Opinió

 

<30/88>

Andreu Barnils

29.09.2013

La saviesa dels nens

Jo era un nen, encara, i no devia tenir ni 12 anys. Aquella va ser la primera lliçó política que vaig rebre a la meva vida. Me la va donar Juan Carlos Aguerri a la Vall de Ribes, on jo passava els estius. Era el meu veí, l'Aguerri, i amb el temps va acabar essent músic. Bateria. Aleshores, però, l'únic que fèiem era jugar. Un dia, cansats de fer-ho i amb els genolls pelats, l'Aguerri, molt seriós (tan seriós com un nen de dotze anys pot arribar a ser-ho) se'm va plantar al davant i, amb els seus braços petitons creuats al pit, la va deixar anar: 'Porqué me hablas en castellano ? Trátame cómo a todos no? Aunque yo hable en castellano, háblame en catalán, Andreu'. Em va deixar de pedra. Tan de pedra com pot quedar un nen de dotze anys. Vaig estar rumiant tota la tarda i quan me'l vaig retrobar, vaig fer-li cas: per primera vegada vaig parlar en català a un amiguet castellanoparlant. Amb el temps, el va acabar parlant ell i, si mai us el trobeu, notareu que el parla molt millor que la presidenta del Parlament, Núria de Gispert.


A Barcelona, d'on sóc, vaig seguir el consell de l'Aguerri. Sóc, acceptem-ho, part d'una minoria. Una minoria creixent, però minoria. En general la gent parla en castellà 'per respecte'. Jo, 'per respecte', parlo en català. Per tractar a tothom igual. M'ho va ensenyar l'Aguerri. Quants cops he tingut problemes a la meva vida per fer-ho? Esteu preparats? Aquí ho teniu: tres. Tres problemes en trenta anys. Són tan pocs que els recordo amb precisió.


El primer va ser un guàrdia urbà de Barcelona, que em va bufetejar. Sort que jo m'havia pres una píndola de l'amor, els famosos èxtasis dels anys noranta, i la hòstia va rebre un magnífic somriure de part meva i aquesta resposta: ta puta mare parlarà castellà. Vaig passar unes horetes al calabós que tenen a la Rambla de Barcelona davant la Pompeu. La segona vegada va ser un quiosquer del barri de les Corts. Vaig comprar el diari i l'home es va emprenyar tant, però tant, que es va fotre a cridar i em va tornar el canvi de mil pessetes tot en monedes. Tampoc diríem que sigui aquest un cas gaire greu, oi ? Però és que jo estava acostumat a no tenir cap problema, i per això dic que recordo totes les excepcions.


L'últim cas de conflicte és el que em va agradar més. Típica escena de bar. A la barra coneixies uns desconeguts. Tot anava bé fins al final de la nit quan un d'ells, tot tens, em va dir, 'Oye, y a ti qué te pasa en la boca? No sabes hablar otra cosa?' Un amic seu s'hi va sumar. Suposo que no se'n va poder estar, el paio, i se la va guardar pel final. Doncs jo vaig fer el mateix. Me la vaig guardar. Setmanes després ens vam tornar a trobar. Aquest cop ell anava acompanyat de la seva parella, o acompanyant d'una sola nit. No ho sé. El cas és que es feien petons. Jo anava acompanyat del Marc Recha. En fi, els astres em van ajudar i al cap de mitja hora, mentre el Marc el distreia, jo li estava robant l'amiga dins el lavabo del bar. Encara recordo els cops de puny a la porta del lavabo i la veueta, prima, de la noia que va dir 'ahora salgo' quan, de fet, el que estava 'dins' era jo. Va quedar tan fotut, el cornut, que al sortir ens el vam trobar a la barra i no es va atrevir ni a mirar-me els ulls. Per guanyar una guerra jo vaig convertir-me en un home objecte. Ves a saber per quina batalla entre ells dos, ella es va convertir en una dona objecte. Suposo que vam ser injustos. Dolçament injustos.


Si jo hagués d'escriure aquí la quantitat de castellanoparlants que m'han tractat sense problemes davant la meva actitud no acabaríem. Vosaltres mateixos. Sóc nascut a Barcelona i des dels 12 anys he parlat amb tothom en català. (Tota regla té excepcions. Que recordi, l'Antònia i el Sergio). En fi, estem parlant de milers i milers i milers de persones. Hi deu ajudar que a mi no em molesta que em parlin en castellà. I aquestes coses es noten per la pell. Molts d'ells també agraeixen la meva actitud, i m'ho han dit més d'una vegada: 'Eres la única persona que me hablas en catalán. Gracias'. Amb el temps, alguns d'ells es llancen a la piscina i me'l parlen. El que jo no he entès mai és aquesta gent que els parla en castellà i, quan es giren i donen mitja volta, et diuen: 'Porten 30 anys aquí i encara no parlen català !' I jo penso: no serà perquè tu els ajudes, company. Deixa de fer l'hipòcrita, que fa trenta anys que el fas ! Com vols que et parlin català si tu els parles castellà ?'


Aquest proper cap de setmana es presenta a l'Hospitalet Súmate, una associació de castellanoparlants a favor de la independència. Ahir vaig veure'n el vídeo. Em va emocionar. Família, qui no vulgui veure que el procés, enlloc de separar, ens uneix, és que no té ulls a la cara. En fi, podríem ser un gran país. Molt gran, plural i divers. Jo em mirava el vídeo i pensava en els milers i milers i milers de castellanoparlants amb qui he parlat en català sense problemes durant trenta anys. La bona gent d'aquest país. Els tolerants. Els ben parits. Els que mai no m'han dit 'Oye, y a ti qué te pasa en la boca ?' Són, amics, la immensa majoria dels castellanoparlants.


Editorial