—«Que no has de venir mai al Perxe del Molar?» –em diu

—«Ja m'agradaria, ja!» –li contesto.

—«Doncs, au, vine, dinem i parlem!»

Així ho vaig fer: vaig anar, vam dinar i, com a mínim, vam disposar d'un parell d'horetes per intercanviar impressions sobre els «canvis» que es van succeint –entre els quals, el «climàtic»–, en aquest petit rosari d'inclemències que sovint és la vida. Passa que, en el curs dels deu últims anys, la Roser Vernet Anguera (el Masroig, Priorat, 1955) ha estat tan enfeinada –de fet, des dels vint anys, el 1975, ho ha estat sempre– que no havia tingut gaire temps més que desitjar-li: «Vinga, avant!», entremig de les pancartes de les grans manifestacions catalanesques en defensa de la terra.

I és que aquesta mossa, sorgida de l'agre de la vinya i de la sang del Masroig (Francesc Vernet) i del Molar (Filomena Anguera), és tot un caràcter. En aquests últims quinze anys s'ha parlat molt –com és ben sabut– de la recuperació vinícola al Priorat, i aquesta revifada, com que s'han remenat molts «quartos», s'ha fet reposar (com si fossin els únics protagonistes) en els grans noms dels propietaris de vinyars, cellers i enòlegs de prestigi. Uns havien fet la inversió –i pel que sembla amb molt bons resultats– i la immensa majoria, molts des de l'emigració, tractava de treure faves d'olla com podia.

Va ser el cas, per exemple, de la Roser, que de seguida es relacionà amb els nuclis polítics, culturals i patriòtics més exigents de la catalanitat del final del franquisme, que la portaren, de 1977 a 1984, i no pas volgudament (tu ja m'entens), a París, Bèlgica i Sant Miquel de Cuixà, un bon tríptic geogràfic per a una alternativa d'alliberament nacional –com es deia a l'època– similar a la que va tractar de fer Francesc Macià des de Prats de Molló, que s'hagué d'exiliar, justament també, a Bèlgica. Amb la substancial diferència que retornà per encapçalar ERC i, amb ella, la presidència de la Generalitat, refundant l'esperançada República.

La brutalitat del franquisme i els tripijocs de la transició (1975-1980) van foragitar de l'escenari parlamentari català gent com la Roser, que ha revertit la situació en un combat sense treva, des de les vessants de llicorella del seu ondulat país natal, per cantar les quaranta –i les deu de les darreres– a un conglomerat politicofinancer empresarial que, en general, no creu que actuï en benefici del comú de la gent i del territori.

Amb aquesta dona pocs romanços. Al costat del seu abrandament per una renovació a fons de la cosa política (en el sentit de fer moure la base social) pot quedar extasiada veient el pas d'un vol de falciots que, per davant de la casa mairal del Perxe, al Molar (convertida de fa uns anys en refugi rural), esvaloten el cel com un esbart de cantaires. En aquest casalot, que guarda la memòria literària del seu estimat Joaquim Soler, afegida a la del vi –substancial en aquest terreny– s'hi projecten conferències, exposicions, presentacions de llibres (Maria Antònia Oliver, August Bover, etc.) i, en el fons, és un fòrum per a tot el que es cou de nou en aquesta comarca de tant de caràcter. I és que, com altres que han conegut les rebregades de l'allunyament (sigui a Barcelona o més enllà), a vegades necessari per estimar més i millor la terra que s'ha hagut de deixar, Roser Vernet ha fet tots els possibles –al llarg d'una agitada vida– per no perdre mai el contacte amb els seus orígens.

Nascuda l'any de la pedregada, el 1955, un any després venia el de la gelada, però ni pedra ni gel van poder domesticar el seu tremp de dona feta amb tot el dolor, però amb tota la ràbia, per la pàtria subjugada. El seu pare també va passar les seves; la filla en multiplicaria l'actitud pocs anys després. Em recorda, els anys 1972-73, les reunions de jovent al campanar de Móra, a la Casa Gran (Bellmunt) i al Mas de Magrinyà (entre Marçà i la Torre de Fontaubella, allà on els ferits de la batalla de l'Ebre eren curats), unes trobades convocades per l'impuls d'uns capellans que no feien altra cosa que esperar l'estofat de la majordoma (els Masip, Gonell, Rebull, Sáez) i que reunien els joves inquiets del moment: lo Cosme de la Torre de l'Espanyol (a qui vaig conèixer uns anys abans), la Neus de Gratallops, el Joan Lluís Mauri, de Móra la Nova (sempre en el record) i, entre tants altres, els falsetans Joan Borja i Ramon Aleu, que van decidir millors rutes. També hi havia concilis de formació marxista (amb ressopons cinematogràfics dedicats al tango de París), al seminari de Tortosa (veigues!), que donava Josep M. Balcells, llavors capellà, periodista i que també es buscà noves rutes polítiques. La Vernet, amb aquestes ganes de «complicar-se» la vida que sempre ha tingut, va decidir formar part del FNC (Front Nacional de Catalunya). Les últimes amistats devien dir: ja madurarà. Per sort, no ho ha fet.