La vella i la bèstia

Més d'un jove, avui a les vuit del matí, deu haver corregut a comprar entrades per escoltar un avi heavy metal. L'avi heavy metal és Brian Johnson (seixanta-un any) cantant d'AC/DC, els peluts que aviat actuaran a Barcelona (31 de març i 7 de juny). Parlem d'en Johnson, però podríem parlar d'uns quants més. Neil Young (seixanta-tres anys), Mick Jagger (seixanta-cinc), Joan Manuel Serrat (seixanta-cinc) o Patti Smith (seixanta-dos) són més exemples d'il·lustres vells a l'escenari. I no, no seré pas jo qui dirà que és incompatible ser jai i vestir de cuir i dir 'fucking fucking'. No, no seré pas jo qui dirà que els avis, amb barnús i sabatilles. No seré pas jo qui dirà que els avis fan mots encreuats i les àvies, mitja i punt de creu. No, no seré pas jo, perquè afortunadament sóc client del bar Klavier de Barcelona. I allò, amics, alliçona. No crec que pugui expressar la impressió que em va fer veure totes aquelles iaies, pintades i arrugades, engolint whiskies a peu dret, jugant amb la palleta.

El local, el porta un ex-membre dels Sirex, o dels Mustang, no m'ho feu dir. L'home, d'uns seixanta anys, cara llarga, seriosa i sempre morena, s'asseu darrere els teclats i espera que, un per un, els clients prenguin el relleu i entonin, a viva veu, els seus himnes en directe, himnes immortals com la bellíssima cançó de la gran Odetta (Alabama, 1930), cançó que més d'una jove trobaria indecent: 'Tell my man I won't be home tonight, / oh my baby, / oh my lord have mercy on poor me, / oh my baby, / send somebody to let my heart go free.' Que gran, l'Odetta.

Si l'himne atrapa, al Klavier, o bé s'hi fa el silenci o bé l'audiència s'hi suma i aleshores el local sembla un vell vaixell pirata en plena festa. Mentrestant, portes enfora, la ciutat dels joves resta adormida, quieta, barrada. No, als nostres avis, no els fa falta anar a veure AC/DC. Això, ho deixen per als joves. Ells ja tenen el seu racó, aquesta magnífica cova que tanca tard, molt tard i entre setmana. Al voltant de la llarga barra folrada amb estil, hi he vist reunits grups de quaranta i cinquanta avis que, ben entrada la matinada, acabaran veient sortir el sol. Els joves que, amb ganes d'aprendre, hi traiem el nas de tant en tant, hem de vigilar de no caure en el ridícul i quedar garratibats per l'inèdit espectacle: allà els veus, ells, majoritàriament amb corbata, cabells tirats enrere i descominals panxes teutones. Elles, família, van escotades, poden portar minifaldilla i et miren sense vergonya de dalt a baix. Més d'un cop, de camí al lavabo, he notat que dues grans protuberàncies se'm clavaven a l'esquena. Pitjor ha estat un cop dins, amb la balda posada: la rialla de la vella, allargassada, l'he notada com un punyal escolant-se per la ranura de la porta.

El filòsof Sartre deia que, com més vell es feia, més radical es tornava. L'escriptor Aldous Huxley, als seixanta-nou anys i al llit de mort, va ordenar als metges que l'atenien que no li donessin cap mena d'anestèsia al moment de morir. Es va estimar més que li injectessin, a la vena, àcid lisèrgic, perquè deia que en el moment de la mort, més valia tenir els ulls badats, i no adormits. Aquest Huxley, sempre amb la corbata posada i la prosa afilada (des de 'Un món feliç' fins a l'assaig 'Les Portes de la Percepció', que va inspirar el nom de The Doors), és l'exemple més feliç que als avis, els joves, no els hem d'anar a explicar res. A hores d'ara, ja n'hi ha massa d'exemples perquè ens estranyi gaire de veure heavy metals de seixanta anys dalt de l'escenari.

I bé, que res, que sé que el Klavier té problemes. El soroll. Ves no sigui una parella de joves, amb fills, hipoteques i trenta anys que, bèsties, es queixen dels vells de baix a l'autoritat.

Per últim, un vídeo:Viam si us agrada.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet