Estampada en un raig de llum sobre la cortina de vellut vermell es llegeix Barcelona 7 dreams. El petit teatre del Poble Espanyol s’ha especialitzat en acomiadaments de fadrins i fadrines. L’aire digne del clàssic cabaret dels anys vint de París i Berlín, també dels trenta de Barcelona, panteixa a l’interior d’aquest local nocturn farcit d’un públic atípic. El darrer cabaret, diuen els entesos, encara que se’n podrien sumar alguns altres com el Picasso. Noies i nois, majoritàriament d’una vintena d’anys, omplen per separat llargues i no tan llargues taules. Corre la sangria, l’ambient s’escalfa. La llum s’abaixa i el gracias por venir sona segons abans que Víctor Guerrero faci l’entrada estel·lar. Armilla de lluentons vermells, cara perfectament maquillada i molta seducció, també molta ironia i bon humor.

Comença el xou. Un jove vestit de mañico cerca guerra de bon començament: «Queremos que nos devolvais los papeles de Salamanca.» «Et prometo que després et cantaré una jota però ara deixa’m actuar», el frena Guerrero, alhora que li amolla un bon raig de verí; ho fa dirigint-se al públic que majoritàriament omple la sala, solters. «La vostra mare perdrà una filla i a canvi guanyarà un idiota.» Guerrero intercanvia ambdós idiomes: «Ja se sap, si no treballes en català no et subvenciona la Generalitat.» Ell, que ha estat director artístic de multitud de sales exceptuant el típic El Molino, comparteix la glòria de la nit amb el coreògraf, ballarí, a més de cantant i showman de reconegut prestigi internacional, Alfonso Cerón, que es transforma en un escanyolit encara que elegant Frank Sinatra. Al Seven Dreams, les plomes de vedets són substituïdes pel fuet d’Isel de Melo, que aconsegueix deixar en ridícul el maño. No s’hi esforça gaire, es lleva sol els calçotets sense reparar que al darrere hi havia un mirall. El boy també hi té cabuda en aquest espectacle difícilment classificable que intenta sobreviure a la desesperada adaptant-se als nous temps.