| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | diumenge, 13 de juny de 2021


 LLIBRE DE LA SETMANA 21/11/2005 16:09 

Manel Zabala
'Rates'

Proa

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Proa
  Nit del 19 al 20 de maig de 1960. Entre Sant Venanci i Santa Prudenciana.

L’Alías, inspector en cap, no estava per hòsties. Per repartir-ne, vull dir. La dona li havia parit bessons feia cinc dies (Iñaki i Daniel, es diuen) i la paternitat l’havia fet més humà. L’Alías havia dit que portessin el detingut a Sants, perquè hi desinsecten sovint: «deixeu-l’hi cinc minuts justos, només; si en sap res, cantarà». Lovillo contava que a Sants s’hi feien uns escarabats enormes.
Però el cas és que el pobre G. Mora, encara que sembli mentida, no en sap res de res. En G. Mora és un home entre jove i madur que sembla més gran a causa del clenxinat i la roba, potser és per això que és solter, i si no hi posa remei aviat serà conco. És un home massa callat, massa discret, massa tímid. Ferventment catòlic per formació i tradició familiar. Home de molta cultura, és llicenciat en filosofia i lletres, parla amb fluïdesa anglès i francès, xampurreja italià i llegeix grec i llatí. Amb un poquet més de tremp podria haver estat professor a la universitat, però la por escènica l’ha dut a fer de porter en un restaurant amb bordell: «Bienvenu, monsieur Martí; au revoir, mesdames et messieurs.» I a part d’això, ni conspira ni milita enlloc. En G. Mora és un home discret que, quan no és a la feina, és que dorm o llegeix. Algun cop també escriu (quan se sent inspirat), i algun cop, però això molt de tant en tant, s’arriba al Palau o al cinema. En G. Mora no té cap amic de debò, abans tenia sa mare, però ha faltat al febrer no saben els metges de què; son pare havia mort anys abans d’una fístula d’estómac, que segons el doctor de la iguala era una simple colitis: el que el metge esguerra ho tapa la terra. A en G. Mora li pesa el record i l’exemple del pare, que ell sí que tenia esperit, que ell sí que havia estat professor a la universitat fins la guerra.
Així que en G. Mora està sol al món, no té ni pares ni altres parents ni amics. En G. Mora, això sí, té la fe, per sort té la fe. Entre cos i camisa hi du dues medalles, la de la Mare de Déu de Montserrat i la del Pare Manyanet, que és la seva congregació; les porta totes dues des que era menut. En G. Mora guarda l’amor i el respecte als seus pares, i en guarda un missal. El vell missal és el Missal Romà del Foment de la Pietat Catalana editat l’any 1926; en G. Mora hi ha posat molt d’amor perquè l’ha heretat de la mare, la qual va heretar-lo del reverend Barjau, prevere rector de la parròquia del Sant Àngel Custodi. No hi ha hagut dia, d’ençà de la mort de la mare, que en G. Mora no l’hagi llegit per partida doble: en català i en llatí. I després hi ha les muntanyes de llibres: molts llibres, milers; molts havien estat del pare, que, potser no cal dir-ho, també era un home de molta cultura, professor de llatí i traductor del llatí i el francès. En G. Mora, hem quedat, té la fe, té els records, té el seu pis i els seus llibres. I això, fins la nit dels fets del Palau, ho era tot. La vida se li havia anat escolant tota amb això.
El llibre que estava llegint aquells dies era un llibre especial. A la fi s’havia atrevit a enfrontar-se a Una cançó nadalenca, de Dickens, que és el llibre que, només per nou pàgines, no havia pogut acabar de llegir-li el seu pare, fa molts anys. La nit abans de la nit dels fets del Palau havia arribat a aquell punt exacte: el fatídic segon paràgraf de la fatídica pàgina 135, que correspon a l’inici de l’esparsa quinta. Allí havia deixat el punt el seu pare per sempre més. Novament, li tornen a faltar nou pàgines per acabar la novel·la. Però l’acabarà mai? Primer hauria de sortir viu de comissaria, i això no és pas evident. Quin desastre. En G. Mora s’hauria d’haver quedat a casa.
La veritat és que ha tingut mala sort. Si en G. Mora ha cantat el Cant de la Senyera al Palau ha estat només perquè se’l sap de memòria i perquè és molt catalanista. En G. Mora simpatitzava amb Unió, però no coneixia ningú d’Unió. Sabia que Unió era el partit de Carrasco i Formiguera i de Pau Romeva. De Carrasco sabia que l’havien afusellat durant la guerra, i de Romeva, que per ara en té prou d’anar traduint Chesterton al català, que també és fer país i no és poc. En G. Mora té molta cultura, però de formació política gens, perquè a casa van passar molta por i la hi van estalviar: simpatitzava amb Unió perquè Unió era el partit on havia militat son pare. Tota la vida pensant-se que Unió era un partit d’esquerres i ara ha sabut que no. S’ha quedat despagat. I li fot tant que sobre aquesta qüestió hagi hagut d’informar-lo la bòfia! Ara resulta que no és un roig: quina planxa!


–Bon dia, inspector en cap.
–Bon dia. Bon dia de nou.
Qui ha saludat és l’inspector Nicolás, aquest agent nou valencià que, pobret, té aquell cap tan difícil. A l’inspector Nicolás li diuen el Bou des de sempre, l’Alías suposa que perquè és fort i cepat. De vegades el Bou s’altera un poc massa i mata algun detingut quan no toca, però això és perquè és jove. Ara el Bou porta uns dies dolents, està que treu foc pels queixals per culpa d’un comunista mut: un mes fa que el tenen aquí detingut i encara no ha obert boca. A l’Alías li cau molt bé el Bou perquè no és com els altres: és molt educat, li agraden les bèsties, et diu bon dia cada cop que te’l trobes. Li sembla que el Bou farà carrera. Li ha passat aquest liberal de la ceba, un de ben fàcil, per rebaixar-lo de tanta tensió.
–Ja sou aquí?
Sí que han anat ràpid! Tan sols han passat tres hores i el Bou i el Faneca, amb el detingut, ja han tornat de Sants. El detingut no ha vomitat els pulmons de miracle.
–Collons, Bou, mira-te’l, si està blau! T’havia dit cinc minuts!
–No porto mai rellotge, em molesta.
–Ha confessat?
–No, i això que després l’ha repassat el senyor Lovillo, que hi té molta traça. Per cert, el senyor Lovillo m’ha donat records per a vostè.
–Ah, gràcies, fa temps que no el veig. Què fa?
–Espera el retir, mentrestant el fill gran l’ha fet avi.
–No! De veritat?
–Sí, sí, i també de bessons. Són nen i nena: Pilarín i José Antonio.
–Després trucaré al Lovillo per felicitar-lo. Però anem per feina. Què n’heu tret, del detingut?
–De poc els pulmons, però res més. M’estranya tant que no piuli... Potser és veritat que el detingut s’ho va trobar tot allà. Ara, ja ho sap que son pare tenia fitxa? Va estar afiliat a la Unió Democràtica de Catalunya.
–Em sona... Catalanistes de missa, eh que sí? Durant la guerra els va tocar el rebre per tots els costats. En deuen quedar quatre gats, i no crec que mosseguin.
–Això mai no es pot dir. Franco, i que consti que ho dic amb tots els respectes, és petit i de missa, però té uns ous!...
–Això sí...


Aquella nit, que no és la nit dels fets del Palau, tampoc la següent, sinó l’altra, en G. Mora, després de resar un paternòster, pot finalment estirar-se en un catre en una cel·la de dos per tres metres, poca llum i molta humitat; però molta! Tus. Escup sang. Li fan molt de mal les costelles; els canells no li fan mal perquè ja ni se’ls sent; les espatlles sí que se les sent, també el cap, i les barres... Però això encara, el pitjor és la cremor de la gola i el pit: com si s’hagués empassat calç viva.
Tus, i a cada estossec, balandrín-balandran, hi ha una dent que li gronxa; aquells animals la hi han deixat sentenciada. Tus, balandrín; tus, balandran; tus, balandrín... Està baldat, li fa mal a un costat i ha provat de girar-se: «Déu meu, les costelles, la gola...!» I tus, balandrín; tus de nou, balandran... Li fan mal les costelles, la gola... però sobretot quina murga, la dent! Ara se li ha taponat el nas, i a cada alenada: balandrín, balandran; balandrín, balandran... «Déu meu, Déu meu, Déu meu!» Al final, d’una bona estrebada, s’arrenca la dent ell mateix. Millor, molt millor. Tanca la dent en una mà i s’adorm. Li anirà bé dormir, després de dos dies de contínues tortures. Encara tus tot dormint i va rajant bava i sang sobre el matalàs; sovint fa algun gest de dolor del mal que li fa quan respira. Divuit minuts s’ha passat respirant zotal: com si s’hagués empassat calç viva.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000