El 9-N i l'OTAN

Primer de tot, felicito el poble de Catalunya, les organitzacions socials, voluntaris i polítics que han fet possible el 9-N. 

Ara ja hem votat i ho hem fet més gent que en referèndums oficials. Per tant, ningú que respectés el resultat del referèndum de la constitució europea del 2005 no hauria de posar en dubte la contundència dels resultats del 9-N, sobretot si tenim en compte les circumstàncies que han envoltat aquesta convocatòria.

I ara què? Doncs ara toca fer moltes coses, entre les quals una consulta definitiva i oficial. Tanmateix, cal que arribem a aquesta segona cita electoral amb els deures fets, que requereixen parlar directament amb els governs dels estats independents. La independència de Catalunya ja no és un afer intern de l'estat espanyol. Els catalans, democràticament, ha escollit la independència. Cal parlar amb les administracions americana, alemanya, britànica i de la Unió Europea, entre moltes més, per explicar-los que el poble ha escollit independència i que és molt probable que ho torni a fer quan voti novament.

És cabdal que el nostre president expliqui als dirigents mundials que si la gent torna a votar independència, el parlament farà la declaració formal i la comunitat internacional s'haurà de pronunciar.

El president hauria d'explicar al món què hi guanya, la comunitat internacional, amb una Catalunya independent i reconeguda per tots. Però també és important que el president faci entendre a la comunitat internacional que si no es reconeix una Catalunya que vol ser estat hi perdem tots.

Les possibles conseqüències d'una negativa a aquest reconeixement són infinites: la inestabilitat política i econòmica de Catalunya, d'Espanya i de l'eurozona, una frustració creixent i una gran desafecció amb el projecte europeu. I afegim-hi, és clar, la tensió extrema entre Madrid i Barcelona. 

Però potser la raó més important des de la perspectiva global seria un president de Catalunya debilitat com a conseqüència d'aquesta manca de suport internacional, incapaç de convèncer el seu poble —frustrat amb els socis europeus i americans— de romandre a la UE o a l'OTAN. Deixar la UE tindria conseqüències importants, però es podrien arribar a neutralitzar amb acords bilaterals. Deixar l'Aliança Atlàntica és una altra cosa. Sortir d'aquesta segona organització internacional deixaria un buit en la seguretat del bloc aliat localitzada en un territori fronterer europeu que comparteix mar amb el nord de l'Àfrica i el Pròxim Orient. Seria l'únic forat de seguretat en tota la Mediterrània occidental. 

Per molts catalans potser no és un terreny important, però de la meva experiència en política internacional he après que la seguretat és l'objectiu número u de qualsevol estat seriós. Els socis de l'OTAN estarien molt i molt preocupats només de considerar la possibilitat de perdre el control d'un territori com Catalunya i les seves aigües territorials. 

Òbviament, això només és un exemple d'una hipòtesi, però respon a una lògica que apliquen molts estats. Cal que entenguem bé aquesta lògica per a poder identificar arguments que ens ajudin a convèncer la comunitat internacional. És important, doncs, que el govern es posi a treballar de valent, si és que no ho ha fet ja. No ens queda gaire temps i no podem errar. En hi juguem massa.

Xavier Solano, politòleg, assessor al Parlament del Regne Unit. Ex-delegat del Govern de la Generalitat a Londres.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Deixar l'Aliança Atlàntica deixaria un buit enla seguretat del bloc aliat a la Mediterrània occidental.