David Fernàndez: No hi ha treva

No hi ha mai un comunicat únic. Ni un sol dia, malgrat que ho sembli, més estricte que els altres. Hi ha maletes que es tanquen i es reobren, plecs de memòria que bullen i quaderns de bitàcola inesborrables. I el llarg viatge. Que sempre continua. No. No hi ha mai un sol dia ni un sol comunicat: hi ha relat profund i mirall col·lectiu on reconèixer-nos. Infinit bagatge solidari i conseqüent procés rebel. I tot un país en moviment, que es fa encara a si mateix. Avui més que mai. Un flama i mil guspires enceses a les comarques. Per això hi ha vint anys resistents, en xarxa. 7.300 jorns resilients dempeus. Obrint pas a cada passa en un temps comú i uns països (catalans) més compartits que mai a totes dues ribes de la Mediterrània.

Sempre en ruta, sempre arran de terra i sempre dalt l'escenari. Des de la barricada de la memòria. Perquè sí. Perquè encara volem. I perquè si hem après quelcom amb Obrint Pas és que mai no hi ha treva, que els únics vençuts són els que no lluiten i que res no s'atura mai per sempre. Que l'únic territori alliberat de què disposem són les nostres vides quotidianes. Que tot és procés i que tot es guanya o es perd cada dia. I que la història, per allò que és i sobretot per allò que no ha estat, sempre anuncia què serà. En les venes obertes dels Països Catalans.

Precursors de la revolta que vindrà, la primera maqueta dels Obrint Pas, la que s'escolava a instituts amenaçats per la precarietat i barris tenallats per l'especulació, xiuxiuejava, pels volts del llunyà 1993, la cruesa d'un nou ordre mundial que no era res més que el vell desordre de sempre. “Si els números fallen, fallen milers de vides” cantava una veu propera i tendra. Crònica d'una rebel·lia, el 1993: quan el poder decretava inútilment la fi de la història, els Obrint Pas la desobeïen per encetar-la de nou.

Avui els números fallen més que mai en un paradís que ja és infern. I, malgrat tot, la revolta de l'ànima persisteix. Des del coratge i amatents a la nostra hora. Fills del foc, de totes les lluites i totes les derrotes, es fa difícil, per impossible, no vincular avui els vint anys d'Obrint Pas amb el vintè aniversari, enguany, de la mort de Guillem Agulló. Consciència i memòria, en la cruïlla dràstica dels que ens han furtat que xiula encara que sempre renaixem de les cendres. Que els febles de veritat no es rendeixen mai. I que continuem tenint encara el que més els emprenya: el futur.

Per això seguim. I així seguirem. Amb l'antic compromís dels vells somnis humils. Avui més a prop, molt més a prop, que el 1993. Contra el cercle viciós de la història heu obert el setge rebel al futur. Gràcies. Amb el cap, amb el cor i amb el puny. Perquè som obrint pas. Per això ens empara la memòria. I la insurrecció que vindrà.

Ens veiem de seguida. A la barricada. A les tres. Obrint Pas. Per vosaltres.

David Fernàndez (@HiginiaRoig), diputat i periodista.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet