| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | diumenge, 16 de juny de 2019


 LLIBRE DE LA SETMANA 12/09/2005 16:04 

Mercè Ibarz
'Febre de carrer'

Quaderns Crema

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Quaderns Crema
  D'aquest costat del claustre


Era una casa del carrer del Castell. La porta era de trossos de fusta aprofitats, potser d’un carro vell. Els trossos estaven disposats en vertical i dalt de tot n’hi havia un de travesser que no ajustava bé. A baix, a l’esquerra, hi havia la botera per als gats. Cada dia hi passàvem pel davant, de pressa, mirant de reüll. Rita i jo ens hi vam aturar un cop, només un cop. Aquell vespre, però, la porta no estava del tot tancada. Vosaltres dues, pareu un moment!, vam sentir. Era la veu de la dona que només sortia de nits, quan el poble dormia. Eren les vuit d’un vespre de novembre, feia estona que era fosc. Anem, va, vaig dir, però Rita tenia un dels seus dies de nervis i, ara, aquella veu la distreia i la feia pensar en d’altres coses. Vaig notar que la curiositat li picava. Si Rita tenia ganes d’entrar a la casa, de segur que ho faria. Però ¿ho faria jo? Ella sempre estava molt més disposada a tot. Els altres no s’ho creien i pensaven que la fantasiosa i decidida era jo.
Aneu-me a buscar una mica de pa, va exigir la veu, al forn encara en quedarà, i amb un to no tan manaire va afegir: No digueu que és per a mi, jo ja m’apanyo i ells ja ho saben. Rita i jo ens vam mirar, ella amb malícia als ulls i càlcul també, el càlcul de saber si obeir i prou era interessant o si encara ho fóra més que l’obediència ens obrís la porta que sempre era tancada i ara només ajustada. Vaig aixecar les espatlles. Rita va moure el cap com quan em vol convèncer, quan vol que no m’allunyi, que el meu cor salti amb el d’ella. Jo també vaig moure el cap, per dir que potser sí, que vinga, que val. Us espero aquí, va dir la veu. No sé com, però la veu ens veia a totes dues. Per la botera va sortir una mà amb diners per a una barra de quart.
No hi havia barres de quart al forn, s’havien acabat, però nosaltres mostràvem les monedes al palmell obert de la mà i esperàvem. La fornera s’exclamava: Però si ta mare ja ha vingut aquest dematí... ¿per a què vols ara un quart? Rita i jo callàvem, callàvem tant que la fornera hi tornava: ¿per a què vols la barra? Ens parlava com si una de nosaltres no hi fos i nosaltres no contestàvem. Ens movíem ben a prop l’una de l’altra, com si anéssim en una barca riu avall, retenint l’alè i contenint la situació perquè la barca no ens llancés dins del corrent. Aguantàvem el braç estirat amb les monedes ben visibles i miràvem les dues barres de mig que quedaven al prestatge. Un crit de la rebotiga va demanar l’atenció de la fornera i la va fer anar cap a l’interior. La família sopava i la reclamava, a veure quan soparàs, vam sentir que deia el forner, rialler però empipat. Per vendre un tros de pa series capaç de no menjar res en tot el dia, encara va dir, i després va començar una d’aquelles converses que encara que el volum és alt no hi entens res perquè la gent parla a la vegada. Sí, sí senyor, va fer l’últim crit la fornera, així és el negoci, sí senyor. Va sortir encesa i disparada, amb un plat de verdura que va deixar sobre el taulell. Va agafar una barra de mig, la va partir pel mig i ens en va donar una meitat. I no diràs res, no, ens va cridar. Va, cap a casa!, va afegir, furiosa. Vam pagar i vam sortir.
Tornàvem cap al carrer del Castell en silenci. Totes dues devíem de pensar el mateix però no dèiem res. Més que d’altres vegades caminàvem com si fóssim una. Un acord perfecte, impossible, havia dit la mare un dia al metge. Anàvem lentament pel carrer Major, cap a la plaça de l’església i el carrer on, abans de la pujada del Castell, hi havia la casa de la porta tancada. A poc a poc, sense exagerar. No volíem cridar l’atenció de ningú, a la nostra edat tothom es pensa que et pot dir el primer que els surt de la boca i, sobretot, pensa que et pot demanar tota mena d’explicacions de tot. Com ara Quimet, que en sortir nosaltres del forn ja ens havia dit que no eren hores de voltar pels carrers. Rita l’havia aturat amb els seus ulls de bruixa i el vell havia dit: Tindràs problemes, si vas així, i havia entrat al bar fent un bon cop de porta.
Per un moment vam dir de passar pel carrer de la Lluna, que sempre està molt buit, però la gràcia era que ens veiés algú pel carrer Major, aviam com contarien les coses l’endemà segons què passés aquesta nit a la casa de la porta tancada. Prop de cal rellotger ens va deturar Carmeta de Campanilles, a qui li agradava passejar sola a l’hora de sopar. Estava plantada al mig del carrer amb una mà recolzada al maluc i amb l’altra fent-nos senyals perquè ens acostéssim i no passéssim de llarg, que ja m’explicaràs com es pot fer quan ella et saluda i et reclama, simpàtica com ella sola. ¿On vas, bruixota?, va dir amb la seva veu de garnatxa, així deien, nosaltres no havíem tastat encara la garnatxa, potser ho faríem aviat, per la festa d’hivern. ¿Que no sopes? ¿Ja ho saben, a casa, que rondes pels carrers? I ¿per a qui és aquest pa? Rita se la va quedar mirant fixament i jo ja sabia què passaria: deixaria els ulls en blanc, estiraria el cap endarrere i obriria els braços tan llargs com els tenia. Va donar la mitja barra de mig a Carmeta i es va situar en aquesta posició que la Campanilles coneixia de sobres. Carmeta va fer un pas enrere. Ximple, més que ximple, va exclamar, a mi no m’enganyaràs, no n’has tingut mai cap de visió. Desinteressada de nosaltres, se’n va anar en direcció contrària. Abans d’arribar al bar de Quimet es va girar i ens va cridar: Però potser un dia en tindràs una, tindràs una visió i aleshores veurem qui riurà. Carmeta no la comprenia, però era l’única que s’estimava més parlar amb Rita que amb mi.
Vam seguir cap a la plaça de l’església. A l’alçada de la barberia vam intercanviar mirades quan vam veure sortir un home del portal d’una amiga de la mare. Havíem jurat no dir-ne mai res i va ser com si no l’haguéssim vist. Per a les nostres coses nosaltres també volíem respecte i discreció (eren paraules de la mare quan parlava de la seva amiga), però poques vegades els aconseguíem. Segons com, encara era pitjor que Rita fos tractada com si no existís. Només la mare, i de vegades el pare, quan llegia novel·les, em preguntaven per ella, de tant en tant, però de normal feien el posat d’estar contents de veure’m estudiar quan, amb un llibre a la mà, jo no feia més que parlar amb Rita. No semblava que la realitat els interessés. Un dia Rita em va dir que les famílies eren així i constituïen (aquesta paraula li agradava molt) un lloc on són possibles coses que amb d’altra gent no acaben bé perquè, encara que uns i altres es poden arribar a enfadar molt, a l’hora de la veritat només la gent que constitueix una família de debò fa els ulls grossos, com si no passés res. Potser per això no li importava que ningú, tret de la Campanilles, no la saludés ni li digués res, que només parlessin amb mi. Estaven gelosos de la nostra unió. No ens ho dèiem però totes dues ho pensàvem.
Era freqüent que penséssim igual, però no era així sempre. Ara mateix jo trobava que Rita s’estava entretenint massa a la plaça de l’església, com si tot d’una no volgués anar a la casa de la porta tancada. Tornava a mirar la creu dels caiguts que penjava de la façana de l’església i a dir el nom vell de la plaça escrit a la pedra vella, molt vella, quasi il·legible, un rètol antic de lletres grosses: Plaça de la Constitució. Havíem parlat moltes vegades d’aquesta paraula que Rita preferia entre moltes, havíem preguntat a casa, havíem buscat al diccionari i fins ens havíem preguntat si potser nosaltres dues constituíem elements essencials d’un organisme. De quin organisme, no ho sabíem ni tampoc volíem preguntar-ho, ni a casa ni a l’escola.
Una altra vegada, Rita havia llegit en un llibre que el cor de les persones és com un claustre, una altra paraula que ens costava i alhora ens agradava.
La vaig agafar de la mà, li vaig prendre el pa que ja li estava a punt de caure perquè el braç se li cansava i vam anar cap a la casa de la porta tancada. La pujada del Castell, al final del carrer, no tenia il·luminació. Només una bombeta trista feia llum des d’un fanal al mig del carrer, a la frontera del davant de la porta tancada. Per aquella bombeta la gent sabia que la dona sortia de matinada. Rita encara dubtava. Els seus càlculs havien canviat des que havíem sentit la veu i anat a buscar el pa. La placa de la Constitució de vegades li feia aquest efecte. ¿Vols dir que no, que no hi entrarem?, vaig preguntar-li, una mica ansiosa i també alleugerida. La porta es va obrir en aquell mateix moment, de bat a bat. L’entrada també era molt vella, com a les cases més velles del poble. No s’hi veia ningú, i ben poca cosa de dintre: era negra i fosca com l’havíem imaginat.
Entra tu primer, Rita, va dir la dona des de dalt de l’escala, amb veu més tranquil·la que abans. Entreu totes dues, va afegir. Gràcies, vaig dir. Aleshores vaig veure que Rita ja no dubtava sinó que, sense que jo l’hagués vista entrar, era a l’interior i m’esperava al peu de l’escala.
Mentre pujàvem els graons, i com si ho acabéssim de decidir, vaig notar que Rita se’m fonia dintre i, com diria el diccionari, em constituïa.
Per a tots els altres, la meva amiga Rita es va acabar aquella nit, va desaparèixer dins de la casa del carrer del Castell.No pas per a mi. La gent deia després que jo havia millorat molt, que ja no era tan fantasiosa. És cert que puc parlar amb els altres amb normalitat. De vegades els escolto, però no sempre. No com a Rita. Només a ella li conto certes coses. I d’aquest costat del claustre, ella em respon.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000