Papallones, papallones

Els pobres, sí; els pobres i tot el seu món, i els mestres que els van retratar: 'L'Hermós, amb quatre cordelles, anava darrere el moixó i el calamar; Rata, amb les batudes, pescava la boga i el roger més gustós de l'aigua; Pagell, que és un pobre pescador, amb el palangre feia saltar el neret i el déntol de plata; el Miner matava el llobarro delicat(...) Cuinaven com els àngels i feien uns sofregits delicats. Tenien enginy a la mà, els sentits desperts, sentien créixer l'herba, dormien amb un ull obert... No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra.' (Josep Pla, 'El meu país'. OC, VII, 686.)

Els pobres, sí. Els pobres que va descriure en Pla, les fotografies dels quals pengen a l'exposició 'L'Hermós i companyia': 'No hi ha ningú, entre nosaltres, que algun dia no hagi somniat fer la vida de pura llibertat, de ferotge independència, que aquests homes fan.' Segur. Si no anem amb compte, encisats per l'art d'en Pla, acabarem adorant la pobresa, de la mateixa manera que alguns, encisats per l'art del Coppola, han acabat adorant la màfia.

Els rics, home, els rics. Els rics i tot el seu món, i els afortunats que els van visitar. Qualsevol mandril civilitzat, si hagués estat en el meu lloc dissabte, s'hauria sentit afortunat, immensament afortunat, de conèixer Frank Keerl i Pla, hereu, per mascle (les dones es van quedar sense), de l'herència Pla. Keerl, nebot del mestre, és amo de fàbrica. Això és ser ric. L'home estiueja al Mas Pla. Això és ser immensament ric. 'Una corrua, en vindria, si els deixés passar. Però, al Mas Pla, només s'hi entra per invitació', em deia el senyor Frank Keerl. S'agraeix, i de cor, haver estat en aquest marc, i dic marc, incomparable, que vetlla amb gust mediterrani i seguretat germànica: tres-cents vint-i-dos pollancres acabats de plantar envolten el magnífic mas, per resguardar-lo de la nova carretera, acabada com qui diu d'asfaltar, i el traçat de la qual s'ha menjat, com llengua d'hidra infernal, un bon tros de terreny, i amenaça uns olivars perfectament escampats.

Maleïts buròcrates demòcrates.

Allà ens estàvem, sota la famosíssima campana de la llar de foc del mas, on caben deu persones a peu dret. Sí, allà ens estàvem, sense fer res més que escoltar, sota l'escalf d'una llenca de sol que ens entrava pel finestral, la griposa veu de l'hereu Pla: 'Capitanejant el Mestral hi anava un trafica que coneixia el meu tiet. Sí, diu que van arribar a la cala que es descriu a Contraban. Tròbut una exageració els perills que ell descriu. De petit, ell mateix m'hi havia portat, i de gran, a la cala, hi he fondejat. No n'hi ha per a tant.' La vida, sembla, no té perill. A ell, tot li somriu.

A mi, dissabte, també. Quin immens plaer haver vist la cal·ligrafia de menuda lletra, i recta línia, amb la qual el mestre omplia les quartilles que enviava, en forma d'article, a Destino i que Keerl guarda com un monjo una bíblia grega. Sí, el plaer de veure l'horror fet pàgina: full rere full sense error, sense correcció. Aquells articles, en Pla, els escrivia a la primera, i dins el llit, fugint del fred. I veure que el termòmetre d'en Pla encara té mercuri, i que li guarden els bastons, menys un que l'abat de Montserrat deu al senyor Keerl. I que tot és guardat sense que sembli un museu. El plaer de veure, en fi, que els únics cotxes aparcats a la finca eren BMW i que el senyor Keerl és ric gràcies a la fàbrica que té, i que sembla que no hagi de malgastar, ni malvendre, l'herència Pla.

Rics, home, rics.

Quan molts voldrien que ens creguéssim, en plena crisi, que la vida autèntica és la vida de l'Hermós i companyia, la vida dels pobres, que res no tenen, ni res desitgen, és el moment de dir 'okhu', que vénen, que ens volen il·luminats pel fanatisme de la vida austera. Ni de conya, 'vamus'. Nosaltres volem anar pel món amb el ressò del dring i el brill de l'or malvat. Volem la gemma, i dic gemma, i el robí, i el marc alemany, i dic marc, i el blau del cel, i dic blau. Els volem ara, i els volem aquí. I, per si un cas, que som en plena crisi, ens guardem un roc a la faixa.

Aquest: hauríem de voler superar en Pla, fer allò que ell no va ser capaç de fer, segons pròpia confessió: descriure els burgesos. Res de pobres, vida austera i rucs a Grècia. Fora l'Hermós i companyia. Re home re, si pot ser, i s'ho deixen fer, agafar els rics i tancar-los en una caixa, i dic caixa, per poder-los descriure millor, com si fossin simples papallones encalçades al carrer del Mur, altrament dit, el de Wall Street.

Superar en Pla. Quin plaer no seria, mentre els claves l'agulla, metafòricament parlant, cantussejar per a tu: papallones, papallones.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet