| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | divendres, 13 de desembre de 2024

 EL PREGÓ DE LA FESTA MAJOR D'HORTA (MÀRIUS SERRA)

PREGÓ D’HORTA 2005, per Màrius Serra

Benvolguts convilatans, veïnes i veïns, hortencs i hortenques, dignes autoritats que sou aquí perquè nosaltres us hem escollit.

Abans de començar aquest joiós pregó de Festa Major, deixeu-me fer una consideració prèvia. Una Festa, com el seu nom indica, ha de ser una diada alegre i positiva. Ara bé, després dels tornados humans d’aquest estiu a les Festes de Gràcia i de Sants, el primer que se m’acut és una onomatopeia: Glups. Sí, sí, glups. Ja som conscients del que estem començant avui? Però vaja, un pregó que només digués glups seria el més curt de la història i no vull passar al rècord Guinness, de manera que he rumiat dues frases més. La primera és una frase feta: tinguem la festa en pau. La segona un eslògan, que té ressons llunyans, i fa: HORTA és diferent, o Horta IS DIFFERENT. D’entrada, Gràcia deriva en desgràcia i Sants en insans. Però Horta? Horta no. Horta Comforta i Recomforta. Basaré doncs el meu humil Pregó de Festa Major en la pregona demostració de per què Horta és diferent, a veure si així entre tots aconseguim tenir la festa en pau. D’entrada, aquests dies de notícies tremendes sobre l’huracà de Nova Orléans, recomforta recordar que la desgràcia del Carmel no es va endur ningú per davant. Després, cadascú tindrà la seva opinió sobre el que es podria haver fet millor i el que encara es pot fer, però com a mínim tots podem ser aquí ara amb ganes de començar una nova Festa Major. Horta és diferent. La meva solidaritat, doncs, amb tots els afectats per la negligència del Carmel. No només amb els que es van quedar sense casa, prou rescabalats, sinó amb tothom que encara no ha pogut tornar a la zona zero i han de viure per aquí per allà.

Jo visc a tres-cents metres del Carmel, però no vaig néixer a Horta. Sóc hortenc d’adopció. Als 7 anys vaig començar a anar a estudi a aquella mena de castell medieval que hi ha allà dalt, prop de la Ronda de circulació intermitent, que es diu Salesians d’Horta (quina gran escola, sobretot ara que hi poden anar noies!). Amb els anys em va agradar tant el país hortenc que hi vaig immigrar; vaig arribar a Horta des d’una llunyana població anomenada Noubarris, que és on havia nascut i ara m’he integrat tant que la meva filla Carla ja actua als Pastorets del Foment Hortenc. Deixeu-me, per tant, que també dediqui aquest pregó a tots els nouvinguts a Horta, encara que hagin vingut de més lluny que no pas Noubarris. Per cert, quan vaig voler immigrar jo em vaig instal·lar al carrer de Pitàgores, però els de l’Ajuntament s’entestaven a dir-me que allò encara era Noubarris. ¿On és la frontera? Tu surts del Mercadona per anar a l’Opencor (que és aquest aparcament que hi ha al passeig de Maragall per aparcar-hi en 2ª i 3ª fila, open tot l’any i aparca-hi de tot cor), i ja has travessat el Rubicó. Ja ets a Noubarris, el meu ex país.
Deia, doncs, que aquestes paraules vull que siguin no tant per als hortencs de tota la vida o de fa mitja vida (que ja els dedicaré totes les altres) sinó per als últims nouvinguts, vinguin d’on vinguin, sempre que vinguin en so de pau i amb (una mica de) ganes de treballar. Parafrassejant Torras i Bages, des de la línia blava de metro, Horta serà immigrada o no serà. I ara us faré una proposta lingüística. Hortenques i hortencs, deixem d’anomenar immigrants als nouvinguts (els últims i els de fa 40 anys). Immigrant és el gerundi del verb immigrar (andando, que es gerundio). El gerundi s’utilitza per accions que s’estan produint. Exemple: Ara estic parlant, fent un pregó. En canvi, hi ha un altre temps verbal que és el participi (Participi! Participació ciutadana!), per a coses acabades. He dit. He parlat. He immigrat. Els nouvinguts són nouvinguts, no nouvinents. Ja són aquí entre nosaltres. Per tant, immigrants no: immigrats. No viuen en un estat de viatge perpetu. Ja viuen aquí. Volem que siguin els nostres bons veïns, igual com dècades enrere ho vam voler amb la gent que venia al Carmel. I espero que ben aviat, si no ara, m’entengueu quan us parli en aquesta llengua que és nostra i pot ser de tots, perquè us la continuaré parlant incansablement. Recordeu la dentadura postissa? I si t’equivoques torna a començar. Doncs jo sóc d’aquests. Si no ens entenem, torno a començar i al final ens entendrem.

Incivisme rima amb turisme. No amb immigració. L’immigrat no va pixant pels carrers ni vomita sangria ni fa fotos a la babalà, si no té un motiu de pes, o artístic. El turista passa i l’immigrat queda. Horta, en això, també és diferent. Com que som gairebé en un racó del mapa de Bcn, doncs no circulen tants turistes com pel centre. Quants turistes perduts/amb mapa us heu trobat en els últims mesos? Tret del lamentable cas de turisme interior catastrofista dels barcelonins de l’Eixample que volien veure l’esvoranc del Carmel i era la primera vegada en sa vida que el trepitjaven, hi ha poc turisme. El turista passa d’Horta. Us proposo que nosaltres també passem d’ell. Si aquí al passeig de Maragall us demanen per la Sagrada Família envieu-los de pet cap al Parc del Laberint, que no els farà cap mal i potser s’hi perden. Si als turistes el que més els agrada és perdre’s. L’immigrat, en canvi, es queda. No passem d’ell. Us proposo que li fem saber que el volem aquí igual com ell ens hi ha de voler a nosaltres i, per tant, que també li fem saber com som, què pensem, com enraonem i com volem continuar sent.

Dit això, per part d’un immigrat de la plaça Virrei Amat, també voldria fer una proposta estatutària (als de tota la vida) per demostrar que Horta és, en efecte, diferent. Ara que s’ha d’aprovar l’Estatut, si els cal un últim Miravet… És a dir, si cal una altra punyetera reunió amb tots aquests llumeneres que porten mesos fent comèdia sobre l’Estatut i ara sí i ara no, estira-i-arronsa, que fins i tot han anat a recórrer a can Barça... Doncs bé, si els cal una última empenteta, jo proposo que la gentil empresa immobiliària que preserva per a la posteritat la masia de Can Fargas la cedeixi un dia a tots els nostres polítics per fer aquest últim Miravet, aquesta última i solemne reunió que ha de servir per pactar l’Estatut de Catalunya. I així potser passarà a la història com l’Estatut de Can Fargas. L’Estatut de Sau i l’Estatut de Can Fargas. A comarques agradaria molt, potser li diran l’Estatut de Can Fanga, però els hortencs n’estaríem igualment molt cofois. Molt orgullosos. Ja que la marabunta mediàtica ha establert que El Cor de la Ciutat salti directament de Sant Andreu a Sants, que ja es veu la influència missaire, doncs nosaltres, a banda de L’un per l’altre del Jordi Sànchez i del seu passat al Foment amb en Pompermayer i companyia, tindríem la joia laica de L’Estatut de Can Fargas. Motius per a la proposta? De tota mena.

1) Marc incomparable. Una masia al teixit urbà. No proposo la de Can Mariner perquè ja s’hi farà la biblioteca i perquè és poc discreta. Com que és la primera masia adossada de la història, els veïns que viuen en el que abans eren els jardins s’assabentarien del curs de les negociacions. I no pot ser. És indiscret. Molt millor en secret.

2) Però sobretot proposo Can Fargas perquè, a banda de la discreció, facilitarà el consens amb total seguretat. D’entrada perquè és un Mas (això li agradarà a l’Artur i als cius/seus), però és un Mas situat al passeig de Maragall (i això li agradarà al Pasqual, i no sé si als seus també, però com a mínim al Pasqual sí). Segur que, un cop dins, els embarga allò que no sona, i això li agradarà al Pep Bargalló. Potser hauran d’anar Dalt (i això li agradarà al Quim Nadal) perquè la cosa no els surti de Madre (amb la Manuela) i allà podran Saura (vull dir de seure) tots juntets per arribar a un acord, encara que l’acord els surti una mica Carod. I ja posats a reivindicar el Mas de Can Fargas per a la gent del barri, voldria assenyalar que té una Porta Bella a prova de Piqués informatius i que no hi ha dret que l’accés romangui encara Clos als veïns. Volem l’Estatut de Can Fargas!

Permeteu-me una reflexió final arquitectònica en la qüestió canfarguista: La zona de Font d’en Fargues, que és on visc, passejo i treballo, està canviant de fesomia a gran velocitat. Algunes noves construccions semblen búnquers emmurallats. Les finestres altes d’aquestes noves residències són àmplies, per capturar força llum de l’exterior, però les portes d’accés s’encasten en murs molt sòlids destinats a aïllar, a protegir, a separar clarament l’exterior de l’interior. Just al contrari del model tradicional de la masia catalana: finestres ben petites, tanques baixes i portes obertes. Una masia inscrita en un teixit urbà com el d’Horta hauria de mantenir aquest model de portes obertes.
Acabo amb una demostració definitiva de l’enunciat d’aquest pregó: allò que Horta és diferent.

Als ja famosos aldarulls de Gràcia i de Sants la guàrdia urbana i altres éssers uniformats se les havien amb penya sorollosa que anava col·locada o estava passada de voltes per la festa. Els veïns demanaven pau social.
Horta, en canvi, fins i tot en això és diferent. Aquí a la Vall d’Hebron els veïns ja estomaquen directament la guàrdia urbana i altres cossos uniformats. Ni pau social ni hòsties (bé, hòsties unes quantes) i esports d’aventura pel mig de la Ronda de Dalt. Ara saltem entre els cotxes, ara la tallem. Sembla un encierro de san Fermín.

Conec Monbau des de fa molts anys i sé quin pa s’hi dóna. Hi anava quan tenia setze anys a passar-hi moltes tardes de dissabte quan les narcosales eren les places i eren els carrers. Tants anys després, hi vaig encara cada cop que porto al meu fill petit a l’hospital de la Vall d’Hebron. Perquè el meu fill Lluís és drogodependent. Té cinc anys i va néixer amb paràlisi cerebral, però cada dia es fot al cos una medicació psicotròpica que no aguantaria ni el camell de Bob Marley. És un malalt. ¿Per què tots els bons veïns del barri quan em veuen passejar-lo pel carrer em considera tan i tan bon ciutadà per arrossegar una cadira de rodes i ningú s’oposa a que el pugui portar a la Vall d’Hebron? Els drogates que necessiten ajut també són uns malalts. ¿És que hi ha malalts bons i malalts dolents? ¿És que n’hi ha de primera, com el meu fill, i de segona, com potser el fill adolescent d’algú dels que ara m’escolteu, que ha pres un mal viatge i malda per abandonar-lo? Sé que és una problemàtica socialment molt diferent, però ¿ja s’ho han rumiat bé aquests irritats veïns que protesten amb mètodes tan semblants als que feien servir els esvalotadors de Gràcia?
Lamentablement, incivisme no només rima amb turisme. També rima amb victimisme.
Però no vull acabar aquest pregó de la Festa Major d’Horta de 2005 amb una reflexió tan agredolça, sinó amb una visió molt més positiva. Mèdicofestiva. Hi he rumiat molt, i com que la cosa de la narcosala ha tenyit tant aquests últims dies abans de l’inici de la festa, vull acabar fent un homenatge a uns quants metges per si teniu cap mal i el voleu resoldre per gaudir més i millor de la festa major d’Horta. Us aconsellaré, hortenques i hortencs que m’escolteu, set metges set que us curaran de tot mal. Són metges reals, i si algú està interessat en les seves adreces o telèfons, només m’ho ha de dir. Tots existeixen de debò i deuen ser uns veritables cracks en les seves especialitats:

Dermatòloga: Doctora Gratacòs
Dietista: Doctor Jordi Gana
Oftalmòleg: Doctor Boira
Otorrino: Doctor Callao
Uròleg: Doctor Dorada
Pediatra: Doctor Mohammed Baba
Ginecòloga: Doctora Concepció Jove Alegre

Amb aquesta alegria saludem el nounat d’aquestes Festes d’Horta
Visca la Festa!!!
Gora Horta!!!


 
 AVUI A VILAWEB...

Palma, a punt per a la revetlla de Sant Sebastià

El llibre digital català a la recerca de mercat

La flama de la llengua catalana continua viva a Prada de Conflent
----------
+ Anar a portada



   
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000