Quan va tornar del seu exili europeu s'incorporà al Priorat i, com que hi havia tot el sarau anti-OTAN, s'hi afegí, sense trobar, naturalment, els companys amb els quals es reunia. Aquell darrer any, vist com anava el «cambio», va matricular-se de filologia catalana a la Universitat de Barcelona, i allí va conèixer el novel·lista Joaquim Soler, que va suposar el «canvi» veritable que la seva vida esperava. La dècada dels noranta feinejà a l'Institut d'Estudis Catalans i, en produir-se el 1997-98 l'inici del terrabastall eòlic per part de la Generalitat convergent, va concloure que allò no podia quedar així, i va fer mans i mànigues, continuant la feina a Barcelona, per estar present a les lluites populars que es preparaven al Priorat, en les quals ella tingué una aportació decisiva.

Van ser els anys inicials de la Plataforma en Defensa del Priorat, 1999-2002, durant els quals, com a portaveu, va portar a terme aquest remenament d'energies col·lectives, al costat de Roger Pascual, Maria Carme Simó, Pere Audí, Toni Romero, Josep-Ramon Miró, Oriol Ponti o Jaume Passans, gent d'aquí i d'allà, de Bellmunt, Marçà, Falset, Cabacés o Poboleda. Van voler un Acord pel Priorat, que amb dificultats van extreure dels polítics. Una llarga història que algun dia s'haurà de contar amb detall. Després de tanta reunió, manifestació i manifest per evitar el desordre eòlic, i per tal d'assegurar que aquests paisatges podran viure per fi en pau, la Roser i companyia han proposat la creació de l'entitat Prioritats, a fi d 'aconseguir que la Unesco declari el Priorat patrimoni mundial de la humanitat, que ja és el màxim a què es podria aspirar. Tot això ha anat arribant després que, el 2004, s'embarqués en el gran projecte de muntar al Molar la casa rural El Perxe, que representa el seu assentament –jo crec que ella desitja definitiu– en aquesta seva terra i sota aquest cel de falciots on tan agradable és sestejar-hi havent dinat.