloss, fa més o menys
tres mesos. Just després... just després del..., no sé com ano-
menar-ho, diguem-ne l’esdeveniment, o el drama, o l’inci-
dent. A menys que digui l’Ereigniës. Ereigniësés una paraula
curiosa, plena de boires, fantasmagòrica, i que significa, si
fa no fa, ‘allò que va passar’. Potser és millor anomenar això
amb un terme pres del dialecte, que és una llengua sense ser-
ho, però que s’adapta amb molta perfecció a les pells, les res-
piracions i les ànimes d’aquells que viuen aquí. L’Ereigniës,
per qualificar l’inqualificable. Sí, diré l’Ereigniës.
Així doncs, acabava de tenir lloc. Llevat de dos o tres ancians
que s’havien quedat prop dels seus brasers, i segurament
del capellà Peiper, que devia covar la mona en algun racó de
la seva petita església de murs tan gruixuts com l’envergadura
d’una àguila, hi eren presents tots els homes, a la fonda, que
és com una gran caverna una mica fosca, asfixiada de fum de
tabac i de fum de llar de foc, embrutits, abaltits pel que acabava
de passar, i al mateix temps, com es podria dir, alleu-
jats, perquè bé que s’havia d’acabar algun dia, d’una manera
o d’una altra. Ja no es podia suportar més, la veritat.
Tothom estava com tancat en el seu silenci, encara que,
amb quaranta persones aplegades dins la fonda, estaven es-
tretes com els sarments de salze en un feix, per ofegar-se, per
sentir les olors dels altres, el seu alè, els peus, la fortor acre
de la suor, dels seus vestits humits, de teixit de llana vell, re-
fregats de pols, de bosc, de femer, de palla, de vi i de cerve-
sa, sobretot de vi. No és que tots plegats estiguessin borratxos,
no, l’excusa de l’embriaguesa seria massa fàcil. S’esborraria
de cop qualsevol atrocitat. Massa simple. Massa, massa sim-
ple. Intentaré no reduir el que és molt difícil i complex. Ho
intentaré. No prometo aconseguir-ho.
Vull que se m’entengui bé, ho torno a dir, jo hauria pogut
callar, però ells em van demanar que ho expliqués, i quan
m’ho van demanar, la major part tenien els punys tancats o les
mans a les butxaques, que jo imaginava prement el mànec dels
seus ganivets, els mateixos que acabaven precisament de...
No cal que vagi gaire de pressa, però és difícil, perquè ara
noto a la meva esquena coses, moviments, sorolls, mirades.
Des de fa uns quants dies, em pregunto si no m’estic convertint
de mica en mica en un animal de presa, amb tota una batuda
als meus talons i gossos que ensumen. Em sento espiat, perse-
guit, vigilat, com si ara sempre tingués algú rere l’espatlla per
captar el més petit dels meus gestos i llegir en el meu cervell.
Més endavant tornaré a parlar de per què van fer servir els
ganivets. A la força en tornaré a parlar. El que volia dir és que
negar-se a fer el que et demanen en aquest ambient tan particular
en què tothom encara té el cap ple de salvatgeries i d’idees
de sang, no és possible, i fins i tot és molt perillós. Per tant, vaig
acceptar, molt a pesar meu. Simplement em vaig trobar a la
fonda en el pitjor moment, uns minuts després de l’Ereigniës, en
aquell moment d’estupor que és un moment de balanceig i d’indecisió,
en què tothom s’aferrarà al primer que obrirà la porta,
sia per convertir-lo en un salvador sia per tallar-lo a trossos.
La fonda Schloss és el cafè més gran del nostre poble, que
en té cinc més, i també té una oficina de correus, una merce-
ria, una ferreteria, una carnisseria, un adroguer, una triperia,
una escola, una sucursal d’un despatx notarial de S., brut
com una cort de porcs, i en la qual regnen els impertinents de
Siegfried Knopf, que la gent anomena advocat encara que no-
més sigui un passant, i la petita oficina de Jenkins, que inter-
pretava el paper de policia però que va morir a la guerra.
Recordo que quan Jenkins se’n va anar, el primer de tots, ell que
normalment no reia mai, aquell dia estrenyia la mà de tothom
rient com si anés al seu casament. Ningú no el reconei-
xia. Quan va girar la cantonada de la serradora Möbersch-
wein, va fer uns grans gestos amb la mà i va llançar la gorra
enlaire, com si fos un adéu alegre. No el vam tornar a veure
mai més. I mai no l’ha substituït ningú. Els finestrons del seu
petit despatx estan tancats. Una mica de molsa en segella el
llindar. La porta està tancada amb clau, i no sé qui té aques-
ta clau. Mai no ho he preguntat. He après a no fer gaires pre-
guntes. També he après a adoptar el color de les parets i el de
la pols dels carrers. No és gaire difícil. No m’assemblo a res.
La fonda Schloss fa una mica d’adrogueria quan la que regenta
la viuda Bernhardt tanca la persiana de ferro un cop el
sol es pon. També és el més freqüentat de tots els cafès. Té
dues sales: la gran, la del davant, amb les parets de fusta
ennegrida, el terra recobert de serradures, i en la qual gairebé
caus quan entres perquè cal baixar dos esglaons abruptes tallats
directament a la pedra i enfonsats en corba pel mig per
les soles de milers de bevedors que hi han passat. I després la
petita, que és al darrere, que no he vist mai. Està separada de
la primera per una elegant porta de làrix damunt la qual hi ha
gravada una data, 1812. La sala petita està reservada a uns
quants que s’hi reuneixen una vegada per setmana, dimarts a
la nit, i beuen, i fumen tabac dels seus camps en unes pipes de
porcellana de broquet contornejat, i uns cigars dolents fabri-
cats no se sap on. Fins i tot es van posar un nom, De Erwec-
kens’Bruderschaf, que significa, més o menys, ‘la germandat
del despertar’. És un nom curiós per a una germandat curiosa.
No se sap exactament quan es va crear, ni quina finalitat
té, ni com s’hi ingressa, ni qui en forma part, els pagesos rics,
sens dubte, potser l’advocat Knopf, el mateix Schloss, i l’Alcalde,
és clar, Hans Orschwir, l’home que té més propietats de
per aquí. Tampoc no se sap què ordeixen ni què diuen quan
es troben. N’hi ha que expliquen que allà es prenen decisions
essencials, que s’hi segellen pactes estranys, promeses. D’altres
simplement sospiten que es remullen la gola amb aiguardent
i juguen a dames o a cartes mentre fumen i fan broma.
I encara d’altres pretenen haver sentit una música que sortia
per sota la porta. Potser Diodème, el mestre, sabia la veritat,
ell que furgava pertot arreu, als papers i al cap de la gent, i
que tenia tanta ànsia de saber les coses i el seu revés. Però per
desgràcia, el pobre ara ja no hi és per parlar-ne.
A la fonda Schloss no hi vaig gairebé mai, perquè, ho he
de confessar, Dieter Schloss em fa sentir incòmode amb la
seva mirada de talp maliciós, el front sempre suat sota el crani
sense cabells i tot rosa, les dents marronoses que fan olor
d’apòsit brut. I a més, l’altra raó, és que d’ençà que vaig tornar
de la guerra, no busco la companyia dels homes. M’he
acostumat a la meva solitud.
La nit de l’Ereigniës, la vella Fédorine em va enviar a la
fonda a buscar la mantega que li feia falta. Volia fer galetes.
Normalment, era ella la que anava a buscar les provisions.
Però aquell vespre sinistre, la meva Poupchette estava al llit
amb una febre molt lletja, i Fédorine era al seu capçal expli-
cant-li la història de Bilissi, el sastre pobre, mentre que Emé-
lia, la meva dona, cantussejava prop d’elles en veu baixa la
tonada d’una cançó.
Des de llavors he pensat molt en aquella mantega, aquell
petit tros de mantega que mancava al rebost. Mai no som
prou conscients de fins a quin punt el curs d’una vida pot de-
pendre de coses insignificants, un tros de mantega, una sen-
dera que abandonem per agafar-ne una altra, una ombra que
seguim o de la qual fugim, una merla que triem matar amb
una mica de plom o bé a qui salvem la vida.
Poupchette escoltava amb els seus ulls bonics i massa bri-
llants la veu de l’anciana que jo havia sentit en un altre
temps, procedent de la mateixa boca, la mateixa boca més
jove, però a la qual ja li faltaven algunes dents. Poupchette
em va mirar amb les seves boletes negres escalfades per la fe-
bre. Les seves galtes tenien el color dels nabius. Em va som-
riure, va allargar cap a mi les mans, que agitava a l’aire men-
tre xerrotejava com un pollet d’ànec:
—Papa, torna, papa, torna!
Vaig sortir amb la música de la meva filla i les paraules
murmurades per Fédorine a les orelles:
—Bilissi va veure davant el llindar de la seva cabana tres ca-
vallers amb les armadures descolorides pel temps. Tots tres
portaven una llança rogenca i un escut de plata. No se’ls veia
el rostre, ni tan sols les mirades. Això passa sovint quan és
massa tard.
|
