 |
ELS TOP 7 DE En Pere Grull 25/07/2003 06:00
|
El verbívor Sadurní Girona ens inspira el penúltim fòrum de la temporada en fer-nos saber una de les seves dèries: col·leccionar els termes que troba a faltar al diccionari català. En concret, el terme que suscita aquest fòrum és "perogrullada". El famós Pero Grullo castellà saltà a la fama dels amants de l'obvietat per les seves veritats com punys. En Sadurní afirma haver trobat un equivalent francès (lapalissade) però ens demana algun terme català per definir una "obvietat òbvia".
O sigui, que es tracta d'emular en Pero Grullo en la llengua llur. Com en diríem de les "perogrullades", en català? A més, ja posats, afegim una petició al repte. També volem personatges catalans que hagin entrat al llenguatge ordinari. No cal que siguin gaire més historiats que en Grullo. Per exemple, el diabòlic Pere Botero. S'apreciarà l'antiguitat catalanesca, però també admetrem nouvinguts com el francès Rocambole de les situacions rocambolesques o fins i tot el toscà Dant de les dantesques.
Com sempre, la millor aportació de la setmana rebrà un exemplar d'un llibre verbívor recomanat. Aquesta setmana, per al·lusions inspiradores, un exemplar del volum editat per Enric Gomà amb les expressions escoltades "Al Carrer" per gentilesa d'Ara Llibres i de la llibreria virtual llibres.com.
1. "Perogrullades": Bertranades....
El guanyador del fòrum és Xavi Gil per la seva recuperació de les "bertranades":
“Jo sempre n'he sentit a dir 'bertranada', però després de llegir http://idd01yq8.eresmas.net/Fitxes/Textos/P/perogrullada.htm.ja no n'estic segur...”
1. Epònims documentats: Grans desconeguts
Ferran Gil ja fa temps que confecciona una llista de "famosos desconeguts" relacionats amb frases fetes: “El coño de la Bernarda , La flauta de Bartolo , La fava de'n Catà , El cul de'n Jaumet , Rita la cantaora , Ta tia Nana , Posar-se com el Quico , Alt i prim parent de'n Bufa , Felip tanca l'aigua/la porta , Fulano, sotano i mangano , Manolo Pirolo/Cabezabolo con un palillo se aguanta solo , El Pepito va de curt , El burro del tio Coca , El Robert de les cabres , La puta Hilaria , …”
1. Epònims inventats: Pep del Gel
Jordi Romagosa ens tramet dos clàssics populars:
“PEP DEL GEL. -A casa del meu avi sempre s'anomenava així al terrible Stalin. També anomenàven GUTIERRES als urbans de gorra de plat.”
2. "Perogrullades": "Decalaixades"
El raonament proposat per Lluís Cintas és d’una evidència aclaparadora:
“En català a una cosa òbvia en diem que és "de calaix", així doncs, una "perogrullada" seria una "decalaixada".”
2. Epònims documentats: Records de petita
Núria Canyelles recupera els epònims de la seva infantesa; ara però ben documentats:
"Estigues quieta que sembla que tinguis el ball de San Vito”, (…) “Ets com el cul d'en Jaumet, no pot estar ni assegut, ni dret.", (…) "Que et penses que som de Cal "Rotxil"?", (…) "Guaita'l, sembla el moro Musa"…”
2. Epònims inventats: Mots que poden derivar de noms o cognoms
Agustí Casals i Guiu ens ha ben encaterinat amb la seva aportació:
“Quant a mots possibles derivats de noms de persones, se m'acut el d'"encaterinar-se", com els devia succeir sovint, tant a l'exímia novel·lista i poetessa Víctor Català, com a la comtessa Caterina Albert del s. XV, pel que diuen les cròniques. No sé si també hi cabria el d'"esparverar-se", perquè conec una bona noia que es diu Montserrat Esparver (o potser, mal escrit, Esparbé), que sempre que me la trobo i li ho recordo se m'esvera…”
3. "Perogrullades": Obvidències
Destaquem l’empírica proposta d’Agustí Casals i Guiu,
“Proposo que, com que una cosa òbvia és del tot evident, posats a inventar un mot (com ho fou l'entrepà al seu moment), en contraguem els mots i en diguem, simplement: "obvident". No ho trobeu obvident?”
Sense oblidar, obvidentment, els exemples amb que la il·lustra: "palerm" (…), "claigua" (…), "xocospès"(…), "requepatent"; (…), "requeteclar(…), "bendecaixó(…), "perpujari" (…), "caupelpès" (…), "dunoralluny" (…), "saltalavista (…)"
3. Epònims documentats: Estraperlo
Àlex Lloreda ens recorda un clàssic històric:
“La menció a Lerroux del company Daniel em fa venir al cap la paraula "estraperlo". Segons va llegir una vegada, aquesta paraula està composta per la contracció dels cognoms Strauss i Perl. Aquell parell d'elements, d'origen austríac si no m'erro, van protagonitzar un escàndol financer que va acabar ensorrant el govern d'Alejandro Lerroux durant la II República espanyola (sembla que un bon nombre de membres del Partit Radical hi estaven implicats). La sabiduria popular va batejar amb els seus cognoms una de les pràctiques més habituals -i repugnants- de les èpoques de carestia i necessitat: l'estraperlo.”
3. Epònims inventats: Mots derivats de cognoms
No podem deixar de banda l’exhaustiva aportació de AciG:
“Dels Cabot, "encabotar-se" (entossudir-se, obstinar-se); dels Cadena, "encadenar-se" (lligar i subjectar, "obvidentment"); dels Cairó, "encaironar" (pavimentar de cairons); dels Cambra, "encambrar" (tancar dins una cambra); dels Canals, "encanalar" (posar canals a la teulada); dels Capella, "encapellar" (posar capells); dels Cisa, "encisar" (embruixar); dels Creus, "encreuar", i dels Cruells, "encruellar" (trobar-se i travessar en creu); dels Coberta, "encoberta" (oculta, amagada); dels Fité i Fitó, "enfitar" (atipar en excés); dels Forcada, "enforcada" (penjada d'una forca)...”
4. "Perogrullades": Verballhornung
Nikolaj ens fa saber que a Alemanya hi ha un parell d’ous a l’origen de les esquellotades:
“Verballhornung, en català vol dir literalment esquellotada. Johann Ballhorn era un impressor de Leipzig del segle XVI; publicà unes beceroles, i hi havia col·locat, com era costum, la figura que representava un gall; però precisament per comptes de la imatge habitual del gall amb espolons, hi havia representat el gall sense, i amb un parell d'ous sota seu. I en la coberta de les beceroles hi havia afegit: «edició revisada per Johann Ballhorn». D'aleshores ençà els alemanys en diuen ver-ballhornung d'aquella «correcció» que a la pràctica és un deteriorament.”
4. Epònims documentats: El playboy de l'estiu
L’aportació de Guifré Miquel no podria ser més oportuna:
“A aquest tiu li ponen totes: és un Casanova!”
4. Epònims inventats: Traidors!!!!
Àlex Lloreda fa palesa la constant evolució del món dels epònims:
“Durant molts anys, per referir-nos a un traidor l'anomenàvem "Judes". Des de fa un parell d'anys això ha canviat. Ara els anomenem "Figo".
5. "Perogrullades": Un Tarradellas.
“Proposo Josep Tarradellas com al nostre Pero Grullo, que va dir que la mà tancada era un puny. El nostre President va ser capaç de dir en tres paraules, tres obvietats. "Ja sóc aquí". Analitzem: (…) Com deia un altre Pero Grullo, si ets aquí és perquè no ets allà. És a dir, no pot ésser a dos llocs alhora. Resumint, si parla, és perquè "és", i "és" allà on és i en el moment que és. Tot això, és clar, traient-ho fora de context, perquè el lloc i el moment històric en que ho va dir, ens dona moltes més referències i es va convertir en una frase carregada de simbolisme.”
Elemental, estimat Xeiè, elemental però irrefutable.
5. Epònims documentats: En present i en passat
Què dius, Miranius? Què deies, Miraneies?.
En Pep Vinyals es pregunta “qui carall devien ser aquest dos personatges que tan bé rimaven amb el verb, ja fos en passat, ja en present. Potser miraven nius o xemeneies, que tots dos són ben alts?”
Tu diràs Miranàs…
|
|
