Antonio Franco: Egunkaria no és una qüestió de periodistes

No, no és una qüestió de periodistes. Per a l'opinió pública en general seria molt injust d'oblidar les vicissituds del diari Egunkaria, un mitjà de comunicació condemnat a mort i fredament executat en els nostres dies, quan teòricament regien ja les garanties jurídiques democràtiques.

Els dos delictes reals d'Egunkaria no eren presumptes, sinó efectius i demostrats: s'havia convertit en una referència sòcio-cultural transcendent per al País Basc (entre el 1990 i el 2003 va ser l'únic diari escrit íntegrament en èuscar), i no va voler ser en absolut complaent amb els poders polítics i judicials. I tot plegat en el context dels atemptats terroristes d'ETA, un moment en què tots els poders fàctics exigien als mitjans de comunicació d'Euskadi una militància activa en defensa del projecte polític espanyol i una actitud totalment acrítica respecte de la lluita contra la banda armada (i, particularment, dels procediments policials, jurídics i carceraris que s'empraven).

Egunkaria va ser primer un projecte incòmode, i després una pedra molesta a la sabata dels sectors més autoritaris i uniformadors de la vida espanyola. Va néixer com un diari que recollia l'aspiració de molts bascos a tenir un mitjà en la seva llengua que fos basquista i independent. Per aconseguir-ho, els impulsors van dibuixar l'estructura econòmica tradicional dels periòdics que es volen crear des de baix, amb els lectors i simpatitzants potencials: una campanya de subscripció i suport popular, sumant des d'aportacions personals modestes de 30 euros fins a capital d'accionistes més compromesos (3.000 euros), encara que tenien limitat el nombre de títols. Perquè l'objectiu nuclear de l'operació era precisament que el diari fos de tots, sense cap amo que, en cas d'èxit comercial, tingués la possibilitat d'imposar a la redacció canvis de línia editorial o censures internes. Cap a 90.000 persones van fer seva la iniciativa.

El pacte col·lectiu fundacional d'Egunkaria era que informés amb claredat i credibilitat, que recollís opinions de l'ampli espectre ideològic basquista, i que defensés editorialment --de manera general i no partidista, a la seva manera-- amb independència els plantejaments de l'esquerra nacionalista basca.

El diari va fer allò que s'havia proposat, i això va ser massa per als adversaris ideològics. Nascut el 1990, el 2003, quan anava consolidant l'èxit comercial, va ser acusat de pertànyer a l'entramat econòmic d'ETA (en alguns moments deien que l'ajudava financerament; en uns altres, que en rebia diners) i de donar suport editorialment al terrorisme. La jugada era aplicar un tancament temporal preventiu sense que hi hagués cap sentència condemnatòria ferma. Va ser la mort fulminant de la capçalera. També van acusar els principals administradors i periodistes, amb el director Martxelo Otamendi al capdavant, de pertinença formal al grup terrorista.

Els qui van liquidar Egunkaria van atendre la seva pròpia lògica. Des del pensament autoritari i uniformador espanyol, hom creu que tots els periòdics han de seguir les consignes i les ordres polítiques que els són donades (tal com ho fan els mitjans que ells controlen, administren o tenen financerament presoners). I que tots els periodistes s'han de doblegar com fa la majoria dels seus. I hi ha casos que sí i casos que no.

Cap de les acusacions no era veritat. Ni la policia ni els tribunals no van poder demostrar-les i tot va acabar en sobreseïments i absolucions, però amb el diari prèviament enterrat, que d'això es tractava. Malgrat els rastreigs amb lupa, els inquisidors no van poder trobar a l'hemeroteca d'Egunkaria cap indici de suport al terrorisme ni a la via armada, ni cap defensa dels postulats d'ETA.

Per al món del periodisme Egunkaria ha passat a la història com un atropellament i com una lliçó: és profundament antidemocràtic suspendre una publicació abans d’una condemna justificativa ferma dels possibles delictes. Les indemnitzacions que acaben rebent les víctimes no compensen el dany als lectors, privats injustament del mitjà de comunicació que lliurement havien escollit. Per al conjunt dels ciutadans Egunkaria és un recordatori de fins on poden arribar els abusos de poder en un context democràtic. La justícia, sempre lentíssima, va saber córrer quan li va interessar d'aturar la sortida del diari, de la mateixa manera que després va alentir astutament l'esclariment de les tortures que havien rebut uns quants directius, i les acabà reconeixent quan ja eren fora del focus de l'atenció pública. Compte amb la justícia; sí, compte amb aquest aparell que la transició democràtica es va descuidar de posar a lloc --cosa que sí que va fer amb el militarisme feixistoide-- i que ara, en aquest temps de corrupcions tan generalitzades, demostra ser tan aleatòria, fluixa i… injusta.

Antonio Franco, periodista

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Egunkaria va ser primer un projecte incòmode, i després una pedra molesta a la sabata dels sectors més autoritaris i uniformadors de la vida espanyola.

Cap de les acusacions no era veritat. Ni la policia ni els tribunals no van poder demostrar-les.