 |
Carson McCullers
'Rellotge sense busques'
Edicions del Salobre
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Edicions del Salobre
|
|
1
La mort és sempre la mateixa, però cada home es mor a la seva manera. A J. T. Malone li va arribar d’una manera tan senzilla que durant un temps va confondre el final de la vida amb el començament d’una nova estació. L’hivern del seu quarantè any va ser anormalment fred per a aquell poble del Sud —amb dies gèlids i pàl·lids i nits radiants. La primavera va arribar amb violència a mitjan març d’aquell any de 1953, i en Malone estava pàl·lid i xafat aquells dies de floració incipient i cels ventosos. Com a farmacèutic es va diagnosticar astènia primaveral i es va receptar un tònic a base de fetge i ferro. Tot i que es cansava amb facilitat, va continuar amb la rutina habitual: anava a peu a la feina, la seva apotecaria era un dels primers negocis que obrien al carrer principal i tancava a les sis. Dinava en un restaurant del centre i sopava a casa amb la família. Però estava estugós amb el menjar i va anar perdent pes. Quan va canviar el vestit d’hivern pel més lleuger d’entretemps, els calçons li anaven balders i feien plecs damunt el seu cos llarg i magre. Tenia les temples enfonyades de tal manera que se l’hi veien bategar les venes quan mastegava o engolia i la nou del coll li forcejava dins la gola amagrida. Però en Malone no hi veia motiu d’alarma: la seva astènia primaveral era anormalment forta i va afegir al seu tònic l’antic tractament a base de sofre i melassa, perquè, al cap i a la fi, els remeis tradicionals eren els millors. Aquest pensament el devia conhortar perquè ben aviat es va trobar una mica millor i va començar el seu hortet de cada any. Però un dia, quan preparava una recepta, va trontollar i es va desmaiar. Va anar al metge i la visita va anar seguida d’unes anàlisis a l’hospital municipal. Així i tot, no estava gaire amoïnat, tenia astènia primaveral, amb la feblesa que hi va associada, i un dia calorós s’havia desmaiat —una cosa ben normal, fins i tot natural. En Malone no havia imaginat mai la seva mort excepte en un llunyà i inimaginable futur o en termes d’assegurança de vida. Era un home normal i corrent i la seva pròpia mort era un esdeveniment més.
El doctor Kenneth Hayden era un bon client i amic que tenia la consulta al pis de damunt de la farmàcia. El dia que havien d’arribar els resultats de les anàlisis en Malone va pujar-hi a les dues en punt. Un cop va estar a soles amb el doctor va notar una amenaça indefinida. El doctor no el mirava directament, de manera que la seva cara pàl·lida i familiar semblava que no tenia ulls. Va saludar en Malone amb una veu estranyament formal. Seia en silenci darrere la taula i tenia a la mà un obrecartes que mirava atentament mentre se’l passava d’una mà a l’altra. L’estrany silenci va posar en Malone en guàrdia. Quan no va poder més va deixar anar:
— Han arribat els resultats? Estic bé?
El metge va evitar la mirada blava i ansiosa d’en Malone. Després els seus ulls es van desviar neguitosos cap a la finestra oberta i s’hi van quedar.
— Ho hem mirat detingudament i sembla que hi ha alguna cosa estranya a la composició de la sang —va dir a la fi el metge, amb una veu suau i llangorosa.
Una mosca va brunzir dins l’habitació estèril i terrorífica. Hi havia una olor persistent d’èter. Ara en Malone estava segur que passava alguna cosa greu i, incapaç d’aguantar el silenci o la veu estranya del doctor, va intentar esquivar els fets.
— Des del començament m’imaginava que hi trobaríeu una mica d’anèmia. Ja saps que vaig començar medicina. Sospitava que tindria un hemograma massa baix.
El doctor Hayden va mirar l’obrecartes que aguantava damunt la taula. La cella esquerra se li va contraure.
— Si és així, en podem parlar en termes mèdics. —Va abaixar la veu i es va afanyar a dir les paraules que seguien.— Els glòbuls vermells estan només als 2,15 milions, o sigui que tenim una anèmia intercurrent. Però no és aquest el factor important. Els glòbuls blancs estan extremadament alts: arriben als 208.000. —El doctor va fer una pausa i es va tocar la cella on tenia el tic.— Ja deus haver entès què vol dir, això.
En Malone no ho havia entès. L’ensurt l’havia desconcertat i de sobte li semblava que feia fred. Només entenia que li passava una cosa estranya i terrible dins aquella habitació freda que es gronxava. Estava hipnotitzat per l’obrecartes que el metge giravoltava amb els dits curts i esquifits.
Se li va despertar un record latent i va prendre consciència d’alguna cosa vergonyosa que havia oblidat, però el record encara era confús. De manera que tenia un doble patiment: la por i la tensió de les paraules del metge i aquella vergonya misteriosa i oblidada. El metge tenia les mans blanques i peludes i en Malone no suportava mirar com jugaven amb l’obrecartes, però li atreien misteriosament l’atenció.
— Ben bé no me’n recordo —va dir indefens—. Fa molt de temps i, al cap i a la fi, no la vaig acabar, la carrera.
El metge va deixar l’obrecartes i li va donar un termòmetre.
— Posa’t això sota la llengua, per favor.
Va mirar el rellotge i va caminar fins a la finestra, on es va plantar mirant cap a fora amb les mans agafades a l’esquena i les cames separades.
— Les anàlisis mostren un augment patològic de glòbuls blancs i una anèmia intercurrent. Hi ha una preponderància de leucòcits immadurs. Resumint —el metge va fer una pausa, es va tornar a agafar les mans i es va posar un moment de puntetes—, en una paraula, tenim un cas de leucèmia.
Es va girar de cop, va agafar el termòmetre i el va mirar ràpidament.
En Malone seia tibat i a l’expectativa, amb les cames creuades i amb la nou del coll forcejant dins la gola fràgil. Va dir:
— Em notava un poc de febre, però em pensava que només era astènia primaveral.
— M’agradaria examinar-te. Treu-te, per favor, la roba i estira’t un moment damunt la llitera.
En Malone es va ajaure damunt la llitera, magre i pàl·lid en la seva nuesa i avergonyit.
— Tens la melsa molt inflada. Has tingut cap bony o cap inflor?
— No —va dir—. Miro de pensar en el que sé de la leucèmia. Recordo una nena que va sortir als diaris i que els seus pares van fer Nadal al setembre perquè se suposava que es moriria aviat.
En Malone va fixar la vista desesperadament en una esquerda del sostre. A la consulta del costat hi plorava un infant i aquella veu mig ofegada de terror i protesta no semblava que vingués de lluny, sinó que pareixia que era part de la seva agonia quan va demanar:
— Em moriré d’això, de leucèmia?
La resposta era clara per a en Malone, tot i que el metge no va dir res. A l’altra habitació el nen va fer un llarg xiscle que va durar gairebé un minut sencer. Quan es va acabar l’examen, en Malone es va asseure tremolant al cantó de la taula, repugnat per la seva pròpia feblesa i el seu patiment. Els seus peus estrets amb durícies li resultaven particularment fastigosos i es va posar tot d’una els mitjons grisos. El metge es rentava les mans a la pica del racó i per alguna raó això va ofendre en Malone. Es va vestir i va tornar a la cadira del costat de la taula. Mentre seia acaronant-se els cabells escassos i aspres, el llavi de dalt es va comprimir tremolosament amb el de baix; amb l’esguard febril i terroritzat, en Malone ja tenia l’aire submís i neutre d’un incurable.
El metge havia tornat als seus moviments amb l’obrecartes i en Malone tornava a estar fascinat i obscurament angoixat; els moviments de la mà i l’obrecartes feien part de la malaltia i d’una vergonya misteriosa i mig-recordada. Es va empassar la saliva i es va aclarir la veu per parlar.
— Bé, quant de temps em queda, doctor?
Per primer cop el metge el va mirar als ulls un moment. Aleshores es va girar cap a la fotografia de la seva dona i els dos nens petits que tenia damunt la taula.
— Tots dos som homes de família i si jo fos tu sé que voldria saber la veritat. Jo començaria a arranjar-ho tot.
En Malone no podia parlar, però quan les paraules li van sortir van ser fortes i aspres:
— Quant de temps?
El brunzit d’una mosca i el soroll del trànsit del carrer semblaven accentuar el silenci i la tensió d’aquella terrorífica habitació.
— Penso que podem comptar amb un any o quinze mesos. És mal de calcular amb exactitud.
Les mans blanques del doctor estaven cobertes de llargs pèls negres i joguinejaven contínuament amb l’obrecartes d’ivori. I encara que aquella visió era d’alguna manera terrible per a en Malone, no podia distreure’n l’atenció. Va començar a parlar amb frisança.
— És curiós. Fins aquest hivern sempre havia tingut una assegurança de vida normal i corrent, però aquest hivern la vaig canviar per una d’aquestes pòlisses que et donen una pensió; en deus haver vist els anuncis a les revistes. A partir dels seixanta-cinc reps dos-cents dòlars cada mes la resta de la teva vida. Té gràcia pensar-hi ara. —Després d’una rialla trencada va afegir:— La companyia l’haurà de tornar a convertir a així com era abans: una assegurança de vida normal. La Metropolitan és una bona companyia i jo he pagat la pòlissa prop de vint anys (amb algun impagat durant la recessió que després vaig liquidar quan vaig poder). Els anuncis del pla de pensions sempre mostraven aquella parella de mitjana edat en un lloc assolellat (segurament Florida o Califòrnia), però la meva dona i jo teníem una altra idea. Havíem pensat en un lloc petit de Vermont o Maine. Vivint tan al sud tota la vida t’arribes a cansar de tant de sol i de llum. |
