Opinió

 

<23/88>

Marta Rojals

22.04.2014

El negoci de les vacances

Doncs ja ha passat Setmana Santa, aquell període festiu que, quan teníem feina, tots esperàvem desacomplexadament. Què faràs, què fareu, on aniràs, on anireu? Ah, les vacances... I encara diria més: Ah, les vacances pagades... Fa una setmana, els mitjans de comunicació ens explicaven que els catalans ja ens començàvem a bellugar, que tornàvem a agafar avions i a treure la pols dels passaports. Ens n'alegrem per nosaltres, doncs.


Cada tant ja en surten, de notícies com aquesta. L'objectiu és, suposem, subministrar un aire d'optimisme perquè no decaigui l'ànim del contribuent. Ara diuen que tornem a viatjar, abans-d'ahir que tornàvem a comprar cotxes i demà ens diran que ens tornem a jugar els duros al Barcelona World. No fa gaire, servidora va trobar per casa un diari anunciant a tota portada uns tals 'brots verds' del sector immobiliari: l'exemplar era del 2009, i no recordo si em va servir per a netejar vidres o per a estendre'l sobre el terra acabat de fregar.


La idea deu ser bona: certs sectors interessats transformen els seus interessos en notícies publicitàries: els catalans tornem a 'anar' de vacances --notem-hi la diferència amb 'fer' vacances-- i tu i jo ens mirem, mirem els amics, la roba estesa al balcó dels veïns i pensem: que en som, de rucs, que no hem anat de vacances, anant-hi com hi ha anat la resta de catalans. I ens quedem amb la mateixa cara que mon pare, pagès com tants altres pagesos, quan veia l'apartament a 'Torrevieja-Alicante' que regalaven a l''Un, dos, tres'.


Mentrestant, per un altre cantó, les enquestes diuen que gairebé la meitat de les famílies catalanes no poden permetre's una setmana de vacances l'any. Quants treballadors deuen quedar, dels que fa deu anys comparaven alegrement els paquets de viatge a l'ordinador de l'oficina? Jo no ho puc saber, perquè sóc autònoma i el temps lliure remunerat m'és com la llegenda dels unicorns, però m'han explicat que fa deu anys els assalariats presumien sense pudor de tenir estrès pre-vacances i, en acabat, síndrome postvacacional. Eren els cànons del moment, que avui sonen tan antics com aquella del Luis Aguilé que feia 'es una la-ta, el trabajar...'


Per sort, aquest país és tan excepcional que les vacances, abans que la feina, tenen tot el suport actiu de les institucions. Promovent la parctematització del territori, per exemple, els autòctons podrem esdevenir el paisatge de les vacances dels altres. I aquí ve la cosa bona: com més vacances tinguin ells, més feina tindrem nosaltres: servint-los cafès en rus i xinès, venent-los 'souvenirs' artesanals, fent-los el llit als hotels, o fent-los directament els hotels. I la carambola més bonica: guanyant-nos amb les seues vacances les nostres vacances pagades. I dic que és una carambola bonica perquè, en temps de crisi, sigui què sigui que doni feina no es pot criticar. 'Win-win', doncs, que diuen els americans.

Editorial