Sales, Kiefer, Hurndall & Cercas: Incerta glòria a Londres

(Aquest article ha estat publicat a Cartes elèctriques, el bloc del Club Editor)

Juli Soleràs és un meravellós personatge que sovint fa el cafre i el profeta:
«—Tu no creus en el meu do de profecia i és una llàstima; perquè et podria dir, per exemple, que els estrangers faran de tota aquesta immensa pasterada unes grans històries de toreros i gitanos.
—¿Toreros? No s'ha sentit mai a dir, que jo sàpiga...
—Sí, pobre Cruells; no s'ha vist mai un torero a l'exèrcit i molt menys un gitano, però els estrangers tenen un nas molt fi per al negoci. Els negocis són els negocis, diuen tots els estrangers, i el temps és or; perquè una novel·la d'argument espanyol es vengui, és absolutament necessari que l'heroi sigui un torero i l'heroïna una gitana i que al tercer capítol ja te'ls trobis fornicant en una jungla tropical plena de toros salvatges; tot el que no sigui això és perdre el temps i el temps és or.» ('Incerta glòria', p. 359)

És un tret, el de la profecia (i l'estirabot), que el personatge comparteix amb el seu autor: «El pròxim premi el daran a en Pedrolo: anoteu-vos aquesta profecia. I en Fuster s'arrencarà els cabells una vegada més. I els lectors tornaran a dir, com ja han dit per dos anys consecutius: "Si aquesta és la millor novel·la catalana, i premiada amb 30 mil duros, com deuen ser les altres..."», escriu, per exemple, Sales en una carta a Rodoreda del 25 de setembre de 1963.

I vet aquí que érem a Londres, en una sala menuda de la British Library, amb un historiador que ha dedicat la seva vida a investigar la guerra civil espanyola i amb el traductor que ha traduït a l'anglès 'Incerta glòria' de Sales. El que oferien al públic va ser una deliciosa conversa entre homes de bé que discrepen en tot. Preguntava Paul Preston (i duia a la solapa un pin roig, groc i morat): 'Els quatre personatges principals d''Incerta glòria', ¿no creu que encarnen les diverses faccions del bàndol republicà?' Contestava Peter Bush: 'No hi ha res d'això, hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida, hi ha Dostoievski.' Era una situació que feia venir ganes d'agenollar-se als peus del traductor i que confirmava Soleràs com a profeta: «I és que si tractes d'explicar els nostres romanços als estrangers, s'hi perden; no hi comprenen ni borrall. No és pas que nosaltres ho comprenguem gaire més, però almenys tenim una certa idea de la seva complicació extremadament simple. Ells en canvi hi busquen una simplicitat extremadament complicada.» ('El vent de la nit', p. 150)
Serà bo de veure com això és entomat al Regne Unit, pàtria d'Orwell i de Ken Loach. L'aguda Eileen Battersby no té palla a l'ull, mireu com clou la seva ressenya de 'Incerta glòria'.

A Londres també hi havia una retrospectiva Anselm Kiefer a la Royal Academy. Tota l'obra de Kiefer, nascut a Alemanya el març de 1945, és una forma de relació amb el passat immediat o sigui amb el nazisme establerta per algú que no el va viure però que sap fins a l'obsessió que n'és fill. Els problemes que aquesta relació planteja —¿reflexió, denúncia, fascinació?— no es despatxen en quatre línies; però, veient-la desplegar-se al llarg dels anys, cada obra de Kiefer fa ben bé la sensació de ser un fetitxe. No és la invocació dels morts, és l'excitant possessió de les despulles el que sembla que domini el seu univers. Des dels carnets dels 60 amb blens de cabells enganxats o els quadres dels 70 empastifats de sang, fins als llenços recents i ciclopis on crostes de pintura empareden braços de fusta seca. Obscenitat de l'artista ric: Kiefer va comprar la coberta de zenc de la catedral de Colònia i l'ha feta servir, en una obra dedicada a Ingeboch Bachman i Paul Celan, com a suport d'un gruix de cendra sembrat de diamants autèntics. (Aquí podeu veure la catedral de Colònia en el moment que Kiefer venia al món.) Impossible d'assimilar a cap botí de guerra, una aquarel·la de no res —vull dir, de quan Kiefer no era res— diu en canvi irrevocablement la maledicció de l'origen; i és aquesta, Eis und Blut (glaç i sang), que veieu aquí sobre. 

I mentre la relació de Kiefer amb el nazisme s'exhibia a Londres, arribava a les llibreries d'Espanya la nova novel·la de Javier Cercas, 'El Impostor'. No cal que us expliqui que tota l'obra de Cercas es relaciona amb el passat immediat, o sigui amb aquest totalitarisme inconfés que és el franquisme. En una entrevista concedida a Xavi Ayén, Cercas feia aquesta declaració: 'La història que s'inventa [Enric Marco] és la que ens hem inventat tots en aquest país: una mentida com una casa, grisa, bruta, desagradable i covarda. Aquesta és la veritat: Franco es va morir al llit perquè la gent el va acceptar, gairebé ningú no va dir no, tampoc Marco. I, quan mor el dictador, ell s'inventa un passat de resistent, com també se l'inventa Espanya. Durant la transició gairebé tothom es fa una biografia falsa.'

El fort de Cercas no ha estat mai la subtilesa, per això no discutirem. Però, ni que gasti lletra de pal, hauria de comprendre què implica un 'tots' i un 'ningú' com els que imposa la seva personal relectura de la història col·lectiva. Mig milió de morts directament causats per la lluita contra Franco no són un détail de l'Histoire, per dir-ho amb paraules de Jean-Marie Le Pen. Caldrà llegir 'El impostor' fins al final per saber si és o no 'un melodrama truculent i escrit amb els peus, una espanyolada de les més bèsties que s'hagin escrit al món', com deia Sales parlant de 'Per qui toquen a morts'; cosa que seria tristíssima i qui sap si admirablement oportuna per part de l'escriptor espanyol que ha fet obra i molta fama dilucidant —¡ha!— justament el franquisme (i que es permet de reproduir com a ornament de les guardes del seu llibre ni més ni menys que una pàgina de registre d'un camp de concentració). A Londres, la temptació de plantar-lo va ser més forta que l'obligació que m'he fet de seguir fins al final la seva revisió de la Història. El vaig plantar ben bé, sota el llit de l'habitació desconeguda on dormia, plena de llibres desconeguts. Casualment vaig fixar-me en un llom que deia 'The Only House Left Standing'. Són els diaris de Tom Hurndall a Bagdad i a Gaza, on aquest fotògraf de vint anys va anar a parar amb l'organització Human Shield Action l'any 2003. Caldria ser una escriptora subtil per dir-vos la impressió que m'ha fet aquest llibre. Hi vas seguint, rere el retrat d'un noi radiant i prim que fuma, tot el que els seus ulls van veure i capturar amb la càmera mentre feia d'escut humà. Ho ressegueixes foto per foto sabent com acabarà encara que no ho sàpigues. Hi ha, en aquest llibre, tota la vulnerabilitat i el determini de la infància; hi ha una forma de santedat. Quan el tanques, et vénen al cap les paraules d'Alioixa Karamàzov: ¡Memòria perpètua pel pobre petit! Hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida que es diuen 'conèixer'. No estic segura que Kiefer en sàpiga res. No dubto que Cercas no en té cap idea. I me'n vaig a preparar un paquet a la seva atenció amb tres volums: 'K.L. Reich' d'Amat-Piniella, 'Rua de captius' de Grau Viader i 'Incerta glòria' de Joan Sales. Juraria que no se'ls ha llegits.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Caldrà llegir 'El impostor' fins al final per saber si és o no 'un melodrama truculent i escrit amb els peus, una espanyolada de les més bèsties que s'hagin escrit al món', com deia Sales parlant de 'Per qui toquen a morts'