Opinió
-
Muriel Casals: 'Estapé va gaudir de favors dels poders i alhora els ficava el dit a l'ull'
Muriel Casals
01.02.2012
-
Joan Antoni Panisello (PDE): 'Les Terres de l'Ebre tornem a ser en el punt de mira'
Joan Antoni Panisello
01.02.2012
-
Vicent Pitarch: 'Una llengua viva que emergeix d’un panorama asfixiant'
Vicent Pitarch
01.02.2012
-
Carme-Laura Gil: 'Volen afegir la seva ideologia al currículum educatiu'
Carme-Laura Gil
01.02.2012
-
Memòria d'Amic i Amat
Joan Josep Isern
29.01.2012
-
Regina Laguna: 'Majoria absoluta'
Regina Laguna
25.01.2012
-
Xavi Sarrià: 'Camps i Costa són culpables d’haver arruïnat el País Valencià'
Xavi Sarrià
25.01.2012
-
Sílvia Aldavert: 'Tornarem a fer avortaments clandestins?'
Sílvia Aldavert
25.01.2012
-
Jordi Llaonart: 'A Egipte, la il·lusió se'ls acaba'
Jordi Llaonart
24.01.2012
-
Albert Dasí: el PP no escoltarà el clam de l'escola
Albert Dasí
21.01.2012
-
Vicent Moreno: 'El govern valencià ha d'escoltar això'
Vicent Moreno
21.01.2012
-
Josep Cruanyes: 'Del govern espanyol, hem rebut menyspreu i poca sensibilitat democràtica'
Josep Cruanyes
21.01.2012
-
Gala Pin: 'Hi ha una connivència amb els lobbies que no beneficia els autors'
Gala Pin
20.01.2012
Bernat Joan
28.06.2015
Catalunya erosiona els lideratges
Aquest mes de juliol vinent farà tres-cents anys que els últims bastions de la Nació Catalana varen caure en mans de l’exèrcit borbònic. Primer queia Mallorca i, poc després, les illes d’Eivissa i Formentera. Només Menorca restava fora de l’ocupació espanyola (i no per gaire temps; què són vuitanta anys en la vida dels pobles?). Certament, resulta un autèntic miracle que, tres-cents anys després, ens aguantem tan bé com ens aguantam. Alguns ho atribueixen a la manca de perícia dels espanyols per forjar un estat cohesionat. D’altres volem pensar que alguna cosa hi devem tenir a veure també els catalans. Però ningú no pot discutir que tres-cents anys d’intent sistemàtic d’anihilació com a nació diferenciada han de passar factura d’alguna manera.
Molts aspectes d’aquests condicionants sociohistòrics es manifesten, avui, sense dubte, en la nostra psicologia social col·lectiva. I el procés que està vivint Catalunya ens n’ofereix mostres de manera contínua.
Des dels òrgans centrals de l’estat espanyol no tenc cap dubte que se’ns ha analitzat (amb més o menys perícia, també, tot s’ha de dir) durant anys i panys. Per això pens que, fruit d’aquesta anàlisi, el primer ministre espanyol va decidir que, davant el procés, el millor era no fer res. En qualsevol cas, mirarien de reprimir (també sense èxit) algunes manifestacions populars i algunes decisions incoherents amb la seua idea d’Espanya (com ara la magnífica consulta del 9N, molt allunyada del referèndum que hauria pogut ser òptim; però, ja se sap, el millor pot ser el primer enemic d’allò que, senzillament, resulta realitzable). Devia acudir a les reflexions de Josep Pla (molt reivindicat també per Aznar), que deia que l’enveja era el nostre primer pecat capital, i que, per entendre determinades etapes històriques, havíem de començar per saber qui tenia enveja de qui.
La manca d’acció de l’estat (espanyol) només s’explica per la convicció que el procés sobiranista se n’aniria pel pedregar a causa de l’actuació dels catalans. I que, per tant, era millor esperar i veure.
De tot el procés, si ens ho miràssim, posem per cas, des dels països bàltics, o des d’Amèrica, o des de la majoria de països del Caucas, el que més sorprèn és la voluntat pertinaç i mantinguda d’afeblir els lideratges. Quan el president Mas anuncia que, vist el que hem vist amb el nou estatut de Catalunya, ha arribat l’hora de tirar pel dret i constituir un estat propi, aconsegueix passar de seixanta diputats a una xifra considerablement més baixa. La gent no premia l’aposta inicial. Els analistes ho salven dient que el poble ha decidit repartir les responsabilitats a l’hora d’avançar cap a la independència. Acceptem-ho. Però això s’hauria pogut fer reforçant lideratges i no donant arguments per afeblir-los.
Potser tenim por de la concentració de massa poder en una sola persona. I intuïm que no és prou democràtic. Però no ens hem de deixar vèncer per les nostres xacres històriques ni per ferides mal cicatritzades. Un lideratge pot ser fort i democràtic alhora. I costa d’explicar-se com es pretén aconseguir la independència sense majories socials, sense majories parlamentàries, sense lideratge fort i sense posar tota la carn (democràtica) a la graella.
L’erosió dels lideratges deu formar part d’aquesta psicologia social que hem configurat durant tres-cents anys de manca de poder propi?
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015












