L’any 1925, l’àvia d’Araceli Gil obrí la perfumeria Gil al carrer Nou de la Rambla. La més apreciada clientela d’aquest negoci familiar, que ha passat de mare a filla i que ara desapareixerà amb la neta, la trobam en el cabaret i el music hall de l’època. Juanita Reina, la Bella Dorita, Sara Montiel... formen part d’una llarga llista de clientes, entre les quals hi havia des de primeres vedets fins a transvestits de tercera fila i noies d’ambient. «Abans les dones eren diferents, més coquetes, portaven perruques de cabell natural fetes a mà, no sintètiques com les que venen els xinesos a 10 o 5 euros», es lamenta. De nostàlgia s’omplen els records de joventut d’Araceli: «Coneixia tots els teatres per dins, acostumava a acompanyar una parella de maquilladors homosexuals, es deien el Manolo i el Manteca.» Les parets de la perruqueria estan farcides d’antics cartells i fotografies de vedets, moltes d’elles desconegudes pel gran públic, quasi totes mortes. Diu que el negoci rutllà com mai durant els primers anys trenta, quan La Criolla estava en el màxim apogeu i que, precisament, el daltabaix esdevingué quan una bomba de l’aviació francesa ferí de mort el local el 1938.

La Criolla s’inaugurà el 1922 en ple carrer de Cid, llavors era la preferida per homosexuals i transvestits. Joaquim Roglan explica a La Barcelona erótica (Angle Editorial) que aquest fou «el local més popular del Barri Xino i el més llegendari de Barcelona pel seu ambient d’allò més canalla», i cita l’escriptor francès Gui Beffese, que el «visità i al·lucinà»: «La Criolla és el pont que uneix la gent de baix amb la de dalt, un públic selecte i aquest sector de la societat que es denomina gent honrada, gent de posició amb aurèola d’honradesa». A Nits de Barcelona –la primera edició és del 1931; Proa en féu una darrera reedició el 2001–, Josep Maria Planes, considerat un dels pioners del periodisme d’investigació de Catalunya, descriu amb tota mena de detalls com era aquest local abans destinat a una fàbrica de filats i teixits i com substituïren la «miserable sobrietat dels primers temps» per «un paisatge tropical: negres, micos, cocos i palmeres». Conta com sonava aquella orquestra que «feia la música més esfereïdora de la nostra vida», i com eren les dones que hi treballaven; «estaven situades generalment un bon tros més avall de tota redempció possible». En aquest llibre, Josep Maria Planes «evoca el cabaret sense identificar-se amb el seu esperit», en paraules de Carles Soldevila. Parla de l’Excelsior, «la realització més aproximada del cabaret que tenim a Barcelona», del Cafè Català, del Grill del Ritz, de l’Edén Concert, on el 1919 el transformista Edmon de Bries triomfava imitant estrelles com Pastora Imperio i la Bella Chelito.

Quan la República tocà fi, transvestits i homosexuals se’n tornaren a les catacumbes. Durant la dictadura franquista sols el Gambrinus permeté que els gais alternassin amb els artistes. Mort Franco, aquell món de plomes i lluentons i espectadors delerosos de veure i tocar pits tornà a ressorgir d’entre les ombres i cobrà força a la Cúpula Venus, el Barcelona de Noche i els locals de la cadena Ferrer, el Panams, New York, Mister Dolar i Starlet, on es va fer famosa Bibi Andersen.

El tancament d’El Molino, obert el 1910 amb el nom de Petit Palais i que acabà sent el music hall més emblemàtic de Barcelona, simbolitza en certa manera la desaparició d’un gènere que «va morir perquè fou incapaç d’adaptar-se als nous temps», apunta Joan Estrada, membre de Roba Estesa, un grup que apostà de valent per fer surar el cabaret a la Cúpula Venus.

Les estrelles del monòleg, com ara Dani Pérez, Godoy i Carles Flavià, són d’alguna manera els hereus d’aquell gènere tan estigmatitzat. Els dilluns, a partir de les tres de la matinada, a la discoteca Metro (ara temporalment tancada per obres) el públic té la possibilitat de reviure part d’aquell món a través de la posada en escena d’un espectacle que condueix el transformista Toni Arroyo, i que compta amb l’actuació d’una icona del món gai, Perica Duval; un madrileny de tatuatge i el Marca sota el braç que de nit es desprèn de la imatge de paleta per transformar-se en la petarda més estimada de la sala: la Cinderella, una ventafocs més irònica i picant. En aquesta línia es trobaria la Terremoto de Alcorcón (que imita Madonna), Chicos Mambo i Clònic Biònic.