L'Assemblea Okupa de Barcelona comptabilitza 151 immobles ocupats i «reivindicats» pel col·lectiu, la meitat de la xifra total que ha detectat l'Ajuntament. «Reivindicat» és aquell espai els ocupants del qual han contactat amb l'assemblea i s'han vinculat al moviment, més o menys organitzat, que gira entorn d'aquesta. Això no significa una manera de procedir unitària, explica un portaveu, sinó que tots treballen en xarxa i se signifiquen ideològicament de manera més o menys explícita, tot i que cadascú pot mantenir plantejaments fins i tot divergents sobre com abordar diverses qüestions. L'heterogeneïtat del col·lectiu (que també arriba als usos que es donen als espais, des d'habitatges fins a veritables centres culturals o de reunió, on es poden desenvolupar des d'exposicions o tallers de tota mena fins a festes multitudinàries), dintre dels postulats d'extrema esquerra en què es basen els seus plantejaments ideològics de base, va a més a mesura que creix, fins al punt que quan es produeixen fets com ara els aldarulls de la nit prèvia al desallotjament de La Fera, a Gràcia, l'estiu passat, l'assemblea no es pronuncia. És cada casa o centre social el que, si ho troba oportú, fa un comunicat expressant la seva posició.

El fet que el fenomen s'estengui més enllà del col·lectiu està perfectament assumit per l'assemblea, que admet que el perfil actual dels esquàters és molt més heterogeni i que ara les ocupacions «tenen poc a veure amb les dels noranta». Fa un parell d'anys l'assemblea es va plantejar «normalitzar» la pràctica i va crear una «oficina de l'okupació» per oferir assessorament. L'any passat van atendre 400 consultes, i aquest any esperen tancar amb una xifra similar. Han atès sobretot joves d'entre 20 i 25 anys que volien informació per ocupar espais com a habitatge o com a locals d'assaig, però també famílies i grups d'immigrats sense papers. El portaveu de l'assemblea argumenta que la nova norma de civisme ha accentuat la pressió sobre molts indigents: «Els han fet fora del carrer i els han portat a ocupar.»

Aquest podria ser un, però només un, dels factors que explicarien el fet que el nombre d'espais ocupats es mantingui o fins i tot creixi, i que el mateix consistori admeti que Barcelona està al capdamunt del rànquing estatal d'ocupació. «La resta, fins i tot ciutats com ara Madrid, estan on estàvem nosaltres fa 10 anys», explica el regidor de Seguretat, Ferran Julián. El model de creixement urbanístic de Barcelona, que per falta de sòl només es pot basar en la remodelació, també hi contribueix, segons el regidor, i també els entre 20.000 i 25.000 pisos buits que calcula el consistori que hi ha a Barcelona. L'oposició, especialment el PP, es decanta per la tesi de l'«efecte crida» propiciat per la, a parer seu, benevolència amb què les autoritats municipals han abordat fins ara la qüestió.

Els districtes de Sant Andreu i Gràcia són els que concentren més ocupació. Segons les xifres de l'Ajuntament, a Sant Andreu es concentren un 20% dels 313 immobles usurpats a la ciutat, i a Gràcia, un altre 18%. Els segueixen Sant Martí (14%), Horta-Guinardó (12,5%), Sarrià (10%) i Ciutat Vella (10%). On menys implantada està aquesta pràctica és a les Corts i l'Eixample, on la presència esquàter és gairebé residual.

Aquest és el panorama en funció del qual treballa la comissió municipal, que ha d'afrontar la realitat que la pressió policial no ha aconseguit, fins ara, reduir el fenomen, que sembla complir fil per randa el lema «un desallotjament, una altra okupació». Aquest any l'Ajuntament comptabilitza 118 desallotjaments, tot i que els Mossos d'Esquadra diuen haver rebut avís per efectuar-ne només 101 (i no en tots els casos van haver d'intervenir perquè amb freqüència l'espai es buida abans que actuïn). Julián, però, no sap quantes ocupacions s'han produït el 2006. «És impossible saber-ho. Quan algú ocupa un espai no va a apuntar-se a cap cens.» Això no ho diu Julián, sinó el portaveu de l'Assemblea Okupa de Barcelona. Ni ell ho sap.