Reconeixement i resistència

Aquest vespre l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA) atorgarà els premis a la crítica d'art i a les arts visuals catalanes. Serà la trentena edició. No vull semblar un polític badocament triomfalista, però arribar a aquesta xifra indica que la nostra modesta associació ha pogut construir una història (un relat, per tant) d'unes certes dimensions. I això que ni les arts contemporànies ni la nostra disciplina no compten amb gaire fervor.

Trenta anys de premis i, per tant, de reconeixements a la feina dels nostres col·legues artistes, galeristes, gent de museus, gestors i, per què no?, a la feina de la crítica. Una feina entesa com a generadora de pensament i de debats sobre l'art dels nostres dies en relació amb la societat del present i amb la del passat.

Els premis ACCA 2013, concedits fa pocs dies per l'assemblea de la nostra entitat, han tornat a subratllar una característica que, segons el meu parer, s'ha repetit durant aquestes darreres convocatòries: es reconeix el treball en diversos camps del sector de les arts visuals, però no es perd de vista que vivim una situació de conflicte extrem en el camp de la cultura.

Una vegada més, doncs, l'associació ha volgut premiar l'activitat desplegada per un seguit de professionals en un centre d'art, el CA de Tarragona. I, una vegada més, com ja va passar amb l'Espai Zero1 d'Olot o Can Xalant de Mataró, el premi arriba just quan les autoritats municipals tanquen el centre o fan servir subterfugis per canviar-ne les essències. Aquests darrers temps l'ACCA ja ha denunciat amb insistència les fal·làcies que la conselleria i alguns ajuntaments fan servir en relació amb la Xarxa de Centres d'Art de Catalunya. I ho continuarem fent. Si no creuen en l'art contemporani com a eina de pensament, com a eina crítica, que ho diguin obertament.

També s'ha premiat un documental que analitza amb detall l'origen del MACBA i posa al descobert alguns dels problemes que arrossega aquest museu i tot allò que l'envolta, a conseqüència de les polítiques públiques que han aplicat a l'art contemporani tant les dretes com les esquerres parlamentàries. Unes polítiques que evidencien la indefensió en què es troba aquest sector cultural.

La llista de premis és llarga. Inclou exposicions de resistència, com la que encara es pot veure a la Fundació Palau, 'Jo em rebel·lo, nosaltres existim', al costat d'exposicions de recerca i d'exploració. També hi ha llibres i revistes i iniciatives patrimonials. Els nostres premis procuren abastar tot aquest camp tan esplendorosament divers que configuren les arts en els nostres dies.

No cal dir que, per la nostra associació, és una satisfacció atorgar tots els premis que avui es lliuraran. I ho farem per trentena vegada. Però tampoc no podem deixar d'insistir que la modesta cerimònia de reconeixement als nostres col·legues forma part de la nostra voluntat de mantenir el pols en la defensa de la cultura crítica, és a dir, ras i curt, de la cultura.

Joan Minguet, president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Aquests darrers temps l'ACCA ja ha denunciat amb insistència les fal•làcies que la conselleria i alguns ajuntaments fan servir en relació amb la Xarxa de Centres d'Art de Catalunya. I ho continuarem fent. Si no creuen en l'art contemporani com a eina de pensament, com a eina crítica, que ho diguin obertament.