 |
Enric Sòria
'La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997'
Proa
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Proa
|
|
14-v-1991
Ahir vaig anar per primera vegada a casa de Joan Fuster. La veritat és que sempre m’havia fet respecte importunar-lo amb la meua devoció personal. Pel que em conten, sa casa ja ha estat prou freqüentada. Supose que hi té a veure un punt de timidesa davant d’un escriptor que admire, però també la convicció que, als escriptors, com millor se’ls coneix, és llegint-los.
Potser per això, com a carta de presentació, li vaig enviar una fotocòpia del meu diari, abans que el publicaren. Se l’ha llegit i, a través del seu secretari, m’ha fet saber que volia conéixer-me. De fet, ja ens coneixem, i hem intercanviat opinions breument en alguna ocasió (una vegada el vaig incomodar amb un encomi no demanat de la seua poesia), però no deu associar, supose, el periodista entrevist de tant en tant amb l’escriptor del llibre. En tot cas, m’ha fet molta il·lusió. Ens ha presentat Heike, amb qui manté un tracte molt cordial des de l’època de 3i4. Alt, menys llarguerut que en les fotos antigues, però prou espigat encara. En el seu temps devia fer visió. Aire decididament civilitzat, urbà, amb un pòsit senyorial de fons (no de gran senyor feudal, més aviat de gentilhome acostumat als besamans i la ironia, o potser d’abbé il·lustrat, ric de silencis còmplices) que contrasta fortament amb l’opulència llauradora que el rodeja. Els seus gestos són ràpids i caminem amb un pas viu cap a un restaurant pròxim. Tot i que diu que es cansa fàcilment, no se li nota. Camina molt dret, amb elegància. Potser és una de les seues coqueteries.
Dinem un arròs suecà mengívol, però sense relleu. Em reconta l’anècdota de Pla i les estovalles de plàstic i opina sobre la situació lingüística a València, el got mig buit o mig ple. Després tornem a sa casa. Passats els temptejos inicials, la conversa és fluida. La dirigeix ell, escorant-la cap als records i la literatura. Em lloa la poesia, al seu parer estranyament negligida, de Bartra i de Brossa. Parlant dels costums dels escriptors, em repeteix aquest advertiment: «Recorda que el gremi és sanguinari.» No se n’exclou. Em pregunta pels meus projectes –que jo mateix desconec, ara com ara–, procurant no forçar l’interrogatori. La conversa va allargant-se i al final m’adone, potser més tard del que caldria, que està cansat. Sense gaire convenciment, inicie les maniobres de comiat, que són prestament acceptades per Fuster. En la porta, ens convida a tornar quan vulguem. Mentre tornem a València, m’he de reconéixer que havia esperat durant anys viure aquestes hores. L’escriptor, per descomptat, viu en els seus llibres. Aquesta sensació de plenitud no és menor per això. |
