'Yo no quiero votar, pero mi hijo sí'

És impressionant com en una hora i mitja pots sentir tantes coses. Acabo de tornar de repartir informació sobre el 9-N davant una parada de metro per a la campanya 'Ara és l'hora' i he arribat amb les piles carregadíssimes. Veure les reaccions de la gent i conèixer certes històries és una cosa que omple molt i ajuda a apropar la realitat de la societat i a conèixer-la una mica millor.

Avui he fet campanya al costat de quatre persones que no coneixia de res i que m'ha agradat molt de conèixer, especialment una senyora gran molt entranyable que des de les consultes populars es va involucrar en diverses iniciatives i em deia que ajudava l'ANC tant com podia. Una senyora molt informada, moderna (sabia fer servir el mòbil i internet tan bé o més que jo) i que té moltes ganes de veure canviar les coses i construir un país lliure.

També hi havia una mallorquina, cosa que m'ha alegrat especialment, perquè és símptoma que som aquí i que la nació continua Sénia avall i mar enllà.

Però avui particularment m'he sentit molt bé entre més coses per una frase d'un senyor que sortia del metro que m'ha animat a escriure aquest article, perquè retrata a la perfecció la societat catalana. I, sense pretendre ser-ho, és una gran puntada de peu a tots aquells que diuen que el procés ha fracturat la societat catalana, aquells que interessadament menteixen dient que no ens podem asseure a taula per Nadal, aquells que, parlant de fractura, són els que realment ens voldrien fracturats i, per molt que ho intentin, no ens fracturaran.

La cosa ha anat així. He preguntat a un senyor, entre tants altres que sortien del metro, si sabia on votar el diumenge i com i m'ha contestat bastant sec: 'Yo no pienso ir a votar', i ha marxat. Al cap de pocs minuts sento que algú em toca l'espatlla. Era ell, i em diu: 'Dame información, yo no quiero votar, pero mi hijo sí, pensamos diferente.'

Aquest fet innocent és extraordinàriament potent i molt significatiu, perquè sintetitza i retrata tot un procés i tota una societat amb una normalitat aclaparadora que desacredita tota la gent que menteix sobre la suposada 'crispació', 'conflicte', 'pensament únic' i que intenta vendre que aquí no hi ha llibertat. Perquè aquest procés és de qui el fa seu, i és al servei de tothom. És el procés del senyor que va venir de Màlaga a set anys, que no parla català i que vol votar. És de la senyora que ens demana que li diguem on ha d'anar a votar: 'En mi escalera somos gente mayor y no sabemos dónde ir.' És del llatinoamericà que se sorprèn que podrà votar tot i fer pocs anys que viu aquí. És dels joves que els pampalluguegen els ulls quan s'assabenten que si tenen més de setze anys podran votar i decidir. És també de la gent que ens ignora i que no vol votar. És de la musulmana a qui fa il·lusió que algú l'aturi pel carrer per informar-la i cridar-la a participar. I és també de l'únic senyor d'entre les desenes (fins i tot diria centenars) de persones a qui he aturat avui, que m'ha respost de males maneres; també això ens retrata, perquè la immensa majoria de gent d'aquest país és demòcrata, tolerant i oberta i construirem el millor país possible també per als fills i néts d'aquest senyor que m'ha dit 'no quiero nada, gilipollas'.

He de confessar que he estat pessimista aquests dies. Aquest no era el 9-N que volíem, no era la pregunta que volíem, dubtava que sortís bé, que la gent anés a votar, tenia por de fer el ridícul, sentia fins i tot ràbia per la manera com anaven les coses. Però després de veure la gran quantitat de gent que, malgrat tots els malgrats, quan l'aturàvem, ens responia amb un somriure que ja ho tenia tot a punt per votar diumenge; després de veure la il·lusió i el consens que som capaços de generar, no en tinc cap dubte: això sortirà bé, guanyarem, farem una gran demostració de força i l'estat espanyol farà el ridícul intentant aturar-nos. Això que vivim és únic en la història i aquest tsunami democràtic que ho inundarà tot. Farem la revolució dels somriures i espero que la culminem com més aviat millor, per tota aquesta bona gent com la senyora gran d'avui i tantíssimes altres que han treballat per aquesta il·lusió i que volen veure-ho abans de marxar. I també per honorar tots aquells que ens han deixat sense haver pogut fer realitat el seu somni de veure un país amb majúscules, un futur. Guanyem-nos aquest futur!

Marc Casanova, estudiant d'economia, de dinou anys. Publicat originalment al seu bloc.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Relat de l'experiència d'un jove estudiant fent de voluntari de la campanya del 9-N