Ja no ens fan por, ni ens humilien

Els poders de l'estat espanyol finalment han entès que el desafiament dels catalans anava de debò i han decidit que a ells també se'ls ha acabat el bròquil, i que a l'enemic, ni aigua. L'estat espanyol està convençut que Catalunya, tard o d'hora, s'arronsarà. Cal escanyar-la econòmicament. Cal desprestigiar els seus líders polítics --particularment, el president Artur Mas-- i, si convé, les elits que no facin costat a l'estat. I cal fer por, molta por, anunciant les set plagues d'Egipte o els quatre genets de l'Apocalipsi.

Tanmateix, una cosa que sembla que no fan els poders de l'estat --perquè no els deu convenir, o no són capaços de capir-ho-- és analitzar les raons del desafiament català. Encara no han entès per què els catalans hem canviat el nostre victimisme tradicional, que els era tan còmode, per un estat de llibertat mental capaç de girar full a la vella condició de súbdits. I, segons la meva tesi, el clic va ser la humiliació a què vam ser sotmesos amb la derrota del projecte estatutari del 2006 --allò de passar-hi el ribot sense deixar-hi res de fonamental-- i la sentència del Tribunal Constitucional posterior. La humiliació, sí, però sobretot com hi vam reaccionar.

Això fins al punt que, cec a les causes de tot plegat, l'estat espanyol insisteix a humiliar-nos, convençut que és invencible i que ens doblegarà. Efectivament: no ens espanta, ens vol humiliar. Ens volen humiliar col·lectivament quan repeteixen com lloros --és la consigna-- que la independència és 'impossible'. I ens volen humiliar en la figura del nostre president, sotmetent-lo a vexacions protocol·làries, bé amb la complicitat dels directius de Foment, bé al crit de 'hostes vingueren que de casa ens tragueren' a què s'acull el ministre de la metròpoli, José Manuel García-Margallo. Però no humilia qui vol sinó qui pot. I ara mateix la seva pólvora és mullada.

Efectivament, la seva estratègia parteix d'una anàlisi equivocada i d'un desconeixement profund dels catalans, perquè mai no ens han reconegut com allò que som: una nació. I també delata tota una manera d'entendre la política: la que després d'oferir diàleg et clava un ganivet per l'esquena. És l'Espanya del 'más vale honra sin barcos que barcos sin honra' de Casto Méndez-Núñez. És el Madrid que fa política com qui juga al seu joc preferit, el mus, fet d'enganys i desafiant al tot o res. Però s'han equivocat. Perquè aquesta vegada no sé si Espanya conservarà l'honra, però tornarà a perdre l'armada. I, en el tot o res, es quedarà en el res. Ep! Sempre que mantinguem la dignitat que demostra el president Artur Mas.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Hem canviat el nostre victimisme tradicional, que els era tan còmode, per un estat de llibertat mental capaç de passar pàgina a la vella condició de súbdits.

Ens volen humiliar en la figura del nostre president, sotmetent-lo a vexacions protocol·làries.

No humilia qui vol, sinó qui pot. I ara mateix la seva pólvora és mullada.