| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dijous, 18 d'octubre de 2018


dijous, 11 de maig de 2006
>

Els amors (i desamors) de Casanova a Barcelona

Espasa reedita les «Memorias de España» i hi afegeix una investigació sobre les intrigues polítiques i amoroses amb què va topar l’aventurer venecià, que va acabar empresonat a la Ciutadella

PILAR GÓMEZ BEDATE / VALÈRIA GAILLARD.

«...he arribat a Barcelona en despuntar el dia. No dista de Tarragona més de vint llegües. L’amo de l’hotel de Santa Maria m’ha allotjat molt bé. Era un vell suís. M’ha dit en secret que havia rebut ordre de la Nina de tractar-me bé i de tenir amb mi tota mena d’atencions.» Amb aquests bons auguris aterra a la capital catalana un tal Giacomo Casanova (1725-1798). Som a final del 1769 i l’aventurer venecià, expulsat de París, fa gairebé un any que viatja per la península Ibèrica a la recerca de tranquil·litat i, si és possible, una bona feina. Però Casanova no només fracassa en els seus objectius, sinó que, a més, serà empresonat a Barcelona –i abans a Madrid–, embolicat en un afer de lluita de poders. De l’episodi barceloní recorda sobretot els fets «divertits» i «extraordinaris» que li succeeixen. Enredat amb Nina Bergonzi, la segona ballarina del teatre de la Santa Creu, inflama la gelosia del comte Ricla, el capità general, que la manté com a «amant oficial». Finalment, acusat de portar passaports falsos, l’empresonen a la torre de Sant Joan de la presó de la Ciutadella.

Aquest és un dels darrers capítols de les Memorias de España de Casanova, traduïdes el 1986 pel poeta i escriptor Ángel Crespo i que Espasa acaba de reeditar. La nova edició incorpora un pròleg i un article de la casanovista Marina Pino, autora dels assajos sobre l’in tel·lectual venecià Casanova, la pasión de fornicar (Temas de Hoy, 1991) i Un feroz apetito (RBA, 2002, premi Sent Soví). «Casanova venia de París i li agradava el país, però a Barcelona es troba un ambient molt repressiu i enmig d’una lluita de poders entre el capità general, el llibertí comte de Ricla, i l’arquebisbe Joseph Climent, que va dur a terme un procés secret perquè l’amant de Ricla, Nina, desaparegués.» Sobre si Ricla, governador a Catalunya, va empresonar l’aventurer per una qüestió de gelosia –Casanova no s’amaga de les seves relacions amb la ballarina–, Pino es manté prudent: «És versemblant, però no tenim cap document que en doni testi moni.»

La periodista, que fa dos anys que investiga l’estada barcelonina de Casanova, se centra en l’escàndol al voltant de les relacions de Nina i el governador, que van acabar amb l’expulsió de la ballarina. Per documentar-se ha acudit a dietaris de l’època, com ara els del baró de Maldà, el comte de Creixell i Josep Fàbregas, però la feina ha estat difícil: «La censura i l’autocensura a Catalunya era molt forta, la majoria no s’atreveixen a parlar de l’escàndol i no en donen testimoni, només el mencionen. En canvi, un francès que era a Barcelona en aquell moment, P.-N. Chantreau, explica la mascarada i com va anar l’expulsió, que va ser sonada».

La qüestió és que Casanova es va estar uns quaranta dies empresonat abans de marxar a Perpinyà. Tot i que en les memòries tracta el tema amb certa ironia i recorda el bon tracte que hi va rebre (comparat amb Madrid), Pino apunta que devia ser una experiència força amarga: «Malgrat les dificultats, sempre es manté estoic i mai deixa de tenir moral.» Comparant les seves memòries amb les de Rousseau –que li van servir de model–, l’especialista diu: «Casanova assumeix el seu passat i fins i tot els seus errors, mentre que Rousseau només es justifica. La gran diferència és que Casanova va ser feliç i va aprofitar al màxim la vida.» Sobre un altre tema inevitable, les dones, Pino en dóna una visió diferent de l’habitual: «Contràriament a Don Juan, Casanova mai és infidel. Sempre s’e namora encara que no li dura gaire, però és honest i no s’arriba a casar mai perquè vol mantenir la seva llibertat.»

En la seva recerca, Pino ha descobert elements clau, com ara que Ricla era vidu, i ha anat polint les «inexactituds» de les memòries de Casanova, farcides de dates equivocades. Ara preparara una segona part de la investigació sobre les persones que van tractar el venecià a Barcelona (com ara el comte de Peralada) i el seu empresonament. Aquí la dificultat és trobar documentació, ja que els arxius de la presó de la Ciutadella es van cremar al segle XIX. Pendent també queda la traducció de la resta de les memòries de Casanova (3.500 pàgines), una tasca que Crespo no va poder en llestir.


Tot just faig vint passos sota les porxades, sent la nit molt fosca, i em veig assaltat per dos homes. Em tiro enrere violentament, desembeino l’espasa cridant ‘assassins’ i l’enfonso en el cos més proper, i després salto de les porxades al carrer pel cim del parapet que els vorejava. Al mateix temps escolto un tret de fusell, o de pistola, em salvo corrent, caic, m’aixeco sense preocupar-me de recollir el meu barret i, sense deixar de córrer i amb l’espasa nua a la mà, no sabent si estic ferit, arribo al meu alberg sense alè i poso al taulell l’espasa ensangonada.


 NOTÍCIES RELACIONADES

>Crespo i les memòries

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.