Opinió

 

<21/88>

Andreu Barnils

06.07.2014

La Ben Plantada

El llibre 'El eco de los pasos' són les brutals memòries de l'anarcosindicalista de Reus Joan Garcia Oliver (1901-1980). Fundador de los Solidarios, ministre durant la guerra, cambrer, guardaespatlles del Noi del Sucre i ment privilegiada. El seu és un dels llibres que m'han impactat més de llegir i crec que les seves set-centes pàgines, algunes de denses, resumeixen com poques el segle XX a Catalunya. Llegir-lo em va canviar per dins. Tots tenim un llibre així. L'obra, una immensa obra memorialística, deu incloure centenars de personatges secundaris. Aquests dies, seguint la tensió al voltant de si ICV conflueix amb Guanyem, m'ha vingut al cap una de les escenes del llibre. Som als anys 1920. Port de Tarragona. 


'Me n'anava cap a Reus per restablir el ritme de la meva feina de cambrer quan a la secretaria del comitè provincial –una senzilla habitació a la vora del port– va presentar-se un estrany personatge, autor il·lustre que escrivia poèticament. M'agradava molt de llegir el seu Glosari. Era Eugeni d'Ors, conegut per «Xènius». Alt i de complexió robusta, ben vestit, de maneres elegants i certa grisor en uns cabells tapats per un barret gris clar. Venia acompanyat de Segarra, que treballava a la impremta de la CNT.


–Sóc Xènius –va dir–. Crec que vostè i el Comitè deuen saber qui sóc.


–Sí. He llegit moltes cròniques seves. M'han agradat sempre.


–Vinc per un afer polític, diguem-ne electoral. Deuen saber que aviat es faran eleccions a diputats a Corts. Vull presentar-m'hi precisament per la circumscripció de Tarragona. Ho faria si pogués rebre el suport dels sindicats que vostès controlen.


Vaig quedar veient visions. No era una al·lucinació? Xènius de 'electorero', quan Layret acabava de morir vilment assassinat, la flor de la militància sindicalista era deportada al castell de la Mola, la Model era plena de companys i les carreteres eren trepitjades per les cordes dels qui sota les estrelles anaven conduïts a Galícia. Pensar en eleccions quan al Clínic de Barcelona s'amuntegaven els cossos de companys assassinats pels pistolers i per l'aplicació de la llei de fugues!


–Voldria saber parlar sense ofendre. No sé si me'n sortiré. Sóc sindicalista, anarquista i revolucionari. Qui digui una altra cosa, menteix.


–M'adono que vostè és posseït per la generosa obcecació dels qui afronten la mort i les persecucions. Volia ser el seu diputat, però ara veig que és impossible. Li asseguro que, sigui quin sigui el rumb de la meva vida d'ara endavant, mai no em passarà pel cap presentar-me un altre cop a diputat. Adéu!' (pàg. 58)


Eugeni d'Ors volent representar la CNT. Per escenes com aquesta és impagable el llibre. Eugeni d'Ors volent representar la CNT és com Joan Saura volent representar els desnonats. No lliga. Són mons diferents. Té un punt d'absurd i tot. La cúpula d'ICV té un problema molt gros amb Guanyem perquè molts dels seus votants hi conflueixen, però ella no. Li pot passar el mateix que a Eugeni d'Ors. Alguns dels seus lectors van ser a la CNT, i a ell, en canvi, li van dir que no el veien de representant.


De fet, va ser un lector seu que l'hi va dir.

Editorial