| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimarts, 17 d'octubre de 2017


dilluns, 15 de desembre de 2008
>

Adéu al trapella del cos

L'artista conceptual Jordi Benito (Granollers, 1951) va ser trobat mort dimarts de la setmana passada al seu estudi de Barcelona

MARIA PALAU. Barcelona

+ Una de les accions de Jordi Benito dels anys setanta.

«L'art mata.» Van ser unes de les últimes paraules que l'agitador cultural Vicenç Altaió li va sentir dir a un Jordi Benito ja molt –massa– emmalaltit. Els últims temps van ser molt durs físicament per a aquest artista obcecat amb l'obra d'art total que havia entregat el seu cos incondicionalment a la creació. Sense por a res. Una entrega arriscadament autodestructiva, al límit de la resistència, sempre traspassant les fronteres del dolor suportable. Quina paradoxa: precisament ell, un home menut de salut tan fràgil, és un dels artistes que més força física ha esmerçat en la pràctica artística. Estampant el seu cos contra la paret, arrossegant (il·legalment, no cal dir-ho) un cadàver d'un cementiri fins al Pompidou, clavant-se la mà al piano, untant-se amb sang de brau i penjant-se al sostre de cap per avall a la Fundació Joan Miró... Tot sempre semblava la seva última obra. Semblava que mai més tindria força per a res més. «Vet aquí el circ de l'acció. Benito era el trapezista de l'art corporal, abordava l'obra com si anés a lidiar un toro», emfasitza la crítica d'art Pilar Parcerisas. Força física que no se sap d'on treia i, és clar, mental, la que no li va fallar fins al darrer dels seus dies.

Jordi Benito va ser trobat mort dimarts a la tarda sobre la seva taula de treball, al seu estudi de Barcelona. Feia un parell de dies que no responia al telèfon. Feia temps, molt temps, que s'anava fonent, que anava desapareixent de mica en mica. «Ha mort treballant», deien com a gran i únic consol algun dels seus amics més pròxims. I la seva mort, diuen, és –aquesta sí– «la seva última obra». Segurament, Benito estava ultimant abans de morir el projecte de la seva nova instal·lació, un encàrrec de la Generalitat per a l'estació de Provença dels ferrocarrils. Una obra –un tribut a Pompeu Fabra– que curiosament l'endemà de la seva mort estava previst que es comencés a instal·lar. L'endemà... I s'instal·larà, però just passat les festes de Nadal.

«No hi ha cap dubte que Jordi Benito és el representant més important de l'art corporal a Catalunya i a l'Espanya dels anys setanta i vuitanta», proclama Parcerisas. Els anys setanta, els del salvament lluminós de la modernitat perduda durant la fosca dictadura. En aquest context va emergir el seu art, que esgarrapava una mica d'aquí i d'allà de Tàpies, Beuys i Merz i alhora s'esquitxava amb la tradició del romànic «i la de la sang», remarca Altaió.

Benito era el més jove de la generació dels conceptuals, i també un dels més peculiars. «A diferència de la pràctica antiartística que caracteritza els conceptuals, Benito té inquietud per redefinir l'espai simbòlic per dissenyar l'espai artístic de manera artesanal», explica Altaió. D'aquí els seus dissenys en bars i restaurants. I el disseny radical a la seva pròpia casa, amb una banyera impactant i immensa de color negre.

Per Parcerisas, i per molts altres, Benito, wagnerià fins al moll de l'os, va crear al llarg de la seva trajectòria amb una «dignitat heroica» fusionant l'art i la vida, convertint la seva vida en el teatre de la seva obra. La dignitat i l'honestedat, també, de l'artista que mai va demanar una subvenció, i això que algunes de les seves obres representaven una gran inversió de diners, diners que no tenia. De fet, va passar gana.



ON SÓN LES OBRES?


La fusió era tan perfecta que Benito era artista i personatge. Amb el seu gest aristocràtic, «de cap de clan». Amb el seu barret i tota la indumentària estrafolària, prototipus d'artista pintoresc. «Era una mena de bruixot del temple de l'art total. Profundament tendre», exclama Altaió. Tot un personatge de l'art català: de tracte no fàcil, per no dir difícil (excepte en el seu entorn íntim, on l'adoren); esquerp a la vida petit burgesa; conflictiu de mena, i un esperit provocador. Un trapella. «Sempre posava el llistó molt alt», subratlla Parcerisas.

El Museu de Granollers és la institució que custodia la major part d'obres de Benito. A la col·lecció del Macba només n'hi ha una (Piano Track, procedent del Fons d'Art de la Generalitat de Catalunya). La minsa presència al principal museu d'art contemporani de Catalunya preocupa a molts. «El Macba mai no es va molestar per res de Benito», lamenta Parcerisas. El Museu de Granollers, doncs, està cridat a ser un dels vetlladors i difusors clau del llegat de l'artista. Benito feia temps que vivia a Barcelona però mai es va deslligar de la seva ciutat d'origen. La directora del Museu de Granollers, Carme Clusellas, no fa gaires dies que va tenir una trobada amb Benito. «Bullia d'idees. Estava brillant», indica. Van parlar de tirar endavant el projecte de catalogació de la seva obra, amb l'auspici del KRTU. No serà el mateix sense ell però el projecte continua vigent.



 NOTÍCIES RELACIONADES

>Fer-nos pensar i sentir

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.