Això és un desastre (versió 2)

El comissari Almunia en va fer ahir una altra de bona anunciant que el govern espanyol preveia de tancar un dels bancs nacionalitzats (o siga Banc de València, Caixa Catalunya o Nova Caixa Galícia). No va parlar de fusió, ni d'absorció per una altra entitat. Va parlar de tancament, de liquidació. I amb això va desencadenar una onada de pànic, literal. Com pot ser que un comissari europeu siga capaç de fer això no és explicable. Com tampoc no ho és que un govern es comporte d'una manera tan ridícula com fa l'espanyol. El panorama és, també, d'una misèria intel·lectual que fa feredat.

Els (altres) europeus estan que no s'ho creuen. Com és possible que t'intervinguen i encara vages gallejant? Com és possible que afirmes que qui pressiona ets tu, si t'han estat collant dies i dies? Com pots pretendre que et daran milers de milions d'euros en canvi de res? L'actitud del govern espanyol en tot aquest afer suscita comentaris entre els governs i els mitjans europeus ben poc respectuosos envers qui se suposa que és un soci.

I per a acabar-ho d'adobar tot un comissari europeu, també espanyol, però de l'altre partit, ve i en fa una de la dimensió de la d'ahir, després de la seua poc rigorosa entrevista amb Reuters. Per què ho va fer? Perquè com a socialista vol enfonsar Rajoy? Perquè no en sap més? Perquè com a europeu va voler posar fi a les ximpleries que difon el PP? Tota resposta és possible, però cap no justifica la irresponsabilitat del seu comentari.

I així anem, en vist de l'espectacle madrileny. Entre un de dolent i un altre de pitjor. Perplexos, si bé no sorpresos. Però indignats. Gairebé encesos en flama.

VERSIÓ DOS

Ara a migdia la situació és molt pitjor que no era a la matinada, quan he escrit la primera versió d'aquest editorial. Mentre escric, ara, el govern espanyol té reunit el gabinet de crisi, el PP demana la dimissió d'Almunia, i la sensació que tot se'n va en orris és més forta que no fa unes quantes hores. Van fer el rescat dissabte perquè aquest cap de setmana vinent no coincidissen les eleccions gregues i el rescat espanyol i en sorgissen maldecaps, però la incapacitat de la classe política espanyola porta Europa a una situació inimaginable. Espere que Europa s'adone ara amb quina gent se la juga.

I dit això, què fan els nostres dirigents? Ara cal marcar la diferència. Ara cal ser durs i parlar clar. Ara cal marcar direccions i dirigir. I, sincerament, observe massa silenci. No tan solament dels presidents. Dels partits. De la societat...

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El panorama és, també, d'una misèria intel·lectual que fa feredat.