 |
Llorenç Riber
'La minyonia d'un infant orat'
La Magrana
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ La Magrana
|
|
I
Entre boires
Fill de pares joves i pobres vaig venir al món. No res tenia
ni esperava tenir res. No tenia cap oncle americà ni cap tia
eixorca. Com aquell orfenet de Verlaine, jo vaig néixer
Riche de mes seuls yeux tranquilles.
I ara us vull dir quines foren les primeres coses que varen veure
aquests mos ulls tranquils, que feren la meva riquesa única,
en obrir-se damunt una de les belles contrades de la terra.
Primerament, un respatler de muntanyes blaves i altes, tan
blaves i tan altes que llurs cims se confonien i s’esblaimaven
en la fraterna blavura del cel. Després, un onatge de turons
suavíssims, amb cabellera de pins que anaven en rost a morir
en la planura granívola, vestida d’ametlers, de figueres i
de garroverals. Una trama de caminois bruns i fressats que
anaven a perdre’s com rierols eixuts i torts en la carretera
reial, igual i blanca. En la llunyania, muntanyoles tapades de
verdor; damunt cada muntanyola, un poblet; damunt cada
poblet, torterolets de fum; entre els torterolets de fum, un
campanar; i entorn de cada campanar, al cap-al-tard i al
matí, les nou colomes d’argent que canten l’Ave Maria. I a
mà esquerra, per un freu que fan les muntanyes, el somrís
nacrat de la mar llunyana. No vull dir el nom de mon poblet
nadiu. Si ho pac, prou que l’aclarirà la tafanera posteritat.
Només vos diré que el seu nom és alegre i festós com el so
argentí d’una campaneta.
Sabreu, doncs, que un cap-al-vespre de juny de l’any
188..., dins una casona baixa gairebé aferrada a la robusta
i noble paret de l’església parroquial, a la plaça mateixa de
la vila, una parella de casats novells, alegre i pobra com un
parell d’orenelles, acomodaren llur niu de fang i de palla.
Diu que als primers mesos de matrimoni, marit i muller,
com no tenien taula, menjaven a mitges pa amb amor, que és
més gustós que no pa amb mel, damunt una barcella trabucada.
A aquesta original Taula Rodona no tardà gaire d’arrambar-
s’hi un nou cavaller: jo. Vaig néixer a l’any i tres mesos
de matrimoni, setmesó, xerec i negre. Un home vell, dels més
facetos i divertits de la vila, que vengué a casa nostra a brufar
el meu naixement, en veure’m tan ruec, va anunciar als meus
pares inquiets: No el veureu ballar a la plaça. Al capellà que
va fer-me cristià li deien: Don Ventura. El dia que la meva
mare sortí a missa, post partum, va trobar baix del portal de
l’església una colla de botons d’or. No sé que la meva venguda
al món fos acompanyada de més presagis.
Del meu naixement ençà, el petit bres d’om ja fou sempre
ple a casa nostra. Encara existeix. Ara arreconat i oblidat,
després de tants d’esplets, no se sap avenir a l’oci ingrat i
sense glòria; enyora els plors i la somnífera dolçura del vouveri-
vou i les melindroses cadències d’altres temps.
Diu un moralista antic que l’ideal del matrimoni hauria
d’esser de posar fills al món, que ni fossen menys que les
Gràcies ni més que les Muses. El matrimoni d’on jo som fill
arribà a aquest límit màxim. La parella de Menja-quan-n’ha
i de Columbina que amb card se pentina, amb una heroica
descurança de l’endemà i amb una impàvida confiança en
Déu que quan dóna per néixer dóna per créixer, complí el
nacrat de la mar llunyana. No vull dir el nom de mon poblet
nadiu. Si ho pac, prou que l’aclarirà la tafanera posteritat.
Només vos diré que el seu nom és alegre i festós com el so
argentí d’una campaneta.
Sabreu, doncs, que un cap-al-vespre de juny de l’any
188..., dins una casona baixa gairebé aferrada a la robusta
i noble paret de l’església parroquial, a la plaça mateixa de
la vila, una parella de casats novells, alegre i pobra com un
parell d’orenelles, acomodaren llur niu de fang i de palla.
Diu que als primers mesos de matrimoni, marit i muller,
com no tenien taula, menjaven a mitges pa amb amor, que és
més gustós que no pa amb mel, damunt una barcella trabucada.
A aquesta original Taula Rodona no tardà gaire d’arrambar-
s’hi un nou cavaller: jo. Vaig néixer a l’any i tres mesos
de matrimoni, setmesó, xerec i negre. Un home vell, dels més
facetos i divertits de la vila, que vengué a casa nostra a brufar
el meu naixement, en veure’m tan ruec, va anunciar als meus
pares inquiets: No el veureu ballar a la plaça. Al capellà que
va fer-me cristià li deien: Don Ventura. El dia que la meva
mare sortí a missa, post partum, va trobar baix del portal de
l’església una colla de botons d’or. No sé que la meva venguda
al món fos acompanyada de més presagis.
Del meu naixement ençà, el petit bres d’om ja fou sempre
ple a casa nostra. Encara existeix. Ara arreconat i oblidat,
després de tants d’esplets, no se sap avenir a l’oci ingrat i
sense glòria; enyora els plors i la somnífera dolçura del vouveri-
vou i les melindroses cadències d’altres temps.
Diu un moralista antic que l’ideal del matrimoni hauria
d’esser de posar fills al món, que ni fossen menys que les
Gràcies ni més que les Muses. El matrimoni d’on jo som fill
arribà a aquest límit màxim. La parella de Menja-quan-n’ha
i de Columbina que amb card se pentina, amb una heroica
descurança de l’endemà i amb una impàvida confiança en
Déu que quan dóna per néixer dóna per créixer, complí el
vot del moralista antic i el nombre exacte de les Muses. Hem
estat nou els germans. Jo vaig guiar la dansa d’aquesta ronda
fraternal.
A res compar més els dies extrems de la primera infància
que a un estany, llunyà i imprecís, ple tot ell d’aigües
pàl·lides. Damunt aquestes aigües pàl·lides, on naufraga tota
consciència, hi sura qualque record...
És el record d’una monja alta i pàl·lida, amb una celestial
dolcesa d’ulls blaus i amb el front davall la toca, blanca com
una ala de colom. La nostra casa era tocant al convent de
Germanes de Nostra Senyora de l’Empar, que professaven la
regla de Sant Agustí. Jo no tenia altra idea que la d’estar al
convent, amb elles tot el dia. Petit com era que no arribava
a la corda de la campaneta, jo m’anunciava a la porta, amb
cops menuts i repetits. Sempre era aquesta monja la que obria
a la insistència infantil. Quina llum de calç clara! Quina olor
de netedat! Una tendresa maternal perfumada d’innocència
s’exhalava de tota ella. Ella m’estimava; i jo, amb la infal·lible
intuïció dels infants, ho coneixia i em complaïa fora mida en
aquest afecte que m’embolcava com dins la carícia d’un vellut
preciós. Què voleu? Amabam amari. Com al seu Pare Sant
Agustí, a mi també m’agradava que m’estimassen. Me prenia
per la mà i m’acompanyava pel jardinet conventual. D’aquest
primerenc ingrés meu a l’hort tancat me’n dura un inextingible
perfum de malva-rosa. L’olfacte, el més subtil i poderós
dels cinc sentits corporals, si mai aspira l’olor errant de la
malva-rosa, evoca en mi, amb taumatúrgica potència, aquell
abril definit i aquell Edem flairós de les monges agustines.
Les fulles de l’arbre cauen de les branques per voluntat del
Pare Celestial, diu l’Evangeli. En aquell Hortulus Rosarum,
la voluntat del Pare Celestial, s’hi sent present, amorosa i
contínua. Les flors hi fan olor d’obediència; aquella mateixa
olor que sentia Ramon Llull en els romanins de Randa i entre
els fenolls de Miramar...
|
