No em provoquis, que m’encenc

Avui, per variar, fem l’exercici de girar la bola del món i clavar el dit en un punt ben distant de les cabòries locals. I resulta que aquest punt cau a Indonèsia, el país musulmà més gran del món, on gasten un parlament que vol prohibir a les diputades que vagin a la feina vestides amb roba ‘provocadora’. No ha transcendit si aquestes, per la seua banda, també proposen de prohibir que els seus homòlegs mascles vesteixin ‘provocadors’.

El president d’aquest parlament justifica així la proposta: ‘Ja se sap com són els hòmens: de vegades els vestits provocadors els fan fer segons quines coses.’ Caram, caram: quant de poder té una simple peça de roba, no troben? Que potser els fa venir un desig irreprimible de planxar?; de robar bancs?; de fer macramé?; de violar? Treure’n l’entrellat seria un gran avenç en matèria penal, perquè potser hem estat condemnant injustament assetjadors i violadors, essent així que només es tractava d’engarjolar vestits.

Quin deu ser el barem per a considerar una peça de vestir ‘provocadora’? De moment, el ministre d’afers religiosos indonesi considera que una faldilla per sobre del genoll ja és ‘material pornogràfic’, amb la qual cosa deduïm que ell, les minifaldilles, les guarda davall del matalàs. Respecte de la resta de peces de vestir, el mètode per a determinar-ne el grau ‘provocador’ deu ser per votació de tots els parlamentaris sensibles, comptant el nombre de d’‘allò’ aixecades, contra el nombre de d’‘allò’ indiferents. Perquè va per aquí, oi, la cosa? Doncs si va per aquí, potser ses senyories farien bé de plantejar-se si estan capacitades per a manar un país quan no són capaces ni de governar l’homenet que els habita els pantalons.

Per acabar tornarem a casa a fer l’última reflexió personal: la setmana passada, el dia que el Cap i Casal pudia de contenidor cremat, TV3 va reemetre en serveis mínims el capítol de ‘Tot un món’ dedicat a una antropòloga danesa establerta a Barcelona. La noia, viatgera inquieta, explicava que això que ‘homes són persones, dones són dones’ era molt més evident a Barcelona que no pas al seu país. I així vaig saber, com a dona i barcelonina, que a Dinamarca és impensable que un home et miri lascivament durant un trajecte de metro o que et digui una grolleria pel carrer. És que encara li ho sento dir: ‘A Dinamarca, [això] no passa’. I em va deixar pensant.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Quin deu ser el barem per a considerar una peça de vestir ‘provocadora’?