dissabte, 1 d'octubre de 2005
> Manel Marí guanya el primer premi Mallorca de poesia
El premi de narrativa en català més ben dotat queda desert
AINA VIVES / Palma
Manel Marí (Eivissa, 1975) es va emportar ahir vespre el primer premi Mallorca de poesia amb l'obra No pas jo , un llibre de poemes i no un recull que s'estructura en tres blocs i en què l'autor realitza una diagnosi punyent d'una societat que ha caigut en l'adotzenament. Com s'havia anunciat, la primera edició del premi de narrativa va quedar deserta.
+ El poeta eivissenc va arribar ahir dematí a Mallorca des de València, on resideix, per recollir el premi.
|
El Consell de Mallorca pretenia transformar l'acte d'entrega del premi de narrativa més ben dotat del territori de parla catalana en una cita ineludible, però ahir vespre no hi va haver premiat de narrativa encara que sí que n'hi va haver de poesia. L'eivissenc Manel Marí es va emportar el primer premi Mallorca de poesia amb l'obra No pas jo, un llibre de «propostes orgàniques molt compactes» estructurat en tres blocs o dues parts i un apèndix. En el primer bloc, l'autor mira «d'il·lustrar en poemes una espècie de diagnosi d'una societat que ha caigut en l'adotzenament, és a dir, que està disposada a ser dominada sense plantejar-se pràcticament res». En la segona, Marí explica la resposta de l'individu o l'intent de resposta davant aquest «atrinxerament» a través de «la ràbia i no pas la impotència». L'apèndix ve a ser una síntesi i també un homenatge a un llibre d'Alejo Carpentier, El reino de este mundo. L'obra està escrita en estàndard, «com feia Marià Villangómez». L'autor afirma que ell es posa sota la tutela del seu compatriota. El llibre està escrit en un to «generalment dur» i una mètrica pràcticament en desús, en octosíl·labs. Manel Marí assegura que aquesta obra en cap cas és individualista, ans el contrari, «respon a la necessitat de fer pinya per mirar de fer trinxera».
El poeta eivissenc no és un dels joves escriptors autoanomenats imparables encara que ben bé podria encabir-se dins aquesta dita generació literària. En exposar-li aquest fet, Marí comenta que s'identifica amb persones i no amb manifestos, i afegeix: «Hi ha dos imparables que són impagables.» Després cita els noms, Isidre Martínez Mazo i Maria Josep Escrivà. En canvi, lloa altres imparables, com Manuel Forcado, un «magnífic gran poeta», i Sebastià Alzamora, la intriga fins al punt de superar l'entusiasme. Per Marí, el premi representa un «descans per als meus creditors» i «una gratificació; em quedo curt si dic que estic content».
|
)
