Un català és algú a qui sempre recorden que ho és

La frase no és meua. La va escriure José Eduardo Agualusa referint-se als jueus, però supose que l'escriptor angolès, bon coneixedor de la realitat catalana, no tindria cap dubte a adaptar-la: un català és algú a qui sempre recorden que ho és. En tota circumstància i condició, com si fos un mal que arrossega de manera ineluctable.

Ho hem tornat a veure en ocasió de l'assassinat del matrimoni d'Antoni Cirera i Dolors Sànchez, a Tunis. El diari El Mundo, com qui no diu res, va escriure en el subtítol de la notícia que els dos morts 'tenien fortes conviccions catalanistes', cosa que va moure un notable enrenou. Perquè què caram tenen a veure les fortes conviccions catalanistes, que efectivament les tenien, amb el fet de caure víctimes d'una emboscada gihadista al bell mig de Tunísia?

En vista de les nombroses crítiques rebudes, el diari va retirar la definició del subtítol però, així i tot, la va mantenir dins la notícia. I la pregunta òbvia és si aquesta mateixa gent haurien posat per títol una cosa com ara 'el matrimoni tenia fortes conviccions ecologistes' o 'fortes conviccions esquerranistes' o 'fortes conviccions espanyoles'. Tots sabem que no i tots sabem, doncs, què significa aquell subtítol, en aquest context.

El fet més alarmant és que ni s'adonen de què fan. La banalització de l'anticatalanisme a Espanya ja ha arribat a aquest punt tan greu i segurament irreversible: a ells els resulta incomprensible fins i tot que ens molestem o que fem sentir el nostre descontentament per la seua actuació. Perquè ni ens entenen ni tenen la més mínima capacitat d'empatia amb nosaltres. I aquesta situació, paradoxalment, és una de les demostracions més contundents que els camins ja s'han separat i que cadascú camina en una direcció diferent. 

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Esteve Amigó

Als qui llegim VilaWeb i, habitualment, altres publicacions de caire catalanista o independentista no ens resulta gens estrany el comentari de El Mundo, ni, evidentment, la reflexió que en fa la vostra editorial.

El problema és que això no arriba, ni arribarà mai, als qui més convindria i que romanen permanentment intoxicats i manipulats no tan sols per la premsa de la caverna, sinó també per una determinada premsa del nostre país.

Octavi Monsonís

Pense que és molt més que un menysteniment dels catalans, és sobretot una mostra de deshumanització, com si volgueren dir que aquestes morts són menys importants pel fet de tenir profunds sentiments catalanistes.
De la qual cosa s'infereix la manca de credibilitat del diari, ja que les notícies les filtren pel garbell de les seues fílies i fòbies, i també que aquesta fauna és amb la que han de conviure els seguidors que Catalunya romanga a Espanya, siga com a autonomia, siga com a estat federal.
D'altra banda, manifeste la meua solidaritat amb els familiars contra la desraó dels terroristes i la desraó de mitjans com el que huí es comenta, i també la meua solidaritat amb tots els morts i ferits d'aquest atemptat.

Joan Ortí

A través del diari el Mundo és mostra sense embuts la descarnada incivilització i la manera de ser dels espanyols, la banalització del seu anticatalanisme n’és un clar reflex. 

Agafo les paraules del rei el dia de la seva proclamació:  “En esa España unida y diversa cabemos todos”. I tot seguit agafo les insultants paraules d’un tal Armando Robles que va dir en una emissora de TV: ¿Dónde metemos a esos 70.000 Cerdos Vascos y Catalanes que van a acudir a la Copa del Rey?”; i afegeixo encara un parell de noticies mes: “La reforma del ático de lujo de Rouco Varela cuesta a la Iglesia más de medio millón de euros” i finalment i referint-se a la alcaldessa de Madrid Ana Botella; “El ayuntamiento de Madrid es un palacio cuya remodelación ha costado 500 millones de euros!!!”, “su despacho es mayor que el del Presidente de los Estados Unidos”, tiene “un mayordomo cuya única función es servirla el café”, y 260 asesores personales y altos cargos que cobran una media de 60.000 euros.

 “Tenim” un Rei que ningú li fa cas i per tant no serveix per res, uns determinats mitjans de comunicació que atempten dia si i dia també, a la dignitat de les persones, una església que s’han fot dels mes desfavorits i dels que pateixen, i unes estructures de govern corruptes que malgasten el que no tenen!

En aquest panorama amoral, desvergonyit i de desgovern que han fomentat abastament, la banalització anticatalana, arriba fins els extrems miserables dels que parlem.

Crec que està molt clar, si un poble perd el valors, perd el concepte de moral i de respecte, deixa de formar part del mon civilitzat. 

Gerard Viader

I fas be de recordar-ho! Doncs molts dels catalans que es senten igual catalans que espanyols, segons la terminología del CEO, segurament no se n'adonen quan van per les espanyes, que molts espanyols no els veuen o els tracten d'igual a igual (o fan veure que no se n'adonen, o no li donen importancia, que és pitjor). No es pot menystenir la profunditat histórica d'aquest tractament discriminatori, que es remunta a quan al rei Ferran el Catòlic el titllaven a la cort de Castella del "catalanejo" o quan els diputats catalans van haver de seure a última fila a les corts constituents de Cadis al 1814.

Carles Balbastre

Només falta que els catalans que s'entesten a intentar la enèsima maniobra d'encaix de Catalunya a Espanya se n'adonin d'una vegada de que és una tasca impossible. I comencin a pensar en Catalunya i els catalans.

Josep Usó

Realment sembla que és així. De manera que caldrà assolir aviat una situació en la qual aquest continu recordatori siga del tot irrellevant. Cadascú, que faça la seva via. Els espanyols, la seva. I nosaltres, la nostra.

Joan Rubiralta

Si ja hi havia hagut alguns moments que l'antipatia a allò que es considera espanyol i la marca "España" ja fa temps que dura, ara veiem que la diferent manera d'entendre la vida i les relacions humanes cada cop són més evidents entre el poble català i el poble espanyol. Especialment entre les elits espanyolistes que els governen i la majoria de la nostra ciutadania. I això passa perquè per primera vegada en la història hem après a rebutjar les lleis espanyoles i seguir les pròpies com ja va esdevenir el passat 9N. Hi va haver una desobediència clara per fer la nostra voluntat i no va passar res, a banda de les imputacions polítiques que suposem que quedaran amb sentències absolutòries o purament simbòliques. En aquell moment Catalunya va ser subjecte polític i jurídic. I això de desobeir les lleis espanyoles va agradant tant que cada cop que hi ha un greuge espanyol ens queixem i actuem en el sentit de fer créixer el moviment independentista.

Com diu la Carme Forcadell, quan hi ha un cert refredament de la pulsió sobiranista, sort n'hi ha que Espanya ens ajuda, i tornem a carregar les piles. En resum, no ens hem de preocupar massa dels atacs de l'espanyolisme perquè tenen un retorn favorable per a nosaltres i anar a la nostra, que encara tenim molta feina a fer i molta gent indecisa per convèncer.

director@vilaweb.cat

A un català, li recorden que ho és en tota circumstància i condició, com si fos un mal que arrossega de manera inevitable.