Opinió
-
Estat espanyol: drets humans o drets dels castellans?
Ferran Suay
23.01.2015
-
De prestidigitacions i de la independència que volem
Gerard Horta
17.01.2015
-
La revolució de l'alegria
David Basora
14.01.2015
-
Des de París
Juli Peretó
12.01.2015
-
Elogi i mesura de l’autocensura
Oriol Izquierdo
12.01.2015
-
Cròniques de guerra al 3/24
Gerard Horta
12.01.2015
-
La mòmia presidencial davant la islamofòbia
Alberto López Bargados
11.01.2015
-
Mites sobre Grècia i sobre Europa
Vicenç Navarro
09.01.2015
-
Els qui ens estimem la llibertat sem Charlie
Oriol Lluís Gual
08.01.2015
-
Rajoy a Andorra: 'quid pro quo'
Àlvar Valls
08.01.2015
-
Gestió de documents contra la corrupció
Joan Pérez i Ventayol
07.01.2015
-
Carta al(s) Rei(s) Ma(g)s d’Ítaca
Amadeu Abril
05.01.2015
-
Els Sants Innocents de 2014
David Fernàndez
03.01.2015
Biel Mesquida
01.03.2015
A Novell, donota del teatre, catalana i universal
Record les passejades amb na Rosa per Prada, l'agost del 1974, quan ella feia d'Hècuba a 'Les troianes' i ens acabàvem de conèixer.
Record els anys durs i magnífics d'aquella dècada en què lluitàvem en tots els fronts dels alliberaments dels humans (contra la dictadura, per la llibertat, l'amnistia i l'estatut d'autonomia, per les dones, pels gais, pels obrers, per canviar el món i la vida en un món i una vida més humans, més feliços), i na Rosa era una treballadora ferma del seu art i alhora una activista dels fronts culturals catalans més avançats.
Record quan vaig escriure per a ella --devia ser devers el 1978-- una obra de teatre que va dirigir Manuel Lara per a la televisió, 'Perversidad', en què li inventava una vida bella i perversa d'una Lolita nostrada a la qual na Rosa va donar mil i una facetes diamantines.
Record aquells quasi dos anys o més del rodatge del film d'Antoni Martí 'Hic digitur Dei'. El guió era de Quim Monzó i Rosa Fradera i era interpretat per na Rosa i en Pep-Maur Serra amb un conjunt molt coral, en què hi havia noms tan diversos com Pepa López, Maruja Torres, Rosa Galarza, Alfred Luchetti i aquest que escriu: fou una aventura tendra feta sota mínims que representa un artefacte de luxe de la cinematografia catalana en temps difícils.
Record moltes de funcions de teatre en què na Rosa em feia viure personatges de Brossa (el 'Quiriquibú', fet al teatre del Poblenou i dirigit per l'estimat Fabià Puigserver, el tenc gravat al cervell: els 'fregolismes' de na Rosa eren una 'master class' d'alta interpretació, un 'tour de force' per a una actriu tan jove), em feia viure personatges de Genet, de Shakespeare, de Beckett, de Valle Inclán, de Joyce, de Yourcenar, de Bernhard, o de Rodoreda.
Record quan na Rosa va fer una altra i alta recerca com a directora i em donà una novíssima Maria Rosa de Guimerà, una original 'Olga sola' de Brossa, una divertidíssima funció (la seva intel·ligència era sobretot humorística) de 'Les dones sàvies' de Molière, una canònica 'Greus qüestions' de Mendoza o la 'Fi de partida' de Beckett, en què demostrava la seva saviesa per a dur a escena la metafísica contemporània, tan precària i terminal.
Record els passeigs amb na Rosa per la marina de Llucmajor, devora els grans penya-segats sobre la mar blava de la badia, quan em demanava que li escrivís una obra que, sense ni un pistrinc, es veia amb cor i cos de muntar. I jo li deia que sí, que m'inventaria quatre dones per a ella, quatre secundàries clàssiques que farien uns solos polifònics i immortals. I, amb l'empenta i la gastronomia de na Rosa (a Artà em va fer un anfós amb herbes que fou una meravella), vaig acabar 'Els missatgers no arriben mai', que ella va muntar, dirigir, interpretar i estrenar a la Seca, l'espai Brossa de Barcelona, la tardor del 2012. Va ser un miracle enlluernador i singularíssim, aquell muntatge, que va fer que certs espectadors el classificassin de 'teatre que cal fer ara': un teatre de la paraula.
Record l'amor a les paraules de na Rosa, que era una recitadora de primera, de luxe, tan internacional com Emmanuelle Riva, Catherine Deneuve, Maddalena Crippa, Isabelle Huppert, Meryl Streep, Fiona Shaw, Nathalie Baye o Isabelle Adjani. Recitava amb tanta de veritat com de musicalitat, sabia dosificar els silencis, jugar amb els harmònics, seduir amb els colors d'una veu inacabable. Record els versos que passaven per les seves cordes vocals de Maragall, Carner, Costa, Sagarra, Vinyoli, Ferrater, Bonet, Salvà, Marçal... Record quan muntàrem 'Els colors de la pintura', un recital sobre poetes estimats de Miquel Barceló, i el gust que la seva interpretació justa i exacta em produïa.
Record la mala notícia del seu càncer i el coratge que des d'un bell principi va posar en la lluita per viure i treballar, treballar i viure, la seva divisa. I l'estiu de 2013 férem plegats 'Història d'un soldat' de Ramuz al Festival de Pollença, i aquells dies d'assaigs vora mar de la badia de Pollença, en la dolcesa del poble, foren com un bàlsam i un sacrifici creatiu, ensems. Va donar, com sempre, la millor part d'ella mateixa: una interpretació emocionant, de gran actriu, de la Novell vivíssima. Record que vaig ser molt feliç al seu costat, damunt l'escenari, amb la nostra complicitat, la de dos companys d'obra i de dos amics de tota la vida.
Record el coratge immens quan na Rosa va perdre la vista, quan va quedar cega. Ella ho deia: 'Vull fer coses. N'estic encantada, encantada. És com si hagués guanyat una espècie de puresa, com si haguessin caigut màscares. Ara sóc jo.'
Record quan m'agafava la mà i em tocava al camerino del teatre Romea on feia 'L'última trobada' de Sándor Márai dirigida per l'amic Albel Folk. Record l'emoció d'estar plegats, de parlar del seu paper, de la cala de Son Verí, dels estius.
Record la funció de 'L'última trobada' amb un Abel Folk impressionant de furor i passió, un Jordi Brau contingut fins als silencis, i amb na Rosa fent de Nini, la dida de noranta-un any del protagonista, que brodava una interpretació plena d'una poètica de subtileses, gests continguts, paraules xiuxiuejades i, sobretot, aquelles mans seves, llargues i primes, entorcillades, que ballaven la 'Polonesa francesa' de Chopin en un dels moments que et remouen per dedins fins a les llàgrimes. M'agrada plorar al teatre i no m'agrada plorar a la vida. Avui plor i ric. Na Rosa tenia un humor fi, anglès, diví, català i sóc tot ple de na Rosa, que viu en mi.
T'estim, Rosa!
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015